Avui iniciem nova secció que protagonitzen dues de les persones que més respectem els coordinadors d’aquesta casa, Manel Peña i Uri Amat. Els hem llegit a fanzines i revistes culturals des de fa una colla d’anys i ara compartiran espai cada quinze dies a Gentnormal. En la seva correspondència descobrirem com van arribar a conèixer els seu grups favorits, quins són els discos, concerts, llibres o fanzines que més els van emocionar. Les noves Teresines i les seves batalletes. I nosaltres, amb ganes de llegir-los, boli en mà per apuntar-ho tot.
Benvolgut Urelius:
Mai he robat res. No és que ho digui per buscar la teva admiració; m’agradaria ser capaç de mangar a llocs com la FNAC o El Corte Inglés sense arribar a les portes de l’infart però no puc. Les dues úniques vegades que he robat a la meva vida (em sabràs perdonar?) han sigut:
a) Un Kit Kat al bar de la Facultat d’Humanitats. El dia següent -en una mena d’acte de contricció insignificant i patètic- vaig deixar cent pessetes (nota: un Kit Kat en valia 70) a la barra del bar, que algú deuria recollir tot seguit arronsant les espatlles.
b) Un CD dels Trumans Water al Virgin Megastore del Passeig de Gràcia. Això sí que ho vaig fer com una especie de butifarra anti-capitalista: com a represàlia per anys d’explotació obrera robaré d’aquest temple del consumisme un compact disc que val dues mil cinc-centes peles. Vaig pujar al bus 56 i vaig treure la celofana de plástic, emborratxat de glòria borroka i proletària, experimentant un sentiment de triomf personal que per desgràcia mai he tornat a tenir (ni quan em van fer fora del meu curro d’estiu al Alcampo de Glòries).
Vaig trigar una mica a gaudir d'aquell CD robat. Era una cosa que em passava sovint quan vaig començar a escoltar música: feies una inversió (calculada durant dies i setmanes, suposo que a tu et passava el mateix) en un disc, i quan arribaves a casa i l’escoltaves, moltes vegades no entrava a la primera (de fet des d’aleshores he sentit aquesta fascinació quasi-masoquista per l’art que no s’entén a la primera). Vist amb perspectiva no m’extranya, joder. Diguem que Trumans Water no entren com un bikini torradet en una freda tarda d’hivern. Més aviat serien com un burrito de sobrassada amb M&Ms per sobre. Només un imbècil els despatxaria com a indie rock, però hey a mitjans dels noranta al sac estilístic de l’indie rock hi cabia de tot. Els germans Branstetter -Trumans Water són ells- són fans del free jazz, dels Sun City Girls, de Captain Beefhear, de Pere Ubu. Si Pavement (un grup amb qui han sigut comparats en innumerables ocasions) eren un grup pop amb algun twist experimental, Trumans Water eren un grup de tarumbes amb algun toc pop. Molts anys després d’aquell CD robat, el grup de Portland va visitar finalment la nostra ciutat (nit de diumenge al Moog, 5 euros, 20 persones de públic, el meu amic Francesc Feliu i jo ens vam gastar tota la pasta que duiem a sobre en merchandising), presentant el seu darrer disc fins a l’actualitat -el vigorós “O Zeta Zunis”-. Va ser collonut, els hauries d’haver vist. Típic concert que després arribes a casa, i comences a baixar discos del grup i a donar la brasa pel FB als amics. Màshic.
A disposar,
Manel
Trumans Water
“Godspeed The Punchline”
(Homestead Records, 1993)
Fotografia de portada: Uri Amat
Text: Manel Peña
Correcció: Raquel Molina