Quan vam sortejar les dues entrades per anar a veure el concert de Za! a l'Apolo, on presentaven el seu magnífic i nou treball Wanananai (Gandula, 2013), vam obrir la porta que els afortunats ens descrivissin l'experiència Za! en la seva pell. En Macià Florit, un dels afortunats, s'ha atrevit i ens ha retratat perfectament el patiment físic i emocional sofert el passat 26 d'abril
Vaig tenir tant de mal de cap l'endemà del concert de Za! a l’Apolo el passat divendres que no he pogut escriure ni una línia fins avui al migdia. No era un mal de cap normal, d’aquells d'haver-se passat amb els cubates o d'haver-se de llevar ben d'hora per anar a la feina. No. Va ser un mal de cap produït pels tsunamis acústics que van expandir-se pels meus canals neuronals i que van fer explotar més d'un gangli basal que ara enyoro.
Al "conzert" vaig endur-me un zas (en tota la boca) del qual ni la rehabilitació més delicada em podrà curar. Des de llavors, em costa coordinar el meu cos, fins i tot en el simple gest de menjar una taronja. En tot cas, m'han dit que el Pau -guitarra, veus i trompeta- i l'Edi -bateria i teclats- encara ara estan dalt l'escenari tocant com a nyus en zel, quan tot el públic ja ha marxat i ha prosseguit amb les tasques quotidianes de la seva vida moderna, com ara menjar taronges.
No hi poden fer res. Des del seu estrat supraterrenal, durant el concert els dos músics van provocar explosions, terratrèmols i atemptats que es van escampar per la ciutat. Van liderar una revolució del nostre temps: ràpida, líquida, invisible. L'ajuntament va atribuir la responsabilitat de milers de timpans ensangonats i de l'aparició de centenars de papallones dissecades al carrer Nou de la Rambla a dos ucraïnesos que intentaven convèncer els vianants que es convertissin a la religió ortodoxa. Els ucraïnesos res, però els Za! van aconseguir nous fidels, com un servidor, que ja ens hem construït l'altar d'aneguets de plàstic i practiquem l'oració tàntrica del “wanananai” abans de sopar. Ja s'ha dit altres cops, i el divendres passat ho van tornar a confirmar, que el mèrit de Za! es fer ballar multituds amb música catalogada com a “experimental”. El ball de les persones que es deixen portar pels sons de Za! és una coreografia feta de moviments espasmòdics, sotracs del ventre, capçanades de les cames, no apte per als dèbils. Ara, abans d'anar a dormir, faig rehabilitació per recuperar el control sobre les meves extremitats, però sobretot tanco els ulls i escolto dins meu els loops sagrats i veig espurnes brillants dins la fosca que segueixen el ritme ancestral dels tambors dels Za! Això no és la crònica d'un concert, és la visió mística d'un creient.
Fotografia de portada: Xavi Torrent
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.
Vaig tenir tant de mal de cap l'endemà del concert de Za! a l’Apolo el passat divendres que no he pogut escriure ni una línia fins avui al migdia. No era un mal de cap normal, d’aquells d'haver-se passat amb els cubates o d'haver-se de llevar ben d'hora per anar a la feina. No. Va ser un mal de cap produït pels tsunamis acústics que van expandir-se pels meus canals neuronals i que van fer explotar més d'un gangli basal que ara enyoro.
Al "conzert" vaig endur-me un zas (en tota la boca) del qual ni la rehabilitació més delicada em podrà curar. Des de llavors, em costa coordinar el meu cos, fins i tot en el simple gest de menjar una taronja. En tot cas, m'han dit que el Pau -guitarra, veus i trompeta- i l'Edi -bateria i teclats- encara ara estan dalt l'escenari tocant com a nyus en zel, quan tot el públic ja ha marxat i ha prosseguit amb les tasques quotidianes de la seva vida moderna, com ara menjar taronges.
No hi poden fer res. Des del seu estrat supraterrenal, durant el concert els dos músics van provocar explosions, terratrèmols i atemptats que es van escampar per la ciutat. Van liderar una revolució del nostre temps: ràpida, líquida, invisible. L'ajuntament va atribuir la responsabilitat de milers de timpans ensangonats i de l'aparició de centenars de papallones dissecades al carrer Nou de la Rambla a dos ucraïnesos que intentaven convèncer els vianants que es convertissin a la religió ortodoxa. Els ucraïnesos res, però els Za! van aconseguir nous fidels, com un servidor, que ja ens hem construït l'altar d'aneguets de plàstic i practiquem l'oració tàntrica del “wanananai” abans de sopar. Ja s'ha dit altres cops, i el divendres passat ho van tornar a confirmar, que el mèrit de Za! es fer ballar multituds amb música catalogada com a “experimental”. El ball de les persones que es deixen portar pels sons de Za! és una coreografia feta de moviments espasmòdics, sotracs del ventre, capçanades de les cames, no apte per als dèbils. Ara, abans d'anar a dormir, faig rehabilitació per recuperar el control sobre les meves extremitats, però sobretot tanco els ulls i escolto dins meu els loops sagrats i veig espurnes brillants dins la fosca que segueixen el ritme ancestral dels tambors dels Za! Això no és la crònica d'un concert, és la visió mística d'un creient.
Fotografia de portada: Xavi Torrent
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.