Al cartell del popArb d’enguany no hi apareixien ni Mishimes ni Loveoflesbians ni Manels. Enguany no hi havia cap gran nom que funcionés com a reclam per assegurar el sold out. Malgrat això, podem dir que aquesta edició del festival d’Arbúcies ha comptat amb un bon grapat de grups de gran projecció i amb un gruix de veterans que han demostrat dalt de l’escenari per què ho són.
Un any més no tenim el do de la ubiqüitat, així que no hem vist absolutament tots els concerts. Per sort, dissabte el Lluís em va donar un cop de mà i m’ha ajudat amb les cròniques d’Ocellot i Oliva Trencada. De totes maneres, i igual que amb la prèvia, estarem encantats que ens doneu la vostra opinió del que us expliquem o que hi afegiu el que us sembla que ens falta.
El nostre popArb va començar amb la cancel·lació d'El Petit de Cal Eril. Tristor màxima, teníem moltes ganes de veure La figura del buit a l’aire lliure. Esperem que el Joan ja s’hagi recuperat! La Brigada va ser el grup que va substituir al de Guissona. Els del “Dandi de Vilanova” van fer un concert correcte amb un públic més aviat fred, al qual costava arrancar un aplaudiment. El seu darrer treballIncerta glòria (The Indian Runners, 2012) té bones cançons com “Els Amants” i en Pere Agramunt canta genialment, però tot plegat resulta una mica monòton. Sort que al final “Com fulles mortes” ens va aixecar l’ànim.
De Salvaje Montoya podríem dir que fan rock amb influències sud-americanes, tot i que a Arbúcies van lluir més en la seva faceta més surf. No obstant això, i tenint en compte la gran quantitat de grups d’aquest estil que darrerament han aparegut a Catalunya, els Salvaje no es trobarien, de moment, entre els millors.
![]()
Standstill presentava al popArb Dentro de la Luz (Buena suerte, 2013), el seu nou disc, I “Cénit” l’espectacle que l’acompanya i que, a diferència del que hem vist fins ara, està pensat per sales i festivals. Ens van convèncer. Només van tocar, amb efectivitat, temes d’aquest nou treball, que ens va semblar molt més fosc i introspectiu que l’anterior i amb moltes opcions de ser un gran disc. L’espectacle, basat en projeccions i jocs de llum i fum molt originals, va estar més que a l’alçada.
La bogeria de Za! va arribar quan més ho necessitàvem. Bogeria de la bona, de la que t’abstrau i et fa estar pendent només del que està passant a dalt de l’escenari. I passaven tantes coses que et senties hipnotitzat! Això és música, senyors. Za! fan música amb majúscules. Amb permís d’Standstill, el millor del divendres.
Per acabar el dia, The Suicide of Western Culture, un duo de DJ del qual s’ha parlat molt durant els darrers mesos. Canya no els faltava, però, a aquelles hores, nosaltres necessitàvem alguna cosa més per aguantar més de 4 cançons. Això sí, us podem assegurar que prometen i molt.
Dissabte ens vam proposar acostar-nos a l’escenari del Prat Rodó a veure Súper Gegant. No som els més hàbils orientant-nos, però la senyalització inexistent tampoc va ajudar gens. El resultat va ser que ens vam perdre aquest primer grup i vam arribar amb el concert de Miquel Serra començat. Esperem que l’any vinent les indicacions siguin una mica més explícites.
![]()
Veure Ocellot al cartell del PopArb va ser una de les coses que més ens va sorprendre d'aquesta edició del festival. No per la seva poca idoneïtat, sinó perquè, en un principi, els programadors són reticents a sortir-se gaire de la línia marcada, i Ocellot estava una passa fora de la línia. En veure que estaven programats per la sobretaula i al Prat Rodó, les alarmes sonaven a fugida campal de famílies indies amb criatures, però, en canvi, tot i el terrabastall que provocaven i la falta de melodia que Ocellot proposen en directe, el públic va acabar més que satisfet i amb les piles carregades per afrontar el que quedava de jornada a Can Cassó.
Després del Prat Rodó, ens vam dirigir directes a Bremen, un intent de folk amb un to nostàlgic. Ens va donar la sensació que hi havia dos compositors, un més cantautor i l’altre més èpic. Ens trobem potser davant d’una proposta que pot tenir una sortida comercial, però que, artísticament, diu més aviat poc.
Les noies de Santa Rita ho van fer molt bé, millor fins i tot que el darrer cop que les vam veure a la sala Apolo. Totes elles tenen una seguretat dalt de l’escenari que sembla que hagin estat tocant tota la vida i això s’agraeix. Rock del més fosc i temes solvents. El públic es va quedar amb ganes de més, però hi ha uns horaris i les cortines es van tancar per donar pas a la següent banda.
A continuació, a Maria Rodés, Martí Sales i Ramon Rodríguez els tocava defensar Convergència i Unió, (Bcore Disc, 2013). Ens trobem amb un cas de supergrup que, en comptes de ressaltar les virtuts de cadascun dels components, en fa més evidents els defectes. El directe només va brillar quan van tocar un tema de cadascun per separat. Així doncs, ens preguntem quin és el sentit d’unir forces més enllà de l’amistat.
La Habitación Roja ho van petar amb un concertàs i el públic ho va agrair amb moltes floretes als components de la banda de l’Eliana. Fue eléctrico, (Mushroom Pillow, 2012) és un gran disc i en directe creix com l’escuma si l’amaneixes amb hits del Nuevos Tiempos, amb els quals, d’altra banda, casen perfectament. A més a més, ens van donar una bona notícia: després de l’actuació de dissabte marxaven directes a Gales a gravar un nou treball. Llarga vida a La Habitación Roja!
En canvi, pel Lluís no hi ha cap dubte que els guanyadors de dissabte van ser Oliva Trencada. Des de les primeres notes que Pep Toni i els seus varen espargir entre el públic ens vàrem entregar. Ells diuen que no han aparegut mai al GN, nosaltres ho dubtàven i la nostra correctora ens confirma que ho van fer l'any passat a la crònica del Faraday. Sigui com sigui, Oliva Trencada té una llarga carrera plena de solvència i el seu nou disc, Orsai (Discmedi, 2013), està ple de hits pop folk de l'estratosfera, com el seu concert, que també va ser estratosfèric.
Resulta increïble que un grup com Espaldamaceta, tot i venir amb banda, estigués programat per les 00.45 h. La veritat és que els esforços de Jose Juan González no van ser suficients per aixecar els ànims del públic. No era el moment i potser tampoc el lloc. Què hagués passat si Espaldamaceta hagués tocat al Prat Rodó?
La Iaia van estar petits. El seu fluix directe no omplia l’escenari ni semblava que emocionava el públic més enllà dels fans de les primeres files. Ens sembla que, tot i tenir un bon disc de debut, encara els falta una mica per ser programats a aquella hora.
A aquestes alçades de la vida i del festival, Delafé y Las Flores Azules van aconseguir aixecar una mica el desastre. Ens estàvem adormint, així que necessitàvem una mica de marxeta per aguantar fins al Colomo. L’Helena Miquel, l’Óscar Danielo i els seus ens van donar una mica de droga toveta en forma del seu rap inofensiu, però efectiu en algunes ocasions. Com sempre que els hem vist, ho van deixar tot dalt l’escenari i ens van fer sentir una mica més joves amb clàssics com “Mar el poder del mar” o “La fuerza”.
![]()
Era el torn de Joan Colomo, que dissabte reinventava la radiofórmula. Això vol dir que cantava, acompanyat del teclat de Guille Caballero i la bateria d’Xavi Garcia, tot un seguit de hits comercials al més pur estil Miquel del Roig. Sobra dir que va estar genial i que ens ho va fer passar molt i molt bé. Però no és un punxa-discos i se'ns va fer curt, massa curt per tancar un festival, però això no és culpa seva.
L’any vinent el popArb compleix 10 anys, esperem que aquesta edició, en el fons una mica descafeïnada, serveixi per agafar embranzida i celebrar aquesta dècada amb un aniversari com Déu mana.
No estaria malament tampoc repensar la situació dels escenaris, ja que aquest any ha estat el primer en el que les proves de so molestaven una mica. Tal com ens va comentar el fotògraf Rai Molinari, potser es podria replantejar la ubicació de l’escenari de Can Cassó i col·locar-lo d’esquenes a la paret de vidres de colors.
Per cert, val la pena fer el camí de cabres que hi ha per arribar al càmping de la Vall del Vidal i els entrepans de Can Torres estaven tan bons com sempre. Ens veiem a Arbúcies l’any que ve!
Fotografies: Juanchi Pegoraro, fotògraf del popArb
Text: Montse Casas / Lluís Huedo
Correcció: Joanaina Font
Un any més no tenim el do de la ubiqüitat, així que no hem vist absolutament tots els concerts. Per sort, dissabte el Lluís em va donar un cop de mà i m’ha ajudat amb les cròniques d’Ocellot i Oliva Trencada. De totes maneres, i igual que amb la prèvia, estarem encantats que ens doneu la vostra opinió del que us expliquem o que hi afegiu el que us sembla que ens falta.
El nostre popArb va començar amb la cancel·lació d'El Petit de Cal Eril. Tristor màxima, teníem moltes ganes de veure La figura del buit a l’aire lliure. Esperem que el Joan ja s’hagi recuperat! La Brigada va ser el grup que va substituir al de Guissona. Els del “Dandi de Vilanova” van fer un concert correcte amb un públic més aviat fred, al qual costava arrancar un aplaudiment. El seu darrer treballIncerta glòria (The Indian Runners, 2012) té bones cançons com “Els Amants” i en Pere Agramunt canta genialment, però tot plegat resulta una mica monòton. Sort que al final “Com fulles mortes” ens va aixecar l’ànim.
De Salvaje Montoya podríem dir que fan rock amb influències sud-americanes, tot i que a Arbúcies van lluir més en la seva faceta més surf. No obstant això, i tenint en compte la gran quantitat de grups d’aquest estil que darrerament han aparegut a Catalunya, els Salvaje no es trobarien, de moment, entre els millors.
Standstill presentava al popArb Dentro de la Luz (Buena suerte, 2013), el seu nou disc, I “Cénit” l’espectacle que l’acompanya i que, a diferència del que hem vist fins ara, està pensat per sales i festivals. Ens van convèncer. Només van tocar, amb efectivitat, temes d’aquest nou treball, que ens va semblar molt més fosc i introspectiu que l’anterior i amb moltes opcions de ser un gran disc. L’espectacle, basat en projeccions i jocs de llum i fum molt originals, va estar més que a l’alçada.
La bogeria de Za! va arribar quan més ho necessitàvem. Bogeria de la bona, de la que t’abstrau i et fa estar pendent només del que està passant a dalt de l’escenari. I passaven tantes coses que et senties hipnotitzat! Això és música, senyors. Za! fan música amb majúscules. Amb permís d’Standstill, el millor del divendres.
Per acabar el dia, The Suicide of Western Culture, un duo de DJ del qual s’ha parlat molt durant els darrers mesos. Canya no els faltava, però, a aquelles hores, nosaltres necessitàvem alguna cosa més per aguantar més de 4 cançons. Això sí, us podem assegurar que prometen i molt.
Dissabte ens vam proposar acostar-nos a l’escenari del Prat Rodó a veure Súper Gegant. No som els més hàbils orientant-nos, però la senyalització inexistent tampoc va ajudar gens. El resultat va ser que ens vam perdre aquest primer grup i vam arribar amb el concert de Miquel Serra començat. Esperem que l’any vinent les indicacions siguin una mica més explícites.
Veure Ocellot al cartell del PopArb va ser una de les coses que més ens va sorprendre d'aquesta edició del festival. No per la seva poca idoneïtat, sinó perquè, en un principi, els programadors són reticents a sortir-se gaire de la línia marcada, i Ocellot estava una passa fora de la línia. En veure que estaven programats per la sobretaula i al Prat Rodó, les alarmes sonaven a fugida campal de famílies indies amb criatures, però, en canvi, tot i el terrabastall que provocaven i la falta de melodia que Ocellot proposen en directe, el públic va acabar més que satisfet i amb les piles carregades per afrontar el que quedava de jornada a Can Cassó.
Després del Prat Rodó, ens vam dirigir directes a Bremen, un intent de folk amb un to nostàlgic. Ens va donar la sensació que hi havia dos compositors, un més cantautor i l’altre més èpic. Ens trobem potser davant d’una proposta que pot tenir una sortida comercial, però que, artísticament, diu més aviat poc.
Les noies de Santa Rita ho van fer molt bé, millor fins i tot que el darrer cop que les vam veure a la sala Apolo. Totes elles tenen una seguretat dalt de l’escenari que sembla que hagin estat tocant tota la vida i això s’agraeix. Rock del més fosc i temes solvents. El públic es va quedar amb ganes de més, però hi ha uns horaris i les cortines es van tancar per donar pas a la següent banda.
A continuació, a Maria Rodés, Martí Sales i Ramon Rodríguez els tocava defensar Convergència i Unió, (Bcore Disc, 2013). Ens trobem amb un cas de supergrup que, en comptes de ressaltar les virtuts de cadascun dels components, en fa més evidents els defectes. El directe només va brillar quan van tocar un tema de cadascun per separat. Així doncs, ens preguntem quin és el sentit d’unir forces més enllà de l’amistat.
La Habitación Roja ho van petar amb un concertàs i el públic ho va agrair amb moltes floretes als components de la banda de l’Eliana. Fue eléctrico, (Mushroom Pillow, 2012) és un gran disc i en directe creix com l’escuma si l’amaneixes amb hits del Nuevos Tiempos, amb els quals, d’altra banda, casen perfectament. A més a més, ens van donar una bona notícia: després de l’actuació de dissabte marxaven directes a Gales a gravar un nou treball. Llarga vida a La Habitación Roja!
En canvi, pel Lluís no hi ha cap dubte que els guanyadors de dissabte van ser Oliva Trencada. Des de les primeres notes que Pep Toni i els seus varen espargir entre el públic ens vàrem entregar. Ells diuen que no han aparegut mai al GN, nosaltres ho dubtàven i la nostra correctora ens confirma que ho van fer l'any passat a la crònica del Faraday. Sigui com sigui, Oliva Trencada té una llarga carrera plena de solvència i el seu nou disc, Orsai (Discmedi, 2013), està ple de hits pop folk de l'estratosfera, com el seu concert, que també va ser estratosfèric.
Resulta increïble que un grup com Espaldamaceta, tot i venir amb banda, estigués programat per les 00.45 h. La veritat és que els esforços de Jose Juan González no van ser suficients per aixecar els ànims del públic. No era el moment i potser tampoc el lloc. Què hagués passat si Espaldamaceta hagués tocat al Prat Rodó?
La Iaia van estar petits. El seu fluix directe no omplia l’escenari ni semblava que emocionava el públic més enllà dels fans de les primeres files. Ens sembla que, tot i tenir un bon disc de debut, encara els falta una mica per ser programats a aquella hora.
A aquestes alçades de la vida i del festival, Delafé y Las Flores Azules van aconseguir aixecar una mica el desastre. Ens estàvem adormint, així que necessitàvem una mica de marxeta per aguantar fins al Colomo. L’Helena Miquel, l’Óscar Danielo i els seus ens van donar una mica de droga toveta en forma del seu rap inofensiu, però efectiu en algunes ocasions. Com sempre que els hem vist, ho van deixar tot dalt l’escenari i ens van fer sentir una mica més joves amb clàssics com “Mar el poder del mar” o “La fuerza”.
Era el torn de Joan Colomo, que dissabte reinventava la radiofórmula. Això vol dir que cantava, acompanyat del teclat de Guille Caballero i la bateria d’Xavi Garcia, tot un seguit de hits comercials al més pur estil Miquel del Roig. Sobra dir que va estar genial i que ens ho va fer passar molt i molt bé. Però no és un punxa-discos i se'ns va fer curt, massa curt per tancar un festival, però això no és culpa seva.
L’any vinent el popArb compleix 10 anys, esperem que aquesta edició, en el fons una mica descafeïnada, serveixi per agafar embranzida i celebrar aquesta dècada amb un aniversari com Déu mana.
No estaria malament tampoc repensar la situació dels escenaris, ja que aquest any ha estat el primer en el que les proves de so molestaven una mica. Tal com ens va comentar el fotògraf Rai Molinari, potser es podria replantejar la ubicació de l’escenari de Can Cassó i col·locar-lo d’esquenes a la paret de vidres de colors.
Per cert, val la pena fer el camí de cabres que hi ha per arribar al càmping de la Vall del Vidal i els entrepans de Can Torres estaven tan bons com sempre. Ens veiem a Arbúcies l’any que ve!
Fotografies: Juanchi Pegoraro, fotògraf del popArb
Text: Montse Casas / Lluís Huedo
Correcció: Joanaina Font