LLEGIR I ESCRIURE: MANUAL PER A DONES DE FER FEINES (de LUCIA BERLIN)

Lucia Berlinés una de les veus narratives més potents del segle XX americà. És audaç, imprevisible, vital, desconcertant. Una escriptora que precisament per l’ús de l’autoficció podria semblar una autèntica beatnik: viatges iniciàtics, alcohol, marits drogodependents i que, tanmateix, no té cap dels tics d’aquesta arxi-famosa generació. Ni una engruna de narcisisme, pròpia complaença o commiseració per ella mateixa. Un llenguatge directe però molt més astut. Una veu única, original i, no obstant, minoritària. Com és possible? A mida que avancen els contes, no podreu deixar de preguntar-vos-ho. Com pot ser que fos tan desconeguda? Crítics literaris, on éreu?

Nascuda a Alaska un 12 de novembre i morta a Los Angeles un altre 12 de novembre; molts dels episodis de la seva vida semblen marcats per quelcom extraordinari. Berlin és d’una valentia salvatge. Una dona que va transitar l’alta societat i els baixos fons, que va pujat quatre fills de dos marits diferents amb tota mena d’estratègies, que va conèixer la Universitat, els centres de rehabilitació i les presons. Seria arriscat afirmar que la societat americana de la segona meitat del s.XX no estava preparada per a assimilar una personalitat com la seva? Que precisament el seu coratge, la seva incorrecció, fos una mena d’agent provocador que fés témer les editorials?

En contra d’aquesta tesi tindríem un estol d’exemples masculins (Bukowsky, Burroghs, Ginsberg, Kerouac) que enfocaven els seus relats, novel·les i poemes a retratar la cara fosca de l’american way of life i, malgrat tot, ser assimilats per la Cultura en majúscula. En canvi, autores “escandaloses” com Anaïs Nin o Diane di Prima van haver de patir molt per a ser publicades. Fins l’any 2015 no s’havia fet una antologia de dones poetes de la generació Beat, per exemple. M’haureu de disculpar el discurset però, aviam, què ens pensàvem? Que la contracultura feta per dones no existia? Que estaven totes fent cupcakes? Fent d’amants o d’esposes, com si estiguéssim al plató de Mad Men?

Afortunadament, Berlin ha tingut seguidors influents que l’han reivindicada. La més famosa, potser, Lydia Davis, que en fa un pròleg extraordinari. Exhaustiu i poderós, desentranya algunes de les seves tècniques narratives, la precisió del seu llenguatge, la versatilitat del seu estil. L’any passat, Manual per a dones de fer feines, va ser finalista del Kirkus Price; aquest any, ha guanyat el premi Llibreter, i ha rebut crítiques elogioses de La Vanguardia, El País, El Mundo. En totes es destaca el fenomen literari un què s’ha convertit i la perplexitat que provoca una descoberta tan tardana. Podríem pensar que s’ha fet justícia, que per fi, el seu nom està començant a tenir l’eco que es mereix. Però anem una mica més enllà i analitzem què en diuen. I després em dieu "feminazi".

Andrea Aguilar, per a El País, destaca “la belleza exótica” de l’autora com una de les claus de la seva actual celebritat:“El éxito de Berlin quizá pueda enmarcarse dentro de la misma tendencia que ha impulsado el rescate y reconocimiento en el mundo anglosajón de la brasileñaClarice Lispector (también bella y exótica)”. José María Guelbenzu, per a Babelia: “Creo que nunca he leído a una mujer más inteligente, sensible, tierna y valiente que Lucia Berlin.” Aquesta última frase destacada a la reedició d’Alfaguara. Al Mundo es parla gairebé exclusivament de la seva biografia, com si amb una vida com la seva, fos gairebé inevitable ser escriptora. Què ens passa? Durant aquests dies s’està parlant molt de la diferència amb què la premsa tracta els campions esportius respecte a les campiones. Potser pensàvem que el món literari estava més avançat?

Si hi ha alguna cosa que m’ha sacsejat especialment de la lectura d’aquest llibre, com també destaca Freixas, Davis i Hevia, és la veu de l’autora. La veu de l’escriptor potser és allò que cristal·litza d’una manera més destacable en la complexitat de la seva escriptura. És l’estil, és el punt de vista, és el to i és allò que narra. És el que fa que et sigui completament indiferent què t’està explicant, perquè t’interesses per qualsevol detall a l’instant. Amb la fe i la seguretat que serà important, que et tocarà d’alguna manera, que no t’estarà creant falses expectatives. És allò que fa que estimis un autor. I Berlin, com deia al començament d’aquest article, és única en la seva espècie. Hi ha l’humor, la proximitat, però també la transcedència. Perquè l’aparent facilitat amb què ens retrata la quotidianitat és això, aparent. I, és clar, que una experiència vital que comprèn móns tan dispars com la que va viure l’autora es veu enriquida amb una visió àmplia. Però d’on surt el mestratge per a saber transmetre-ho?

No hauríem de dubtar dient que parteix del seu geni. I dels seus mestres, de les seves lectures, de la seva sagacitat, de la seva dedicació, de la seva feina. De la seva vida també, òbviament, com Bolaño, com Munro, com tants dels grans. És tan obvi que fa vergonya haver d’explicitar-ho. Això és el que la situa entre els grans. Entre tots els grans, inclosos els grans escriptors de la literatura no-masculina, de la literatura no-femenina. D’aquella altra literatura.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Anna Pantinat
Correcció: Rosa Molinero Trias