El Hardcore no es violencia y jamás lo será, bé, en realitat els H. H. H. deien el jevi, però ja hi va bé. Al documental American Hardcore, pel contrari, anunciaven la necessitat de la violència física i sonora en contra d'aquell moment regentat per Reagan i Tacher. Aquí, l'entorn contrari al franquisme va donar la cançó protesta, la Nova cançó. A Alemanya va néixer el Kraut com un intent de reformular la part cultural de la música alemanya post-Hitler. Anglaterra, i també en contra de Tacher, va viure l'explosió del punk. Cada crisi política important ha tingut la seva resposta cultural, però centrem-nos en la música. Ara, en canvi, amb una de les pitjors crisis imaginades i després que alguns hagin augurat que serà una crisi que encara durarà molts anys i que, si ens en sortim, serà amb un desmantellament del sistema social establert, no sembla que hi hagi grans moviments musicals en contra, però poc a poc van sortint.
Al docu American Hardcores'explica la finalització de la primera onada del hardcore americà amb la segona reelecció de Regan i la desil·lusió que va produir en tots aquells que inconscientment pensaven que estaven produint l'inici d'un canvi. No va ser així. Les polítiques de llavors encara són presents, més que mai. La visió d'aquest final, o millor dit, la sensació d'innocuïtat d'aquella recent escena es va produir en fer-se extensible tota la càrrega que duia, en multiplicar-se per meiosi, tot jugant al joc del telèfon, fins arribar a l'altre extrem del pol on la idea de tot plegat, l'essència de la idea, es va concentrar en allò visible, l'estètica, en les aparences, fins despullar-la de tota l'arrel.
El sorgiment del hardcore podríem dir que és el penúltim gran fenomen de música altisonant, violenta d'idees i de proposta escènica. Des de llavors, i juntament a l'època de bonança que el món occidental ha viscut, podem trobar poc més que fórmules com el Brit pop o l'aigualida Movida, entre moltes altres, on la presència de l'individualisme, l'egocentrisme, i la vanitat predominen en el despertar que ràpidament portaria a l'esclat dels noranta.
Sempre s'ha produït música contestatària i radical, així com sempre hi ha hagut gent en contra de qualsevol cosa, res de nou. L'interessant radica en l'avui, en els dies foscos on el mediterràniament s'imposa (és tota una ideologia, però en clau segle XXI: apolítica, emocional i “inofensiva”) mentre es vol prohibir l'avortament, es desnonen nous pisos i cada dia la religió esdevé assignatura troncal, on la corrupció assola els telenotícies, un amic més fa cua a la porta de l'INEM, i la cultura és desmantellada amb porres als bars o redistribució del capital públic (el de tots) segons interessos.
![]()
Fins i tot la russa Nadezhda Tolokonnikova, líder de les Pussy Riot, el dia del seu empresonament recorda, amb una samarreta, l'empenta que un cop hi va haver
Em costa creure que encara sigui quasi nul·la aquesta realitat que estem vivint a les lletres i música dels nostres artistes conciutadans que viuen les mateixes penes que nosaltres.
Està clar que no tots els músics són iguals, tenim exemples punks com Una Bèstia Incontrolable, FP i tants altres, però també, a altres contrades, en tenim de no tan punks, com el gran Joan Colomo amb moltes de les cançons del Cabaret o la "a e i o u", que els nens i no tan nens varen ballar al Minimúsica, o fins i tot dels Vàlius, recuperant aquest "Diguem No, nosaltres no som d'eixe món", o els Nueva Vulcano amb la tímida "La Ley de Costas".
Què cal que passi perquè els músics es posin en peu de guerra? Potser està tan mal vist ser revolucionari, ser progressista, ser polític, potser aquest "mediterràniament" està tant inculcat que encara costa poder expressar-se així en la mateixa mesura en què no fa tants anys costava cantar en català i no fer rock català.
No es tracta de ser un revolucionari o d'etiquetar-se en la cançó protesta, tan sols de parlar de l'entorn. Collons, si es pot ser tan costumista com els Manel i així i tot parlar-ne! Què és més costumista que parlar de la realitat quotidiana? Es pot fer des d'un prisma més Berlanga (el cineasta) si es vol. Amb humor i ironia al més pur estil Valero Sanmartí. Hi ha mil opcions, hi ha mil maneres i cap implica el canvi de registre ni d'estil.
Aquesta violència pot ser de gènere, no s'ha de canviar al punk.
"No passa mai res, fins que passa", canten també els Vàlius, i això deuria pensar el Jordi Èvole quan el seu programa, el celebrat Salvados, va virar de l'humor al periodisme d'investigació més lliure i punyent. La necessitat imperant reclama canvis, i aquest són únics de l'individu i són col·lectius, com demostren les audiències del mateix Salvados, o l'Intermedio o el Singulars, per posar exemples televisius.
No seria això (a partir del minut 1'02")
Potser ja ha arribat el moment, potser ens hem de deixar de creure que això és temporal, potser ja és el moment d'afrontar-ho plenament conscients que això no tracta de modes, gèneres, de si va amb tu o amb "els altres". Potser ja és el moment, i si no ho és encara, poc faltarà, que no hi hagi cap dubte.
El primer cas segurament el trobarem al pròxim disc d'Els Surfing Sirles que se surten del políticament incorrecte del Romaní, Semen i Sang pel contundent Música de Consum. Els Sirles sempre han tingut aquest punt, sobretot a mesura que retrocedim en la seva discografia, tot i que ara s'estaven acomodant... Així que celebrem el seu nou canvi. Els Surfing Sirles, els menys moderns, els més moderns.
L'exemple més explícit és el de Fundación Robo, on artistes d'arreu de l'Estat canten per la causa comuna sota l'obra col·lectiva que és Robo. El col·lectiu, que recentment ha publicat un disc de descàrrega lliure, demostra que la reivindicació, la protesta, no entén de gèneres ni estils. Així, Xavier Baró canta "Allau d'estrelles solitàries", Paral·lel Accelerat canta "Clase obrera (dónde está, la, la, la)", l'Albert Pla canta "Teófilo Garrido", Tarántula canta "Es un crimen", o Refree (amb la Sílvia Pérez Cruz i en Nacho Vegas) canta "Gallo rojo, gallo negro".
No es tracta de violència explícita, no es tracta de penjar l'etiqueta de Parental Advisory, Explicit Content, no es tracta d'aixecar els punys i fer molinillos, no es tracta de portades en flames i pòsters fotocopiats amb la cara del president en collage amb animals. Hem evolucionat, hem viscut i sobreviscut a tot això i més, però és hora de reformular-se, tant com se li demana a la mal anomenada indústria cultural. Estem, probablement, davant la gran crisi de les nostres vides, i som tots, com a col·lectiu d'individus, els que progressarem cap a un cantó o un altre. Però en aquest determinat moment es fa més necessari que mai un augment d'aquesta violència continguda en forma de música, en forma d'expressió artística popular.
Links d'interès:
La lente muerte del directo: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/06/10/actualidad/1370892579_619916.html
Robo: no somos la banda sonora del 15M: www.elconfidencial.com/cultura/2013/06/10/ni-somos-la-banda-sonora-del-15m-ni-pretendemos-serlo-122628/
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font
Al docu American Hardcores'explica la finalització de la primera onada del hardcore americà amb la segona reelecció de Regan i la desil·lusió que va produir en tots aquells que inconscientment pensaven que estaven produint l'inici d'un canvi. No va ser així. Les polítiques de llavors encara són presents, més que mai. La visió d'aquest final, o millor dit, la sensació d'innocuïtat d'aquella recent escena es va produir en fer-se extensible tota la càrrega que duia, en multiplicar-se per meiosi, tot jugant al joc del telèfon, fins arribar a l'altre extrem del pol on la idea de tot plegat, l'essència de la idea, es va concentrar en allò visible, l'estètica, en les aparences, fins despullar-la de tota l'arrel.
El sorgiment del hardcore podríem dir que és el penúltim gran fenomen de música altisonant, violenta d'idees i de proposta escènica. Des de llavors, i juntament a l'època de bonança que el món occidental ha viscut, podem trobar poc més que fórmules com el Brit pop o l'aigualida Movida, entre moltes altres, on la presència de l'individualisme, l'egocentrisme, i la vanitat predominen en el despertar que ràpidament portaria a l'esclat dels noranta.
Sempre s'ha produït música contestatària i radical, així com sempre hi ha hagut gent en contra de qualsevol cosa, res de nou. L'interessant radica en l'avui, en els dies foscos on el mediterràniament s'imposa (és tota una ideologia, però en clau segle XXI: apolítica, emocional i “inofensiva”) mentre es vol prohibir l'avortament, es desnonen nous pisos i cada dia la religió esdevé assignatura troncal, on la corrupció assola els telenotícies, un amic més fa cua a la porta de l'INEM, i la cultura és desmantellada amb porres als bars o redistribució del capital públic (el de tots) segons interessos.
Fins i tot la russa Nadezhda Tolokonnikova, líder de les Pussy Riot, el dia del seu empresonament recorda, amb una samarreta, l'empenta que un cop hi va haver
Em costa creure que encara sigui quasi nul·la aquesta realitat que estem vivint a les lletres i música dels nostres artistes conciutadans que viuen les mateixes penes que nosaltres.
Està clar que no tots els músics són iguals, tenim exemples punks com Una Bèstia Incontrolable, FP i tants altres, però també, a altres contrades, en tenim de no tan punks, com el gran Joan Colomo amb moltes de les cançons del Cabaret o la "a e i o u", que els nens i no tan nens varen ballar al Minimúsica, o fins i tot dels Vàlius, recuperant aquest "Diguem No, nosaltres no som d'eixe món", o els Nueva Vulcano amb la tímida "La Ley de Costas".
Què cal que passi perquè els músics es posin en peu de guerra? Potser està tan mal vist ser revolucionari, ser progressista, ser polític, potser aquest "mediterràniament" està tant inculcat que encara costa poder expressar-se així en la mateixa mesura en què no fa tants anys costava cantar en català i no fer rock català.
No es tracta de ser un revolucionari o d'etiquetar-se en la cançó protesta, tan sols de parlar de l'entorn. Collons, si es pot ser tan costumista com els Manel i així i tot parlar-ne! Què és més costumista que parlar de la realitat quotidiana? Es pot fer des d'un prisma més Berlanga (el cineasta) si es vol. Amb humor i ironia al més pur estil Valero Sanmartí. Hi ha mil opcions, hi ha mil maneres i cap implica el canvi de registre ni d'estil.
Aquesta violència pot ser de gènere, no s'ha de canviar al punk.
"No passa mai res, fins que passa", canten també els Vàlius, i això deuria pensar el Jordi Èvole quan el seu programa, el celebrat Salvados, va virar de l'humor al periodisme d'investigació més lliure i punyent. La necessitat imperant reclama canvis, i aquest són únics de l'individu i són col·lectius, com demostren les audiències del mateix Salvados, o l'Intermedio o el Singulars, per posar exemples televisius.
No seria això (a partir del minut 1'02")
Potser ja ha arribat el moment, potser ens hem de deixar de creure que això és temporal, potser ja és el moment d'afrontar-ho plenament conscients que això no tracta de modes, gèneres, de si va amb tu o amb "els altres". Potser ja és el moment, i si no ho és encara, poc faltarà, que no hi hagi cap dubte.
El primer cas segurament el trobarem al pròxim disc d'Els Surfing Sirles que se surten del políticament incorrecte del Romaní, Semen i Sang pel contundent Música de Consum. Els Sirles sempre han tingut aquest punt, sobretot a mesura que retrocedim en la seva discografia, tot i que ara s'estaven acomodant... Així que celebrem el seu nou canvi. Els Surfing Sirles, els menys moderns, els més moderns.
L'exemple més explícit és el de Fundación Robo, on artistes d'arreu de l'Estat canten per la causa comuna sota l'obra col·lectiva que és Robo. El col·lectiu, que recentment ha publicat un disc de descàrrega lliure, demostra que la reivindicació, la protesta, no entén de gèneres ni estils. Així, Xavier Baró canta "Allau d'estrelles solitàries", Paral·lel Accelerat canta "Clase obrera (dónde está, la, la, la)", l'Albert Pla canta "Teófilo Garrido", Tarántula canta "Es un crimen", o Refree (amb la Sílvia Pérez Cruz i en Nacho Vegas) canta "Gallo rojo, gallo negro".
No es tracta de violència explícita, no es tracta de penjar l'etiqueta de Parental Advisory, Explicit Content, no es tracta d'aixecar els punys i fer molinillos, no es tracta de portades en flames i pòsters fotocopiats amb la cara del president en collage amb animals. Hem evolucionat, hem viscut i sobreviscut a tot això i més, però és hora de reformular-se, tant com se li demana a la mal anomenada indústria cultural. Estem, probablement, davant la gran crisi de les nostres vides, i som tots, com a col·lectiu d'individus, els que progressarem cap a un cantó o un altre. Però en aquest determinat moment es fa més necessari que mai un augment d'aquesta violència continguda en forma de música, en forma d'expressió artística popular.
Links d'interès:
La lente muerte del directo: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/06/10/actualidad/1370892579_619916.html
Robo: no somos la banda sonora del 15M: www.elconfidencial.com/cultura/2013/06/10/ni-somos-la-banda-sonora-del-15m-ni-pretendemos-serlo-122628/
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font