Trenta, ni una més ni una menys, aquestes és el número de cròniques de concerts del Primavera Sound que hem fet aquest any. La valoració final? Doncs que ho hem passat bé, i això és el més important. Avui tenim escrits sobre Angel Witch, Parquet Courts, The Chills, Moderat o Julia Holter entre d'altres. A quatre mans, de nou.
Angel Witch 18:45 Rockdelux
Heu vist mai Metalocalypse? Doncs si en Murderface està basat en una persona real aquest és en Will Palmer, actual baixista d’Angel Witch. No només pel pentinat i el bigotill, aquí teniu la realitat i aquí la ficció, perquè feu la comparació vosaltres mateixos. S’ha de dir que la resta de la banda estaven una mica fotuts, tot i que l’únic que queda de la primera formació és el guitarrista i cantant Kevin Heybourne (ja se’ls podria haver buscat en millor estat!). Tot i així, i segurament té a veure en que sóc una mica novatilla en l’assumptu, fa una emoció tremenda veure a metaleros de la primera fornada encara sobre l’escenari, incloent-te en el seu ritual pagà i secret. Tant fa que sigui a l’auditori Rockdelux o dalt la muntanya envoltats d’uns dòlmens, tots vam caure a la maledicció del seu hit i vam sortir cantant la homònima “Angel Witch”, que un cop l’escoltes no te la pots treure mai més de sobre. Per cert, explica la llegenda que entre el públic hi havia un Conrad Lant aullador, que es va deixar sentir entre cançó i cançó, eriçant-nos la coronilla, de gust i de por, tot a l’hora. Aïda Camprubí
DâM-Funl. Dissabte 19:00 Pitchfork.
Em va fer certa por veure com Damon Garret es presentava sol tirant de samplers i mesclador per presentar el seu modern funk. Amb bateria i baix la seva proposta hagués guanyat en orgànic. Però el cert és va fer un live excel•lent. Va predominar el hip hop sense oblidar-se el funk, una combinació que era una invitació al ball combinant moments instrumentals amb els cantats en directe demostrant molt bona forma. Un repertori equilibrat en que les seves cançons que en format disc són força llargues, es van veure reduïdes de forma encertada en favor del directe compacte i sense pauses. Una sorpresa molt agradable. Carles Fajardo
The Chills19:40 Ray Ban
De les tres persones més inspirades que mai va donar el pop neozelandès (David Kilgour, Robert Scott i Martin Phillips) una d’elles, la darrera, s’encarregava d’obrir l’última jornada del Primavera Sound al Fòrum. The Chills és un d’aquells grups que mai esperaves veure en directe fins que els tens davant, i malgrat un bateria un pel passat de voltes, van sonar màgics i transparents. Intel•ligentment i limitats de temps, van centrar-se en els temes històrics de l’època Flying Nun i amb això ja n’hi havia prou (“Silver Bullets”, “Pink Frost”, “I love my leather jacket”, “Kaleidoscope World”) sumats a petits bocins del nou elapé que venien a presentar. El final, amb “Heavenly Pop Hit”, justifica cues, cervesa cara i mal de cames durant tota una setmana. Jordi Garrigós
![]()
PXXR GVNG. 20:05 Adidas Original.
No hi havia cap contra programació que em despertés més curiositat i la proximitat de l’escenari em va fer decidir per veure el trio de hip hop de Barcelona. No sóc amant de la seva proposta i penso que la insistència de la premsa per defensar-los com a una grup representant d’una joventut ociosa se’ls hi ha girat en contra. Però veure’ls sortir a l’escenari vestits com en un casament gitano acompanyats de l’Orquestra Supernova de música cubana per reproduir les seves lletres gamberres i políticament incorrectes a ritme de salsa em va semblar d’una valentia enorme. I que els hi sortís bé, connectant amb el públic sense perdre personalitat em semblar grandiós. En l’execució es van despistar en algun moment i els hi falten concerts per a acabar de compactar la proposta però la combinació de ball llatí i hip hop de polígon industrial, va ser de sobres guanyadora. I olé. Carles Fajardo
Daniel Baughman. 21:30 Beach Club.
El music català actuava com a primera proposta de la nit d’Hivern Disc, segell nostrat de referència internacional de techno i minimal. En una sessió sense errades ni moments baixos, amb canvis elegants i aprofitant el so rotund de la carpa, Baughman va tirar d’aquests dos estils reivindicant el seu bon gust, el seu alt nivell de composició i la seva experiència en diversos clubs nacionals i internacional. Contenint les pujades eufòriques, rebaixar-les amb bombos matats i sonoritat líquides i lluminoses conduïa un públic que es deixava l’alè ballant agraït. Tanta gent no s’equivoca. Carles Fajardo
![]()
Venom. 23:05 Adidas
Sabeu on és Newcasttle, la ciutat on es filma Georgie Shore? Doncs allà, a finals dels anys 70 s’hi van enverinar les aigües i això va possibilitar que anys després naixessin els mutants que surten a aquest reality. Els culpables? Venom, ells són els pares del Black Metal escandinau (tot i ser britànics) i qui va fer caure la maledicció sobre la seva ciutat. Una maledicció que per cert, els ha fet immortals, perquè a l’escenari del PS estaven imbatibles, corrent amunt i avall amb les seves guitarres inalàmbriques tunejades (amb banyes, sí!) i amb el set de bateria més complert que he vist en tota la meva vida. Fotien tant soroll que vaig haver de verificar varies vegades que fossin només un trio. Tant fa que al Cronos, líder i baixista, el cabell li comenci a créixer uns centímetres més enrere del que acostumava, continua hissant la seva melena lleona al vent, etern abanderat de la llavor del mal. I como no, entre el públic ens hi vam trobar el nostre amic Murderface que els hi tornava la visita, i el vam saludar amb un “WELL PLAYED, NOIS!” afònic, digne de la millor veu d’ultratomba festivalera. Aïda Camprubí
Julia holter. 00:50 Ray-Ban
Hora bruixa per al concert de la californiana. Un pèl massa tard pel meu gust, tot i que el seu art i magnetisme van inundar l’escenari i les grades del Ray-Ban. Al centre de l’escenari, darrera del teclat, Julia Holter va desplegar una bona veu i una bona tècnica a més de presència escènica. Acompanyada per bateria, violí, contrabaix i vents ens va deleitar amb un concert refinat i accessible reproduint bona part del preciós “Have You In My Wilderness” creant moments emocionats en que la seva proposta va guanyar essent més orgànica, acostant-se una mica més al pop, fins i tot al jazz, deixant de banda la part més recargolada dels seus discs. Es va fer evident que està en creixement constant i que s’està fent un lloc (la seva música sempre ho ha transmès) com a gran artista del segle XXI i, possiblement, com a nova diva de l’indie. Carles Fajardo
Parquet Courts. 01:00. Pitchfork.
Porten uns quatre anys fent els discos de rock de guitarres més ràpids i afilats de què tinc notícia, però el seu concert em resulta un pèl irregular. Les cançons estan ben executades, però potser falla alguna cosa en l’ordre d’execució, en el ritme general, fins i tot en el so, un pèl confús. Ells són molt vius, canvien fulminantment d’acord, trenquen el ritme quan volen, però també són freds i distants, i quan, per exemple, toquen seguides Master of my craft i Borrowed time no aprofiten la pujada i em deixen orfe al final. Potser són un grup de distància curta, d’agafar-te per les solapes en una sala bruta i petita. O potser sóc jo, que portava sis mesos nerviós per veure’ls i així, és clar, és difícil que s’acompleixin les expectatives. Pol Serrahima
![]()
Moderat. 01:40 Heineken.
El directe de Moderat per tancar l'escenari Heineken era una aposta segura i l'associació entre Apparat i Moderselektor així ho van confirmar. Funcionant com una apiconadora rítmica i contundents en l’execució, van desplegar tot el seu potencial techno i IDM per a tots els públics que suavitza les parts vocals d'Apparat i els passatges més ambientals. Un intercanvi de cançons vibrants de fàcil digestió acompanyat d'un bon joc de llums que va posar de revés a la gentada de l'explanada. Un però, que paressin de tant en tant entre cançons. Un directe obvi que no passarà a la història però que en aquell moment es va convertir en necessari.Carles Fajardo
Ho99o902:15. Adidas.
Em sap greu pels que els us hagueu perdut, però van ser LO PUTO MILLOR GRUP DEL FESTIVAL. La evolució (natural?) dels Bad Brains, musculadíssims, enèrgics, fent vots i salts mortals per tot l’escenari, llençant-se al públic, demanant que els aixequessin per a poder cantar a sobre de les esquenes de la gent, amb una immensa selecció de visuals i molts canvis de vestuari (ullals i tentacles inclosos), cada cop semblaven més mutants. Els moments que desapareixien d’escena el bateria Brandon Pertzborn es quedava fent malabars, demostrant perquè també és el nou membre de Black Flag, mentre al fons se’ns mostraven imatges de violència policial, sincronitzades amb cada cop de Goliat. Del hip hop al hardcore barrejat amb l’electrònica d’avantguarda, sense escrúpols però també sense el component hortera. Un debut a Barcelona del que van sortir entusiasmats i van acabar, como no, amb una versió d’ “Attitude" que és el que els sobra. Aïda Camprubí
Fotografia de portada: Xarlene, Dani Cantó
Correcció: Pedent
Angel Witch 18:45 Rockdelux
Heu vist mai Metalocalypse? Doncs si en Murderface està basat en una persona real aquest és en Will Palmer, actual baixista d’Angel Witch. No només pel pentinat i el bigotill, aquí teniu la realitat i aquí la ficció, perquè feu la comparació vosaltres mateixos. S’ha de dir que la resta de la banda estaven una mica fotuts, tot i que l’únic que queda de la primera formació és el guitarrista i cantant Kevin Heybourne (ja se’ls podria haver buscat en millor estat!). Tot i així, i segurament té a veure en que sóc una mica novatilla en l’assumptu, fa una emoció tremenda veure a metaleros de la primera fornada encara sobre l’escenari, incloent-te en el seu ritual pagà i secret. Tant fa que sigui a l’auditori Rockdelux o dalt la muntanya envoltats d’uns dòlmens, tots vam caure a la maledicció del seu hit i vam sortir cantant la homònima “Angel Witch”, que un cop l’escoltes no te la pots treure mai més de sobre. Per cert, explica la llegenda que entre el públic hi havia un Conrad Lant aullador, que es va deixar sentir entre cançó i cançó, eriçant-nos la coronilla, de gust i de por, tot a l’hora. Aïda Camprubí
DâM-Funl. Dissabte 19:00 Pitchfork.
Em va fer certa por veure com Damon Garret es presentava sol tirant de samplers i mesclador per presentar el seu modern funk. Amb bateria i baix la seva proposta hagués guanyat en orgànic. Però el cert és va fer un live excel•lent. Va predominar el hip hop sense oblidar-se el funk, una combinació que era una invitació al ball combinant moments instrumentals amb els cantats en directe demostrant molt bona forma. Un repertori equilibrat en que les seves cançons que en format disc són força llargues, es van veure reduïdes de forma encertada en favor del directe compacte i sense pauses. Una sorpresa molt agradable. Carles Fajardo
The Chills19:40 Ray Ban
De les tres persones més inspirades que mai va donar el pop neozelandès (David Kilgour, Robert Scott i Martin Phillips) una d’elles, la darrera, s’encarregava d’obrir l’última jornada del Primavera Sound al Fòrum. The Chills és un d’aquells grups que mai esperaves veure en directe fins que els tens davant, i malgrat un bateria un pel passat de voltes, van sonar màgics i transparents. Intel•ligentment i limitats de temps, van centrar-se en els temes històrics de l’època Flying Nun i amb això ja n’hi havia prou (“Silver Bullets”, “Pink Frost”, “I love my leather jacket”, “Kaleidoscope World”) sumats a petits bocins del nou elapé que venien a presentar. El final, amb “Heavenly Pop Hit”, justifica cues, cervesa cara i mal de cames durant tota una setmana. Jordi Garrigós
PXXR GVNG. 20:05 Adidas Original.
No hi havia cap contra programació que em despertés més curiositat i la proximitat de l’escenari em va fer decidir per veure el trio de hip hop de Barcelona. No sóc amant de la seva proposta i penso que la insistència de la premsa per defensar-los com a una grup representant d’una joventut ociosa se’ls hi ha girat en contra. Però veure’ls sortir a l’escenari vestits com en un casament gitano acompanyats de l’Orquestra Supernova de música cubana per reproduir les seves lletres gamberres i políticament incorrectes a ritme de salsa em va semblar d’una valentia enorme. I que els hi sortís bé, connectant amb el públic sense perdre personalitat em semblar grandiós. En l’execució es van despistar en algun moment i els hi falten concerts per a acabar de compactar la proposta però la combinació de ball llatí i hip hop de polígon industrial, va ser de sobres guanyadora. I olé. Carles Fajardo
Daniel Baughman. 21:30 Beach Club.
El music català actuava com a primera proposta de la nit d’Hivern Disc, segell nostrat de referència internacional de techno i minimal. En una sessió sense errades ni moments baixos, amb canvis elegants i aprofitant el so rotund de la carpa, Baughman va tirar d’aquests dos estils reivindicant el seu bon gust, el seu alt nivell de composició i la seva experiència en diversos clubs nacionals i internacional. Contenint les pujades eufòriques, rebaixar-les amb bombos matats i sonoritat líquides i lluminoses conduïa un públic que es deixava l’alè ballant agraït. Tanta gent no s’equivoca. Carles Fajardo
Venom. 23:05 Adidas
Sabeu on és Newcasttle, la ciutat on es filma Georgie Shore? Doncs allà, a finals dels anys 70 s’hi van enverinar les aigües i això va possibilitar que anys després naixessin els mutants que surten a aquest reality. Els culpables? Venom, ells són els pares del Black Metal escandinau (tot i ser britànics) i qui va fer caure la maledicció sobre la seva ciutat. Una maledicció que per cert, els ha fet immortals, perquè a l’escenari del PS estaven imbatibles, corrent amunt i avall amb les seves guitarres inalàmbriques tunejades (amb banyes, sí!) i amb el set de bateria més complert que he vist en tota la meva vida. Fotien tant soroll que vaig haver de verificar varies vegades que fossin només un trio. Tant fa que al Cronos, líder i baixista, el cabell li comenci a créixer uns centímetres més enrere del que acostumava, continua hissant la seva melena lleona al vent, etern abanderat de la llavor del mal. I como no, entre el públic ens hi vam trobar el nostre amic Murderface que els hi tornava la visita, i el vam saludar amb un “WELL PLAYED, NOIS!” afònic, digne de la millor veu d’ultratomba festivalera. Aïda Camprubí
Julia holter. 00:50 Ray-Ban
Hora bruixa per al concert de la californiana. Un pèl massa tard pel meu gust, tot i que el seu art i magnetisme van inundar l’escenari i les grades del Ray-Ban. Al centre de l’escenari, darrera del teclat, Julia Holter va desplegar una bona veu i una bona tècnica a més de presència escènica. Acompanyada per bateria, violí, contrabaix i vents ens va deleitar amb un concert refinat i accessible reproduint bona part del preciós “Have You In My Wilderness” creant moments emocionats en que la seva proposta va guanyar essent més orgànica, acostant-se una mica més al pop, fins i tot al jazz, deixant de banda la part més recargolada dels seus discs. Es va fer evident que està en creixement constant i que s’està fent un lloc (la seva música sempre ho ha transmès) com a gran artista del segle XXI i, possiblement, com a nova diva de l’indie. Carles Fajardo
Parquet Courts. 01:00. Pitchfork.
Porten uns quatre anys fent els discos de rock de guitarres més ràpids i afilats de què tinc notícia, però el seu concert em resulta un pèl irregular. Les cançons estan ben executades, però potser falla alguna cosa en l’ordre d’execució, en el ritme general, fins i tot en el so, un pèl confús. Ells són molt vius, canvien fulminantment d’acord, trenquen el ritme quan volen, però també són freds i distants, i quan, per exemple, toquen seguides Master of my craft i Borrowed time no aprofiten la pujada i em deixen orfe al final. Potser són un grup de distància curta, d’agafar-te per les solapes en una sala bruta i petita. O potser sóc jo, que portava sis mesos nerviós per veure’ls i així, és clar, és difícil que s’acompleixin les expectatives. Pol Serrahima
Moderat. 01:40 Heineken.
El directe de Moderat per tancar l'escenari Heineken era una aposta segura i l'associació entre Apparat i Moderselektor així ho van confirmar. Funcionant com una apiconadora rítmica i contundents en l’execució, van desplegar tot el seu potencial techno i IDM per a tots els públics que suavitza les parts vocals d'Apparat i els passatges més ambientals. Un intercanvi de cançons vibrants de fàcil digestió acompanyat d'un bon joc de llums que va posar de revés a la gentada de l'explanada. Un però, que paressin de tant en tant entre cançons. Un directe obvi que no passarà a la història però que en aquell moment es va convertir en necessari.Carles Fajardo
Ho99o902:15. Adidas.
Em sap greu pels que els us hagueu perdut, però van ser LO PUTO MILLOR GRUP DEL FESTIVAL. La evolució (natural?) dels Bad Brains, musculadíssims, enèrgics, fent vots i salts mortals per tot l’escenari, llençant-se al públic, demanant que els aixequessin per a poder cantar a sobre de les esquenes de la gent, amb una immensa selecció de visuals i molts canvis de vestuari (ullals i tentacles inclosos), cada cop semblaven més mutants. Els moments que desapareixien d’escena el bateria Brandon Pertzborn es quedava fent malabars, demostrant perquè també és el nou membre de Black Flag, mentre al fons se’ns mostraven imatges de violència policial, sincronitzades amb cada cop de Goliat. Del hip hop al hardcore barrejat amb l’electrònica d’avantguarda, sense escrúpols però també sense el component hortera. Un debut a Barcelona del que van sortir entusiasmats i van acabar, como no, amb una versió d’ “Attitude" que és el que els sobra. Aïda Camprubí
Fotografia de portada: Xarlene, Dani Cantó
Correcció: Pedent