| Llampecs Jean Echenoz Any: 2016 Editorial: Raig Verd Traductora: Anna Casassas |  |
Jean Echenoz ho ha tornat a fer: després de novel·lar a la seva manera la vida d’un músic (“Ravel”) i un atleta (Emil Zátopek, a “Córrer”; aquesta, també en català a Raig Verd, com “14”) cèlebres a la seva època, tanca la sèrie amb un paio que ho va inventar gairebé tot però es va oblidar de patentar-ho. Es deia Nikola Tesla, pero aquí es diu Gregor, perquè això no és una novel·la històrica ni una biografia, i el que importa no són els noms, ni les dates, sinó els fets, tant els que de debò van passar com les moltes anècdotes que s’expliquen de l’home en qüestió. Fins i tot m’atreviria a dir que aquí no és tan rellevant la persona com el personatge: per a Echenoz, Gregor és l’heroi d’un conte, un nen que no sap quin dia va néixer perquè ho va fer pels volts d’una mitjanit de tempesta i l’habitació va quedar a les fosques i no es veia el rellotge, fins que un llampec va il·luminar el moment precís en què venia al món. De debò va anar així? Qui ho sap, però és un principi extraordinari.
El fet de no tenir una data per calcular la pròpia edat marca l’existència i la personalitat del personatge, que de seguida desmuntarà i tornarà a muntar rellotges en temps rècord per mirar d’esbrinar els mecanismes del temps. I també els llamps, és clar: nascut d’un llampec que va esquinçar la foscor en una època sense electricitat, Gregor viatjarà de l’Europa del sud-est on va néixer fins als Estats Units amb el títol d’enginyer sota el braç i una carta de recomanació adreçada a Thomas Edison a la butxaca. Treballa a les seves ordres a la General Electric, on soluciona els problemes del corrent continu inventant el corrent altern. Com que Edison li nega la recompensa promesa, se’n va per muntar la seva pròpia empresa amb uns socis capitalistes que el fan fora quan comença a donar diners. Acaba fent de manobre, fins que el capatàs li parla d’algú que treballa a la Western Union de George Westinghouse, competidor directe de l’Edison, i se n’hi va.
A partir d’aquí, farà grans coses de les quals algú altre s’endurà el mèrit, tindrà grans idees impossibles de dur a terme amb la tecnologia del seu temps i es veurà abocat a grans fracassos, però sobretot es convertirà en una celebritat, el científic més famós del seu temps, i viurà en hotels de luxe on podrà cultivar el seu trastorn obsessiu-compulsiu avant la lettre demanant 21 tovallons per poder netejar cada plat i cobert i eliminar-ne qualsevol microbi. També cultivarà el seu amor pels coloms, a qui és capaç d’estimar molt més que a les persones, i arribarà a convertir la seva habitació d’hotel en una clínica clandestina per a coloms esguerrats. Això, afegit al fet que l’aixeta dels diners s’acabarà tancant, farà que el facin fora de tot arreu, i la categoria dels hotels anirà baixant dramàticament, fins que acabarà morint sol i pobre a conseqüència d’un atropellament amb unes lesions que no ha volgut que li guarissin. Que mor com un colom, vaja.
Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari: t’ho explica com si et parlés directament; de manera aparentment senzilla, com si no li costés cap esforç, però aquest procés de destil·lació de la paraula justa, i sobretot que no es noti i que sembli tan fàcil com respirar, és el que costa més de tot. I l’esplèndida traducció de l’Anna Casassas (flamant Premi Trajectòria, que ja va traduir “Córrer”) fa que sigui possible gaudir en català d’una lectura tan plaent i natural que et pots arribar a empassar les 150 pàgines del llibre en un sol dia; els capítols de 4 o 5 pàgines són com glopets que fan venir més set... Una delícia, de debò.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Esteve Farrés
Correcció: Rosa Molinero Trias
El fet de no tenir una data per calcular la pròpia edat marca l’existència i la personalitat del personatge, que de seguida desmuntarà i tornarà a muntar rellotges en temps rècord per mirar d’esbrinar els mecanismes del temps. I també els llamps, és clar: nascut d’un llampec que va esquinçar la foscor en una època sense electricitat, Gregor viatjarà de l’Europa del sud-est on va néixer fins als Estats Units amb el títol d’enginyer sota el braç i una carta de recomanació adreçada a Thomas Edison a la butxaca. Treballa a les seves ordres a la General Electric, on soluciona els problemes del corrent continu inventant el corrent altern. Com que Edison li nega la recompensa promesa, se’n va per muntar la seva pròpia empresa amb uns socis capitalistes que el fan fora quan comença a donar diners. Acaba fent de manobre, fins que el capatàs li parla d’algú que treballa a la Western Union de George Westinghouse, competidor directe de l’Edison, i se n’hi va.
A partir d’aquí, farà grans coses de les quals algú altre s’endurà el mèrit, tindrà grans idees impossibles de dur a terme amb la tecnologia del seu temps i es veurà abocat a grans fracassos, però sobretot es convertirà en una celebritat, el científic més famós del seu temps, i viurà en hotels de luxe on podrà cultivar el seu trastorn obsessiu-compulsiu avant la lettre demanant 21 tovallons per poder netejar cada plat i cobert i eliminar-ne qualsevol microbi. També cultivarà el seu amor pels coloms, a qui és capaç d’estimar molt més que a les persones, i arribarà a convertir la seva habitació d’hotel en una clínica clandestina per a coloms esguerrats. Això, afegit al fet que l’aixeta dels diners s’acabarà tancant, farà que el facin fora de tot arreu, i la categoria dels hotels anirà baixant dramàticament, fins que acabarà morint sol i pobre a conseqüència d’un atropellament amb unes lesions que no ha volgut que li guarissin. Que mor com un colom, vaja.
Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari: t’ho explica com si et parlés directament; de manera aparentment senzilla, com si no li costés cap esforç, però aquest procés de destil·lació de la paraula justa, i sobretot que no es noti i que sembli tan fàcil com respirar, és el que costa més de tot. I l’esplèndida traducció de l’Anna Casassas (flamant Premi Trajectòria, que ja va traduir “Córrer”) fa que sigui possible gaudir en català d’una lectura tan plaent i natural que et pots arribar a empassar les 150 pàgines del llibre en un sol dia; els capítols de 4 o 5 pàgines són com glopets que fan venir més set... Una delícia, de debò.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Esteve Farrés
Correcció: Rosa Molinero Trias