Si algun cop aneu de viatge a Irlanda és probable que acabeu fent una visiteta a la fàbrica de Guinness, la cervesa icònica del país i un dels seus símbols turístics. Evidentment, aquesta associació entre alcohol i irlandesos és un estereotip tan trillat com el de les sevillanes i els espanyols. Així i tot, partir d'esquemes simplistes és sempre una via fàcil per construir una comèdia, sobretot si tampoc hi busquem una gran reflexió. Aquesta sembla la premissa que ha seguit la nord-irlandesa Lisa McGee, creadora de London Irish, l’última sitcom de la britànica Channel 4.
A London Irish, McGee mostra la vida de dues noies i dos nois nord-irlandesos residents a Londres que encadenen una borratxera darrere una altra. Les seves converses interminables i, a vegades inintel·ligibles, al pub on treballa un d’ells estan marcades per un humor negre que no s’atura davant cap tema. Des del terrorisme a la pederàstia o l’incest, la sèrie juga amb els límits del políticament incorrecte sense acabar de sortir-se’n.
Un dels debats preferits d’aquests bevedors sense aturador es centra en les diferències entre anglesos i irlandesos. Com manen els tòpics, els súbdits de la corona anglesa són esnobs i utilitzen paraules refinades, mentre que els hereus de James Joyce són gamberros, cridaners i d’accent marcat. La imatge dels irlandesos que ens mostra la sèrie a través dels quatre protagonistes és la d’una població que viu en la immundícia, en una atmosfera bruta i deixada, en la qual la ferum de cervesa es barreja amb la de tabac.
El plantejament esquemàtic de la trama es reflecteix també en la construcció dels personatges, on la profunditat no és una de les característiques. De fet, la simplicitat dels quatre protagonistes -al final són només quatre joves que viuen els seus vint-i-pocs sense preocupar-se gaire- és més ofensiva que el seu humor a la frontera.
La irreverència de la sèrie i el mostrari de tòpics no ha estat especialment ben rebuda per la població irlandesa que viu a Anglaterra i molts compatriotes de la creadora s’han queixat que el tipus de bromes de la sèrie, basades en estereotips, no fan més que reforçar la mala imatge de la seva comunitat i afavorir conductes racistes.
![]()
Fotografia de portada: XX
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font
A London Irish, McGee mostra la vida de dues noies i dos nois nord-irlandesos residents a Londres que encadenen una borratxera darrere una altra. Les seves converses interminables i, a vegades inintel·ligibles, al pub on treballa un d’ells estan marcades per un humor negre que no s’atura davant cap tema. Des del terrorisme a la pederàstia o l’incest, la sèrie juga amb els límits del políticament incorrecte sense acabar de sortir-se’n.
Un dels debats preferits d’aquests bevedors sense aturador es centra en les diferències entre anglesos i irlandesos. Com manen els tòpics, els súbdits de la corona anglesa són esnobs i utilitzen paraules refinades, mentre que els hereus de James Joyce són gamberros, cridaners i d’accent marcat. La imatge dels irlandesos que ens mostra la sèrie a través dels quatre protagonistes és la d’una població que viu en la immundícia, en una atmosfera bruta i deixada, en la qual la ferum de cervesa es barreja amb la de tabac.
El plantejament esquemàtic de la trama es reflecteix també en la construcció dels personatges, on la profunditat no és una de les característiques. De fet, la simplicitat dels quatre protagonistes -al final són només quatre joves que viuen els seus vint-i-pocs sense preocupar-se gaire- és més ofensiva que el seu humor a la frontera.
La irreverència de la sèrie i el mostrari de tòpics no ha estat especialment ben rebuda per la població irlandesa que viu a Anglaterra i molts compatriotes de la creadora s’han queixat que el tipus de bromes de la sèrie, basades en estereotips, no fan més que reforçar la mala imatge de la seva comunitat i afavorir conductes racistes.
Fotografia de portada: XX
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font