Si la setmana passada us ensenyàvem un tema nou, ara us volem anunciar, (i què si ens fem pesats?) que Power Burkas faran una bona festa de presentació del disc Llarga vida al tarannà (Famèlic / BCore, 2016) el proper dijous 19 al Sidecar, acompanyats de l’Hereu Escampa. Val la pena anar-los a veure, els seus directes acollonen, a part de que el bateria és força guapo, els guitarres són uns genis i poques vegades es veu un baixista cantar i tocar tant bé, tot a l’hora.
Cal dir que aquest àlbum els ha costat molt de parir (ja se sap, preparar la casa, decorar l’habitació, trobar l’hospital on millor s'hi estigui, triar el mètode adequat, etc. Que us hem de dir, si ens fem vells i ara tots comenceu a voler ser pares!), i pel camí s’han anat perdent algunes coses. Una d’elles són aquestes preguntes censurades d’una anterior entrevista, però aquí som molt d’ensenyar els draps bruts i us les volíem deixar llegir i de pas, animar-vos a que els aneu a veure, que això ja és demà! Concretament, cal que hi aneu i us fixeu en els seus pantalons en el moment de tocar determinades cançons. Nos us avancem més, llegiu, llegiu, que ja entendreu de que va la cosa!
Al tanto, que la gira continua durant tot el cap de setmana, el divendres 20 al Circus de Cerdanyola i el dissabte 21 a l'Esmolat Rock de Matadepera.
El nom de Power Burkas el veu triar per com sona o pel que comporta?
El nom va sortir durant un assaig, de broma, però vam veure que tenia ritme i era fàcilment reconeixible, inclús potser massa! El significat és tan ambigú i tenebrós que estàvem expectants a que posessin a proba les nostres capacitats preguntant-nos que volia dir.
Els Crushed Beaks explicaven fa poc a una entrevista que l’única afició que tenen en comú els tres membres de la banda no te res a veure amb la música, sinó amb el cinema giallo. Què és el que us uneix a vosaltres?
A nosaltres sí que ens uneix la música, potser no tant pels gustos i més per les emocions (maco, eh!). Els quatre tendim a voler expressar-nos amb la música de manera visceral i honesta, sense masses filtres ni filigranes. Treure nervi, angoixa, cabreig, frustració i altres coses que comparades amb els pets són molt més difícils de fer sortir de dins d’un mateix. En definitiva: “Cosa dolenta fora del ventre”. Ens uneix l’estomac, perquè la música ens surt d’allà, excepte a en Marcel que no sap cantar i ho fa amb el coll. Menjar bé i en excés també ens uneix bastant.
Quin és el tarannà de cada un?
Ens limitarem una mica i ho farem només amb dos adjectius. Per descomptat, som molt més complexos i interessants que tot això, però volíem agilitzar el procés i semblar persones més simples. En Martí és calmat i reservat, l’Aleix és simpàtic i graciós, en Marcel és pacífic i autocensurat i en Claudi és creatiu i sensible.
“Homenatgeu” a personatges tan típics de la cultura catalana com en Jordi Pujol- a qui heu convertit en carn de kebab- i a en Gerard Quintana, a qui inclús li dediqueu una cançó del disc, d’on surt aquesta mania?
No és obsessió, ni és amor. Suposo que són les ganes de ridiculitzar a certes persones amb la inclusió de la seva cara a un disseny o titulant una cançó amb el seu nom. L’establishment català és tan ric com repugnant, a l’estar al cor de la pàtria vivim amb la vanagloria o la defensa constant de tots aquests noms. Les samarretes i les cançons són la nostra manera modesta de refusar això i altres coses.
Ara la típica pregunta de què t’enduries a una illa deserta. Si haguéssiu de triar a un dels dos per a una nit etílica, qui seria?
Per agafar una bona cogorza ens pillaríem a qualsevol dels dos, amb alcohol tot passa millor, inclús podríem arribar a ser amics sense adonar-no-se’n. Amb en Gerard podríem revisar els fets de Cardedeu i veure el famós vídeos amb ell, amb en Jordi podríem repassar una mica la seva trajectòria com excursionista, pres i corrupte. Segur que n’aprendríem coses, sempre se n’aprèn.
Moment de mullar-se. La meva cançó preferida del disc és “La missió de l’home”, pel crescendo final i perquè té una visió molt tranquil·litzadora del sentit de la vida (la extinció). Quines són les vostres?
Aleix: Potser “El pop i la gallega” pel seu missatge vital. El sentit de la vida és la pròpia existència; aleshores, s’ha de viure amb tot allò que ens faci sentir bé, i una d’aquestes virtuts és el menjar bé. Marcel: A mi m’agraden totes, les tres últimes (“Miracles del passat”, “Aiguarràs” i “Pares, fills i nets”) sobretot. Per a en Claudi i en Martí, “Ferralla” és la que més els agrada. Es corren cada cop que la toquen, fixeu-vos bé en els seus pantalons.
Per acabar, una pregunta a lo Bruja Lola. Per a qui van aquestes espelmes negres que hi ha a la contracoberta del disc?
Em teoria, i segons una recerca ultra-ràpida a Google, les espelmes negres serveixen per eliminar la maldat. Seria relativament fàcil dir tres noms, només mirant els telenotícies o al nostre voltant en tindríem més de tres o de quatre, però teníem tres espelmes. Siguin les que siguin, venen a simbolitzar la expiació de tots els mals i la recerca de la llum, passant inevitablement pel bon pastís que són Power Burkas.
Olé, vosaltres!
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Gent Normal
Correcció: Pendent