El color de moda d'aquest estiu és el taronja, així ho ha dictaminat Netflix amb Orange is the New Black, la primera producció del canal online autènticament original que emet la plataforma, ja que House of Cards o Arrested Development no es poden considerar com a tal (la primera és una versió de l’original anglesa i la segona és la quarta temporada d’una sèrie ja existent). Seguint l’esquema tradicional de Netflix, els 13 capítols que componen la primera temporada ja estan disponibles a la xarxa.
Amb la seva nova aposta, el servei online ha donat de ple a la diana. La sèrie, que en principi no havia aixecat grans expectatives, s’ha guanyat l’adoració dels crítics amb una història que es mou subtilment entre el drama i la comèdia. El punt de partida no és especialment alegre: Piper Champan (Taylor Schilling), una noia amb una vida aparentment perfecta, ha d’ingressar a presó per un únic crim que va cometre fa gairebé deu anys. La seva falta va ser carregar una maleta plena de diners procedents del tràfic de drogues, activitat a la qual es dedicava la seva xicota del moment. Ara, quan ja gairebé ni recordava aquell capítol de la seva vida haurà de passar comptes passant 15 mesos envoltada de dones amb vivències igual o més traumàtiques que la seva que ens expliquen a través de diferents flashbacks.
A primer cop d'ull la sèrie pot sonar densa, feixuga i poc estimulant; en resum, un drama passadíssim de voltes. La gràcia de la qüestió és que no ho és. Les històries són dures, la convivència a la presó és difícil i el tracte que reben les recluses és humiliant, però les responsables de la sèrie, Jenji Kohan i Liz Friedman, han desenvolupat la ficció introduint alleugeridors moments còmics que la converteixen en una dramèdia a estones incòmoda i a estones molt divertida.
![]()
L’argument d'Orange is the new Black es basa en l’experiència real de Piper Kerman, que ella mateixa es va encarregar de plasmar en un llibre de memòries publicat l’any 2010. La sèrie es pot entendre com un viatge iniciàtic, en el qual la protagonista es veu obligada a desprendre’s per llei de totes les comoditats de què disposa, des d’un petit luxe diari com és una bona dutxa fins als moments d’intimitat amb el seu promès. Els atacs de superficialitat que pateix la protagonista, com per exemple l’enyorança del seu blog o la menció a les sabatilles Tom’s, són els mateixos que podríem tenir nosaltres, perquè són la resposta a l’exigència d’oblidar-se d’ella com a persona individual.
El càsting de la sèrie, tant femení com masculí, s’encarrega de donar veracitat al relat, entendrint-nos, espantant-nos o pertorbant-nos. Segurament moltes de les cares us sonaran i algunes us sorprendran perquè no comptàveu que amaguessin cap talent, com per exemple Jason Biggs, a qui tothom coneix per American Pie, o Laura Prepon, que va protagonitzar Aquellos maravillosos 70. Aquells que vulgueu treure nota en aquest particular Quién es quién, haureu d’identificar Natasha Lyonne que després de participar amb Biggs a la saga d’adolescents hiperhormonats va caure en un espiral de drogues bastant similar al del personatge que interpreta a la sèrie. Com a propina, dos noms famosos més: Regina Spektor, responsable de la sintonia, i Jodie Foster, encarregada de dirigir el tercer episodi.
Junt amb la britànica Dates, la nova producció de Netflix es pot considerar una de las propostes més interessants de l’estiu. Les dues comparteixen alguns trets: la capacitat de descol·locar-nos i el retrat de com es construeix un ésser humà en un submón particular.
Fotografia de portada: Netflix
Text: Alejandra Palés
Correcció: Montse V.
Amb la seva nova aposta, el servei online ha donat de ple a la diana. La sèrie, que en principi no havia aixecat grans expectatives, s’ha guanyat l’adoració dels crítics amb una història que es mou subtilment entre el drama i la comèdia. El punt de partida no és especialment alegre: Piper Champan (Taylor Schilling), una noia amb una vida aparentment perfecta, ha d’ingressar a presó per un únic crim que va cometre fa gairebé deu anys. La seva falta va ser carregar una maleta plena de diners procedents del tràfic de drogues, activitat a la qual es dedicava la seva xicota del moment. Ara, quan ja gairebé ni recordava aquell capítol de la seva vida haurà de passar comptes passant 15 mesos envoltada de dones amb vivències igual o més traumàtiques que la seva que ens expliquen a través de diferents flashbacks.
A primer cop d'ull la sèrie pot sonar densa, feixuga i poc estimulant; en resum, un drama passadíssim de voltes. La gràcia de la qüestió és que no ho és. Les històries són dures, la convivència a la presó és difícil i el tracte que reben les recluses és humiliant, però les responsables de la sèrie, Jenji Kohan i Liz Friedman, han desenvolupat la ficció introduint alleugeridors moments còmics que la converteixen en una dramèdia a estones incòmoda i a estones molt divertida.
L’argument d'Orange is the new Black es basa en l’experiència real de Piper Kerman, que ella mateixa es va encarregar de plasmar en un llibre de memòries publicat l’any 2010. La sèrie es pot entendre com un viatge iniciàtic, en el qual la protagonista es veu obligada a desprendre’s per llei de totes les comoditats de què disposa, des d’un petit luxe diari com és una bona dutxa fins als moments d’intimitat amb el seu promès. Els atacs de superficialitat que pateix la protagonista, com per exemple l’enyorança del seu blog o la menció a les sabatilles Tom’s, són els mateixos que podríem tenir nosaltres, perquè són la resposta a l’exigència d’oblidar-se d’ella com a persona individual.
El càsting de la sèrie, tant femení com masculí, s’encarrega de donar veracitat al relat, entendrint-nos, espantant-nos o pertorbant-nos. Segurament moltes de les cares us sonaran i algunes us sorprendran perquè no comptàveu que amaguessin cap talent, com per exemple Jason Biggs, a qui tothom coneix per American Pie, o Laura Prepon, que va protagonitzar Aquellos maravillosos 70. Aquells que vulgueu treure nota en aquest particular Quién es quién, haureu d’identificar Natasha Lyonne que després de participar amb Biggs a la saga d’adolescents hiperhormonats va caure en un espiral de drogues bastant similar al del personatge que interpreta a la sèrie. Com a propina, dos noms famosos més: Regina Spektor, responsable de la sintonia, i Jodie Foster, encarregada de dirigir el tercer episodi.
Junt amb la britànica Dates, la nova producció de Netflix es pot considerar una de las propostes més interessants de l’estiu. Les dues comparteixen alguns trets: la capacitat de descol·locar-nos i el retrat de com es construeix un ésser humà en un submón particular.
Fotografia de portada: Netflix
Text: Alejandra Palés
Correcció: Montse V.