 | vàlius Escola Any: 2013 Discogràfica: Indian Runners |
Cap cançó sense tornada, crit, desafinació i patterns. Patterns, sobretot. Per si algú no ho havia notat, vàlius són patterns de bateria amb un tio que diu coses a sobre. Aquesta és una de les regles d'or de vàlius; una altra és escriure el seu nom sempre en minúscula (en aquesta ressenya serà sempre respectada, menys quan vagi després d'un punt). La banda d'en Gerard Segura i en Pol Serrahima va formar-se l'any 2006 després d'un concert revelador de Les Aus, però no va ser fins l'any passat quan vam saber, no només que existien, sinó que eren capaços de fer les millors cançons del món. Avui, per fi, presenten el que és el seu disc de debut: Escola (Indian Runners, 13). I per primera vegada el podreu escoltar sencer i ressenyat ampliament. Esperem que us agradi tant com a nosaltres.
Vàlius deu ser la banda del món que parla més de mi. De les meves coses, preocupacions, del que em passa. Potser per això hi he connectat tant. Perquè hi he connectat molt. No és casualitat perquè compartim generació i ens trobem amb les mateixes històries, i imagino que d'aquí surt tanta complicitat. Imagino no, segur. Amb això, el que intento explicar és que si jo hagués d'escriure lletres, les faria com les seves, perquè penso igual que ells, perquè som idèntics en moltes coses. No necessiten grans poesies ni descripcions, tot és clarivident, concís, directe. I això els fa especialment inspiradors. No és per una pose esnob, per semblar una cosa que no són, és perquè ja se'ls entén tot sense massa artificis. Els vàlius et diuen les coses a crits, amb una bateria normalment accelerada i la guitarra que va per una altra banda. Un crit que és generacional, la nostra, la que calla mentre tot gira i no acabem mai d'entendre els perquès.
La desesperança de vàlius és la meva desesperança, la del brogit que no fem, que hauríem de fer. I que mai arriba. A “Dir”, escriuen: "Voldria dir una cosa, voldria dir-ne tantes, voldria dir una cosa, voldria dir-ho tot... Res a dir, però ho vull dir tot". I parla de tertulians, de generadors d'opinió, però sense voler-ho fan una instània del que som, del que callem. Vàlius narra problemes quotidians i de costumisme real, però sense un al·lè intel·lectual embolcallat de teòriques petites grans històries, perquè ni som època de viure grans històries ni tenim perquè glorificar-ne les petites. "A tu et passa de tot, i a mi en canvi mai res. Fins que passa, el que passa", a “Mai”. Les coses són simplement així.
Escola (Indian Runners, 13) és un disc que a priori sona fosc i que recorda a moltes coses, però sobretot a bandes post-punk que tots coneixem: Joy Division d'una banda, de l'altra The Fall o Wire. Però alhora també és de cançons més curtes i amfetamíniques, pop seminal estil flota Flying Nun, malgrat que en Pol em va reconèixer fa poc que al·lucinaven que els comparessin amb bandes Kiwi (The Clean, The Chills, Toy Love), perquè malgrat haver-les escoltat de passada, no eren influència destacable. I hi ha hits instantanis, i altres que no ho són tant. “Crit” és la primera cançó del disc i es va convertir en la favorita de l'any només escoltar-la. Tornada màgica i cor de cantar a pulmó. Parla del retrobament fugaç d'una antic amor que no tornarà i que es quedarà en el crit d'unes hores desbocades per tornar a perdre's poc després ("Et miro i em mires, et vull i em vols, coses que ens corren per dins. Tu i jo som un crit"). Un tema de minut i mig tan efímer com una sola nit i que resumeix els vàlius més punk. La conversa interior o de parella és constant en tot el disc; “Moment”, un tema de desamor que surt d'un conte de Sergi Pàmies i que surt de totes les vegades que un pensa que no ho ha provat prou per què les coses funcionin. Però la conclusió és que sí, que es va intentar. I que no, no va sortir bé i no val la pena tornar-hi: "Si poguéssim ser els d'ahir, si tan sols per una estona, mai podrem ser els d'ahir, mai trobarem l'estona".
No tot són relacions fracassades i desencís, el dia a dia d'en Pol i d'en Gerard també està present a Escola. La feina del segon -“Professor”, on el vocalista explica com de desastroses eren les seves primeres classes i com els nanos passaven de la seva cara-; o la passió del primer, la història, ja present a “Imperi” (cançó impepinable de Rierols EP), “Fontana” parla, evidentment, de l'historiador Josep Fontana, deixeble avançat de Pierre Vilar i Vicenç Vives. "Som fills d’història, som fills d’ahir, venim d’abans d’abans d’ahir, venim de més enllà d’abans d’ahir". Dubto que l'investigador imaginés mai que li dedicarien un mig temps de guitarra nerviosa, raca-raca constant i dosi justa de crits. Un altre dels potencials hits del disc és “Oroley”, una cançó recuperada de la primera maqueta que els vàlius es resisteixen a esborrar del seu bandcamp. Reflexió sobre passat, present i futur, i conclusió brillant: "No parlem de cafès, parlem de perquès". De nou, tornada imbatible. És la cançó favorita del grup d'en Guille Caballero, i no m'estranya.
La petjada d'en Pol és evident a tot el disc pel que fa a influències, la d'en Gerard costa més de trobar. Seguidor incorruptible del pop, el folk i la nova cançó, vàliusés un projecte diametralment oposat al seu àlter ego, El Pèsol Feréstec. A “Diguem no”, el guitarrista fa un cop de puny a la taula en una cançó que van gravar per al disc de versions que va treure aquesta santa casa. Masteritzada per aquest primer disc, manté una innegable emotivitat que ve d'arrel. Hi ha veus que diuen que supera l'original, jo no diria tant. La cover de Raimon, per cert, és l'única cançó del disc que trenca una altra norma sagrada dels vàlius, la de titular amb només una paraula, com els capítols d'Els Joves.
Escolaés la meva fotografia sense filtres, la que miraré d'aquí uns anys i em recordarà una època, aquesta època. Millor o pitjor, però estarà plena de hits majestuosos com els d'aquest disc, l'indiscutible millor debut de 2013. L'altre dia vaig comentar a en Gerard que per entendre segons quines coses de vàlius, havies hagut de passar-ho malament en algun moment. N'estic convençut. La cosa és que arribats a la trentena, qui més qui menys, tots les hem passat putes d'una manera o altra. Per això va tan bé un disc així. No estem sols i hi ha dos paios disposats a cridar-t'ho a l'orella.
Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.
Vàlius deu ser la banda del món que parla més de mi. De les meves coses, preocupacions, del que em passa. Potser per això hi he connectat tant. Perquè hi he connectat molt. No és casualitat perquè compartim generació i ens trobem amb les mateixes històries, i imagino que d'aquí surt tanta complicitat. Imagino no, segur. Amb això, el que intento explicar és que si jo hagués d'escriure lletres, les faria com les seves, perquè penso igual que ells, perquè som idèntics en moltes coses. No necessiten grans poesies ni descripcions, tot és clarivident, concís, directe. I això els fa especialment inspiradors. No és per una pose esnob, per semblar una cosa que no són, és perquè ja se'ls entén tot sense massa artificis. Els vàlius et diuen les coses a crits, amb una bateria normalment accelerada i la guitarra que va per una altra banda. Un crit que és generacional, la nostra, la que calla mentre tot gira i no acabem mai d'entendre els perquès.
La desesperança de vàlius és la meva desesperança, la del brogit que no fem, que hauríem de fer. I que mai arriba. A “Dir”, escriuen: "Voldria dir una cosa, voldria dir-ne tantes, voldria dir una cosa, voldria dir-ho tot... Res a dir, però ho vull dir tot". I parla de tertulians, de generadors d'opinió, però sense voler-ho fan una instània del que som, del que callem. Vàlius narra problemes quotidians i de costumisme real, però sense un al·lè intel·lectual embolcallat de teòriques petites grans històries, perquè ni som època de viure grans històries ni tenim perquè glorificar-ne les petites. "A tu et passa de tot, i a mi en canvi mai res. Fins que passa, el que passa", a “Mai”. Les coses són simplement així.
Escola (Indian Runners, 13) és un disc que a priori sona fosc i que recorda a moltes coses, però sobretot a bandes post-punk que tots coneixem: Joy Division d'una banda, de l'altra The Fall o Wire. Però alhora també és de cançons més curtes i amfetamíniques, pop seminal estil flota Flying Nun, malgrat que en Pol em va reconèixer fa poc que al·lucinaven que els comparessin amb bandes Kiwi (The Clean, The Chills, Toy Love), perquè malgrat haver-les escoltat de passada, no eren influència destacable. I hi ha hits instantanis, i altres que no ho són tant. “Crit” és la primera cançó del disc i es va convertir en la favorita de l'any només escoltar-la. Tornada màgica i cor de cantar a pulmó. Parla del retrobament fugaç d'una antic amor que no tornarà i que es quedarà en el crit d'unes hores desbocades per tornar a perdre's poc després ("Et miro i em mires, et vull i em vols, coses que ens corren per dins. Tu i jo som un crit"). Un tema de minut i mig tan efímer com una sola nit i que resumeix els vàlius més punk. La conversa interior o de parella és constant en tot el disc; “Moment”, un tema de desamor que surt d'un conte de Sergi Pàmies i que surt de totes les vegades que un pensa que no ho ha provat prou per què les coses funcionin. Però la conclusió és que sí, que es va intentar. I que no, no va sortir bé i no val la pena tornar-hi: "Si poguéssim ser els d'ahir, si tan sols per una estona, mai podrem ser els d'ahir, mai trobarem l'estona".
No tot són relacions fracassades i desencís, el dia a dia d'en Pol i d'en Gerard també està present a Escola. La feina del segon -“Professor”, on el vocalista explica com de desastroses eren les seves primeres classes i com els nanos passaven de la seva cara-; o la passió del primer, la història, ja present a “Imperi” (cançó impepinable de Rierols EP), “Fontana” parla, evidentment, de l'historiador Josep Fontana, deixeble avançat de Pierre Vilar i Vicenç Vives. "Som fills d’història, som fills d’ahir, venim d’abans d’abans d’ahir, venim de més enllà d’abans d’ahir". Dubto que l'investigador imaginés mai que li dedicarien un mig temps de guitarra nerviosa, raca-raca constant i dosi justa de crits. Un altre dels potencials hits del disc és “Oroley”, una cançó recuperada de la primera maqueta que els vàlius es resisteixen a esborrar del seu bandcamp. Reflexió sobre passat, present i futur, i conclusió brillant: "No parlem de cafès, parlem de perquès". De nou, tornada imbatible. És la cançó favorita del grup d'en Guille Caballero, i no m'estranya.
La petjada d'en Pol és evident a tot el disc pel que fa a influències, la d'en Gerard costa més de trobar. Seguidor incorruptible del pop, el folk i la nova cançó, vàliusés un projecte diametralment oposat al seu àlter ego, El Pèsol Feréstec. A “Diguem no”, el guitarrista fa un cop de puny a la taula en una cançó que van gravar per al disc de versions que va treure aquesta santa casa. Masteritzada per aquest primer disc, manté una innegable emotivitat que ve d'arrel. Hi ha veus que diuen que supera l'original, jo no diria tant. La cover de Raimon, per cert, és l'única cançó del disc que trenca una altra norma sagrada dels vàlius, la de titular amb només una paraula, com els capítols d'Els Joves.
Escolaés la meva fotografia sense filtres, la que miraré d'aquí uns anys i em recordarà una època, aquesta època. Millor o pitjor, però estarà plena de hits majestuosos com els d'aquest disc, l'indiscutible millor debut de 2013. L'altre dia vaig comentar a en Gerard que per entendre segons quines coses de vàlius, havies hagut de passar-ho malament en algun moment. N'estic convençut. La cosa és que arribats a la trentena, qui més qui menys, tots les hem passat putes d'una manera o altra. Per això va tan bé un disc així. No estem sols i hi ha dos paios disposats a cridar-t'ho a l'orella.
Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.