 | Les Creuet Pomes Agras Any: 2016Discografica: Bankrobber |
Hi ha alguna cosa en el primer disc de Les Cruet que m’enrampa els ulls, que em fa tancar els punys i serrar les dents. Hi ha alguna cosa que em regira les entranyes. El poso al reproductor, prémo el play i sento com dins meu es van obrint esquerdes per on s’escapen emocions que mantenía tancades sota pany. Omplo els pulmons, trec l’aire a poc a poc per no cremar-me i m’adono que tinc pell de gallina a tot el cos.
Pomes agres desprèn una mena de màgia ancestral, tan antiga com la pròpia música, que fon les harmonies fosques de guitarra, la batería sòlida i el baix sempre a lloc, per convertir-los en un sol instrument i executar una única nota. És una nota secreta, una nota que convoca un estat d’ànim, una nota que posa el dit a la llaga i fa mal, però sobretot és una nota trista, un lament de fons que acompanya l’emocionant i visceral veu de la Laura Crehuet.
Per fí una veu estripada que desobeeix la guitarra i s’inventa les seves pròpies melodies, la seva propia manera de dir, de cridar i de plorar. Una veu que s’expressa amb una llibertat que el punk massa sovint sembla que ha oblidat. Potser per això feia temps que un grup punk clàssic, senzill però impecable, no em transmetia emocions tan complexes, i, sobretot, tan intenses. No sé si és cosa de la secció rítmica austera i contundent, d’unes lletres personals que s’obren en canal i arrenquen llàgrimes d’on no hi ha sang, o d’unes guitarres que utilitzen totes les cordes per a eixamplar les harmonies, però hi ha una mena de malenconia rabiosa que impregna tot el disc i el converteix en alguna cosa viva, alguna cosa que se m’enfila per l’espinada fins a instal·lar-se’m a sota el pit i robar-me l’oxigen.
Per mi això i cap altra cosa és el que hauria de ser el punk: emoció en estat put, passió, llibertat, abrandament i ràbia, molta ràbia. Si m’ho pregunten ho tinc clar: el millor disc de punk de l’any.
D’aquí i d’arreu.
Per fí una veu estripada que desobeeix la guitarra i s’inventa les seves pròpies melodies, la seva propia manera de dir, de cridar i de plorar. Una veu que s’expressa amb una llibertat que el punk massa sovint sembla que ha oblidat. Potser per això feia temps que un grup punk clàssic, senzill però impecable, no em transmetia emocions tan complexes, i, sobretot, tan intenses. No sé si és cosa de la secció rítmica austera i contundent, d’unes lletres personals que s’obren en canal i arrenquen llàgrimes d’on no hi ha sang, o d’unes guitarres que utilitzen totes les cordes per a eixamplar les harmonies, però hi ha una mena de malenconia rabiosa que impregna tot el disc i el converteix en alguna cosa viva, alguna cosa que se m’enfila per l’espinada fins a instal·lar-se’m a sota el pit i robar-me l’oxigen.
Per mi això i cap altra cosa és el que hauria de ser el punk: emoció en estat put, passió, llibertat, abrandament i ràbia, molta ràbia. Si m’ho pregunten ho tinc clar: el millor disc de punk de l’any.
D’aquí i d’arreu.
Fotografia de portada: Laura Crehuet
Text: Ramon Mas
Correcció: Pendent