Quan escolto Los Retrovisores jo només penso en ballar. Si els has vist en directe (el seu proper concert és el 28 de gener a La Farinera del Clot) saps de què parlo. Tenen aquest poder, fan que perdis el cap i que dansis com un maleït. Neteja les teves sabates de camussa blava, pren-te unes vitamines, i preparat, ha arribat el moment que estaves esperant. La pista és una jungla.
La banda planeja la conquesta de la terra des del barceloní barri de Gràcia, i a escassos metres de BCore, la seva discogràfica. No et deixis enganyar per la seva càndida i simpàtica aparença. Són maquiavèl·lics i van armats. Són perillosos. Els seus míssils carregats de "groove" et fan trontollar les cames.
Fa sis anys cantaven que la nostàlgia ja no era el mateix. Llavors ja sorprenien, ens deixaven bocabadats pel seu entusiasme, el fuzz frenètic de les seves cançons i unes lletres amb què és molt fàcil sentir-se identificat. Fa poc menys de dos mesos sortia a la venda el seu últim treball Sonido Joanic (BCore, 2016). Una veritable bomba atòmica, resultat de la seva evolució com a músics i una clara advertència, una mostra de la seva potestat: Aneu amb compte terrícoles! Qui avisa no és traïdor, o almenys això diuen...
Un disc suculent i molt especiat que t'omplirà de plaer i et sacsejarà amb cadascun dels seus hits de Soul ibèric del bo, rotund i enganxós. En voldràs més, això segur. Ple de joies i versions "trenca- ossos", com el clàssic de northen soul "I Need a Helping Hand", de The Servicemen, i que aquests salvatges titulen "Solo Pienso en Bailar", o la bestial adaptació al castellà d'un altre clàssic, de la factoria Motown, el "Harlem Shuffle", on escupen perles difícils d'oblidar: "no hagas más el mono y baila el Harlem Shuffle".
Fins i tot hi ha espai per una versió en català del "One way Street" dels Jigsaw, la cadenciosa "Carrer d'un Sentit". Sense oblidar-nos de les altres meravelles, de collita pròpia, com l'apoteòsica "Mentiras" i "El Trobador", amb la col·laboració de luxe del Koko Jean, de The Excitements, un tema perfecte per mirar-se amb tendresa als ulls abans que comenci el vendaval del So Joanic, que ho arrasarà tot. Una aclaparadora execució, una posada en escena brutal i una reguitzell de temassos perquè destrossis les sabates a la pista de ball. Amén!
Com, quan i de quina forma sorgeix aquest amor incondicional per la cultura sixties? Quins són els vostres primers records en aquest sentit? Què o qui us va influir?
Probablement tot deu començar amb Bach i els Beatles, com sempre, però generacionalment el que ens marca és Dr. Calypso i Skatalà. Van començar-ho a petar quan començavem l’institut i piratejavem les nostres primeres cintes de K7. A partir d’ells varem començar a aprofundir en la música jamaicana dels 60’s i primers 70’s fins a fer-nos talibans de l’ska i el reggae oldies. Al cap d’uns anys vàrem començar a interesar-nos per altres estils de la música negra i des de llavors hem anat obrint mires i saltant de la jamaica negra a la resta de continents, però sense moure’ns gaire de la dècada. Les festes que hem anat organitzant, amb el Sindicato Soulcialista o d’altres colectius, i les bandes on hem anat tocant han anat seguint l’evolució dels nostres gustos musicals.
Hi haurà qui digui que ens hem quedat aturats, però la veritat és que ens costa molt trobar tant groove i tanta trempera en altres dècades, pocs estils ens fan segregar hormones i moure els peus com ho fan els 60’s.
Quan neixen Los Retrovisores i en quines circumstàncies?
Los Retrovisores són l’evolució natural de The Cutties, una banda de reggae on tocàvem en Víctor, en Leo i en Pere. Com dèiem, l’evolució en els nostres gustos musicals ens va empènyer a canviar el rumb de la banda, per acabar deixant de costat els patrons jamaicans i centrar-nos en el soul, el garage i el freakbeat ibèric. A part de tots els referents de l’època, Los Granadians, un grup de reggae que canta en castellà, ens va convèncer de fer el pas idiomàtic deixant de banda l’anglès. Per fer justícia amb el canvi d’estil i d’idioma vàrem decidir també canviar el nom de la banda per Los Retrovisores.
Arribar al so “Joanic” ha estat resultat dels anys i l’experiència o, més aviat, es tracta d’un so preconcebut?
Segurament les dues coses. Els Retrovisores sempre hem fet especial èmfasi en la recerca arqueològica i posterior difusió del patrimoni i la producció musical dels anys seixanta feta a casa nostra i a la resta de l’estat. Sempre hem buscat imitar el so d’aquelles produccions per tal d’acostar-nos als nostres referents. Però per altra banda tenim clar que vivim al segle XXI i que la pura imitació no aporta gaire coses interessants al panorama cultural. Per aquest motiu pretenem actualitzar aquell so, per fer-lo creïble i contemporani. No és simplement un divertimento vintage sinó un exercici d’investigació i de recuperació. Ara bé, els gairebé 8 anys que portem tocant junts i els productors, en Mike Mariconda i en Marc Tena, han anat aportant matisos i modificant el nostre rumb.
És la primera vegada que graveu un tema en català, "El Carrer d'un Sentit". N’hi haurà més? Us heu plantejat gravar temes en altres idiomes?
Abans de plantejar-nos la grabació del Sonido Joanic vàrem estar a punt de posar-nos a treballar en un EP en català. Durant els 60’s grups com Los Stop que sempre havien cantat en castellà, publicaven alguna cançó en català enfatitzant el fet a la portada; “Els Stop canten en català”. Alhora preteníem recuperar i homenetjar la millor tradició crítica del pop-folk sixties català, Els 3 Tambors i el seu Romançó del fill de vídua. La crítica despiadada a la burgesia barcelonina i al seu pretès catalanisme ens ha inspirat molt durant tots aquests anys de procés. Cantar en la nostra llengua materna implica molt de personal i polític, però també del nostre fetitxisme de reinterpretar i jugar constantment amb el passat.
Finalment, però, ens va convèncer més el projecte del LP i per no desestimar del tot la idea de l’EP vàrem decidir incloure-hi un tema en català, una versió del "One Way Street" de Jigsaw, un autèntic rompepistas, posant-hi una lletra de caire político-social en clau irònica.
En d’altres idiomes no ens ho hem plantejat encara, però per norma general no ens agrada fer lletres amb el diccionari.
Reivindiqueu el pop espanyol dels 60, però les vostres cançons resulten alhora actuals i properes. És fàcil sentir-se identificat: parleu d’amor, desamor i nocturnitat. Fins a quin punt són autobiogràfiques? Teniu fama de gamberros.
La música negra sempre ens ha aportat bon rotllo, adrenalina i sentit de companyerisme. Per nosaltres, la música i la festa han sigut espais de socialització independents i aliens als interessos de mercat i a les grans gestores culturals. Per aquest motiu, més que parlar poèticament sobre els nostres egos o practicar la descripció naïf i costumbrista habitual, el més sincer per part nostre era parlar de les nostres experiències vitals: amor, nocturnitat, precarietat, alienació… Algun cop hem intentat fer lletres més polítiques però ens han quedat molt pamfletàries i hem desestimat aquesta línia discursiva, sense renunicar però a polititzar les experiències personals que describim a les cançons. Com resa un proberbi africà i dèiem a "Alma y pisotón". fins que els lleons no tinguin els seus historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant als caçadors. Si algun sentit té la música, i encara més la música negra, és la de permetre’ns recuperar la dignitat i la felicitat que ens han robat. En això estem.
El Víctor, a més de cantar, forma part de l’organització del festival Gambeat. Esteu involucrats en altres projectes? Toqueu o heu tocat en altres grups?
Sí, el Gambeat Weekend ja porta 6 edicions i s’ha convertit en el festival 60’s més important de Catalunya i és conegut arreu d’Europa. A més. en Víctor també organitza també el Bcn Psych Fest, el Pillbox 60’s club i gestiona la sala Upload del poble espanyol.
Els músics de la banda toquem o hem tocat en moltes altres bandes, en l’òrbita jamaicana sobretot: The Cabrians, Mr Freak Ska, the Kinky Coocoos, Penguins, Reggae per xics… però també dins el món indie o folk, amb Samitier o Trinitat Nova.
Què penseu de l’actual escena a Barcelona, de les sales i, en definitiva, del negoci de la música al nostre país?
Tot i els estralls que ha provocat la crisi en tots els nivells de la indústria cultural i musical sembla que també ha aguditzat l’intelecte. Malgrat tot, la producció cultural ha seguit endavant, precaritzant-se cada cop més però acostant-se alhora a les pors i passions de la gent. Així doncs, el balanç és dual: el panorma cultural ha anat deixant de ser el maquillatge del capital per ésser un espai des del qual qüestionar la realitat, però alhora la precarització del sector juga en contra de la professionalització que molts mereixen. Sabem que els poetes sempre han passat gana, però la cultura i els artistes que ens mereixem al segle XXI no tenen per què passar les mateixes penúries, sense estómacs plens o amb jornades laborals maratonianes es fa difícil pensar o escriure.
La falta d’atenció i carinyo amb sales mítiques com l’Helio no són bona notícia. I el recolzament institucional i mediàtic als mateixos grups de sempre tampoc. Però, a dia d’avui, podem dir que l’underground resisteix i fins i tot creix. Ens agradaria que les institucions públiques garantissin bones condicions de vida als artistes, com passa més enllà dels pririneus. Però pels temps que corren i, com diuen els punks, "no esperis que els altres facin res, do it yourself!" . Llarga vida a la cultura popular!
Quins són els vostres grups preferits? Ens podeu recomanar algun d’actual?
Essent tants mebres a la banda és difícil posar-nos del tot d’acord. Però probablement Pau Riba i Bruno Lomas estàn al Top 3. Al Top10 hi ha molt grups de l’època: Los Salvajes, Los Angeles, Pop Tops, Shelly y la Nueva generación, The Upsetters, Manolo y Ramón, The Mohawks, Hector Lavoe… I al Top50 hi trobem de tot: Ray Barreto, Ananda Shankar, Monteverdi, Peter, Paul and Mary o Manfred Mann. Grups actuals que ens flipin també n’hi han, Los Granadians, Fogbound, King Khan and the Shrines, The Shivas, The Kick, Al Supersonic&the Teenagers, The Lucid Dream...
Per acabar, mulleu-vos una mica. Què escolteu d’amagat, teniu algun secret inconfessable?
Miley Cyrus a tot volum. Des de que vam escoltar la versió de Jolene ens hem descarregat tota la seva discografia, jajaja! Alguns escolten rap en la intimitat i d’altres sóm fans de l’indie però no ens deixen sortir de l’armari.
Fotografia de portada: Mireia Bordonada
Text: Tatjana Rius
Correcció: Rosa Molinero Trias