 | Una bèstia incontrolable Observant com el món es destrueix Any: 2013 Discogràfica: La Vida es un Mus |
Una bèstia incontrolable han esdevingut un petit fenomen de l'underground (concepte sobreexplotat i mal usat com pocs). Un petit fenomen perquè amb menys d'un any de vida han editat una maqueta en una cinta preciosa, han tocat a UK, editen LP amb la prestigiosa La vida es un mus i se'n van a fer una minigira pels Estats Units. Ganes de menjar-se el món i tocar a tot arreu, allò que d'adolescent em va semblar que era part vital del hardcore punk. Fes-ho ràpid, fes-ho bé.
Perquè ho estan fent molt bé. La maqueta ja era una mostra sòlida i diria que brillant per un grup immadur. Immadur perquè acabaven de començar, no pel bagatge dels seus membres, provinents de projectes com Glam, Destino Final o Crosta. Musicalment ens trobem davant un artefacte de decibels descontrolats. Tallen el so amb un patró gruixut, castiguen amb ritmes marcials i guitarres contundents però sovint boges. A estones diries que és “simplement” hardcore punk, i a d'altres hi veus tones d'evolució i experimentació en el gènere. Enormement clàssics i alhora rabiosament fills del seu temps. Ens agradi o no, el hardcore és un gènere al qual li costa evolucionar musicalment, i aquí ens trobem amb el que potser és el millor exemple de regeneració del llibre d'estil a casa nostra. Sense prefixos. Sense post, avant o math. Hardcore a seques. Però nou.
El seu debut conté nou temes. Potents i fotuts com nou males mirades. D'aquelles que generen respecte i atemoreixen. Agressivitat, foscor i èpica defineixen el disc. Però, per exemple, a "Verí a la sang" es mostren com un grup versàtil i juganer, allunyat de cànons, i s'acosten més a un rock lisèrgic i sexual. Malgrat el nivell general del disc, destaca (i molt) "La primera foguera", que va servir d'avançament del disc. No és només el millor tema del disc, és un dels millors temes de l'any amb diferència.
Les lletres de les cançons són un tema a tractar a part. El títol del disc ho diu tot. Observant com el món es destrueix. T'ho diu tot, i a les lletres s'expliquen. Angoixa i pessimisme, i no seré jo qui aporti motius per abraçar l'optimisme. Estem perdent un món, el de la portada, per acabar en un altre, el de la contraportada. Angoixa urbana, nostàlgies que fan mal i les ferides de la batalla diària que és aquesta vida (admetem-ho ja) apocalíptica.
Tornem a la música. Un gran disc de totes totes. Tant a nivell de música, com de lletres. Menció especial al disseny. Molt encertat i perfectament lligat amb el contingut. Així dóna gust parlar de hardcore.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció: Marta C.
Perquè ho estan fent molt bé. La maqueta ja era una mostra sòlida i diria que brillant per un grup immadur. Immadur perquè acabaven de començar, no pel bagatge dels seus membres, provinents de projectes com Glam, Destino Final o Crosta. Musicalment ens trobem davant un artefacte de decibels descontrolats. Tallen el so amb un patró gruixut, castiguen amb ritmes marcials i guitarres contundents però sovint boges. A estones diries que és “simplement” hardcore punk, i a d'altres hi veus tones d'evolució i experimentació en el gènere. Enormement clàssics i alhora rabiosament fills del seu temps. Ens agradi o no, el hardcore és un gènere al qual li costa evolucionar musicalment, i aquí ens trobem amb el que potser és el millor exemple de regeneració del llibre d'estil a casa nostra. Sense prefixos. Sense post, avant o math. Hardcore a seques. Però nou.
El seu debut conté nou temes. Potents i fotuts com nou males mirades. D'aquelles que generen respecte i atemoreixen. Agressivitat, foscor i èpica defineixen el disc. Però, per exemple, a "Verí a la sang" es mostren com un grup versàtil i juganer, allunyat de cànons, i s'acosten més a un rock lisèrgic i sexual. Malgrat el nivell general del disc, destaca (i molt) "La primera foguera", que va servir d'avançament del disc. No és només el millor tema del disc, és un dels millors temes de l'any amb diferència.
Les lletres de les cançons són un tema a tractar a part. El títol del disc ho diu tot. Observant com el món es destrueix. T'ho diu tot, i a les lletres s'expliquen. Angoixa i pessimisme, i no seré jo qui aporti motius per abraçar l'optimisme. Estem perdent un món, el de la portada, per acabar en un altre, el de la contraportada. Angoixa urbana, nostàlgies que fan mal i les ferides de la batalla diària que és aquesta vida (admetem-ho ja) apocalíptica.
Tornem a la música. Un gran disc de totes totes. Tant a nivell de música, com de lletres. Menció especial al disseny. Molt encertat i perfectament lligat amb el contingut. Així dóna gust parlar de hardcore.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Xavi Carreras
Correcció: Marta C.