La peixera Maiol de Gràcia Clotet Any: 2013 Editorial: Edicions del Periscopi |  |
Al llegir i escriure ens hem submergit en les aigües d'una peixera molt especial, la del debut literari del barceloní Maiol de Gràcia Clotet, una inquietant distòpia que presenta el barri de Gràcia replet de drogoaddictes al servei d'un incomprensible i aterridor nou ordre geopolític. Això, i molt més. La Paula Juanpere ens ho explica.
"Obro els ulls: davant meu, una paret de totxanes mal arrebossades. Intento girar el cap però un material tou, fixat a la cadira on sec, em subjecta el crani i m'obliga a mirar endavant". Aquestes són les primeres línies de La peixera, i les segueixen un bon grapat de pàgines d'una cruel, incomprensible i anònima repressió que es tradueix en tortures, anestèsics, punxades al·lucinògenes i vòmits. Quan surt del seu llarg captiveri, Barcelona és el mateix escenari que sempre ha conegut en Josep: però a la vegada, tot ha canviat. Trobarà un nou ordre en la seva ciutat sota un poder omnipresent i controlador, una metamorfosi social que ha dividit la ciutat determinant-ne zones d'exclusió. Instal·lat en el seu pis de Gràcia, en Josep sap que no és lliure i que Travessera de Gràcia és un límit infranquejable a partir del qual la realitat cobra un altre pes.
A partir d'aquí, l'experiència de tornada al món exterior, el descobriment progressiu i la cerca de respostes d'aquest món que li és completament desconegut, la resistència i l'esperança, però més val no explicar res més. Es tracta d'una novel·la punyent, d'estil directe i colpidor, escrita en un angoixant "present immediat" que dóna poc marge per respirar tranquil·lament. Per llegir-la, cal que agafeu aire. Els referents ineludibles: Orwell i Huxley, evidentment. A la vegada, podríem dir, agafa la forma d'una al·legoria kafkiana. I parla tot sovint de Hamlet, cosa del tot comprensible, per allò de dubtar i vacil·lar i finalment deixar-se arrossegar pel corrent.
I La peixeraés també i sobretot un relat introspectiu. El protagonista es debat entre el bé a la comunitat i el propi, entre la resistència i la submissió, la culpa i l'orgull i la fidelitat o el profit. Sorgeixen moltes preguntes que poden quedar-se aquí, al nostre present més immediat, i no serien cap absurditat. I tot plegat, com diu el mateix protagonista, per "demostrar que no som res més que fragilitat disposada a contracorrent, que la literatura només serveix per expressar aquesta certesa o que no serveix per a res".
Fotografia de portada: arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Marta C.