Acostem-nos, doncs, confiem en l'esperit etern que destrueix i aniquila només perquè és la font incommensurable i eterna de tota la vida. La passió per la destrucció és una passió creativa, també!
Mikhaïl Bakunin, 'La reacció a Alemanya' (1842)
- Creus que ajudes a la cultura catalana, tu? - Sí...
- Fent què?
- Destruint-la. Hehehe.
Àngel Casas i Pau Riba a 'La Nova Cançó' (1976), de Francesc Bellmunt.La cultura popular de tall anglòfon ha estat una baula més de la cadena mercantil, del capitalisme de consum que al llarg de la segona part del segle XX es va anar implantant, gradualment i de manera indissociable, gairebé a tot arreu del planeta. Música, cinema, televisió, còmics, etc. No cal anar a petar a Žižek, qualsevol de nosaltres que sàpiga discernir escenaris socials diversos ho hauria de corroborar sense fer gaires escarafalls.
Allà, als Estats Units, primer hi van ser el blues, el jazz i el rhythm and blues, però com que eren un pèl massa afroamericans no van apamar bé ni la seva comercialització massiva ni la seva internacionalització. També hi havia el country dels pèl-rojos i el folklore nadiu, l'importat i el barrejat, però allò era tot producte de quilòmetre zero. Després, cap a la dècada dels 50, amb l'apropiació del rock and roll per part dels blancs, l'aparició del pop i del públic adolescent com a voraç consumidor –l'auge de la classe mitjana de la postguerra, en definitiva–, la maquinària engegarà, a tot drap, ja sense intenció d'aturar-se.
Als Països Catalans, la cultura popular musical importada de la Nova Cançó (Els Setze Jutges) va ser eminentment francesa, des de finals dels anys cinquanta i fins l'arribada del Grup de Folk, l'any 1967, quan els nostres hippies de l'espardenya adoptaren el cànon anglosaxó i s'aliaren amb els rocanroleros locals, partint de Dylan, Beatles i Stones, i acabant, molts d'ells, en l'underground psicodèlic, el progressiu d'efluvis jazzístics, o bé en el hard rock: Pau Riba, Els 3 Tambors, Els Dracs, Eurogrup, Dos + Un, Sisa, Música Dispersa, Màquina!, Om, Toti Soler, Pan y Regaliz, Ia i Batiste, Oriol Tramvia, Canet Rock i tota la pesca.
També des de mitjans dels seixanta, per tot Catalunya, hi havia grups de rock and roll que cantaven en anglès de discoteca de poble o bé, amb més èxit, en castellà. Barcelona n'era l'epicentre i l'aparador: Los Sírex, Los Salvajes, Los Cheyenes, Los Mustang, etc. Grups que pertanyien a l'àmbit comercial espanyol però que eren tan catalans com el cingle més alt de Montserrat.
L'auge de la Cançó catalana dels anys seixanta –en bona mesura patrocinat per certa burgesia cultivada, amb explícita voluntat cultural, de preservació i reconeixement popular de la llengua– es va anar esllanguint per deixar pas al terreny més mestís dels anys setanta: el de l'Ona Laietana i Zeleste, la Mirasol, la Plateria i el Gato Pérez. Al background anterior, se li sumaven, ara, sense complexes, la rumba, la salsa, i altres ritmes llatins i licors.
Tota aquesta introducció didàctica de suplement d'aniversari de revista musical per ara connectar-vos uns quants punts, a la babalà: a Dos + Un hi eren el Clua i el Manel Joseph, el nostre Rubén Blades, el de la Plateria; Los Cheyenes eren els germans del Poble Sec que després van fer La Salseta i també la discogràfica de mateix nom que va editar els discos de Sopa de Cabra; Edigsa era la discogràfica d'un dels fundadors de Convergència, i allà hi van treure discos Raimon, Serrat i l'Ovidi; el Gato, abans de la rumba, li donava al fuzz amb Secta Sónica... I podríem continuar així fins a l'extenuació. El fet musical popular cronogràfic contemporani és mutant, reversible, estrany i bonic.
En un determinat moment, però, va haver-hi un petit crac. Els finals dels setanta i els vuitanta portaven a l'aire l'auge del liberalisme, la imminent crisi de la socialdemocràcia, la farsa de l'estat del benestar sense límits ni topalls, i l'aniquilació dels solos instrumentals sense fronteres. Allà i aquí. Stooges i Ramones, els tiet avis ianquis. Els pares i les mares angleses, Sex Pistols, The Clash i Slits, posaven el crit al cel. Els fills bastards catalans, La Banda Trapera del Río, Último Resorte, Desechables, L'Odi Social i Desperdicis Clínics ho escopien en la seva llengua vernacla. Societat podrida. Majories absolutes tutelades pel liberalisme salvatge que ens durien on malauradament som ara.
A mode d'epíleg:
El punk com a manifestació cultural popular crítica manté intacta la seva capacitat de subversió; la insubordinació hi és implícita. Negar-ho és altiu i estèril. El punk és mort i alhora ben viu. No oblidem pas que el punkés rock and roll, que són els fills insubmisos revoltant-se. El punk és cultura que es voldria carregar la pròpia cultura. I s'hi esmerça, de vegades errant el tret però matant alguns pardals pel camí.
Deia que el punkés mort perquè aquest va entrar a l'Acadèmia, per la porta gran, fa la tira, dècades. En Greil Marcus i en Jon Savage se'n van encarregar, de fer-l'hi un bon lloc. I un cop hi entres, ets mort. Etern fins que et recordin, però ben mort.
El punk, el rock, el folk i el capdedéu, en definitiva, són els pares.
Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt
Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pol Camprubí