LLEGIR I ESCRIURE: POLPA (de JORDI MASÓ RAHOLA)

“No, mai he entès la fascinació dels escriptors seriosos per aquesta mena de relats i em són indiferents les aproximacions als mites pulp que perpetren sota l’aixopluc del postmodernisme. ¿És un recurs per combatre l’esterilitat creativa? ¿Una manera de disfressar el no-res i abillar-lo amb vestits de segona mà? ¿Una crossa per fer avançar unes històries que neixen coixes?”
- Valeri Nebot

No hi ha homenatge més lícit que el que és fa a través de la parodia, només així demostraràs que has copsat allò que exaltes i ho converteixes en terrenal, per portar-ho al teu nivell. Aquí res s’escapa de la burla, perquè res és diví. I parlant del res, en Jordi Masó Rahola, en aquest llibre, no és deixa cap pal per tocar de les temàtiques de la literatura pulp, és tan meticulós que aconsegueix encabir les histories en qualsevol format. Aquesta quinzena de relats, escrits durant el període 2010 -2014 i plens de música -ja que el seu autor surt del conservatori (i també hi entra a fer de professor)- utilitza qualsevol mètode o espai per encabir-hi un conte: des d’un àlbum de fotografia als peus de pàgina, inclús ressenyes literàries i un epíleg!

El joc traspassa el format i s’atansa al lector, perquè els personatges es repeteixen, es disfressen i ens donen tantes dades –curosament inventades (o no?)- que sembla que els puguem rastrejar, no tan sols a les pàgines del recull, sinó a la realitat mateixa. Us sorprendreu googlejant el nom de Frédéric Parés (jo ho vaig fer i em van aparèixer unes fotografies misterioses...). L’afany detectivesc és encomanadís.

I ja posats a confabular, parlem dels dilemes que plantegen els contes, que de tan detallats semblen histories reals. Si a “Aflicció” que et demostra que els esperits existeixen, i són més palpables del que ens pensem, el pianista posseït pel(s) geni(s) de “L’art del pastitx” , ens l’hem de creure o no? I la reencarnació, és possible?

Per si fos poc, ens trobem amb un especulador amb 'consciencia biogràfica', un fantasma dels que existeixen de veritat, una persecució infinita, un anotador amb més ego que el propi autor, un mort inesperat, un amant egoista, una novel·leta pulp plena de sang, sexe i polpa humana i un marit que vol oblidar fins a les últimes conseqüències. Tot catalogat amb títols que descriuen les histories amb la precisió d’un bisturí (tall breu i net) -es deu a que l'especialitat de l'autor és el relat breu- encara que moltes vegades no l’entendreu fins que hagueu arribat al final.

En fi, no us vull desvetllat més, serà millor que ho llegiu vosaltres mateixos i que, si voleu una crítica acurada, agafeu el llibre i el comenceu pel capítol final! Ja entendreu de que parlo...

Fotografia de portada: Edu Vila 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pendent