Dues de les nostres bandes joves preferides han sortit de casa, han arrancat el vol. A finals de maig, tant els Hereu Escampa com els Aliment se'n van anar a Anglaterra per tocar al festival The Great Escape i al cap de pocs dies d'aterrar van pujar als escenaris del Primavera. En marxar, mentre corríem, mocador en mà, al costat de l'avió els vam demanar que enviessin postals i portessin souvenirs, però el que ens han portat és la intrahistòria d'aquesta bogeria de viatge escrita a sis mans, les dues d'en Pol, per part d'Aliment, i les quatre que conformen L'Hereu Escampa. Agafeu una sexy beer i prepareu-vos, que comença la primera part.
16/05/2013
Aliment P.O.V.
Dijous 16 de maig començava el tinglado. Fins gairebé el mateix dia no sabíem si el concert era el dia 16 o el 17. Tocàvem tard a la matinada i va donar lloc a confusió. En definitiva, l’anada va ser força plàcida, sortíem al migdia i no ens calia matinar ni haver de córrer gaire. Tot un luxe tenint en compte que, per tal d’estalviar-se quatre calés, els Castanyots sempre agafen vols a hores intempestives. Això començava bé.
En arribar a Brighton, unes hores més tard, vam poder percebre ràpidament l’ambient que s’hi respirava. Cap de nosaltres (excepte en Joan que és un home viatjat) havia assistit al TGE i la veritat és que no teníem expectatives gaire altes. A més a més, ens pintaven la ciutat com un Benidorm a l'anglesa, farcida d’avis més blancs que la polla del Floquet de Neu. Aviam, el tema de la blancor no anava desencaminat, però els avis es van veure ràpidament desplaçats per les ordes de hypsters que, cervesa en mà, es passejaven per tota la ciutat de sala en sala a la cerca de grups nous i no tan nous. Això és quelcom que realment vam notar i mola molt, LA GENT ENTRA ALS CONCERTS. En general, les sales estaven plenes, fos l’hora que fos.
El nostre torn era a les dues de la matinada a un garito anomenat Sticky Mike’s Frog Bar. Com podeu intuir, el bar era de heavys a la part de dalt i de gais al pis de baix. Doncs tocàvem a baix, al pis Sticky. Després d'una bona pallissa de música electrònica i pop rovellat ens tocava a nosaltres. La sala estava a petar, tot estava a lloc. Bé, tot no, els nostres amics estaven molt a lloc.
Va ser començar la primera nota i, tot d’una, els nostres supporters (Catalan Support) van començar a delectar els allà presents amb una mena de dansa endimoniada a mig camí entre la sardana i la capoeira que ràpidament va obrir una esquerda espai-temporal entre l’escenari i la resta de públic. A nosaltres ens va apassionar la idea, ho estàvem vibrant. Era el puto Hoteler, The Hoteler. Però, el quart cop que van caure les tanques que separen la fossa dels cocodrils de l’escenari, els de seguretat van convidar els Catalan Supporters a abandonar el local. Bé, a tots no, un que és petit i saltimbanqui com una puça va poder escapar de les urpes d’aquells catedràtics en seguretat que custodiaven el pub. Són els mateixos que vénen a Lloret, saps? A partir d’aquí la cosa es va refredar una mica, però ja quedava poc. En definitiva va ser una molt bona primera nit. Dormiríem en una habitació d’alberg amb més hippies que lliteres.
![]()
17/05/2013
L'Hereu Escampa P.O.V.
Quedem amb un taxi a quarts de 5 de la matinada a davant del portal de casa la Irene que ens porta directe fins a la terminal T1.
Comencem bé el viatge ja que hem de pagar un plus per poder embarcar els nostres instruments, una cosa que se'ns fa estranya ja que en principi anava inclòs en el bitllet. S'ha de dir que a aquella hora a l'aeroport tothom és més estúpid del que sembla.
Sense més preàmbuls arribem sans i estalvis a l'aeroport de Londres, agafem un tren que ens portarà directament cap a Brighton. A mig camí de Londres cap al nostre destí, truquem a l'Edu, no ens agafa el telèfon. Intuïm que la nit anterior va sortir fins a altes hores. Quan aconseguim contactar-hi quedem amb ell. Ens ve a buscar a l'estació de trens i ja tenim la primera anècdota del dia. A en Fuyà, el van fer fora del concert d'Aliment la nit anterior i tot per culpa de l'Edu famèlic.
La cosa no acaba aquí. L'Eduard ens explica com va acabar ell la nit. Fa mala cara, sembla que no ha dormit gaire i diu que té una ressaca de cavall. Sort va tenir d'un noi que el va recollir i el va deixar dormir al llit de l'hotel on s'estava, diu que van fer peuets.
Vam anar a buscar les acreditacions i vam anar cap a la sala a fer proves. De cop i volta apareix en Roger, amic d'infància. Fem unes rialles plegats, anem a dinar i tornem un altre cop a la sala on ens toca tocar a les 14.30. Ens disposem a tocar just quan arriben els Aliment. Saludem amb entusiasme per totes bandes, toquem amb ganes i ho estripem tant com podem. El so de la sala no és del tot bo però intentem donar el millor de nosaltres. Acabem el bolo i se sent de fons "Ja podem anar-nos-en a emborratxar!"
Aliment P.O.V.
El segon dia tenia molt bona pinta, no tocàvem. A més a més, arribaven els Hereu, i podríem gaudir del Llamp de déu en directe. No recordo com es deia el bar, però tornava a estar ple i era al migdia. El concert va anar molt bé, potser faltava un pèl de guitarrota i cervesa a les mans, però es van estrenar amb molt bona nota. Allà vam conèixer la gent de Catalan Sounds (organitzaven el concert de l’endemà) i van tenir una bona rebuda. “Edu: 'Ah, vosaltres sou els de Sounds from Spain, no?'” POW! SAK! BOOM! Molt bé, ja coneixeu els Aliment.
Aquella tarda i nit la passaríem totes juntes anant saltant de concert en concert i de offlicense en offlicense. Vam veure un bon grapat de grups coneguts i no tan coneguts, dels quals destaquem: Delta Sleep, Gnarwolves, Sean Nicholas Savage, Playlounge Merchandise, Mazes, White Fence, Woods i Mikal Cronin. Estàvem esperant l’Edu mentre fèiem cua per entrar a White Fence. Ell s’havia de colar tota la cua per poder entrar amb nosaltres (en aquests tipus de concerts el sold outés habitual) i un altre cop el catedràtic en seguretat va ser testimoni de la "ultracolada" de l’Edu (molt típica a les nostres terres, per altra banda). Doncs el molt malparit ens va tenir 5 minuts foten la xapa del que signifiquen les cues per a ells. “This is England and we respect the queue here”. Toca’t els pebrots, ara aquest ganso ens donarà lliçons de civisme? Balls to the floor, li vam dir. O quelcom així.
Els concerts van estar molt bé, diuen. La nit passaria ràpida.
L'Hereu Escampa P.O.V.
Sortim de la sala i és de dia, cosa que ens alegra completament les vides, passegem per Brighton, descobrim zones verdes, comprem llaunes de cervesa, fumem, riem i els Aliment ens expliquen la seva aventura del dia anterior. Són uns sols aquests nanos.
Arriba el moment d'anar a l'apartament que hem llogat per poder anar a guardar les coses, agafem un taxi. En Roger s'asseu a davant i es posa a debatre amb el taxista sobre Catalunya, que si Catalunya no és Espanya, que som un país lliure. Així anar fent. El taxista va dient "basic, basic". No entenem res. Deduïm que diu "basque" i llavors ens entenem millor. Basque country intentava dir, que som com el País Basc. Ho deixem aquí. Fem uns riures considerables, ens dirigim cap allà a l'hora acordada amb el noi de l'apartament, no apareix per enlloc. Ja pensem que no vindrà, que ens han colat un gol, que això de l'airbnbés una estafa, fins que surt de dins el bloc de pisos i ens diu "Passeu, passeu". Pugem a l'apartament, ens explica les normes d'ús però sobretot ens deixa clara una cosa. On és l'escala d'emergència per si es crema el pis.
Tornem a quedar amb els Aliment amb un off que es fa del great escape on toquen bandes "molones" d'emo i veiem Crash of rhinos. De fet és l'únic concert que veiem en tot el dia. La resta del temps ens el passem ajaguts a terra bevent cerveses de llaunes i parlant pels descosits. Intimem a fons amb els Aliment i ens acostem a la platja a acabar de passar la vetllada. A la una de la nit ja estem direcció a l'hotel perquè no ens aguantem més.
![]()
18/05/2013
Aliment P.O.V.
El tercer dia va ser el millor, al meu parer. L’esdeveniment de Catalan Sounds començava relativament d’hora, a les 12.30 h ja teníem els Coach Station Reunion sobre l’escenari del Prince Albert. No recordo si Codorniu, Freixenet o Don Simón patrocinaven l’esdeveniment (d’acord, l’any que ve ja no ens conviden) i obsequiaven tots els presents amb hectolitres, què dic hectolitres, decilitres de vi blanc, negre i cava. Un bon esquer per omplir la sala, sobretot de ramats de jubilats de nas vermell que entraven a l’estil Walking Dead al crit de gratis, FREE, vaja. Conyes a part, el local era una passada, la sala sonava de collons i el tècnic (un hobbit risueño com bé va anomenar l’Edi) era entranyable i sabia el que feia. Els amics de Catalan Sounds van fer molt bona feina. Tot això va fer que els Hereu, que anaven tot seguit, ens arrissessin els cabells amb un dels concerts més bons que els recordo. Després ens tocava a nosaltres, no crec que exageri si dic que és un dels concerts més plàcids, còmodes i divertits que hem tocat. El públic estava una mica apagat, però era normal tenint en compte que era el tercer dia de festival i tot just eren les 15 h. Però al hobbit li vam flipar, o sigui, puta mare. Ara els tocava a uns tal Za!, us sonen, no? Cal que comentem res més? Doncs sí, que són uns mamons que ens van deixar a tots tremolant amb un directe espaterrant. Us en feu la idea, no?
Feta la feina, bé, no del tot perquè encara quedaven dos o tres ampolles de cava, vam fer-li uns quants petons a la boca del propietari del Prince Albert i ens vam acomiadar més carregats que uns sherpas amb evidents símptomes d'embriaguesa. Anàvem a l’alberg a deixar el campament gitano i sant tornem-hi, offlicense-concert all the way across the sky. Molt bé, vam rematar el festival a un bar-discotheque espantós on el DJ Mongotrón ens va delectar amb un bon final de festa.
L'Hereu Escampa P.O.V.
Estem dormint plàcidament quan començem a sentir fressa, algú vol intentar entrar al pis. Deuen ser les 9 del matí. Dit i fet, comença a entrar gent al pis. Ens espantem i no entenem res. Què està passant, és una situació molt incòmoda. Una dona d'uns 60 anys maquillada fins al cul i amb una veu de pito impressionant va dient "Sorry, sorry". Tot entrant a l'habitació, fa una ullada per la finestra i fuig.
En Carles aconsegueix parlar amb una persona que sembla la responsable de tot això i resulta que el pis està en venda i l'estan ensenyant. Quins collons.
Després de l'ensurt, al cap d'una estona ens llevem, ens dutxem i anem tots quatre directe cap a la sala on provem a les 11 del matí.
La veritat és que tenim una ressaca considerable però això ens fa viure les coses més intensament.
Quan arribem ens trobem els prínceps d'Aliment i gent de l'organització. Sembla que estan sans i estalvis.
Demanem unes aigües i fem les proves. La veritat és que són unes proves de 2 minuts, el tècnic és un bon personatge però és un encant de persona, un deu com a tècnic i com a persona. Tot a lloc.
Ens hem llevat amb la intenció d'esmorzar-dinar un típic brunch i així ho fem, donem unes voltes fins que trobem el lloc idoni. Amb la panxa plena tots els mals han desaparegut.
Anem cap a la sala a retrobar-nos amb els Aliment i companyia perquè en breu començarà el concert. De sobte arriben els inconfusibles i els talismans del nostre país els ZA!. Intercanviem abraçades, somriures i fem les primeres cerveses del dia. Avui ja és una altra història, bevem cervesa txeca a Brighton, com ha de ser. Ens disposem a començar el bolo, una mica de nervis però passen a la primera cançó. La veritat és que tenir els ZA! allà davant l'escenari mirant el concert és sempre molt d'agrair. Transmeten energia positiva o flow com dirien ells. Fem un bon concert, la sala peta de collons i sortim contents de com ha anat. És el torn d'Aliment. Foten un bolo de perles també i surten aclamats pel públic de Brighton. Cada cop està més ple de gent. El gran atractiu del bolo són els ZA! La sala està molt plena, de fons es comença a sentir com s'acosta el so d'una trompeta i el repicar d'unes baquetes. Entren per la porta gran. La gent està realment molt motivada. Els Za! cada dia són més grans. Quan baixen de l'escenari els felicitem, la sala s'ha buidat de cop i els de Catalan Arts ens fan beure totes les ampolles de Freixenet que els han sobrat. Davant del bar fem la foto de família, ens partim el cul amb les tonteries d'un, de l'altre i decidim anar a l'apartament per dutxar-nos. Ens encantem al màxim tots quatre. La veritat és que estem molt animats però en Roger decideix marxar cap a Londres la mateixa tarda perquè està vivint allà, si es queda una altra nit s'haurà de llevar molt d'hora i no li interessa. Quedem amb els Aliment al mateix off d'ahir però abans mengem una hamburguesa. Veurem Playlounge, els Woods i poca cosa més. L'aventura de Brighton s'acaba aviat. La veritat és que ens emportarem un bon record d'aquests dos dies amb Aliment.
![]()
CONTINUA
Fotografia de portada: Mireia
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.
16/05/2013
Aliment P.O.V.
Dijous 16 de maig començava el tinglado. Fins gairebé el mateix dia no sabíem si el concert era el dia 16 o el 17. Tocàvem tard a la matinada i va donar lloc a confusió. En definitiva, l’anada va ser força plàcida, sortíem al migdia i no ens calia matinar ni haver de córrer gaire. Tot un luxe tenint en compte que, per tal d’estalviar-se quatre calés, els Castanyots sempre agafen vols a hores intempestives. Això començava bé.
En arribar a Brighton, unes hores més tard, vam poder percebre ràpidament l’ambient que s’hi respirava. Cap de nosaltres (excepte en Joan que és un home viatjat) havia assistit al TGE i la veritat és que no teníem expectatives gaire altes. A més a més, ens pintaven la ciutat com un Benidorm a l'anglesa, farcida d’avis més blancs que la polla del Floquet de Neu. Aviam, el tema de la blancor no anava desencaminat, però els avis es van veure ràpidament desplaçats per les ordes de hypsters que, cervesa en mà, es passejaven per tota la ciutat de sala en sala a la cerca de grups nous i no tan nous. Això és quelcom que realment vam notar i mola molt, LA GENT ENTRA ALS CONCERTS. En general, les sales estaven plenes, fos l’hora que fos.
El nostre torn era a les dues de la matinada a un garito anomenat Sticky Mike’s Frog Bar. Com podeu intuir, el bar era de heavys a la part de dalt i de gais al pis de baix. Doncs tocàvem a baix, al pis Sticky. Després d'una bona pallissa de música electrònica i pop rovellat ens tocava a nosaltres. La sala estava a petar, tot estava a lloc. Bé, tot no, els nostres amics estaven molt a lloc.
Va ser començar la primera nota i, tot d’una, els nostres supporters (Catalan Support) van començar a delectar els allà presents amb una mena de dansa endimoniada a mig camí entre la sardana i la capoeira que ràpidament va obrir una esquerda espai-temporal entre l’escenari i la resta de públic. A nosaltres ens va apassionar la idea, ho estàvem vibrant. Era el puto Hoteler, The Hoteler. Però, el quart cop que van caure les tanques que separen la fossa dels cocodrils de l’escenari, els de seguretat van convidar els Catalan Supporters a abandonar el local. Bé, a tots no, un que és petit i saltimbanqui com una puça va poder escapar de les urpes d’aquells catedràtics en seguretat que custodiaven el pub. Són els mateixos que vénen a Lloret, saps? A partir d’aquí la cosa es va refredar una mica, però ja quedava poc. En definitiva va ser una molt bona primera nit. Dormiríem en una habitació d’alberg amb més hippies que lliteres.
17/05/2013
L'Hereu Escampa P.O.V.
Quedem amb un taxi a quarts de 5 de la matinada a davant del portal de casa la Irene que ens porta directe fins a la terminal T1.
Comencem bé el viatge ja que hem de pagar un plus per poder embarcar els nostres instruments, una cosa que se'ns fa estranya ja que en principi anava inclòs en el bitllet. S'ha de dir que a aquella hora a l'aeroport tothom és més estúpid del que sembla.
Sense més preàmbuls arribem sans i estalvis a l'aeroport de Londres, agafem un tren que ens portarà directament cap a Brighton. A mig camí de Londres cap al nostre destí, truquem a l'Edu, no ens agafa el telèfon. Intuïm que la nit anterior va sortir fins a altes hores. Quan aconseguim contactar-hi quedem amb ell. Ens ve a buscar a l'estació de trens i ja tenim la primera anècdota del dia. A en Fuyà, el van fer fora del concert d'Aliment la nit anterior i tot per culpa de l'Edu famèlic.
La cosa no acaba aquí. L'Eduard ens explica com va acabar ell la nit. Fa mala cara, sembla que no ha dormit gaire i diu que té una ressaca de cavall. Sort va tenir d'un noi que el va recollir i el va deixar dormir al llit de l'hotel on s'estava, diu que van fer peuets.
Vam anar a buscar les acreditacions i vam anar cap a la sala a fer proves. De cop i volta apareix en Roger, amic d'infància. Fem unes rialles plegats, anem a dinar i tornem un altre cop a la sala on ens toca tocar a les 14.30. Ens disposem a tocar just quan arriben els Aliment. Saludem amb entusiasme per totes bandes, toquem amb ganes i ho estripem tant com podem. El so de la sala no és del tot bo però intentem donar el millor de nosaltres. Acabem el bolo i se sent de fons "Ja podem anar-nos-en a emborratxar!"
Aliment P.O.V.
El segon dia tenia molt bona pinta, no tocàvem. A més a més, arribaven els Hereu, i podríem gaudir del Llamp de déu en directe. No recordo com es deia el bar, però tornava a estar ple i era al migdia. El concert va anar molt bé, potser faltava un pèl de guitarrota i cervesa a les mans, però es van estrenar amb molt bona nota. Allà vam conèixer la gent de Catalan Sounds (organitzaven el concert de l’endemà) i van tenir una bona rebuda. “Edu: 'Ah, vosaltres sou els de Sounds from Spain, no?'” POW! SAK! BOOM! Molt bé, ja coneixeu els Aliment.
Aquella tarda i nit la passaríem totes juntes anant saltant de concert en concert i de offlicense en offlicense. Vam veure un bon grapat de grups coneguts i no tan coneguts, dels quals destaquem: Delta Sleep, Gnarwolves, Sean Nicholas Savage, Playlounge Merchandise, Mazes, White Fence, Woods i Mikal Cronin. Estàvem esperant l’Edu mentre fèiem cua per entrar a White Fence. Ell s’havia de colar tota la cua per poder entrar amb nosaltres (en aquests tipus de concerts el sold outés habitual) i un altre cop el catedràtic en seguretat va ser testimoni de la "ultracolada" de l’Edu (molt típica a les nostres terres, per altra banda). Doncs el molt malparit ens va tenir 5 minuts foten la xapa del que signifiquen les cues per a ells. “This is England and we respect the queue here”. Toca’t els pebrots, ara aquest ganso ens donarà lliçons de civisme? Balls to the floor, li vam dir. O quelcom així.
Els concerts van estar molt bé, diuen. La nit passaria ràpida.
L'Hereu Escampa P.O.V.
Sortim de la sala i és de dia, cosa que ens alegra completament les vides, passegem per Brighton, descobrim zones verdes, comprem llaunes de cervesa, fumem, riem i els Aliment ens expliquen la seva aventura del dia anterior. Són uns sols aquests nanos.
Arriba el moment d'anar a l'apartament que hem llogat per poder anar a guardar les coses, agafem un taxi. En Roger s'asseu a davant i es posa a debatre amb el taxista sobre Catalunya, que si Catalunya no és Espanya, que som un país lliure. Així anar fent. El taxista va dient "basic, basic". No entenem res. Deduïm que diu "basque" i llavors ens entenem millor. Basque country intentava dir, que som com el País Basc. Ho deixem aquí. Fem uns riures considerables, ens dirigim cap allà a l'hora acordada amb el noi de l'apartament, no apareix per enlloc. Ja pensem que no vindrà, que ens han colat un gol, que això de l'airbnbés una estafa, fins que surt de dins el bloc de pisos i ens diu "Passeu, passeu". Pugem a l'apartament, ens explica les normes d'ús però sobretot ens deixa clara una cosa. On és l'escala d'emergència per si es crema el pis.
Tornem a quedar amb els Aliment amb un off que es fa del great escape on toquen bandes "molones" d'emo i veiem Crash of rhinos. De fet és l'únic concert que veiem en tot el dia. La resta del temps ens el passem ajaguts a terra bevent cerveses de llaunes i parlant pels descosits. Intimem a fons amb els Aliment i ens acostem a la platja a acabar de passar la vetllada. A la una de la nit ja estem direcció a l'hotel perquè no ens aguantem més.
18/05/2013
Aliment P.O.V.
El tercer dia va ser el millor, al meu parer. L’esdeveniment de Catalan Sounds començava relativament d’hora, a les 12.30 h ja teníem els Coach Station Reunion sobre l’escenari del Prince Albert. No recordo si Codorniu, Freixenet o Don Simón patrocinaven l’esdeveniment (d’acord, l’any que ve ja no ens conviden) i obsequiaven tots els presents amb hectolitres, què dic hectolitres, decilitres de vi blanc, negre i cava. Un bon esquer per omplir la sala, sobretot de ramats de jubilats de nas vermell que entraven a l’estil Walking Dead al crit de gratis, FREE, vaja. Conyes a part, el local era una passada, la sala sonava de collons i el tècnic (un hobbit risueño com bé va anomenar l’Edi) era entranyable i sabia el que feia. Els amics de Catalan Sounds van fer molt bona feina. Tot això va fer que els Hereu, que anaven tot seguit, ens arrissessin els cabells amb un dels concerts més bons que els recordo. Després ens tocava a nosaltres, no crec que exageri si dic que és un dels concerts més plàcids, còmodes i divertits que hem tocat. El públic estava una mica apagat, però era normal tenint en compte que era el tercer dia de festival i tot just eren les 15 h. Però al hobbit li vam flipar, o sigui, puta mare. Ara els tocava a uns tal Za!, us sonen, no? Cal que comentem res més? Doncs sí, que són uns mamons que ens van deixar a tots tremolant amb un directe espaterrant. Us en feu la idea, no?
Feta la feina, bé, no del tot perquè encara quedaven dos o tres ampolles de cava, vam fer-li uns quants petons a la boca del propietari del Prince Albert i ens vam acomiadar més carregats que uns sherpas amb evidents símptomes d'embriaguesa. Anàvem a l’alberg a deixar el campament gitano i sant tornem-hi, offlicense-concert all the way across the sky. Molt bé, vam rematar el festival a un bar-discotheque espantós on el DJ Mongotrón ens va delectar amb un bon final de festa.
L'Hereu Escampa P.O.V.
Estem dormint plàcidament quan començem a sentir fressa, algú vol intentar entrar al pis. Deuen ser les 9 del matí. Dit i fet, comença a entrar gent al pis. Ens espantem i no entenem res. Què està passant, és una situació molt incòmoda. Una dona d'uns 60 anys maquillada fins al cul i amb una veu de pito impressionant va dient "Sorry, sorry". Tot entrant a l'habitació, fa una ullada per la finestra i fuig.
En Carles aconsegueix parlar amb una persona que sembla la responsable de tot això i resulta que el pis està en venda i l'estan ensenyant. Quins collons.
Després de l'ensurt, al cap d'una estona ens llevem, ens dutxem i anem tots quatre directe cap a la sala on provem a les 11 del matí.
La veritat és que tenim una ressaca considerable però això ens fa viure les coses més intensament.
Quan arribem ens trobem els prínceps d'Aliment i gent de l'organització. Sembla que estan sans i estalvis.
Demanem unes aigües i fem les proves. La veritat és que són unes proves de 2 minuts, el tècnic és un bon personatge però és un encant de persona, un deu com a tècnic i com a persona. Tot a lloc.
Ens hem llevat amb la intenció d'esmorzar-dinar un típic brunch i així ho fem, donem unes voltes fins que trobem el lloc idoni. Amb la panxa plena tots els mals han desaparegut.
Anem cap a la sala a retrobar-nos amb els Aliment i companyia perquè en breu començarà el concert. De sobte arriben els inconfusibles i els talismans del nostre país els ZA!. Intercanviem abraçades, somriures i fem les primeres cerveses del dia. Avui ja és una altra història, bevem cervesa txeca a Brighton, com ha de ser. Ens disposem a començar el bolo, una mica de nervis però passen a la primera cançó. La veritat és que tenir els ZA! allà davant l'escenari mirant el concert és sempre molt d'agrair. Transmeten energia positiva o flow com dirien ells. Fem un bon concert, la sala peta de collons i sortim contents de com ha anat. És el torn d'Aliment. Foten un bolo de perles també i surten aclamats pel públic de Brighton. Cada cop està més ple de gent. El gran atractiu del bolo són els ZA! La sala està molt plena, de fons es comença a sentir com s'acosta el so d'una trompeta i el repicar d'unes baquetes. Entren per la porta gran. La gent està realment molt motivada. Els Za! cada dia són més grans. Quan baixen de l'escenari els felicitem, la sala s'ha buidat de cop i els de Catalan Arts ens fan beure totes les ampolles de Freixenet que els han sobrat. Davant del bar fem la foto de família, ens partim el cul amb les tonteries d'un, de l'altre i decidim anar a l'apartament per dutxar-nos. Ens encantem al màxim tots quatre. La veritat és que estem molt animats però en Roger decideix marxar cap a Londres la mateixa tarda perquè està vivint allà, si es queda una altra nit s'haurà de llevar molt d'hora i no li interessa. Quedem amb els Aliment al mateix off d'ahir però abans mengem una hamburguesa. Veurem Playlounge, els Woods i poca cosa més. L'aventura de Brighton s'acaba aviat. La veritat és que ens emportarem un bon record d'aquests dos dies amb Aliment.
CONTINUA
Fotografia de portada: Mireia
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.
nom del link