LLEGIR I ESCRIURE: NINGÚ NO ENS ESPERA (de MANUEL BAIXAULI)

Quan un conegut va veure que duia a sobre el llibre que ressenyo, va dir-me: “És un llibre d’autoajuda?”. Potser ho sembla pel títol, però anem pas a pas. Ningú no ens esperaés el recull de columnes d’opinió publicades durant els últims anys per l’escriptor i pintor Manuel Baixauli. I no són columnes qualsevols, sinó que tenen tot allò que ha de tenir un bon text d’opinió (o tot allò que la meva professora de columnisme ens va dir que era imprescindible quan encara somiàvem amb ser periodistes quan érem a la facultat).

Per començar, a Baixauli no li fa por opinar. Sembla lògic i bàsic si ets columnista, però no és el més comú. No val generalitzar, però, quants d’aquests textos trobeu a la premsa que siguin realment sincers? D’alguna forma, Baixauli és com aquell amic de tota colla que valora la veritat per damunt de tot i que no pot evitar dir-la, faci o no faci mal. Per això les seves peces em tenen enmig de l’admiració i del rebuig. No sé si em desperta o em fa massa mal. I, sobretot, perquè parla de cultura, que és la seva bandera i la meva ferida.

Si una cosa no suporta aquest valencià són els bestsellers, la literatura fluixa, la novel·la buida, la cultura perquè sí. No hi puc estar més d’acord. Però, a la vegada, crec que és necessari que existeixin aquests elements que per l’alta cultura semblen sols residus pudents. Penso que no a tothom li ve de gust estar a un nivell d’autoexigència cultural continua, que pot arribar a ser esgotadora i malaltissa. A mi m’agrada cultivar-me, pensar i descobrir contínuament, sense que, quan de vegades prefereixi asseure’m davant la televisió i empassar-me una pel·lícula de dissabte a la tarda, signifiqui haver-me rendit. Crec que és fins i tot sa. Però és que en Baixauli és àcid i és normal que les seves opinions siguin com les d’aquest amic que sempre vol buidar tot l’alcohol sobre la ferida més oberta. Ara bé, s’ha de reconèixer la qualitat d’uns textos que destil·len risc i valentia a cadascuna de les seves frases: “Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat. Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen […] la realitat, tractar els ciutadans com si foren criatures, això sí que és un insult”.

D’aquesta citació surt un altre dels ingredients que fan grandiloqüents aquestes columnes, que és el de saber tractar el lector com a una persona culta. I és que els lectors són molt més intel·ligents del que els escriptors i opinadors solen imaginar. Sempre hi haurà algú que en sàpiga més que tu; i anem justos d’humilitat, últimament. Baixauli fa una radiografia necessària del món de la cultura des de la perspectiva d’un introduït a l’elit que no acaba de compartir-ne els tics i postures actuals i ens comenta les seves inquietuds amb la major sinceritat. Per què se segueix finançant la mediocritat creativa? Qui va decidir que els artistes no mereixen una remuneració (mínima, simbòlica) quan participen en un acte? Quina qualitat poden tenir les obres d’un autor que publica més d’una vegada a l’any mentre participa en debats i programes periodístics, dóna classes i pronuncia ponències contínuament? Com se senten els autors quan els crítics i lectors els piquen amb l’eterna pregunta “És autobiogràfic”? També hi ha un espai per a les reflexions derivades de la quotidianitat: per què ara tot és provisional i insatisfactori? Quan vàrem deixar d’enaltir el silenci? Per què no sortim d’una vegada de l’alienació absoluta?

Potser sí que Ningú no ens espera té una pinzellada d’autoajuda. Com a mínim, ens refresca les respostes personals de per què som aquí, per què volem continuar-hi sent i quina és la nostra fi com a subjectes pensants:“[…] potser no assolirem l’altura d’un Mozart o un Masaccio, o ni tan sols la d’un Oliveira, però sí l’altura que ens pertoca i que, de segur, encara no hem assolit. Es tracta, senzillament, de moure’ns, de no parar. Estar parat esgota. Si et pares, mors”. Una mica, allò que deia Benedetti a “No te salves”. No parem, no morim, no ens salvem.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carla Roca Bayón
Correcció: Rosa Molinero Trias