(descarregat aquesta entrevista gratuïtament en pdf a aquest enllaç
descárgate esta entrevista gratuitamente en pdf en este enlace)
Ens trobem a la Sala Beckett un 3 d’abril en què comença la seva sèrie de quatre nits aquí, presentant La figura del buit. Quan ens presenten, em diu: “Hola. Joan”. Per un moment entenc que s'ha confós de nom (no em dic Joan), però llavors me n’adono de que acaba de presentar-se. Sempre se m'oblida el seu nom real. Ens donem la mà. Joan (ara recordo com es diu) em diu que mai havíem coincidit abans, que ja era hora. Porta tofa arrissada i barba, samarreta no recordable i bambes de patinador fetes miques. És l'hora del vermut, així que el convido a acompanyar-me al bar de la cantonada del KGB (perdó: el MÍTIC bar de la cantonada del KGB). Ell accedeix. Entrant, li dic:
—Joder, no he estat aquí vegades. Des del 1988, hòstia, a mil concerts.
I ell em pregunta, arrufant les celles:
—1988? Però, quants anys tens?
Li ho dic. Posa cara d'admiració, com si estigués enfrontant-se a un triomf del manteniment corporal, a una victòria de l'esperit sobre la carn. No faig la broma dels gintònics i el formol, perquè de tant repetir-la, l’he calcinada. Ens asseiem i comencem a xerrar.
Parla’m de la teva família. Hi ha músics que han estat encoratjats en el nucli familiar, músics que tot el contrari... Quin és el teu cas?
A casa ho hem vist venir tots per igual. Jo no sabia que em dedicaria a la música, mai se m’hagués passat pel cap. A casa ho vam veure al mateix tempo. Han estat molt receptius, a part que això m’ha agafat de gran. No és com si en tingués catorze i els hagués dit que em volia dedicar a la música. Ara en tinc trenta-un. Havia tocat la guitarra amb mil grups a l’institut, punk i ska, feia molt l’animal, però, alhora, era molt responsable. El meu pare m’acompanyava a concerts i em venia a buscar (quan jo encara no tenia el carnet de conduir).
Els teus pares eren musicals?
D’escoltar sí, però no de tocar. A casa, el meu pare sempre volia tocar instruments i se’n comprava de tant en tant algun: un clarinet, una tuba, una harmònica [riu] i no els tocava. Els tenia per allà. Ara els he recuperat.
El que escoltes de petit et marca molt. A casa meva s’escoltava Simon & Garfunkel a manta, Beatles, el Hurricane de Dylan...
A casa meva érem quatre germans. Un germà meu té ara 42 anys i llavors era punk. Jo dormia a la seva habitació i ens n’anàvem a dormir amb el Salve de La Polla Records. I llavors estava ma mare, que escoltava Brassens. I el meu pare, El Último de la Fila, Quimi Portet i l’Albert Pla. I jo escoltava una mescla d’aquestes coses.
El teu pare devia ser bastant modern, per la seva edat. Al meu pare, El Último de la Fila, li semblaven espantosos. Creus que t’han influït d’alguna manera? Eren una cosa tan estranya que no sembla que la seva música pugui influenciar altres grups .
Però, precisament perquè eren estranys, t’inspiren. És un tipus de música que no té pudor. Entre l’horteria i el rock i la disco i el flamenqueo i el rotllo mediterrani. No tenien por. El casset mític que dúiem sempre al cotxe era el de l’aneguet, Nuevo pequeño catálogo de seres y estares (1990). Jo tenia tretze o catorze anys.
És el moment típic en què t’enamores de la música, no? Els catorze.
Sí, primer d’institut. Bad Religion, NOFX... Això em flipava. NOFX encara són dels meus grups favorits, eren molt bons. Els vaig veure en directe mil vegades. Melòdicament, m’han influït molt. No tinc cap mania a dir-ho.
![]()
El hardcore melòdic ha quedat una mica oblidat. Ningú l’admet com a influència.
És que també va fer molt mal la comercialització, tot el tema vambes, Vans i les marques de roba. Va perdre tot el tema punk que tenien, al principi, Vandals, Bad Religion... M’encantava Epitaph. Saps que treien discos del Tom Waits? Això no ho sap ningú. I després escoltava molt punk i hardcore espanyol. Llegia una revista gallega on hi sortien bandes rares i maquetes, i també l'Absolut’zine, de BCore. Érem nois de hardcore. Però jo a l’institut el meu gust era una cosa molt solitaria, tothom em deia heavy, ningú sabia gaire de què anava. En aquella època tots els meus amics de l’Urgell escoltaven ska d’aquí: Dr. Calypso, Color Humano, Discípulos de Otilia... L’Urgell era el centre de tot això, i tocaven grups cada puto dia. Jo, de retruc, vaig acabar escoltant això també, i fins i tot vaig acabar tocant en un grup d’ska. Però l’escoltava amb un cert disgust, mai em va acabar d’agradar. M’agradava la canya. Després em vaig passar al rotllo suec: Refused, i això. I llavors vaig escoltar Fugazi, que és el que em va obrir la porta al rock. Fins llavors no havia escoltat res d’això, només els discos de Ramones, Clash i Sex Pistols del meu germà. Els Beatles, molt poc, a casa hi havia un disc i em semblava molt avorrit. Només els vaig començar a apreciar fa un parell d’anys.
Al món del pop en català, el fet de venir del hardcore és força insòlit.
Al meu poble encara riuen. “Què fots amb guitarra espanyola?”, em criden [riu]. No sé, m’ha sortit així.
D’on va sortir, doncs? El que fas, vull dir.
Em vaig cansar del soroll. A casa havíem escoltat molts cantautors: Moustaki, Brassens, italians... I llavors vaig anar al Pop Arb i vaig veure Antònia Font, Sanjosex... Fins llavors mai havia vist música pop cantada en català. Em van caure en gràcia, i em devien influir.
Vas tenir sort, perquè als noranta haguessis escoltat Sau.
Poca cosa se salvava, abans d’Antònia Font, és cert. Però, a casa, també havia escoltat Sisa, per exemple, i vaig recuperar tot això. Un estiu vaig començar a recuperar els Dioptria i Jo la donya i el gripau del Pau Riba, i vaig flipar.
L’abisme qualitatiu que hi ha entre aquells discos dels setanta acollonants i el que es feia aquí als noranta és estremidor.
Aquells tios feien el que els rotava. El Dioptria, el cantes en anglès i el fots a Califòrnia i encaixa perfecte. Era innovador perquè ho feien aquí, i en català, però en realitat estaven molt influïts per música americana. Ara hi ha certs grups que sonen com els Manel, i molta gent diu que copien. Però no és que copiïn, és que estan influïts, és normal. Copiar conscientment és prou trist. Inconscientment, ho fem tots.
De què havies treballat abans de dedicar-te a la música?
Vaig estudiar cinema. M’hi he dedicat, he treballat a la tele bastant temps. Em vaig especialitzar en so, que m’apassionava. Això em va ajudar molt quan vaig gravar la primera maqueta, perquè volia gravar música. Fins llavors només havia gravat veus o ambients, mai una guitarra. També vaig treballar a la granja del meu pare. M’agradava. He pringat com tothom, sense cobrar i treballant gratis. El meu pare tenia una granja i camps, i també era professor. A canvi que em comprés una guitarra, l’havia d’ajudar allà.
Imagino que la teva lírica té un context vivencial i honest: parles de natura i olors de xiclet i siroll de tractors perquè és com has crescut.
Sobretot Sargantanes al sol. Però jo no parlo tant de la natura com de mi. Sargantanesés un disc amarg, no és gens bucòlic. La cançó que titula el disc parla del fet que vinc d’un poble envoltat de camps i granges, però hi ha una fàbrica que fa pinsos i medicaments per a animals i fot pudor. I és molt avorrit. El disc parla d’això, d’estar allà com un estaquirot, avorrint-te molt. Jo fins que no vaig venir a Barcelona em vaig avorrir com una ostra. Viure a un poble pot ser molt avorrit, depenent, és clar, de quines siguin les teves inquietuds. Si t’agrada jugar a futbol, cap problema, però si no t’agrada jugar-hi, l’has cagat. Hi ha una època que la passes malament: la pubertat. Però vaja, això et pot passar a tot arreu. El tema de les lletres és que, senzillament, si un tio de Barcelona (o de qualsevol ciutat) fa un disc inspirat en la natura, parlarà de passejos pel camp. I jo, pel camp, anava en mobilette. No he caminat pel camp en tota la meva vida. I l’olor que sentia era de gasolina, i em flipava. I m’agrada reivindicar això. Aquesta merda és autèntica [riu]. No surt d’haver passat un cap de setmana a un hostal rural. Viure allà és un conyàs.
La sensació que no hi ha RES A FER és, indubtablement, única del poble.
No hi ha res a fer, i quan aconsegueixes fer alguna cosa tothom t’està observant [riu]. Si fumes porros, si vas tard al llit...
Abans parlaves de la teva perspectiva en primera persona, dient que Sargantanes [...] parla de tu tota l’estona. Tot va de la teva experiència?
Al cent per cent. Només parlo de mi. El que passa és que ho camuflo. Faig un esforç per amagar-ho una mica, però sempre parlo de coses que m’han passat. Em tiro molta estona triant les paraules perquè el resultat sigui molt meu. Fins i tot en l’últim disc, que té més cançons de personatges, sempre són experiències viscudes per mi, molt concretes i molt meves. Instants sobredimensionats per la cançó, que en realitat són molt més petits. La cançó en fa un teixit, i l’obre, i deixa que la gent es faci la seva pel·lícula, però per mi són coses meves del tot. No sé escriure d’una altra manera. En sóc una mica esclau, però és el meu sistema.
![]()
Harry Crews deia que agafava una gran veritat emocional i l’embolcallava en mentides. Jo faig el mateix, i el que dius m’ho ha recordat.
Jo també faig això. Vesteixo les meves veritats. És com una teranyina. Però enteranyinar, embrutar, sense tenir una espurna d’alguna cosa de veritat, que t’inspiri, certa, em fa sentir incòmode, sobretot a l’escenari. M’he de creure el que dic. Això m’ha passat amb idees que canvien: un dia opines una cosa i, a l’endemà, una altra. I per un moment, allà a l’escenari, penses: això ja no m’ho crec. I no ho tornes a fer. Hi ha cançons que ja no puc tornar a tocar. He canviat i ho veig des d’un altre prisma. Em sento massa despullat, i ningú vol veure el que ha sigut i ja no és.
D’altra banda, vestir les veritats personals serveix també per evitar la compulsió embellidora, la temptació de deixar-te millor del que ets. Si jo no fes servir àlter egos i personatges, explicaria la meitat de coses que m’atreveixo a explicar en boca d’un protagonista. Coses indignes i vergonyoses, culpes terribles.
Ara ja porto quatre anys fent això i he anat descobrint coses, he anat veient el meu sistema. Hi penso molt. De vegades, però, no cal embolcallar tant la veritat. Depèn de la cançó. N’hi ha alguna que, per mi, és molt evident, però, alhora, sé que ningú l’entendrà, que puc dir el que em roti.
La primera persona també és perillosa quan hi apareixen segones i terceres persones reals.
Sí, sobretot en aquest disc surt molta gent, i hi ha moltes persones que saben exactament de què va el tema [riu]. Però, com que són divertides, no hi ha cap problema. És ben parit. Als protagonistes els fa gràcia ser-hi. N’hi ha un al poble que em busca, perquè hi ha una cançó que parla d’ell i de mi [riu]. Està molt content, però encara no l’he vist. De fet, el tio havia de sortir a la portada i el dia que anàvem a fer la foto eren les 11 del matí i no havia dormit encara, i no va voler. I ara encara em truca i em diu: Quan vulguis anem a fer la foto [es pixa de riure]. “Però si ja està feta, tio”, li dic. Crec que no ho entén, que la cosa hagi sortit i ell no hi sigui.
En aquestes coses de parlar d’un mateix, has d’estar prou a prop perquè et toqui la fibra, però prou lluny per adquirir distància i poder-ho dir ben dit. Crec que aquesta és la clau.
T’ha d’afectar. No pots ser massa cerebral. Hi ha una altra cosa que és comú a totes les disciplines, i tant és si es tracta d’un llibre, una pel·lícula o una cançó, i és que has de treballar. Tota l’estona estàs rebent impulsos i gravant informació, però hi ha un moment que has de seure i dir: ara. M’hi poso. Durant aquests dies, un mes o aquest any (cadascú triga el que triga) m’he de ficar en això i ordenar tot el que tinc i conduir-ho i treure-ho. De vegades no n’ets conscient, però quan no surten temes és perquè no et pares a fer-los. Has d’anar fent cada dia, i llavors és quan va sortint tot, i tot agafa forma, tot acaba encaixant i veus com neix. Però si no pares i treballes, no hi ha manera.
Als fans els resulta difícil pair que tota disciplina creativa neixi d’un procés poc heroic. Es tracta de senyors en pijama que escriuen o fan ringo-ringo a una guitarra, i explicat sona molt avorrit. Perquè ho és. Què faig jo: estic cinc hores al dia escrivint, tancat tres anys a una habitació. De farra no s’escriuen llibres, i si no ets capaç de passar aquests tres incòmodes anys tancat i mort de fàstic, ni comencis.
Els músics del grup em diuen de vegades: “Ei, no tens cap tema nou?”. Jo al·lucino. Però si fem un concert cada setmana i assagem no sé quants dies! Com puc fer un tema nou? Si n’estic fins als collons [riu molt]. He de parar, avorrir-me, seure... El que sí que et puc fer, si vols, és un tema dolent, això t’ho faig en cinc minuts. Però serà una merda. Una cosa que jo em cregui? Hòstia santa, que n’és de difícil.
El procés creatiu és la cosa més tediosa del món.
La gent que ho viu en primera persona ho entén ràpidament. No tothom té el mateix sistema, però el que és comú és que has de pencar. Has de dir que no a coses que tens ganes de fer, t’has de centrar...
Jo estaria de vermut, així, cada dia. És immensament més divertit que escriure putes novel·les.
[Riu]. És molt poc romàntic, tot això. Però també és cert que, quan has acabat tot el procés, el vius amb estima. Tinc bon record de tot, fins i tot dels moments en què no surt res i tot és una merda. En la distància, els gaudeixes molt i els fas especials. I la gràcia d’anar-ne fent més i més comporta una certa addicció. Fins i tot, el moment incòmode de la creació té aquell punt que quan acabes estàs eufòric. Faries un altre tema immediatament. El que enganxa de tot això és veure’n el resultat, és el que fa que tota la resta valgui la pena.
Els músics teniu la sort que aquesta feina tediosa i angoixant es transforma en banys de masses. L’escriptor no té ni això. No hi ha rock-and-roll, com a molt unes quantes firmes a Sant Jordi, mig mamat.
Sí, això nostre és molt ben parit. En la música, això de veure la reacció del públic, veure l’efecte directe que provoca el que fas, és molt ben parit. D’altra banda, això és un ofici que, en realitat, són dos oficis: un és fer cançons, l’altre és fer concerts i tocar-les. I fer concerts també exigeix un esforç, encara que sigui d’un altre tipus. Per això crec que no es poden fer les dues coses alhora, a mi em resulta impossible. Jo ara, fent de músic, no puc fer cançons.
![]()
Quin és el teu sistema, doncs?
Esmorzar [riu]. Toco la guitarra, agafo paper i boli, tot va sortint més o menys alhora, lletra i música. Tens alguna melodia de guitarra, intentes cantar a sobre i, de cop, et surt una frase, i a partir d’allò vas escrivint. Aquest disc va ser una mica diferent. Va ser un experiment: he escrit lletres. Mai havia escrit lletres abans, i no les he tingut apuntades fins que els de la discogràfica me les van demanar per imprimir-les. De vegades, les havia d’escoltar, que és una cosa molt patètica. Perquè, cantant, te la canto directament, perquè la tinc memoritzada, però no te la sé escriure. És molt estrany. En aquest disc, a més, hi ha molt text, i això és fruit d’haver escrit planes i planes. I, a sobre, vaig començar a escriure un llibre. El tinc tot en llibretes petites.
En narrativa tothom té els seus manaments, les coses que funcionen o no. Elmore Leonard deia: “Mai comencis un llibre parlant del temps o descrivint un paisatge”. Què és el que tu mai fas?
1. No puc fer això amb gent. Ni xicota ni fills ni l’esperit sant. Estigues sol. 2. Vaig molt amb compte amb les paraules. És el més important per mi. Puc passar tres dies encallat perquè no trobo la paraula perfecta. No puc escriure’n una que no m’agradi i continuar endavant. Paro molt de compte amb les paraules, i normalment no m’arrisco gaire, i en aquest disc ho he fet. He usat paraules que abans mai m’hagués atrevit a ficar en una cançó: Fluidasa, Espidifen... Són paraules que jo uso molt, però que mai hagués posat en una lletra.
El teu primer disc és un apropament pop a la música tradicional catalana. Això ens va anar molt bé als que no ens agradava la música tradicional catalana. Les cançons infantils que adaptes són per mi molt més emocionants que les originals.
Jo el que vaig fer va ser adaptar un material que sentia súper meu. “Ton pare no té nas”, per exemple, és una cançó “meva”. Allò no és cap clàssic. Si no fos meva no l’hagués pogut cantar. “La Caterineta” té una lletra molt bèstia, recordo que me la cantava l’àvia. Però la música tradicional tampoc m’ha interessat mai. Aquestes cançons m’anaven bé per dir coses meves.
A la música popular i a la tradició negra, l’èmfasi no es posa a l’originalitat, sinó a com expresses cançons que ja existien.
I també en com t’ho creus. Hi ha moltes versions mal enteses. A Catalunya tenim cançons tradicionals molt ben parides, malgrat el background que tira cap enrere. Però jo no tenia ni idea del que estava fent. És després que comences a pensar la raó. I t’adones de què estàs fent. Jo em deslliuro de la pressió de la tradició per trobar la puresa de fer el que a mi m’agrada. I això ha estat el més dur d’aquest disc. Distanciar-me de tot el que havia fet, dels meus amics, i tancar aquella porta. És incòmode haver de fer-ho així, però no veig una altra forma de ser pur.
La pregunta típica d’aquest disc sembla que serà si ja estàs un altre cop de bon humor, després d’un anterior disc més malhumorat. Però em sembla que ni el teu primer disc era tan feliç, ni el segon tan trist, ni el nou tan joiós, ni res d’això.
És que no estava de mal humor, cagundena! El meu segon disc no és trist: és melancòlic. I el nou també ho és. Jo faig cançons melancòliques, no tristes. El segon parlava de la mort, però des d’una perspectiva optimista. Una cançó donava la veu als morts. Una altra deia que serem particuletes que ens tornarem una altra cosa. La lectura general era hiperoptimista. Tot té molts matisos.
Jo crec que, a la gent, l’enganyen les trompetes. Sents una trompeta i ja arranques a fer la conga, quan la lletra potser t’està parlant de pesta, caos i destrucció. No es pot estar trist escoltant trompetes.
Has trobat la clau. Des d’ara sempre diré això.
Il·lustració de portada: Carlos Leoz
Text: Kiko Amat
Correcció: Joanaina Font
descárgate esta entrevista gratuitamente en pdf en este enlace)
Ens trobem a la Sala Beckett un 3 d’abril en què comença la seva sèrie de quatre nits aquí, presentant La figura del buit. Quan ens presenten, em diu: “Hola. Joan”. Per un moment entenc que s'ha confós de nom (no em dic Joan), però llavors me n’adono de que acaba de presentar-se. Sempre se m'oblida el seu nom real. Ens donem la mà. Joan (ara recordo com es diu) em diu que mai havíem coincidit abans, que ja era hora. Porta tofa arrissada i barba, samarreta no recordable i bambes de patinador fetes miques. És l'hora del vermut, així que el convido a acompanyar-me al bar de la cantonada del KGB (perdó: el MÍTIC bar de la cantonada del KGB). Ell accedeix. Entrant, li dic:
—Joder, no he estat aquí vegades. Des del 1988, hòstia, a mil concerts.
I ell em pregunta, arrufant les celles:
—1988? Però, quants anys tens?
Li ho dic. Posa cara d'admiració, com si estigués enfrontant-se a un triomf del manteniment corporal, a una victòria de l'esperit sobre la carn. No faig la broma dels gintònics i el formol, perquè de tant repetir-la, l’he calcinada. Ens asseiem i comencem a xerrar.
Parla’m de la teva família. Hi ha músics que han estat encoratjats en el nucli familiar, músics que tot el contrari... Quin és el teu cas?
A casa ho hem vist venir tots per igual. Jo no sabia que em dedicaria a la música, mai se m’hagués passat pel cap. A casa ho vam veure al mateix tempo. Han estat molt receptius, a part que això m’ha agafat de gran. No és com si en tingués catorze i els hagués dit que em volia dedicar a la música. Ara en tinc trenta-un. Havia tocat la guitarra amb mil grups a l’institut, punk i ska, feia molt l’animal, però, alhora, era molt responsable. El meu pare m’acompanyava a concerts i em venia a buscar (quan jo encara no tenia el carnet de conduir).
Els teus pares eren musicals?
D’escoltar sí, però no de tocar. A casa, el meu pare sempre volia tocar instruments i se’n comprava de tant en tant algun: un clarinet, una tuba, una harmònica [riu] i no els tocava. Els tenia per allà. Ara els he recuperat.
El que escoltes de petit et marca molt. A casa meva s’escoltava Simon & Garfunkel a manta, Beatles, el Hurricane de Dylan...
A casa meva érem quatre germans. Un germà meu té ara 42 anys i llavors era punk. Jo dormia a la seva habitació i ens n’anàvem a dormir amb el Salve de La Polla Records. I llavors estava ma mare, que escoltava Brassens. I el meu pare, El Último de la Fila, Quimi Portet i l’Albert Pla. I jo escoltava una mescla d’aquestes coses.
El teu pare devia ser bastant modern, per la seva edat. Al meu pare, El Último de la Fila, li semblaven espantosos. Creus que t’han influït d’alguna manera? Eren una cosa tan estranya que no sembla que la seva música pugui influenciar altres grups .
Però, precisament perquè eren estranys, t’inspiren. És un tipus de música que no té pudor. Entre l’horteria i el rock i la disco i el flamenqueo i el rotllo mediterrani. No tenien por. El casset mític que dúiem sempre al cotxe era el de l’aneguet, Nuevo pequeño catálogo de seres y estares (1990). Jo tenia tretze o catorze anys.
És el moment típic en què t’enamores de la música, no? Els catorze.
Sí, primer d’institut. Bad Religion, NOFX... Això em flipava. NOFX encara són dels meus grups favorits, eren molt bons. Els vaig veure en directe mil vegades. Melòdicament, m’han influït molt. No tinc cap mania a dir-ho.
El hardcore melòdic ha quedat una mica oblidat. Ningú l’admet com a influència.
És que també va fer molt mal la comercialització, tot el tema vambes, Vans i les marques de roba. Va perdre tot el tema punk que tenien, al principi, Vandals, Bad Religion... M’encantava Epitaph. Saps que treien discos del Tom Waits? Això no ho sap ningú. I després escoltava molt punk i hardcore espanyol. Llegia una revista gallega on hi sortien bandes rares i maquetes, i també l'Absolut’zine, de BCore. Érem nois de hardcore. Però jo a l’institut el meu gust era una cosa molt solitaria, tothom em deia heavy, ningú sabia gaire de què anava. En aquella època tots els meus amics de l’Urgell escoltaven ska d’aquí: Dr. Calypso, Color Humano, Discípulos de Otilia... L’Urgell era el centre de tot això, i tocaven grups cada puto dia. Jo, de retruc, vaig acabar escoltant això també, i fins i tot vaig acabar tocant en un grup d’ska. Però l’escoltava amb un cert disgust, mai em va acabar d’agradar. M’agradava la canya. Després em vaig passar al rotllo suec: Refused, i això. I llavors vaig escoltar Fugazi, que és el que em va obrir la porta al rock. Fins llavors no havia escoltat res d’això, només els discos de Ramones, Clash i Sex Pistols del meu germà. Els Beatles, molt poc, a casa hi havia un disc i em semblava molt avorrit. Només els vaig començar a apreciar fa un parell d’anys.
Al món del pop en català, el fet de venir del hardcore és força insòlit.
Al meu poble encara riuen. “Què fots amb guitarra espanyola?”, em criden [riu]. No sé, m’ha sortit així.
D’on va sortir, doncs? El que fas, vull dir.
Em vaig cansar del soroll. A casa havíem escoltat molts cantautors: Moustaki, Brassens, italians... I llavors vaig anar al Pop Arb i vaig veure Antònia Font, Sanjosex... Fins llavors mai havia vist música pop cantada en català. Em van caure en gràcia, i em devien influir.
Vas tenir sort, perquè als noranta haguessis escoltat Sau.
Poca cosa se salvava, abans d’Antònia Font, és cert. Però, a casa, també havia escoltat Sisa, per exemple, i vaig recuperar tot això. Un estiu vaig començar a recuperar els Dioptria i Jo la donya i el gripau del Pau Riba, i vaig flipar.
L’abisme qualitatiu que hi ha entre aquells discos dels setanta acollonants i el que es feia aquí als noranta és estremidor.
Aquells tios feien el que els rotava. El Dioptria, el cantes en anglès i el fots a Califòrnia i encaixa perfecte. Era innovador perquè ho feien aquí, i en català, però en realitat estaven molt influïts per música americana. Ara hi ha certs grups que sonen com els Manel, i molta gent diu que copien. Però no és que copiïn, és que estan influïts, és normal. Copiar conscientment és prou trist. Inconscientment, ho fem tots.
De què havies treballat abans de dedicar-te a la música?
Vaig estudiar cinema. M’hi he dedicat, he treballat a la tele bastant temps. Em vaig especialitzar en so, que m’apassionava. Això em va ajudar molt quan vaig gravar la primera maqueta, perquè volia gravar música. Fins llavors només havia gravat veus o ambients, mai una guitarra. També vaig treballar a la granja del meu pare. M’agradava. He pringat com tothom, sense cobrar i treballant gratis. El meu pare tenia una granja i camps, i també era professor. A canvi que em comprés una guitarra, l’havia d’ajudar allà.
Imagino que la teva lírica té un context vivencial i honest: parles de natura i olors de xiclet i siroll de tractors perquè és com has crescut.
Sobretot Sargantanes al sol. Però jo no parlo tant de la natura com de mi. Sargantanesés un disc amarg, no és gens bucòlic. La cançó que titula el disc parla del fet que vinc d’un poble envoltat de camps i granges, però hi ha una fàbrica que fa pinsos i medicaments per a animals i fot pudor. I és molt avorrit. El disc parla d’això, d’estar allà com un estaquirot, avorrint-te molt. Jo fins que no vaig venir a Barcelona em vaig avorrir com una ostra. Viure a un poble pot ser molt avorrit, depenent, és clar, de quines siguin les teves inquietuds. Si t’agrada jugar a futbol, cap problema, però si no t’agrada jugar-hi, l’has cagat. Hi ha una època que la passes malament: la pubertat. Però vaja, això et pot passar a tot arreu. El tema de les lletres és que, senzillament, si un tio de Barcelona (o de qualsevol ciutat) fa un disc inspirat en la natura, parlarà de passejos pel camp. I jo, pel camp, anava en mobilette. No he caminat pel camp en tota la meva vida. I l’olor que sentia era de gasolina, i em flipava. I m’agrada reivindicar això. Aquesta merda és autèntica [riu]. No surt d’haver passat un cap de setmana a un hostal rural. Viure allà és un conyàs.
La sensació que no hi ha RES A FER és, indubtablement, única del poble.
No hi ha res a fer, i quan aconsegueixes fer alguna cosa tothom t’està observant [riu]. Si fumes porros, si vas tard al llit...
Abans parlaves de la teva perspectiva en primera persona, dient que Sargantanes [...] parla de tu tota l’estona. Tot va de la teva experiència?
Al cent per cent. Només parlo de mi. El que passa és que ho camuflo. Faig un esforç per amagar-ho una mica, però sempre parlo de coses que m’han passat. Em tiro molta estona triant les paraules perquè el resultat sigui molt meu. Fins i tot en l’últim disc, que té més cançons de personatges, sempre són experiències viscudes per mi, molt concretes i molt meves. Instants sobredimensionats per la cançó, que en realitat són molt més petits. La cançó en fa un teixit, i l’obre, i deixa que la gent es faci la seva pel·lícula, però per mi són coses meves del tot. No sé escriure d’una altra manera. En sóc una mica esclau, però és el meu sistema.
Harry Crews deia que agafava una gran veritat emocional i l’embolcallava en mentides. Jo faig el mateix, i el que dius m’ho ha recordat.
Jo també faig això. Vesteixo les meves veritats. És com una teranyina. Però enteranyinar, embrutar, sense tenir una espurna d’alguna cosa de veritat, que t’inspiri, certa, em fa sentir incòmode, sobretot a l’escenari. M’he de creure el que dic. Això m’ha passat amb idees que canvien: un dia opines una cosa i, a l’endemà, una altra. I per un moment, allà a l’escenari, penses: això ja no m’ho crec. I no ho tornes a fer. Hi ha cançons que ja no puc tornar a tocar. He canviat i ho veig des d’un altre prisma. Em sento massa despullat, i ningú vol veure el que ha sigut i ja no és.
D’altra banda, vestir les veritats personals serveix també per evitar la compulsió embellidora, la temptació de deixar-te millor del que ets. Si jo no fes servir àlter egos i personatges, explicaria la meitat de coses que m’atreveixo a explicar en boca d’un protagonista. Coses indignes i vergonyoses, culpes terribles.
Ara ja porto quatre anys fent això i he anat descobrint coses, he anat veient el meu sistema. Hi penso molt. De vegades, però, no cal embolcallar tant la veritat. Depèn de la cançó. N’hi ha alguna que, per mi, és molt evident, però, alhora, sé que ningú l’entendrà, que puc dir el que em roti.
La primera persona també és perillosa quan hi apareixen segones i terceres persones reals.
Sí, sobretot en aquest disc surt molta gent, i hi ha moltes persones que saben exactament de què va el tema [riu]. Però, com que són divertides, no hi ha cap problema. És ben parit. Als protagonistes els fa gràcia ser-hi. N’hi ha un al poble que em busca, perquè hi ha una cançó que parla d’ell i de mi [riu]. Està molt content, però encara no l’he vist. De fet, el tio havia de sortir a la portada i el dia que anàvem a fer la foto eren les 11 del matí i no havia dormit encara, i no va voler. I ara encara em truca i em diu: Quan vulguis anem a fer la foto [es pixa de riure]. “Però si ja està feta, tio”, li dic. Crec que no ho entén, que la cosa hagi sortit i ell no hi sigui.
En aquestes coses de parlar d’un mateix, has d’estar prou a prop perquè et toqui la fibra, però prou lluny per adquirir distància i poder-ho dir ben dit. Crec que aquesta és la clau.
T’ha d’afectar. No pots ser massa cerebral. Hi ha una altra cosa que és comú a totes les disciplines, i tant és si es tracta d’un llibre, una pel·lícula o una cançó, i és que has de treballar. Tota l’estona estàs rebent impulsos i gravant informació, però hi ha un moment que has de seure i dir: ara. M’hi poso. Durant aquests dies, un mes o aquest any (cadascú triga el que triga) m’he de ficar en això i ordenar tot el que tinc i conduir-ho i treure-ho. De vegades no n’ets conscient, però quan no surten temes és perquè no et pares a fer-los. Has d’anar fent cada dia, i llavors és quan va sortint tot, i tot agafa forma, tot acaba encaixant i veus com neix. Però si no pares i treballes, no hi ha manera.
Als fans els resulta difícil pair que tota disciplina creativa neixi d’un procés poc heroic. Es tracta de senyors en pijama que escriuen o fan ringo-ringo a una guitarra, i explicat sona molt avorrit. Perquè ho és. Què faig jo: estic cinc hores al dia escrivint, tancat tres anys a una habitació. De farra no s’escriuen llibres, i si no ets capaç de passar aquests tres incòmodes anys tancat i mort de fàstic, ni comencis.
Els músics del grup em diuen de vegades: “Ei, no tens cap tema nou?”. Jo al·lucino. Però si fem un concert cada setmana i assagem no sé quants dies! Com puc fer un tema nou? Si n’estic fins als collons [riu molt]. He de parar, avorrir-me, seure... El que sí que et puc fer, si vols, és un tema dolent, això t’ho faig en cinc minuts. Però serà una merda. Una cosa que jo em cregui? Hòstia santa, que n’és de difícil.
El procés creatiu és la cosa més tediosa del món.
La gent que ho viu en primera persona ho entén ràpidament. No tothom té el mateix sistema, però el que és comú és que has de pencar. Has de dir que no a coses que tens ganes de fer, t’has de centrar...
Jo estaria de vermut, així, cada dia. És immensament més divertit que escriure putes novel·les.
[Riu]. És molt poc romàntic, tot això. Però també és cert que, quan has acabat tot el procés, el vius amb estima. Tinc bon record de tot, fins i tot dels moments en què no surt res i tot és una merda. En la distància, els gaudeixes molt i els fas especials. I la gràcia d’anar-ne fent més i més comporta una certa addicció. Fins i tot, el moment incòmode de la creació té aquell punt que quan acabes estàs eufòric. Faries un altre tema immediatament. El que enganxa de tot això és veure’n el resultat, és el que fa que tota la resta valgui la pena.
Els músics teniu la sort que aquesta feina tediosa i angoixant es transforma en banys de masses. L’escriptor no té ni això. No hi ha rock-and-roll, com a molt unes quantes firmes a Sant Jordi, mig mamat.
Sí, això nostre és molt ben parit. En la música, això de veure la reacció del públic, veure l’efecte directe que provoca el que fas, és molt ben parit. D’altra banda, això és un ofici que, en realitat, són dos oficis: un és fer cançons, l’altre és fer concerts i tocar-les. I fer concerts també exigeix un esforç, encara que sigui d’un altre tipus. Per això crec que no es poden fer les dues coses alhora, a mi em resulta impossible. Jo ara, fent de músic, no puc fer cançons.
Quin és el teu sistema, doncs?
Esmorzar [riu]. Toco la guitarra, agafo paper i boli, tot va sortint més o menys alhora, lletra i música. Tens alguna melodia de guitarra, intentes cantar a sobre i, de cop, et surt una frase, i a partir d’allò vas escrivint. Aquest disc va ser una mica diferent. Va ser un experiment: he escrit lletres. Mai havia escrit lletres abans, i no les he tingut apuntades fins que els de la discogràfica me les van demanar per imprimir-les. De vegades, les havia d’escoltar, que és una cosa molt patètica. Perquè, cantant, te la canto directament, perquè la tinc memoritzada, però no te la sé escriure. És molt estrany. En aquest disc, a més, hi ha molt text, i això és fruit d’haver escrit planes i planes. I, a sobre, vaig començar a escriure un llibre. El tinc tot en llibretes petites.
En narrativa tothom té els seus manaments, les coses que funcionen o no. Elmore Leonard deia: “Mai comencis un llibre parlant del temps o descrivint un paisatge”. Què és el que tu mai fas?
1. No puc fer això amb gent. Ni xicota ni fills ni l’esperit sant. Estigues sol. 2. Vaig molt amb compte amb les paraules. És el més important per mi. Puc passar tres dies encallat perquè no trobo la paraula perfecta. No puc escriure’n una que no m’agradi i continuar endavant. Paro molt de compte amb les paraules, i normalment no m’arrisco gaire, i en aquest disc ho he fet. He usat paraules que abans mai m’hagués atrevit a ficar en una cançó: Fluidasa, Espidifen... Són paraules que jo uso molt, però que mai hagués posat en una lletra.
El teu primer disc és un apropament pop a la música tradicional catalana. Això ens va anar molt bé als que no ens agradava la música tradicional catalana. Les cançons infantils que adaptes són per mi molt més emocionants que les originals.
Jo el que vaig fer va ser adaptar un material que sentia súper meu. “Ton pare no té nas”, per exemple, és una cançó “meva”. Allò no és cap clàssic. Si no fos meva no l’hagués pogut cantar. “La Caterineta” té una lletra molt bèstia, recordo que me la cantava l’àvia. Però la música tradicional tampoc m’ha interessat mai. Aquestes cançons m’anaven bé per dir coses meves.
A la música popular i a la tradició negra, l’èmfasi no es posa a l’originalitat, sinó a com expresses cançons que ja existien.
I també en com t’ho creus. Hi ha moltes versions mal enteses. A Catalunya tenim cançons tradicionals molt ben parides, malgrat el background que tira cap enrere. Però jo no tenia ni idea del que estava fent. És després que comences a pensar la raó. I t’adones de què estàs fent. Jo em deslliuro de la pressió de la tradició per trobar la puresa de fer el que a mi m’agrada. I això ha estat el més dur d’aquest disc. Distanciar-me de tot el que havia fet, dels meus amics, i tancar aquella porta. És incòmode haver de fer-ho així, però no veig una altra forma de ser pur.
La pregunta típica d’aquest disc sembla que serà si ja estàs un altre cop de bon humor, després d’un anterior disc més malhumorat. Però em sembla que ni el teu primer disc era tan feliç, ni el segon tan trist, ni el nou tan joiós, ni res d’això.
És que no estava de mal humor, cagundena! El meu segon disc no és trist: és melancòlic. I el nou també ho és. Jo faig cançons melancòliques, no tristes. El segon parlava de la mort, però des d’una perspectiva optimista. Una cançó donava la veu als morts. Una altra deia que serem particuletes que ens tornarem una altra cosa. La lectura general era hiperoptimista. Tot té molts matisos.
Jo crec que, a la gent, l’enganyen les trompetes. Sents una trompeta i ja arranques a fer la conga, quan la lletra potser t’està parlant de pesta, caos i destrucció. No es pot estar trist escoltant trompetes.
Has trobat la clau. Des d’ara sempre diré això.
Il·lustració de portada: Carlos Leoz
Text: Kiko Amat
Correcció: Joanaina Font