Feia 10 anys que Nekofutschata Musick Cabaret, el segell d'en Jürgen i la Ulla de Nový Svět, no editava cap disc i van trencar la maledicció quan els hi va arribar a les mans Tot Encaixa! (Nekofutschata, 2016), el tercer disc d’en Marc O’Callaghan amb el seu projecte personal Coàgul. Són 6 cançons post-industrials i, en aquest cas, emparades en la tradició catalana (o sí!). Gravades a les mateixes sessions de La Forja Centrípeta (BFE, 2015) a La Cova de la Bèstia, apareixeran amb comptagotes (i no totes!) via online. Així que és tot un honor poder-vos ensenyar el seu tercer "sencillo"!
La resta, les podreu veure en directe concert el dia 28 a Vic, al palau on Sant Antoni Maria Claret veié la Verge, en el context de la programació d'Ex Abrupto dins el festival Paradazero, o també les trobareu al disc físic. Podeu comprar una còpia aquí! Hem aprofitat que estrenàvem aquest single perquè en Marc ens expliqui com funciona això de què tot encaixi.
Com va sortir la col·laboració amb el segell ressuscitat dels Nový Svět?
Des d'abans de formar Coàgul ja era molt fan de Nový Svět, que és un grup que prové del context neofolk vienès de principis dels 90, però que es van esforçar en trencar tots els estereotips d'aquest estil... una de les seves particularitats és que solen cantar en castellà amb accent austríac, llengua que parlen perquè van viure uns anys a l'Ametlla del Vallès, on van conèixer als músics d'Escama Serrada i d'Ô Paradis, amb qui van fer algunes col·laboracions.
Vaig assabentar-me que en Jürgen també seguia el que jo feia, així que vaig demanar-li on podia publicar aquestes cançons i em va recomanar un parell de discogràfiques, però abans que li contestés, em va dir que havia decidit que les volien editar amb el seu segell, que estava inactiu des de feia 10 anys. Encara estic al·lucinant que tot això hagi succeït. Pocs honors poden ser majors que un dels teus ídols s'interessi pel teu treball i li doni suport incorporant-lo al seu catàleg com a editor.
Cobriu-me de flors (Discos Enfermos, 2015) – un dels millors singles de l’any al nlog – ja tenia un versos firmats per mossèn Cinto Verdaguer, originalment musicats per mossèn Josep M. Riubrogent Tarrés i ara recitats per en Coàgul. Com has tornat a recórrer el poeta per “Si tens set”?
Doncs, en aquest cas, prové d'un estiu en què vaig anar a Irún a visitar el meu amic Xavier Fontanet, cantant del grup Crani Sèptic (on jo tocava la guitarra), quan feia poc que s'havia traslladat a viure allà. Aleshores ell s'estava llegint El Canigó de Verdaguer. Als dos ens fascinava aquest català rural i medievalista que parla de ferro, sang i fetge. Les lletres que ell escrivia per Crani Sèptic se situaven totalment en aquesta tradició poètica, i això era un dels punts en comú que teníem amb Coàgul. Aleshores, fullejant el llibre allà a casa seva, em vaig topar per atzar amb aquests dos versos i se’m van quedar gravats a foc a l'ull de la ment. En tornar a Barcelona seguien ressonant dins meu mentre caminava pel carrer, i amb les passes dels meus peus anava generant una certa pulsació rítmica que transferia aquests versos al format de cançó industrial.
L'harmonia que dins el meu cap ressonava, era la mateixa que la d'un riff d'una cançó de Misfits que es diu "Angelfuck". Quan ja tenia més o menys tots aquests elements vaig decidir fer la cançó coagular de debò i d'aquí va sorgir. El sampler de lladrucs de gos que s'escolta de fons durant tota la cançó prové d'un vídeo de mi mateix en pilotes fent el gos, que vaig gravar un dia al menjador de casa per sintetitzar a la mínima expressió l'acció performàtica "Cinocefàlia" que tants cops havia executat durant els concerts de Coàgul, amb la idea d'incorporar-la a l'inventari performàtic del meu futur web.
A on es dirigeix l’amenaça original del poema i cap a on encares la teva?
Els versos de Verdaguer, en el context de la narració d'El Canigó, apareixen per boca del compte Tallaferro quan a l'inici d'una batalla amenaça als sarraïns Formen part del "Tall 79" del 8è Cant.
En el cas de la meva cançó, l'amenaça no va dirigida a ningú en concret, suposo que la seva utilització té més a veure amb aquesta fascinació lingüística per aquesta poesia tant sangtraïtesca, tot i que conceptualment es podria dir que simplement és un gest xulesc com de dirigir-me als meus possibles enemics, a la gent que em critica o que em vulgui mal, com de posar-me en peu de guerra i fer-los saber que aquí estic esperant-los, que vinguin quan vulguin que rebran el que es mereixen. Portant-ho a un context més col·lectiu i menys individual, aquesta cançó també la veig molt com la banda sonora o l'himne d'una situació de baralles de carrer, en les quals diversos grupuscles s'enfronten entre ells o amb la policia i la sang corre per les voreres mentre se sent per les clavegueres. Com de conflictes de barri en els quals els contrincants som com gossos entrenats per matar.
Aquest cop el disc no té un concepte global com era el cas de "La Forja Centrípeta", oi?
Les cançons són més miscel·làniques. No provenen d'una idea o programa motriu general, sinó que han anat sorgint més espontàniament, més per capricis (sonors o poètics) saltejats. Tot i això, sí que és cert, que totes les cançons coincideixen en tenir una qualitat més de tocar de peus a terra, més connectada amb la crua realitat del carrer. Per exemple, les dues cançons que obren les cares del disc són una espècie de pregunta retòrica que pretén instigar l'oient a que reflexioni sobre les seves responsabilitats polítiques (entenent allò polític no tant com la militància de partits sinó més aviat com la repercussió de cada una de les nostres accions quotidianes).
Apart d'això, crec que si hi ha alguna idea general en aquest disc és la de la sincronia. Les paraules "Tot Encaixa!" les entenc com una espècie d'axioma que posa de manifest la naturalesa sincrònica de la realitat. Com quan penses en algú i a continuació et trobes aquesta persona pel carrer, o com quan sempre que mires el rellotge coincideix el número de les hores amb el número dels minuts.
En realitat, no és el primer disc de Coàgul que funciona d'aquesta manera. Per exemple, El Tramvía Ovàric (Marbe Negre, 2014) també va ser construït a partir d'una sèrie de cançons aparentment inconnexes que de cop (força temps després de tenir-les ja gravades), em va semblar que totes juntes conformaven un tot que em semblava conceptualment sòlid (en aquell cas el concepte era el viatge de l'esperit a través de la matèria, expressat per la via dels arquetips sexuals).
Això de la sincronia còsmica no només té a veure amb tot això de les casualitats, sinó que el "Tot Encaixa!" també és la "llei simpàtica" per la qual funciona la màgia i la realització iniciàtica des de temps immemorials, servint-se de l'entramat de coincidències simbòliques entre diferents ordres de realitat precisament per exercir-hi la seva influència segons raons que des de la òptica actual podríem anomenar socio-polítiques.
I ara, no us oblideu del concert de presentació!
Fotografia de portada: Coàgul executant "Tot Encaixa" a Ex-Abrupto d'Zoë Valls.
Artwork: Adriana Petit
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pablo Gerschuni