Tenir el cap sec és part de la condició humana. La societat ha d’acceptar que no sempre estiguis tan lúcid com els dissabtes i més en la setmana dels tres diumenges, amb festius i ponts que s’intercalen per no deixar-te clar ben bé on pares. Però no ens queixarem dels dies de festa perquè queixar-se és molt fàcil, millor enaltir. En aquest cas, enaltim l’aigua que ens rega la testa cada setmana, la musiqueta bona que fa brotar idees. No sé si en aquests anys he après gaires coses, però us puc dir que és en els concerts més ben parits on he pensat a més velocitat i més bé (i gairebé sempre sense necessitat d’estupefaents). Aquí cinc cites que us deixaran xops.

1.Unknown Archetype - TRIPP (by the denial.of.service)


2.DJ Hell - I Want U


3.Greg & Ed - 'Same As It Ever Was' (by Melissa Kitty Jarram)


4. Dean blunt - Benidorm


5.Apollo Noir - Coding Augmented Reality


6.ADR - Every Node ( By Aaron David Ross & Alex Gvoji)


7.Yung Lean - Hennessy & Sailor Moon (feat. bladee) (By Léo Siboni)


8.Yen Tech - Hunter Seeker


9.ANOHNI: MARROW


10.ANOHNI: OBAMA


11.Fragile - Visual Album - ‘That’s Desire / Here We Are EP’ (By Wolfgang Tillmans)


12. Mykki Blanco - I’m in a mood


13.DJ Taye - Burnin Ya Boa feat DJ Manny (By Desmond Penn)


Fotografia de portada: Unknown Archetype - TRIPP (by the denial.of.service)
Text: Ikram Bouloum 
Correcció: Pendent

Finals dels 80. Poseu una colla d’intel·lectuals russos emigrats a Califòrnia. N’hi ha d’eslavòfils i liberals, aristòcrates, jueus, musulmans, ortodoxos i catòlics, antics col·laboradors nazis i desertors. Demaneu-los que imaginin com serà la Nova Rússia i, després, envieu-hi a Dovlàtov. Afegiu bones dosis de vodka i remeneu el resultat amb la reaparició d’un amor perdut. Heus ací la recepta perfecta per al més sarcàstic dels soviètics. La desfeta de la pàtria i d’un mateix: dues de les seves especialitats.

Confesso que Dovlàtov m’apassiona. Tot va començar amb La maleta, un recull de contes on cada objecte que s’enduu l’emigrant protagonista serà l’excusa per a narrar el seu passat a Rússia i, de pas, mostrar els motius de l’exili. Recordo haver intentat reprimir les rialles que em provocava anant en metro i haver-lo recomanat a pare, mare, germana i qualsevol que tingués relació amb Rússia o el comunisme. Tots se n’han fet fans. De fet, és un d’aquells llibres que m’ha costat recuperar de tantes vegades com l’he deixat. Tot seguit, vaig llegir El compromís, on apareix la seva figura com a periodista als futurs països bàltics, La Zona, el diari d’un vigilant en un camp de presoners i finalment Els nostres, on cada capítol és el retrat d’un dels seus familiars.

L’èxit de Dovlàtov al territori català rau en l’encert editorial que suposa donar a conèixer l’autor en la nostra llengua, tot gràcies a les traduccions de Miquel Cabal. Músic i heliogabaler de pro, Cabal aconsegueix donar la naturalitat que necessiten els seus textos. Llegir en Dovlàtov és un no-poder-deixar-de-llegir. És commoure’s, esgarrifar-se, riure i patir amb fluïdesa, com aquell qui res. És tenir la seguretat de la mesura, de no trobar-hi cap sobrer, de no trobar-hi artifici literari. De llegir veritat, l’objectiu suprem de tota ficció. O sigui de llegir gran literatura. No us estranyeu doncs, si el Miquel Adam l’hi va dedicar una crònica sentimental o la Isabel Sucunza afirma que se l’estima més que a molts dels seus ex.

Serguei Dovlàtov va morir als 48 anys a Nova York. A La Filial, el seu àlter ego Dalmàtov és el conductor d’un programa de ràdio i en té quaranta i tants. Afirma que els més intel·ligents dels seus col·legues ja s’han suïcidat però que, en canvi, ell té família. En aquest context, el cap de redacció l’envia a Califòrnia amb l’encàrrec de cobrir l’esdeveniment amb aquesta recomanació “Entrevistes els dissidents més famosos. Ho completes amb reflexions pròpies que et pots copiar d’en Borís Xraguin, en Valentín Turtxín o en Vladimir Bukovski”. L’arbitrarietat i l’absurd són sempre presents als seus llibres i aquest no n’és una excepció. Les escenes del congrés són tan hil·larants com memorables. M’abstindré de comentar-les per a no desvetllar sorpreses. Només fer un esment: la censura soviètica, que el va portar a microfilmar part de la seva obra per a poder publicar a l’estranger i en últim terme, emigrar, és igual d’efectiva que l’autocensura nord-americana.“No li diré què ha d’escriure. Només li diré el que no ha d’escriure de cap manera”, li etziba el seu cap de redacció. “L’emigració és una mena de filial de la Rússia del demà”, es diu en un altre moment.

Aquesta dualitat envers la pàtria trobarà el seu reflex en el retrobament amb el seu amor passat. Una relació plena de toxicitat que, mirat de forma simbòlica bé podria fer pensar en la que té amb Rússia: un personatge que gasta fins a endeutar-se per a guardar les aparences, que el fa feliç i infeliç a la vegada, amb una obsessió malsana per a la vigilància de l’altre. Dovlàtov es retrata a sí mateix com un exemple de virilitat estúpida i autodestructiva. Tàssia, la femme fatale, també resulta parodiada fins a la caricatura.

Una caricatura que va tenir conseqüències. Resulta que Dovlàtov és un escriptor autobiogràfic (o d’autoficció, que es diu darrerament) i la tal Tàssia té molts trets en comú amb la seva primera dona en la realitat, Àssia Pekuròvskaia (comença el safareig literari). Aquesta es va sentir tan ultratjada quan va llegir La Filial que va escriure unes memòries com a resposta. Llegiu la ressenya de la Xènia Dyakonova si voleu saber-ne més. El llibre es pot trobar, en rus, a Amazon. No l’he sabut trobar en més idiomes.

En qualsevol cas, La Filialés un llibre d’extrems. La comicitat dels sense-sentits socials conviuen amb moments de gran dramatisme. El moment present es narra amb pàrrafs curts i separacions deliberades, com en el món publicitari capitalista. El passat, en canvi, es reviu amb llargs passatges i reflexions nostàlgiques. D’una nostàlgia irònica, és clar. “La ironia és l’arma preferida dels indefensos”, diu. I encara:“La crisi és un fenomen estable. El declivi sempre és més estable que el progrés”. La Filial està plena de frases emmarcables. També de fragments poètics. Us en transcric un, per acabar.

“Vaig allargar la mà, vaig dir el meu nom.

Ella va fer 'Tàssia'.

I en aquell precís instant va disparar un tret el famós canó de Leningrad. Com si hagués ressonat un signe d’exclamació invisible. O s’hagués posat en marxa un cronòmetre misteriós.

Això va ser el principi de la meva fi.”

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Anna Pantinat
Correcció: Rosa Molinero Trias

Quan escolto Los Retrovisores jo només penso en ballar. Si els has vist en directe (el seu proper concert és el 28 de gener a La Farinera del Clot) saps de què parlo. Tenen aquest poder, fan que perdis el cap i que dansis com un maleït. Neteja les teves sabates de camussa blava, pren-te unes vitamines, i preparat, ha arribat el moment que estaves esperant. La pista és una jungla.

La banda planeja la conquesta de la terra des del barceloní barri de Gràcia, i a escassos metres de BCore, la seva discogràfica. No et deixis enganyar per la seva càndida i simpàtica aparença. Són maquiavèl·lics i van armats. Són perillosos. Els seus míssils carregats de "groove" et fan trontollar les cames.

Fa sis anys cantaven que la nostàlgia ja no era el mateix. Llavors ja sorprenien, ens deixaven bocabadats pel seu entusiasme, el fuzz frenètic de les seves cançons i unes lletres amb què és molt fàcil sentir-se identificat. Fa poc menys de dos mesos sortia a la venda el seu últim treball Sonido Joanic (BCore, 2016). Una veritable bomba atòmica, resultat de la seva evolució com a músics i una clara advertència, una mostra de la seva potestat: Aneu amb compte terrícoles! Qui avisa no és traïdor, o almenys això diuen...

Un disc suculent i molt especiat que t'omplirà de plaer i et sacsejarà amb cadascun dels seus hits de Soul ibèric del bo, rotund i enganxós. En voldràs més, això segur. Ple de joies i versions "trenca- ossos", com el clàssic de northen soul "I Need a Helping Hand", de The Servicemen, i que aquests salvatges titulen "Solo Pienso en Bailar", o la bestial adaptació al castellà d'un altre clàssic, de la factoria Motown, el "Harlem Shuffle", on escupen perles difícils d'oblidar: "no hagas más el mono y baila el Harlem Shuffle".

Fins i tot hi ha espai per una versió en català del "One way Street" dels Jigsaw, la cadenciosa "Carrer d'un Sentit". Sense oblidar-nos de les altres meravelles, de collita pròpia, com l'apoteòsica "Mentiras" i "El Trobador", amb la col·laboració de luxe del Koko Jean, de The Excitements, un tema perfecte per mirar-se amb tendresa als ulls abans que comenci el vendaval del So Joanic, que ho arrasarà tot. Una aclaparadora execució, una posada en escena brutal i una reguitzell de temassos perquè destrossis les sabates a la pista de ball. Amén!

Com, quan i de quina forma sorgeix aquest amor incondicional per la cultura sixties? Quins són els vostres primers records en aquest sentit? Què o qui us va influir?


Probablement tot deu començar amb Bach i els Beatles, com sempre, però generacionalment el que ens marca és Dr. Calypso i Skatalà. Van començar-ho a petar quan començavem l’institut i piratejavem les nostres primeres cintes de K7. A partir d’ells varem començar a aprofundir en la música jamaicana dels 60’s i primers 70’s fins a fer-nos talibans de l’ska i el reggae oldies. Al cap d’uns anys vàrem començar a interesar-nos per altres estils de la música negra i des de llavors hem anat obrint mires i saltant de la jamaica negra a la resta de continents, però sense moure’ns gaire de la dècada. Les festes que hem anat organitzant, amb el Sindicato Soulcialista o d’altres colectius, i les bandes on hem anat tocant han anat seguint l’evolució dels nostres gustos musicals.


Hi haurà qui digui que ens hem quedat aturats, però la veritat és que ens costa molt trobar tant groove i tanta trempera en altres dècades, pocs estils ens fan segregar hormones i moure els peus com ho fan els 60’s.


Quan neixen Los Retrovisores i en quines circumstàncies? 


Los Retrovisores són l’evolució natural de The Cutties, una banda de reggae on tocàvem en Víctor, en Leo i en Pere. Com dèiem, l’evolució en els nostres gustos musicals ens va empènyer a canviar el rumb de la banda, per acabar deixant de costat els patrons jamaicans i centrar-nos en el soul, el garage i el freakbeat ibèric. A part de tots els referents de l’època, Los Granadians, un grup de reggae que canta en castellà, ens va convèncer de fer el pas idiomàtic deixant de banda l’anglès. Per fer justícia amb el canvi d’estil i d’idioma vàrem decidir també canviar el nom de la banda per Los Retrovisores.


Arribar al so “Joanic” ha estat resultat dels anys i l’experiència o, més aviat, es tracta d’un so preconcebut?


Segurament les dues coses. Els Retrovisores sempre hem fet especial èmfasi en la recerca arqueològica i posterior difusió del patrimoni i la producció musical dels anys seixanta feta a casa nostra i a la resta de l’estat. Sempre hem buscat imitar el so d’aquelles produccions per tal d’acostar-nos als nostres referents. Però per altra banda tenim clar que vivim al segle XXI i que la pura imitació no aporta gaire coses interessants al panorama cultural. Per aquest motiu pretenem actualitzar aquell so, per fer-lo creïble i contemporani. No és simplement un divertimento vintage sinó un exercici d’investigació i de recuperació. Ara bé, els gairebé 8 anys que portem tocant junts i els productors, en Mike Mariconda i en Marc Tena, han anat aportant matisos i modificant el nostre rumb.


És la primera vegada que graveu un tema en català, "El Carrer d'un Sentit". N’hi haurà més? Us heu plantejat gravar temes en altres idiomes?


Abans de plantejar-nos la grabació del Sonido Joanic vàrem estar a punt de posar-nos a treballar en un EP en català. Durant els 60’s grups com Los Stop que sempre havien cantat en castellà, publicaven alguna cançó en català enfatitzant el fet a la portada; “Els Stop canten en català”. Alhora preteníem recuperar i homenetjar la millor tradició crítica del pop-folk sixties català, Els 3 Tambors i el seu Romançó del fill de vídua. La crítica despiadada a la burgesia barcelonina i al seu pretès catalanisme ens ha inspirat molt durant tots aquests anys de procés. Cantar en la nostra llengua materna implica molt de personal i polític, però també del nostre fetitxisme de reinterpretar i jugar constantment amb el passat.

Finalment, però, ens va convèncer més el projecte del LP i per no desestimar del tot la idea de l’EP vàrem decidir incloure-hi un tema en català, una versió del "One Way Street" de Jigsaw, un autèntic rompepistas, posant-hi una lletra de caire político-social en clau irònica.


En d’altres idiomes no ens ho hem plantejat encara, però per norma general no ens agrada fer lletres amb el diccionari.


Reivindiqueu el pop espanyol dels 60, però les vostres cançons resulten alhora actuals i properes. És fàcil sentir-se identificat: parleu d’amor, desamor i nocturnitat. Fins a quin punt són autobiogràfiques? Teniu fama de gamberros.


La música negra sempre ens ha aportat bon rotllo, adrenalina i sentit de companyerisme. Per nosaltres, la música i la festa han sigut espais de socialització independents i aliens als interessos de mercat i a les grans gestores culturals. Per aquest motiu, més que parlar poèticament sobre els nostres egos o practicar la descripció naïf i costumbrista habitual, el més sincer per part nostre era parlar de les nostres experiències vitals: amor, nocturnitat, precarietat, alienació… Algun cop hem intentat fer lletres més polítiques però ens han quedat molt pamfletàries i hem desestimat aquesta línia discursiva, sense renunicar però a polititzar les experiències personals que describim a les cançons. Com resa un proberbi africà i dèiem a "Alma y pisotón". fins que els lleons no tinguin els seus historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant als caçadors.
 Si algun sentit té la música, i encara més la música negra, és la de permetre’ns recuperar la dignitat i la felicitat que ens han robat. En això estem.


El Víctor, a més de cantar, forma part de l’organització del festival Gambeat. Esteu involucrats en altres projectes? Toqueu o heu tocat en altres grups?


Sí, el Gambeat Weekend ja porta 6 edicions i s’ha convertit en el festival 60’s més important de Catalunya i és conegut arreu d’Europa. A més. en Víctor també organitza també el Bcn Psych Fest, el Pillbox 60’s club i gestiona la sala Upload del poble espanyol.


Els músics de la banda toquem o hem tocat en moltes altres bandes, en l’òrbita jamaicana sobretot: The Cabrians, Mr Freak Ska, the Kinky Coocoos, Penguins, Reggae per xics… però també dins el món indie o folk, amb Samitier o Trinitat Nova.


Què penseu de l’actual escena a Barcelona, de les sales i, en definitiva, del negoci de la música al nostre país?


Tot i els estralls que ha provocat la crisi en tots els nivells de la indústria cultural i musical sembla que també ha aguditzat l’intelecte. Malgrat tot, la producció cultural ha seguit endavant, precaritzant-se cada cop més però acostant-se alhora a les pors i passions de la gent. Així doncs, el balanç és dual: el panorma cultural ha anat deixant de ser el maquillatge del capital per ésser un espai des del qual qüestionar la realitat, però alhora la precarització del sector juga en contra de la professionalització que molts mereixen. Sabem que els poetes sempre han passat gana, però la cultura i els artistes que ens mereixem al segle XXI no tenen per què passar les mateixes penúries, sense estómacs plens o amb jornades laborals maratonianes es fa difícil pensar o escriure.


La falta d’atenció i carinyo amb sales mítiques com l’Helio no són bona notícia. I el recolzament institucional i mediàtic als mateixos grups de sempre tampoc. Però, a dia d’avui, podem dir que l’underground resisteix i fins i tot creix. Ens agradaria que les institucions públiques garantissin bones condicions de vida als artistes, com passa més enllà dels pririneus. Però pels temps que corren i, com diuen els punks, "no esperis que els altres facin res, do it yourself!"
. Llarga vida a la cultura popular!


Quins són els vostres grups preferits? Ens podeu recomanar algun d’actual?


Essent tants mebres a la banda és difícil posar-nos del tot d’acord. Però probablement Pau Riba i Bruno Lomas estàn al Top 3. Al Top10 hi ha molt grups de l’època: Los Salvajes, Los Angeles, Pop Tops, Shelly y la Nueva generación, The Upsetters, Manolo y Ramón, The Mohawks, Hector Lavoe… I al Top50 hi trobem de tot: Ray Barreto, Ananda Shankar, Monteverdi, Peter, Paul and Mary o Manfred Mann.
 Grups actuals que ens flipin també n’hi han, Los Granadians, Fogbound, King Khan and the Shrines, The Shivas, The Kick, Al Supersonic&the Teenagers, The Lucid Dream...


Per acabar, mulleu-vos una mica. Què escolteu d’amagat, teniu algun secret inconfessable?


Miley Cyrus a tot volum. Des de que vam escoltar la versió de Jolene ens hem descarregat tota la seva discografia, jajaja! Alguns escolten rap en la intimitat i d’altres sóm fans de l’indie però no ens deixen sortir de l’armari.

Fotografia de portada: Mireia Bordonada
Text: Tatjana Rius
Correcció: Rosa Molinero Trias

Si sou dels que creieu que més val anar calentant motors per preparar el cos pels dies d'excés que ens esperen, o us passa com jo que, després d'una llarga convalescència anomenada exàmens, us ve de gust sortir del cau i interactuar amb humans, el pla perfecte per aquest divendres és al Poblenou. De les 19h a les 02h moltes de les portes d'espais de creació, laboratoris de disseny, centres, galeries i d'altres locals romandran obertes en la 3ª edició de l'Open Night, un esdeveniment que gira al voltant de la pluralitat d'ofertes culturals i artístiques que configuren la nova vida emergent del barri.

Tot va començar perquè em vaig assabentar que a La Escocesa feien una mostra de peces resultants de les residències artístiques que han acollit durant l'any sota el títol "En plan random", manifestant l'arbitrarietat de la mostra –és a dir, que les obres són diferents i no tenen cap nexe específic- però també l'arbitrarietat el procés creatiu mateix. Va ser quan vaig adonar-me'n que de random res, estava perfectament pensat perquè quadrés en l'esdeveniment on s'enmarca, la Open Night del Poblenou. Jo no m'ho perdré perquè a més de donar cerveses Moritz a tots els que s'hi acostin, hi haurà també un elenc immillorable de djs, com l'eclèctica i molt estimada Ikram Bouloum, que punxarà temes per ballar fort durant aquesta vetllada casual.

Així doncs, no només La Escocesa obre les portes en aquesta nit de disseny en majúscules, són tants els llocs que ho fan, que se'm fa tremendament difícil fer-ne una selecció. Només us llençaré unes quantes propostes a l'aire, perquè us feu una idea del tipus d'activitats que hi trobareu.

A la BAU, que és on s'hi trobarà el centre neuràlgic de tot l'esdeveniment, hi haurà una obra viva: una pila d'artistes es dedicaran a decorar unes vidrieres mentre duri la Open Night. L'oportunitat perfecta per experimentar el procés creatiu de més aprop. A la Galeria L&b Contemporary Art les obres més recents de l'artista barcelonina Maria Pratts es mostren a l'exposició Sad City, acompanyada de cerveses i bona música. A ATTA 33 – TMDC es realitza un taller de fabricació digital, a l'Union Studio Garage creen una instal·lació robòtica que efectua un mapping digital força particular, al centre On Air ens prometen una "dansa aèria"; i altres activitats curioses com el taller de food porn de Talleres Europa o la mostra d'objectes de disseny fets de material reciclat a Transfolab, són algunes de les moltes coses que hi podreu trobar. Si sou fanàtics del disseny i de les noves tecnologies no us perdeu la mostra de la IAAC Fab Lab, un dels centres més innovadors d'Europa. Per facilitar-vos la feina, la bona gent del Poblenou ha efectuat un mapa de tots els espais visitables durant la Open Night perquè cadascú es pugui fer la seva Ruta del Poblenou a la carta.

En realitat tot plegat no és altra cosa que un corre bars de tota la vida, amb l'al·licient cultural i l'existència d'un autobús gratuït que efectua un trajecte pels punts claus del barri. Cervesa gratis i art i disseny en vena, què més voleu?

Poblenou Urban District - Capítulo 1 from PobleNou Urban District on Vimeo.
Fotografia de portada: La Escocesa 
Text: Clàudia de Palol Fariza
Correcció: Pendent

Poques combinacions de factors juguen tant a favor com les que s’apleguen aquest dissabte a Moià. Parlant de Carnús, el nou microfestival d’electrònica experimental, en tindrem prou per omplir el buit de propostes barcelonines. El col·lectiu artístic Ex Abrupto es caracteritza per barrejar disciplines en esdeveniments que ells mateixos organitzen en racons que ja tenien màgia, però que amb una mica d’art en tenen encara més.

La seva centraleta d’operacions es la capital del Moianès però d’allà s’han mogut nombroses vegades, de fet el seu esperit els mou a descentralitzar-se permanentment i a intentar transformar-se amb cada proposta que presenten. Nòmades i transformadors, així són. Amb Carnús se situen a La Cort, una antiga cort de porcs rehabilitada al centre del poble que ja fa uns mesos que gestionen com a centre d’art contemporani intermitent. Aquest dissabte, però, de 12 del migdia fins a altes hores de la matinada no hi haurà interrupcions: música, fotografia, moviment, paraula, color i fred llest per escalfar.

Qui? Doncs el so anirà a càrrec de ferms col·laboradors d'Ex Abrupto o de personatges dels quals només se’n coneix el nom. Tenim en ment, o si més no podem buscar i trobar, a Anur, Adrià Ballús, Ubaldo, Marc O’Callaghan, Tisch, Stauffer, TECIB i Niedowierzanie, Total Crap, Electroparia, Vanity Dust, Loudness. Més desconeguts són Pompette i Joan de Ses Illes, que no podem trobar enlloc. Les línies mestres són l’experimentació i l’atreviment sempre amb el to electrònic de fons.

Això no és tot, també s’exposaran les fotografies fetes amb Polaroid de l’exposició que Polaroid of the day està preparant a Barcelona pel gener. El que es podrà veure a Moià serà una prèvia amb instantànies d’Ale Bu, Maks Dikarev, Rachel Frank, Ivan Rodriguez Faba, Ioana Cristina Casapu i Ivan Pujol.

Durant tot el dia també es capturaran instantànies dels concerts amb una càmera Graflex Pacemaker dels cinquanta, ho farà el fotògraf Efrén Razkin i les seves fotos s’exposaran els mesos posteriors al Carnús. A La Cort també s’hi podrà trobar una instal·lació audiovisual que es confeccionarà a través d’una peça de l’artista Javier Galán.

Ah, i tot això havent de posar només cinc euros per fer-vos socis de l’associació cultural Ex Abrupto i ajudar a que tot sigui més legal.



Fotografia de portada: Javier Galán
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pol Camprubí

*Entre les paraules d’aquest article hi trobareu una petita banda sonora per tal d’anar canviant i evolucionant amb el text. Veureu que la lletra que estigui en cursiva té un link que correspon a la cançó.

El 2016 passarà a la història com l'any en què el meu país natal, els EUA, va fer president un senyor taronja, un petit violador amb les mans petites. Com a nord-americana, ja he passat les set fases de dol respecte  l'elecció de Trump com a president. (Inserir seqüència de flaix-back on se'm veu amb llàgrimes i mocs regalimant-me per la cara, caminant compulsivament d'un cantó a l'altre, fent Facetimes amb qualsevol amic o familiar dels EUA que respongui a les meves trucades).

Els resultats no només em van enganxar per sorpresa, sinó que de sobte vaig trobar que estava igual de sorpresa de veure fins a quin punt m'importaven els resultats. D'ençà que vaig arribar a la madura edat dels 17 anys, quan vaig llegir per primera vegada La meva desil·lusió amb Rússia, de l'Emma Goldman, que sóc anarquista. Aquest vincle entre emocions i eleccions no és quelcom a què estigui acostumada.

Mentre intentava posar ordre en tot allò que sentia vaig adonar-me que el que em destrossava tant no era el Trump en si, sinó el fet que hi hagi una quantitat tan gran de gent dement que doni suport a aquesta retòrica feixista. Com vaig poder viure durant tant de temps en un país tan profundament lleig sense mai no adonar-me'n del tot? Casa meva, el país al qual va anar la meva família fugint del mateix feixisme només un parell de generacions abans. Of course I was very young, and I thought that we were winning; I can't pretend I still feel very much like singing (És clar que era molt jove, i em pensava que gunyàvem: no puc fer veure que encara tingui gaires ganes de cantar.) Haver arribat a un precipitat acord amb la meva ingenuïtat idealista i privilegiada i a l'hora amb el pes de la realitat ha obstruït tots els porus de la meva cara, ha afegit bosses a les fosques ulleres que tinc sota els ulls, i ha ocupat cada racó dels meus pensaments durant aquests dies.

These days (Últimament) aquesta és una de les primeres preguntes que em fa la gent: “què en penses del Trump?”. La gent té moltes opinions, i amb raó.

Però els EUA no estan pas sols, negar que l'extrema dreta s'està escampant com si d'un incendi descontrolat arreu del planeta es tractés (hola Brexit, Alba Daurada, Marine Le Pen, FPÖ, per mencionar-ne alguns...) seria un error important.

La meva hipòtesi és que el problema no és pas el Trump ni la seva colla internacional de neo-feixistes... El problema... Som nosaltres. Tots nosaltres.

Dir que el Donald Trump és un monstre i que està boig és fàcil, però el que és encara més de bojos és perdonar-nos a nosaltres mateixos, i a tothom que ens envolta, per a fer servir la mateixa retòrica i els mateixos principis i creure que això no tindrà cap conseqüència.

Sovint sense adonar-nos-en contribuïm a aquest desastre. És hora que siguem prou valents per a fer-nos les mateixes preguntes que els fem als polítics. Facing reality is often hard to do (Sovint és difícil enfrontar-se a la realitat).

Realment odio ser aquella qui dóna les males notícies, però tu i el Donald Trump penseu igual si...

No ets feminista

Una vegada vaig veure algú que ho explicava així de clar i senzill...
No feministes: ISIS/ISIL, Boko Haram, Hitler, Donald Trump
Feministes: Sojourner Truth, bell hooks, Simone de Beauvoir, Kathleen Hanna, Fugazi, Beyoncé.

A favor de qui estàs tu?

Ser feminista literalment només vol dir estar a favor de la igualtat de drets de les persones, sense importar el gènere o no-gènere dels seus cossos.

Aquest títol concret, feminista, és important perquè significa que cal ser pro-actiu, vol dir que prens i vols prendre mesures per a fer de la igualtat una realitat. Centrar-se en els drets de la dona i no en els drets humans en general és important, perquè les dones partim d'uns desavantatges socials molt intensos. Aquests desavantatges no es quantifiquen com a majors o menors que d'altres però tenen els seus propis i específics símptomes. De manera que, com amb qualsevol càncer, és important tractar aquests símptomes concrets per tal de curar tot un cos més gran de malalties com el racisme, el classisme, la homofòbia, les quals estan totes fortament entrellaçades.

Fas servir la n-word (la paraula que comença amb N)

Val, fins i tot el Donald Trump sap que no s'ha de fer servir la n-word en públic.

La qual cosa vol dir que fer servir la n-word essent blanc és col·locar-se al límit de la humanitat, fins i tot passat els límits de Trumplandia.

M'imagino que ja n'esteu cansats que torni a escriure sobre això. De manera que faré ús de l'eloqüència d'algú altre: "Mai em sento ofès si una persona negra em diu n***a o ni**er (accent o pronuncia depenent de la regió d'on siguin representants); no obstant això, em sento molt més que ofès quan gent blanca fa servir el terme... La N-word és la nostra paraula, és una paraula per a ser només usada entre afroamericans -- és part de la cultura establerta."D. Watkins, editor de Large for Salon.

Fas mal ús dels pronoms i els seus gèneres, i/o no pares atenció a com la gent escull definir-se

A més de ser descaradament anti-LBGTQ, el Donald Trump era un dels grans partidaris d'un projecte de llei que hauria fet que fos il·legal que la gent trans fes servir els lavabos que es corresponen amb el seu gènere.

Primer de tot, tenir clar el terme "transgènere" ajuda: trans o transgènere és un terme general que descriu una persona per qui la seva identitat de gènere és diferent del sexe que se li ha assignat.

No oblidem que el gènere d'algú no s'ha de confondre amb el seu sexe. El gènere és una construcció social d'acord amb certes característiques físiques, socials i emocionals que fan que una persona sigui un "home" o sigui una "dona". El gènere no té base biològica i cada individu pot escollir la seva pròpia identitat basant-se en el que sent que és. A vegades algú pot decidir que simplement no té gènere, o que no forma part d'aquesta concepció binària del gènere. Ja que els termes "mascle" i "femella" acostumen a descriure el sexe biològic de la gent, no acostumem a fer-los servir per a descriure el gènere.

Els índexs d'assassinats de gent trans estan batent rècords, i la violència cap a aquestes persones ha incrementat d'ençà que Trump va ser elegit president. El mínim que podem fer és ser prou comprensius com per preguntar a la gent quin és el pronom amb el qual els agrada més ser adreçats i usar-lo correctament.

Només dediques temps a gent amb qui comparteixes raça, classe i/o opinions

Envoltar-nos només de gent que s'assembla i pensa com nosaltres mateixos significa perdre l'oportunitat d'aprofitar l'enorme regal que són els altres punts de vista. Sentir i aprendre de gent que té cultures, entorns i opinions diferents és una oportunitat educativa i dóna l'opció d'entendre una realitat més gran i de manera més holística.

Com la majoria de les coses més gratificants de la vida, això no és fàcil d'aconseguir. És molt més difícil tenir una conversa respectuosa amb algú que pensa coses contràries a les que penses tu, i no prendre-s'ho com una crítica personal. Potser cal que intentis de manera activa posar-te en unes situacions on hi hagi més diversitat: vés a tallers, a concerts concrets, uneix-te a grups d'intercanvi, fes de voluntari. Si a la teva feina només hi ha persones blanques i heteros envia (de manera anònima si et fa vergonya) un e-mail als teus superiors reclamant que diversificar el personal sigui un objectiu immediat per tal d'enriquir la cultura de treball del lloc.

Creus que les accions racistes/classistes/sexistes no estan malament si es fan en privat

El Trump va treure-li importància a allò que va dir d'"agafar-les pel cony"dient que es tractava d'una "conversa de vestuari", volent dir que era una conversa privada entre "tios" que la gent no havia de sentir.

Recordes aquella broma sexista feta en petit comitè? O el costum de dir-li "paki" a la botiga de queviures del barri, o "xino" al basar? La mida o el sector al qual pertany el teu públic no importa (ja sigui a una persona sola o a un milió d'estranys o als teus millors amics), el fet que et sentis còmode pensant i verbalitzant aquesta mentalitat té un impacte. Al contrari del que un podria esperar, hi ha poc menys d'un saltiró entre això de reduir tot un grup de gent a un nom d'una botiga, i entre decidir que les vides d'uns valen més que les d'uns altres.

Et quedes callat quan sents o veus com es comet una injustícia

Quan el David Duke, cap de l'organització terrorista i supremacista blanca -- el KKK -- va donar suport públicament a Trump, aquest es va negar a criticar el seu vot.

Quedar-se callat davant la injustícia és igual d'impactant que cometre la injustícia. Potser no són les teves pròpies paraules però si no t'expresses obertament en contra podrien ser-ho perfectament. Si has de sentir els discursets racistes, classistes i sexistes dels altres, per què no haurien de sentir ells també el teu discurs anti-classista, anti-homòfob? La igualtat és tan o més important que ferir els sentiments d'algú demanant-los que no facin servir certs termes o estereotips o que no tractin a algú de certa manera.

Es necessita valentia per anar en contra de la majoria, però sempre cal que algú sigui el primer per tal que la resta el pugui seguir.

I tot això es pot resumir en una sola i senzilla idea: tingues empatia. Troba la teva humanitat. Where you're not human, you are not human (Allà on no ets humà, no ets humà).

El que està clar és que el Donald Trump té un parell de coses de les quals en podem aprendre de nosaltres mateixos. Molta gent veu en aquesta persona el pitjor de la humanitat. Hauria d'estar-hi d'acord. No ens podem perdonar a nosaltres mateixos quan cometem les mateixes accions, i no podem fer-nos els sorpresos quan líders com ell arriben al poder. Només ens pot enganxar per sorpresa si nosaltres mateixos, com a poble, ens neguem a obrir els ulls.

Si us sóc del tot sincera, el meu optimisme varia i canvia d'una hora a l'altra, d'un minut a l'altre, d'un segon a l'altre. I've been taking my time (M'he pres el temps que calia). Pateixo moltíssim pels amics i estimats que tinc a casa, especialment per aquells que són gent de color, queer i/o musulmans. I durant les estones que he aconseguit distreure'm de la fatalitat que s'aproxima, em sento molt burra preocupant-me per frivolitats com a qui li ha agradat la meva foto d'Instagram o el nou forat que s'ha fet al meu jersei negre preferit.

Hi ha l’anarquista que porto dins que troba difícil que un polític sol ens pugui destruir o salvar a tots. El destí del poble rau en els cors, les ments i els cossos de la gent. Oi? We can beat them now and forever (Els podem guanyar ara i per sempre). Si les petites accions poden afectar de manera extremadament negativa, també pot passar a la inversa. Això és quelcom que em dona esperança per aquest 2017, modelar el futur per a que sigui millor és tan fàcil com trencar-lo a bocins per a que sigui fatal. If we all want to change, then come on get in line (Si tots volem canviar, vinga va, posem-nos en fila).

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ---------

THE DONALD TRUMP IN ALL OF US

*This article contains within its words a mini-soundtrack that serves to move and evolve with the text. You will notice all the italicized lyrics are linked to the corresponding song.

2016 will go down in history as the year my home country, the USA, elected an orange, small-handed rapist for President. As an American I have gone through the complete 7 stages of grief over Trump being elected into presidency. (Insert flashback-sequence of snot and tears streaming down my face as I pace back and forth compulsively Facetime-ing whatever friend and family member in the USA will answer my call).

Not only was I completely blindsided by the election results but I found myself equally surprised by how much the results mattered to me. I have been an anarchist since the first time I read My Disillusionment in Russia by Emma Goldman at the ripe age of approximately 17. Attaching emotion to elections is not something I am accustomed to.

As I sorted through my feelings I realized what devastated me was not so much Trump himself but that there is such an insane amount of people who support his fascist rhetoric. How could I be living in such a deeply ugly country for so long without fully realizing? My home, the country my family went to escape the very same fascism only a few generations ago.Of course I was very young, and I thought that we were winning; I can't pretend I still feel very much like singing. Coming to sudden terms with my lofty, privileged naivety and the weight of reality has clogged every pore on my face, added extra baggage to the dark semicircles drawn around my eyes, and occupied every corner of my thoughts these days.

These days, one of the first questions people ask me is, “what do you think of Trump?”. People have lots of opinions, and rightfully so.

But the USA is far from alone, to deny that the extreme right is not spreading like wildfire across the entire planet (hello Brexit, Golden Dawn, Marine Le Pen, FPÖ, to name a few…) would be a hefty mistake.

My hypothesis is that the problem is not Trump and his international gang of neo-fascists at all… the problem is us. All of us.

It is easy to call Donald Trump an insane monster, but what is crazier is to excuse ourselves and those around us for using basically the same rhetoric and principles and thinking it will have no greater consequence.

Many times without realizing it, we are contributing to this disaster. It is time to brave enough to ask ourselves the same questions we ask politicians. Facing reality is often hard to do.

I do hate to be the bearer of bad news, but you and Donald Trump think alike if…

You are not a feminist

I once saw someone break it down in a very simple manner...
Not feminists: ISIS/ISIL, Boko Haram, Hitler, Donald Trump
Feminists: Sojourner Truth, bell hooks, Simone de Beauvoir, Kathleen Hanna, Fugazi, Beyonce.

Where do you stand?

Being a feminist literally just means being in favor of equal rights for all people, no matter their gender or non-gendered bodies.

The specific title feminist is important because it signifies being proactive, it means you are and want to take action to make equality happen. It’s important to concentrate on woman’s right and not general human rights because women are starting from such an intense social disadvantage. These disadvantages are not quantified as more or less than other inequalities but have their own very specific symptoms. So, like any cancer, it’s important to treat those specific symptoms to cure the larger body of sicknesses like racism, classism, homophobia, which are all strongly interconnected.

You use the n-word

Ok, so even Donald Trump knows not to use the n-word in public.

Which means using the n-word as a white person literally puts you on the edge of humanity, past even the limits of Trump-ville.

I imagine you’re tired of me writing about this again. So, I’ll use someone else’s eloquence: “I never feel offended when a black person calls me n***a or ni***er (accent and pronunciation based on the region they represent); however, I’m beyond offended when white people use the word … The N-word is our word, it’s a term only to be used between African Americans — it’s a part of our established culture.”D. Watkins, Editor at Large for Salon.

You regularly mis-use gender pronouns and/or don’t give proper attention to how people choose to identify

Besides being blatantly anti-LBGTQ, Donald Trump was a big supporter of a bathroom bill that made it illegal for trans people to use the bathroom that corresponded with their gender.

First it is helpful to be clear about the term ‘transgender’. Trans or Transgender is an umbrella term for a person whose gender-identity is different from their assigned sex.

Let us not forget, gender is not to be confused with someone’s sex. Gender is a social construction of different physical, social, and emotional features that makes a person a ‘man’ and a ‘woman’. Gender is not biologically based and an individual can choose their own gender identity based on their own internal sense of being. Sometimes a person can decide to have no gender at all or a non-binary gender. Because the vocabulary ‘male’ and ‘female’ is usually used to describe someone’s biological sex, people do not usually use these words when describing gender.

Trans people are being murdered at record high rates and violence has increased since Trump’s election. The least we could do is be supportive enough to ask people their preferred pronouns and use them correctly.

You only spend time with people of the same race, class, and/or opinion as you

Surrounding ourselves with only people who look and think like us means losing the enormous gift that is perspective. To hear and learn from other people of different cultures, backgrounds, and opinions is an educational opportunity and a chance to understand a larger, more holistic reality.

Like all the most rewarding offerings in life, this may not come easily. To have a respectful conversation with someone who thinks the opposite of you and not take their critique personally is quite difficult. Maybe you must be intentional about putting yourself in more diverse situations: attend workshops, go to specific concerts, join exchange groups, volunteer. If there is only straight, white people at your workplace, send an (anonymous if you are shy) e-mail to the administration requesting that an immediate goal be to diversify the staff in order to enrich the work culture.

You believe racist/classist/sexist actions are ok if done in private

Trump dismissed his ‘grab them by the pussy’ conversation as “locker room banter”, meaning it was a boys-only private conversation the public was never meant to hear.

Remember that sexist joke told in a small group? And the habit of calling the convenience store a “Paki” or the bazaar a “Chino”? The size or demographic of the audience (be it 1 or 1 million strangers or close friends) is never important, what is significant is to feel comfortable thinking and then verbalizing this mentality. There is less of a jump than one might expect to minimizing an entire group of people into a store name and deciding some people’s lives are more valuable than others.

You remain silent when you hear or see injustice being committed

When David Duke, head of the white supremacist terrorist organization the KKK, openly supported Trump, Trump refused to denounce their vote.

Remaining silent in the face of injustice is as impactful as committing injustice. They may not be your words, but if you do not speak out against them, they might as well be. If you have to listen to other people’s racist, classist, sexist rhetoric, why shouldn’t they have to listen to your anti-racist, anti-classist, anti-homophobic rhetoric as well? And, equality is so much more important than hurting someone’s feelings by asking them not to say a specific word, or use a certain stereotype, or treat another person in such a way.

It takes bravery to go against the majority, but someone always has to be the first in order to allow others to follow.

All this can be summarized into one simple idea: just be empathetic. Access your humanity.Where you're not human, you are not human.

What is clear is Donald Trump has a thing or two to teach us about ourselves. Many people see in this person the worst of humanity. I would have to agree. We can not excuse ourselves when we commit the same actions, and we can not act surprised when leaders like himself come into power. We can only be blindsided if we as a people refuse to open our eyes.

If I am being totally honest, my optimism waxes and wanes by the hour, the minute, the second. I’ve been taking my time. I am really, really afraid for my friends and loved ones at home, especially those who are people of color, queer, and/or Muslim. And in the moments I have managed to distract myself from impending doom, I feel silly to be preoccupied with such frivolities as who has liked my instagram photo or a new hole in the elbow of my favorite black sweater.

Then there is the anarchist in me that finds it difficult to believe a single politician can destroy or save us all. The fate of the people lies in the heart, minds, and bodies of the people. Right?We can beat them now and forever.If the smallest actions can have such an extremely negative affect, the opposite is also true. This gives me hope for 2017, to shape the future for the better is as easy as it is to tear it down for the worse. If we all want to change then come on get in line.

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
 Text: Shaina Joy Machlus 
 Traductor: Núria Curran
Correcció: Pol Camprubí

Com va dir el seu editor, en Ramon Mas, a la presentació d’aquest tebeo a la llibreria Fat Bottom del Raval, és difícil de dir si en Roger Peláez és un boig o un geni. I ho és tant, de difícil, perquè tant bojos com genis solen tenir uns quants trets en comú: diuen les coses que se’ls acuden sense passar-les massa pel filtre de la raó, foten el que els rota sense pensar gaire en la opinió dels altres, tenen pensaments fora del comú i una marcada tendència a l’escatologia. I és això el que trobem aquí, en aquesta nova recopilació de xistes i historietes d’en Roger: l’obra d’un boig genial o d’un geni més aviat sonat. Humor absurd barrejat amb acudits dolents (de vegades tant que ni s’entenen –¿“la dent vint”?–) i tot això combinat amb reflexions molt agudes i una visió de la societat que ens ha tocat viure refrescantment radical i honestament subversiva. Ah, i també molt de pathos. De fet, aquest últim punt seria la màxima diferència entre aquest volum i la resta de llibres que ha editat abans (26 puntos para destruir España, Yo follé con Fraga i La verdad es ilegible).

Els fans de sempre d’en Roger no han de patir: Hegemonia persecutòria segueix fent molt de riure i repartint xarop d’estopa a tort i a dret. No se’n salva ningú: les retallades, la lògica del “mercat”, la nova política, la Terribas, els putos Mossos, el “prusés”, la tele3, els farloperos, La Vanguardia, el triumvirat Rahola-Monzó-Emparmoliner, els mitjans alternatius, etc. Però aquest cop també hi trobem un altre material molt més introspectiu, personal i autobiogràfic, d’aquell que no saps si fa plorar o riure, coses que ell explica com si res i que molts de nosaltres no faríem públiques ni estirats a la chaise-longue de ca’l psicòleg. Quan parla de la relació amb el seu pare, la separació de la parella, l’expulsió de la llar familiar… molts cops no saps què hi ha de cert i què d’inventat, però et remouen alguna cosa per dins que, no només et fa pensar i reflexionar, sinó que sovint et fa replantejar moltes coses que donaves per fetes.

De fet, l’altre dia mentre llegia aquest àlbum no parava de pensar en el Karl Ove Knausgård i la seva “ficció autobiogràfica”. No podia treure’m del cap les moltes simílituds que trobava entre algunes d’aquestes històries del Roger i el Min Kamp del noruec. Si més no, anava prenent algunes notes i vaig escriure “si dic això del Knausgård el Roger em matarà” ja que, de bones a primeres, crec que no podria trobar dues persones més diferents al món. Però al cap de pocs dies, en una altra presentació d’aquest Hegemonia persecutòria li vaig comentar i no només no em va matar sinó que no sabia gaire de qui li parlava. Tanmateix les connexions hi són: aquest desitjar que es mori el pare per sentir una mica de pena i trobar-hi un motiu de redempció és purament knausgardià; també el trobar la llibertat expressiva a través d’aquest striptease tan extremadament confessional; o la seva reflexió sobre la poesia, l’afectació i l’afeminament.

Encara que hi altres highlights en el llibre (“La parenta m’espia el mòbil”, “Què cal fer per ser un gurú econòmico-mediàtic” o “Era en Peret un veritable fals calb?”, que estarien al meu top-20 pelaesc sense cap tipus de dubte) crec que aquestes altres històries “pseudoautobiogràfiques”, com diu ell mateix, tipo “Rosegat pel càncer” o “Un soposat record”, són el millor que ha fet mai en Roger en sa puta vida. Així que, Roger, si em sents jo et dic: no volem deixar de llegir acudits sobre individus que es lleven al matí amb un cagarro a mode de bigoti (xof, xof), ni endevinalles sobre tius que es depilen el nas a ca’n Crosby, però també volem seguir llegint aquestes històries en les que et despulles (emocionalment) i, si pot ser, més llargues. Val que els xistes ens alegren la vida, però ja que la vida també és un maleït acudit, perquè no seguir la broma i seguir explicant-nos “la teva lluita”? Jo ho estaré esperant amb candeletes

Fotografia de portada: Roger Pelàez 
Text: Uri Amat 
Correcció: Rosa Molinero Trias

El sonido de PLOM es siempre imprevisible. El proyecto de Pau Magrané, quien también está detrás del sello Nyapster, es un ejercicio de sampledelia extrema. Oleadas de ritmos rotos, sonidos chirriantes y melodías extrañamente bellas. Nostalgia de un futuro absurdo y plagado de sinsentidos.

¿Qué es Plom?

Plom es algo que nació para hacer dark ambient o alguna música pesada y oscura pero que ha ido mutando en otros estilos. Antes usaba muchos pseudónimos para hacer otras cosas pero este nombre me resultó cómodo y representativo porque siempre meto en las canciones una pátina de material molesto de alguna forma. Aunque haya melodías siempre hay alguna parte un poco más pesada, dura de entender.

La primera referencia la edita San José Tapes.

En realidad las primeras canciones de Plom las editaron Lucía C. Pino y Agnes Pé en su netlabel Chirría Sello. A Lucía la conocí un día viendo un concierto de unos tíos que se llamaban Plomo, encima. Yo luego editaría parte de esas canciones en formato físico. Conocí a Esteban de San José Tapes un día que le llevé esa cinta. Le gustó y cuando empezó su sello me propuso editar algo.

Nyapster ‘edgy audio recordings through a collaborative vessel’ nace en 2010, ¿con qué propósito?

La coña del nombre viene de Napster, la plataforma para compartir música donde podías encontrar todo tipo de cosas. La cuestión era editar referencias muy dispares. Lo de ser colaborativo viene de que cada artista elija su portada o diseño, que hagan lo que les dé la gana y si yo les puedo ayudar en algo, perfecto; o si quieren colaborar con otra persona para la portada. La de Assassani está diseñada 100% por él, por ejemplo.



¿Cual es tu relación con internet a nivel artístico?

Mi afición por los ordenadores empieza muy pronto y a través de internet descubrí música más rara. Yo vivía en un pueblo y el único contacto musical que podía tener venía de mi familia. O de mis vecinos, que eran todos jevis. Bueno, luego se volvieron maquineros.

Una de las herramientas principales que utilizas es el sample: diálogos de películas, materiales, etc.

Desde que empecé a oír músicas con samples me flipó la idea de coger trozos de otras cosas y usarlos. Cuando salió el primer disco de Prodigy, Experience (XL Recordings, 1992), lo escuché y estuve años buscando qué estilo de música era aquello. También compraba revistas de Drum and Bass que llegaban a Salou, venían con un cd pero era una mierda porque ya era la época mala del Drum and Bass.

También pienso que en esta sociedad hay una sobreabundancia de información. Me gusta la idea de reciclar esa información, fagocitarla y sacar otra cosa. Como el collage. De todos modos el primer disco de Plom eran solo pianos, dark ambient y noise. Estoy muy contento de eso porque lo hice una noche en un pueblo olvidado donde nació mi madre, rodeado de polillas. Todo el mundo se había ido al baile.

A la hora de elaborar una canción, ¿cómo empieza el proceso?

Normalmente los cassettes de Plom son recopilatorios de temas que ya tengo hechos. Nunca me planteo: ‘Voy a hacer un disco’. Para hacer una canción empiezo con algún sonido grabado o algunas veces me pongo a mirar vídeos que tengo en favoritos y empiezo a grabar cosas. Grabo a lo mejor treinta minutos de material y luego lo voy cortando. Me gustaría deformar ese material en un futuro pero normalmente me dedicó más a la edición. Utilizo un tracker de los 90 donde el timeline funciona en vertical y por patrones. Busco algún ritmo, hago una estructura y luego la voy complicando poco a poco. De todos modos, siempre intento cambiar el proceso.



Tocaste en el MACBA a principios de este año, ¿fue un cénit en la carrera de Plom? ¿Cómo surgió ese concierto?

Surgió a través de Alicia Escobio que está haciendo unos trabajos sobre el bakalao en Valencia y le gustaba esa faceta mía de abusar de estos sonidos. Me gustan esos sonidos pese a que en su momento los odiaba. Lo viví muy de cerca como he dicho antes, sobre todo la música máquina. Al lado de mi pueblo había una discoteca que se llamaba Digital. En cualquier caso, creo que lo que me gusta de esos sonidos es su carácter subversivo.

Lo que hice en el MACBA fue un recopilatorio de lo que era Plom. En ese sentido quizá sí fue un cénit, pero para mí lo más importante fue la colaboración con Ariadna Parreu y Lucía C. Pino, quienes hicieron las esculturas.

Tenía la idea de ser otro skateboarder más, pero dentro del MACBA. Toqué sobre una plataforma rodante. Tenía un punto ridículo, pero era precisamente para quitar hierro al asunto de tocar allí.

Ese punto ridículo o sarcástico está en tu música y en el sello, incluso en el recopilatorio que hiciste sobre el grito de Arus, ¿qué te interesa de ello?

Soy bastante fan de la cultura pop, sin quererlo. Me nutre bastante, a pesar de que la odie a la par. No soy muy teórico pero supongo que también hay que valorar lo que tenemos y su efecto en nosotros. Reconfigurar quizás ciertas figuras, como la de Arus. En este recopilatorio, artistas que habían publicado en Nyapster o gente cercana pudo dar diferentes perspectivas sobre ello.

Es la oportunidad también de poder machacar lo que te han impuesto desde la cultura popular y sacar la tuya. Doza (Wunderkammer) dice que quizá ese proceso tiene un punto documental. Cosas que reconoces o recuerdas, que te influyen. También hay por supuesto cierta nostalgia.

¿Crees que aún es válido el concepto de los géneros musicales?

Aún hay géneros y te ayudan a entender ciertas cosas, pero hay mucho contagio, cada vez más. Los objetivos de hacer Nyapster iban un poco por ahí, que se disolvieran un poco las fronteras. Más que para destruir los géneros, intentar que todos se unan. En una de las últimas cintas que publiqué en San José Tapes metí unas letras japonesas a modo de coña sobre el vaporwave, porque ese disco no tenía nada que ver con ello.



También editaste una de las primeras referencias de Cecilio G.

Sí, me gusta porque siempre intenta hacer cosas diferentes y romper la visión que se tiene de él. Durante una época andábamos juntos, por temas de pintura. Hice un par de temas para su primer cd. Después hablé con su novia de entonces y me dijo ‘Oye, que Juan quiere sacar una cinta’. Le ayudé un poco y la editamos. A partir de ahí también oficialicé Nyapster porque las anteriores referencias eran cosas mías con diferentes pseudónimos.

Y ahora has publicado en bandcamp un recopilatorio sobre nuevos materiales, ¿cuál es tu relación con los artistas que participan? ¿cómo surgió la idea?

La gente la elegí por afinidad, los que creía que podían hacer algo con esos sonidos. Igual se lo podría haber dicho a otra gente también pero disponía de poco tiempo para presentarlo. La idea del recopilatorio surgió a través de Ariadna Parreu ya que ella estaba organizando unos seminarios entorno a la biblioteca de nuevos materiales que está en el Museu del Disseny. Pensé que esos materiales, a nivel conceptual ofrecían algo interesante. Son materiales extraños: madera líquida, telas hechas de conchas.

Grabé sonidos con estos materiales y envié un pack de samples a los músicos. Me gusta también el rollo antiguo de cómo se presentó. Fuimos a un sitio, nos juntamos todos y pusimos las canciones. El concepto de reunión, de escuchar música con más gente y no dejar escucharlo a nadie antes para forzar también esta reunión. Me gustaría editarlo pronto, en cassette o cd.


¿Cuál es el futuro de la humanidad dentro del universo Plom?

Lo veo bastante crudo. Todo sigue igual de aborregado. El otro día uno de mis alumnos estaba rellenando una petición de change.org para que volvieran a comercializar un sabor de la bebida energética Monster. Aún así, siempre hay gente que se resiste a la forma en que todo marcha. Me gusta tener una visión positiva a través de la creación. Remover mentes haciendo cosas diferentes que no se ajustan mucho a lo que la gente espera.

Un disco nuevo.

Me gusta mucho lo que hace Lauren Bousfield. Creo que ahora no está editando nada porque se incendió su casa. También me gusta lo que edita el sello Orange Milk.

Un disco que te marcó.

‘The Planets’ de Gustav Holst.

Fotografia de portada: Plom 
Text: Víctor M. Hidalgo 
Correcció: Rosa Molinero Trias

Va haver-hi una època, fa pocs anys però sembla una eternitat, que en aquesta casa fèiem llistes de tot. De discos, de singles, de cançons, de pel·lícules, de llibres, de sèries. Amb el temps ens fem grans i mandrosos i cada cop trobem menys el sentit a això de classificar les coses en millors o pitjors. En qualsevol cas, sí que ens agrada fer la llista de discos favorits, perquè de favorits en tenim com tothom. Però abans, com ja és tradició, volem saber quin és el preferit dels lectors, aquell que no ha deixat de sonar durant tot aquest 2016. Hem escollit aquesta cinquantena de possibilitats i n'heu d'escollir tres, els tres que més us hagin agradat. D'entre tots els participants, sortejarem un disc (format vinil) del número 1 de la nostra llista, signat i dedicat. Els correus a som@gentnormal.com amb l'assumpte "disc favorit de l'any". La festa de la democràcia durarà fins dimarts vinent, 28 de desembre.


Anarquia vertical– Guerra higiènica
Arthur Caravan– Major proposit
Aucell cantaire– Aucell cantaire
Bad Gyal– Slow Wine
Bad Mongos - Shoot the Bullet
Begun - Amma
Cala Vento– Cala Vento
Calido Home– Tones and Shapes
Carla - Night Thoughts
Coagul - Mans de cotó
Crim - Blau sang, vermell cel
Cuzo - Ensalada Ovni
Da Souza– Gran salt endavant
Doble Pletina– Así es como escapó
El Petit de Cal Eril– La Força
Els Galindons– ara i mai
Escuela de Ulm– Escuela de Ulm
Extraperlo – Chill aquí
F/E/A – Congo
Familea Miranda-Radiopharm
Hans Laguna - Manual de Fotografía
Her little donkey– Campestral
It's Not not – Fool the wise
Joan Colomo– Sistema
Joana Gomila– Folk souvenir
Joana Serrat - Cloudy Heart
Julio Tornero– Sobre cosas que se ven cielo
Las Bistecs - Oferta
Las Ruinas– 100% maximum heavy pop
Les Cruet– Pomes agres
Los Retrovisores– Sonido Joanic
Lost Fills – Hipercentro
Manel– Jo competeixo
Matagalls– Matagalls
Matrimonio– Un nuevo día
Negro i Esperit! - Heráclito
Neleonard– Las Causas perdidas
Pedro Vian - Beautiful Things You Left Us for Memories
Poomse - This is How we Fail
Power Burkas– Llarga vida al taranna
Rebuig– Mort i futur
Retirada! - Victoria / Derrota
Saïm - Qwerty
Salvatge cor– l'U
Syberia– Resiliency
Tènia - Tènia
The Handclappers– EP1 i EP2
The Pennycocks - C’mon Gipsy!
The Suicide of Western Culture– Long live death
Tversky– Introducing
Univers– Limit constant


Fotografia de portada: Ikram Bouloum Sakkali
Text: JG
Correcció: Pendent

Els de Males Herbes n'estan fins els collons de fer presentacions de llibres a l'antiga –tot sigui dit, les seves presentacions no en tenen res, de normal–. Vaig ser a la d'en Roger Pelàez i en vaig sortir amb un piló de noves bromes sobre polles i la decisió definitiva de no comprar mai més a les llibreries dels museus. L'Uri Amat tot just acaba de ressenyar el seu còmic, L'hegemonia persecutòria, i ens dóna unes quantes pistes del que us hi trobareu: humor punyent, escatologia sense filtres i de tant en tant, alguna historieta carregada de melancolia sincera. Però no sóc aquí per parafrasejar ningú, sinó per dir-vos que se'n cou una de grossa i molt aviat: dimecres 21 de desembre.

El còmic d'en Roger Pelàez, el poema narratiu La cremallera d'en Martí Sales, el recull de contes Les investigacions del cap Pendergast d'en Víctor Nubla i la novel·la d'en Ferran Garcia, Recorda que moriràs; tot plegat un popurri "estupendo" que retrata a la perfecció una editorial que s'atreveix amb tot i a tot. La gent de Males Herbes els han batejat com "els 4 genets de l'apocalipsi", quatre llibres que atempten deliberadament contra la moral i que es carreguen amb ganes qualsevol opció de salvació col·lectiva. El món està podrit i per celebrar-ho, organitzen una festa. Se'n parlarà, dels llibres? No ben bé, el que síque es farà és molt de soroll, se n'ocuparà la música de Sot i Esperit!. La sorpresa final és l'acció poètica d'Anarquia és independència, que promet ser el show de la nit.

El lloc que ho acull no necessita presentacions; en Marcel Pujols ja l'ha anomenat més d'un cop en la seva selecció setmanal: el Pumarejo de Barcelona. Jo només afegiré que és dels meus espais preferits de Barcelona, "bonrotllisme" i llumetes a dojo; d'aquells locals que des del primer cop que hi vas, no saps ni com ni per què però ja et sents a casa.

Bé, dimecres l'apocalipsi. Sincerament, si el món s'hagués d'acabar l'endemà, no imagino millor forma d'acomiadar-ho tot. Ah, el preu de l'entrada inclou un fanzine editat per l'ocasió, ara no em digueu que no en són, de detallistes. Si no veniu, els hi trencareu el cor.


Fotografia de portada: Males Herbes
Text: Clàudia de Palol Fariza 
Correcció: Pol Camprubí

Ei, ja heu fet la llista? No la dels reis, la de millors discos de l’any. Jo no, ni la faré. Ja sé que les llistes van bé per organitzar-se i fer-se una mena d’esquema mental del que has escoltat durant 12 mesos, però igualment no la faré. Categoritzar com a millor o pitjor és entrar a la roda de l’èxit i el fracàs, és tirar gasolina a la competitivitat i al posterior egoisme per no compartir la victòria o per responsabilitzar de la derrota. Sí, ja sé que els gustos ens porten a dir si això és bo o no ho és i crec que és humà tenir-ne i després intentar jerarquitzar, però voto per fer-ho en tertúlies en les quals se sap que cap opinió passarà per sobre de la resta. Només defenso les llistes que es fan partint del consens popular, com casualment fa aquest gran blog on escric.

Deixar anar l’opinió a vegades serveix d’introducció, com és el cas. Ara toca dir-vos àgilment què trobem de musiqueta aquesta setmana en què el Nadal comença de veritat. Toquen alguns grups que estan en moltes llistes, d’altres que no i d’altres que no han tret disc aquest any. Tots ells molt bons.

Apolo

20:30h

L’últim "bolo" d’El Petit que podreu veure aquest 2016. Clausureu l’any com cal, va. Retrobeu-vos amb vosaltres mateixos, que els amics forçuts saben com fer-ho. Podria ser un concert de tancament de gira, però tots els discos mereixen una vida més llarga i La Força més. Aquest abril van sortir les cançons i poc després vam poder presenciar el directe, cal repetir-ho tot i aquest dijous es pot fer per 12 euros l’entrada anticipada i 14 si pagueu a la sala. Obriran els Cataplàusia, que els he conegut avui i pinten divertits com a mínim.

Pumarejo

19:00h

Les festes nadalenques ens proporcionen un tipus de concerts que poques vegades l’any es repeteixen, els de “vuelve a casa por Navidad”. Per aquí corren molts músics, però també n’hi ha molts que han hagut de marxar per motius diversos, per Nadal aquests segons tornen a menjar torrons i a tocar cançons als seus llocs natals. Al Pumarejo deixen que aquests retorns es produeixin perquè ells també han estat fora molt de temps i saben el que és tornar amb tot el caliu. Vaga-lume viuen a Londres i fan música molt interessant, com els bons juguen amb el jazz i el math. Ominira també són molt lliures però més des del vessant de la calor tropical. Enlloc posa preu, però segur que us escuraran una mica la xavalla que us quedi, o sigui que encara us faran un favor.

BeGood

21:00

Amb la intenció d’escalfar una mica l’ambient fred dels últims dies de desembre, el Xmas Warming aterra a la BeGood amb números per ser una de les festes grosses d’aquestes vacances. Als grups que toquen els agrada la mandanga i això ja és garantia que n’hi haurà. A més dels catalans Aloha Bennets i Retirada! (que porten mesos molt actius a la gran ciutat alliberant tensió, fregaments i divertimento a través dels seus concerts) també els madrilenys Camellos tornen a Barcelona per afegir més garatge i conya a l’assumpte. Les entrades van dels 6 als 8 euros en funció del que ja sabeu.

El Sielu (Manresa)

23:00

Un concert entre àpats sempre ajuda a digerir el paquet del primer i a entomar millor el segon. En aquest cas, a més del factor musical també hi juga a favor el lloc perquè és com “casa” pels Puput i això significa que no s’haurà de patir pel fred. L’últim disc de Puput és de l’any passat, i què? Per mi és un dels millors discos d’aquest 2016, tot molt tènue, molt càlid, molt de fer-te venir ganes d’abraçar. Pel que sembla, no val ni un duro.

Sense més preàmbuls aquí tenim la primera part dels 25 #imperdibles4life de l’any! Una sel·lecció que amb raóns de pes han deixat petjada en l’històric de videocreacions musicals de Gent Normal. Desde clips #flowfuturistes i d’#estètiquesdigitals fins a #trapgirls o #poledance, i passant fins i tot per #monsvirtuals o #realitatsal·lucinades… Tots molt #sofisticats!!!

14.Avalon Emerson - Natural Impasse


15.Cumhur Jay - On & On - “Dyschronometria" (by Akihiko Taniguchi )


16.PRINCESS NOKIA- KITANA


17. ANOHNI: MARROW


18.Palmistry - Club Aso (by Benjy Keating & Tom Walker)


19.PLOM - demo3


20.Ralf Laurent – -ish


21.ZA! - Badulake (by Jordi Castells & Aitor Garay)


22.Niño de Elche + Los Voluble - El Ravero -


23.ROSALÍA - Catalina (By Txema Yeste)


24.CARLA - In The Forest (By Àlex Sardà )


25.BAD GYAL - PAI


Fotografia de portada: ANOHNI: MARROW
Text: Ikram Bouloum
Correcció: Pendent

Per què el nom d’Alda Merini sona tan poc? Per què, si va ser proposada en diverses ocasions al Nobel de Literatura per la seva poesia? I per què potser estàs llegint aquestes preguntes com tenyides d’un to ingenu i no pas de ràbia? De les respostes possibles, aquesta es la que em batega més fort: Alda Merini (Milà, 1931-2009) era una dona. I pocs noms de dona es fan universals, malgrat que com Merini hagin estat reconegudes als seus països d’origen (premi Eugenio Montale, 1993; Ordre al Mèrit, 2002).

He cavalcat cavalls d’ombra/ i qui m’ha vist/ córrer sense brides/ m’ha considerat boja./ I sí, una dona que viu sola, /sense un escut historiat/ sense una història de nens/ no és ni mare ni dona./ És només un nom híbrid estampat/ amb calç a la teva pàgina. “(Amor de calç)”

Per universalitzar-la una mica més, l’edició de Jardins de Samarcanda, a cura d’Antoni Clapés, Jaume C. Pons Alorda i Víctor Sunyol, ens l’ofereix en un català òptim gràcies a la traducció de la premiada Meritxell Cucurella-Jorba. Que si bé s’ha pres algunes llicències de qui s’ha endinsat en el treball intens i ha fet seva l’obra, les justifica raonadament a l’epíleg.



De família humil, estudis breus i apassionada del piano, Alda Merini despunta aviat amb els seus versos i els publica amb només 15 anys. Poc després tindrà lloc la seva primera estada al San Raffaele Turro, que no era ni un convent, ni una facultat, ni un resort sinó un hospital psiquiàtric.

No en sé res de tu,/ i no és que ficant/ la teva carn dins la meva/ m’hagis dit alguna cosa./ M’has deixat en suspens/ com una hospitalització sense alta./ Des d’aleshores cerco/ el meu historial clínic/ imprudentment.“(Ho sé tot)”

Dividit en dues parts, Poemes heroics, amb referències als mites grecs, i Clínica de l’abandó, el poemari va ser publicat originalment el 2004 per l’editor italià Giuglio Einaudi. Com podia deixar passar a Alda Merini el pare del compositor d’Elements, si el lema de l’editorial resava Spiritus durissima coquit, “L’esperit digereix les coses més dures”?

Retorna als turments quotidians,/ però sàpigues que la solitud/ és l’única dona/ que no t’abandona. “(La solitud)” 

(...) També em passa, mestre:/he fet l’amor/ amb qui/ no he conegut mai. “(També em passa, mestre)”

La Clínica recull els seus darrers poemes, on Merini destil·la la seva vivència de pazza i de diversa, de boja i de diferent, de la dona que per estar malalta tenia l’altra veritat de les coses, de l’eterna enamorada, tan corresposta com traïda, però sempre amb l’ànima en flames.

És dur haver de defensar un sol home/ quan de fet n’has amat trenta. “(Historial)”

Espero que et caiguin les ales,/ tu que vols fer d’àngel de la mort/ traint-te els sentiments./ Però les catàstrofes dels àngels són universals,/ no són el penediment d’un rèprobe. “(Un poema)”

La malaltia mental marcà la seva vida, els seus amors i versos, que de vegades supuren l’angoixa més crua i d’altres l’agraïment pels metges que la tracten i pels seus amics. Versos filats amb malaltia i amor en una vida com un teler: múltiples ocasions se li encallava, li estripava la feina o se li acabava el fil.

Gràcies, Alberto,/que després d’una nit de fantasmes/ em fas escriure rimes clares./ Aconsegueixo superar l’engany del deliri/ només quan tu cuses les meves paraules. “(Gràcies)”

El resultat: un tapís que mostra allò que resta de la vida quan la vida s’atura, sigui dins les parets d’un manicomi, a causa d’un amor fatal, una pèrdua greu o qualsevol altre trasbals. Hi ha la negació humana de la vida, però encara hi queda la vida que transcorre lliurement.

(...) És feliç el poeta quan es mou somrient/ a través del teu petó d’amor/ que és un anar i venir de mort/ que és un abandó de vida.// Qui no sap amar no sap fer poesia i/ qui no sap morir no sap reviure./ Qui no hagi estat ferit/ pel seu enemic no podrà tocar/ els vèrtexs de la pietat./ No hi ha batalla d’amor/ tampoc derrota,/ hi ha només una guerra angèlica/ que l’home es fa a si mateix/ en nom d’un germà blau/ vestit de negre. (Vèrtexs)

Si se'm permet la metàfora matussera, els poemes d’Alda Merini són com els feixos de llum que s’escolen per una persiana mal abaixada. Aquells que fan veure que inclús dins d’una habitació a les fosques i aparentment buida encara s’hi belluga alguna cosa que recorda a la vida: en el seu aire, minúscules partícules de pols en suspensió, alienes al temps i a les nocions humanes.

Fotografia de portada: Arxiu
Text i correcció: Rosa Molinero Trias

(redoble de tambors). Acabant l'any, i quasi per sorpresa, arriba en exclusiva planetària per Gent Normal l'avançament de l'esperat tercer disc de Me and the Bees, un dels àlbums que més ganes tenim d'escoltar el 2017. L'elapé, que editarà La Castanya durant el primer trimestre de l'any vinent, consta de 15 cançons i portarà per títol Menos mal, una expressió que pel mateix grup fluctua com un joc de paraules. El primer senzill d'aquest nou treball és "Spinnin'", una cançó meravellosament pop amb clar olor a girl-band dels seixanta, i on a les angelicals harmonies del power trio guanyen encara més color amb els cors d'Inés Martínez de Albornoz i els teclats de Guille Caballero. Un hit de dos minuts cantat a tres veus on tot es torna tornada i la tendresa brilla radiant per una lletra de desamor, impotència i soledat. Si de la melancolia n'han de sortir joies com aquesta, que benvinguda sigui.



Menos Mal serà el tercer disc de Me and the Bees després de Fuerza bien (2010) i Mundo fatal (2014). Ja consolidats definitivament com a power-trio, Carlotto, Esther i Verónica van gravar el seu nou treball el desembre de 2015 als estudis Cal Pau Recordings (Sant Pere de Ribes) amb Joan Colomo i Mau Boada, el màster és obra de Víctor Garcia. Com ja va passar amb el seu anterior disc, el grup ha comptat amb el reforç de luxe de Guille Caballero als teclats de moltes de les cançons de Menos Mal, que s'editarà en un elapé de 12 polzades, CD i digital i que, a més, disposarà d'una edició limitada del vinil en color groc transparent.

Fotografia de portada: Txema Yeste
Text: JG
Correcció: Pendent

Sense més dilació, aquí tenim la segona part dels 25 #imperdibles4life de l’any, que encapçalen les millors propostes audiovisuals! Una selecció que amb raons de pes ha deixat petjada en l’històric de videocreacions musicals de Gent Normal. Des de clips #nostàlgics i #cinematogràfics fins a #youtubers, #gospelconceptual#spasfuturistes… Que han ajudat a ampliar l’imaginari del videoclip!

1. Oneohtrix Point Never - Animals (by Rick Alverson)


2. Aphex Twin - CIRKLON3 [ Колхозная mix ] (by Ryan Wyer)


3. LXV - Mihal Drop Scene (by Rubén Patiño)


4. The Caretaker - Everywhere at the end of time - Stage 1 (By) http://weirdcore.tv/


5. Klein - Marks Of Worship (by Akinola Davies JR)


6. Flying Lotus - FUCKKKYOUUU ( by Eddie Alcazar)


7. Maluca - Mala (by Shahan Khan)


8. Unknown Archetype - TRIPP (by the denial.of.service)


9. C. Tangana - Antes de morirme feat. Rosalía (Video Oficial)


10. JUDDER - D.O.T.S.


11. Las Bistects - Caminante (By Las Bistecs & Slurp TV)


12. LAS VVITCH (i) ORFIDAL (espidifén)


13. E.J. MARAIS ~ ~ NEOCONSERVATIVE (By Mònica d’Ors)


Fotografia de portada: The Caretaker - Everywhere at the end of time - Stage 1 (By) http://weirdcore.tv/
Text: Ikram Bouloum 
Correcció: Pol Camprubí

Un any més vàrem obrir a votació quin era el disc favorit dels nostres lectors i, de nou, el resultat ens fa feliços, primer per la moltíssima gent que ha participat, i després perquè s'assembla molt a la que ensenyarem nosaltres demà. Així que compartim gustos i el cercle es tanca. Sense més xerrameca, aquest són els elapés favorits dels lectors de Gent Normal de l'any 2016.




1- El Petit de Cal Eril– La Força (Bankrobber)
2- Los Retrovisores - Sonido Joanic (Bcore)
3- Salvatge Cor - L'U (Runaway Records)
4- Joan Colomo - Sistema (Bcore)
5- Da Souza -Gran salt endavant (Famèlic)



6- Manel - Jo competeixo (Warner)
7- Crim - Blau sang, vermell cel (Bcore)
8- Cala Vento– Cala Vento (Hang the DJ)
9- Univers– Límit constant (Famèlic)
10- Las Bistecs - Oferta (Autoeditat)



11- Negro i Esperit - Heráclito (Bankrobber/La Castanya)
12- Her Little Donkey - Campestre (Autoeditat)
13- Begun - Amma (Fohen)
14- Joana Serrat - Cloudy Heart (El Segell)
15- Calido Home– Tones and Shapes (Bcore)



16- The Pennycocks - C’mon Gipsy! (Bcore)
17- Les Cruet– Pomes agres (Bankrobber)
18- Power Burkas - Llarga vida al taranna (Bcore)
19- Bad Gyal– Slow Wine (autoeditat)
20- Lost Fills– Hipercentro (Bubota)



21- Extraperlo - Chill Aquí (Canada)
22- Syberia– Resiliency (Debemur Morti)
23- Galindons - Ara i mai (Autoeditat)
24- Joana Gomila– Folk souvenir (Bubota)
25- Las Ruinas - 100% maximum heavy pop (El Genio Equivocado)

Fotografia de portada: Edu J Montoya
Text: GN
Correcció: Pendent

Les cançons ens volen el cap, ens fan la vida millor, i pitjor, segons el moment. El 2016 també s'han fet cançons als Països Catalans que ens han deixat catacrokers. Aquestes són les vint-i-cinc escollides (sense ordre), però en podríem posar tres-centes més

Furguson - "Black Cloud"



SDH - "You Pt. 12"




Coàgul - "Si tenen set"



Joan Colomo - "Enmienda a la Totalidad"



Futura - "The Ecstasy of Communication"



Xebi SF - "Y Ahí Estás Tú



Cala Vento - "Isabella Cantó"



Antiguo Régimen - "Separatistas"



Maria Arnal i Marcel Bagés - "Cançó de l'Ovidi - A la vida"



La Plata - "Un Atasco"



CRIM - "Guionistes d'aquest món"



Univers - "Supera el col·lapse"



BeGun - "Mobasi Pt1"



Bad Gyal - D WAY U DO ME



Extraperlo - La Celosa



Les Cruet - "Núvols daurats"



Power Burkas - "La missió de l'home"



Saïm - "Anell"



Escuela de Ulm - "Nuestro club"



Fighter Pillow - "Fuzz U"



Los Ganglios - "S.A.N.Z."



Da Souza - "Abril"



Pedro Vian - "Invisible Objects"



El Petit de Cal Eril - "La trampa"



Las Ruinas - "Necesito saber"



Yumi Yumi Hip Hop - "Enamorats"



Fotografia de portada: Eduard J Montoya
Text: Redacció
Correcció: Pendent