Hi havia una vegada una època en la qual els pobladors humans de la terra encara havien de passar per caixa si volien aconseguir música enllaunada per al gaudi dels seus sentits, sobretot si la volien escoltar en el moment que ells desitgessin i tantes vegades com volguessin, sense haver de dependre del criteri de l’aparell de ràdio o del raciocini d’aquelles caixes enormes amb tubs i pantalla on s’hi podien sintonitzar només uns quants canals. Són uns temps estranyament llunyans. El 1991. The Year Punk Broke. El blanc i negre estatal havia estat escombrat sota l’estora. Els sociates cultivats amb accent andalús regien les Espanyes. Catalunya havia aconseguit ser el millor país de botiguers del món. Barcelona duia bigotis de Maragall mentre es subhastaven restes de cavall del Xino. Vilanova i la Geltrú es preparava per als Special Olympics i per l’arribada dels gruntxis1. Els colors de les anelles olímpiques inundaven de joia resplendent la nostra adolescència.
El temps que transcorre entre la publicació dels quatre senzills del Nevermind (setembre 1991–novembre 1992) reblava el clau del pas de l’indie al mainstream a l’Amèrica del Nord. Mentrestant, a casa nostra, es donava el tret de sortida oficiós a allò independent… Perdó, alternatiu, aleshores. Perquè, abans que Nirvana esclatessin com els darrers Beatles de la història del rock-and-roll, per aquestes terres eren quatre i l’apuntador els que havien pogut escoltar Hüsker Dü o el mateix Bleach (1989). L’Out of Time (març 1991) de R.E.M. també va entrar a jugar en aquesta lliga, és clar. Però, qui va conèixer els Pixies o The Replacements a través de l’èxit als 40 Principales de la banda d’Athens? Espereu, que us ho contesto: ningú.
![]()
En un temps en què l’accés a gairebé tota-la-música-enregistrada-al-món-en-totes-les-èpoques estava una mica menys a l’abast que el d’un clic, en uns anys en què la selecció de la informació dels mitjans culturals generalistes era patrimoni exclusiu de mitja dotzena de ments -fans a mort de Dire Straits-, en aquell moment històric les samarretes de Kurt Cobain eren les tanques publicitàries ambulants d’allò que molava, d’allò que, per força, havia de molar. Kurt amb samarreta de Daniel Johnston. Kurt amb samarreta de Teenage Fanclub. Kurt amb samarreta de Mudhoney. Kurt amb samarreta de Dinosaur Jr.Krist Novoselic amb samarreta de Sonic Youth. Kurt amb samarreta de Sonic Youth. Com havien de molar Sonic Youth. Efectivament, com molaven.
Vam descobrir la majoria d’aquests grups2 a través de les imatges de Cobain que apareixien a revistes especialitzades estatals (Ruta 66, Rockdelux, Popular #1) i internacionals (NME, Melody Maker, Select). Les escapades a Sitges per comprar la premsa musical britànica eren freqüents -alguna cosa bona havia de tenir el turisme estranger a les viles costaneres veïnes. La portada de l’NME amb el titular “Kurt Cobain in Drug Coma” ens va deixar estupefactes. Merda. Puta merda. Vam córrer tots cap a casa d’algun amic (segurament la de l’Oriol) per posar-nos l’In Utero (1993) a tot drap mentre repassàvem els detalls truculents del relat de la sobredosi per Rohipnol i xampany a un hotel italià que així i tot encara no va poder acabar amb la vida del messies generacional, del Jesucrist del rock alternatiu: ell també posava l’altra galta esperant l’hòstia amb masoquisme i sense despenjar-se la seva Fender Mustang blava.
![]()
Què voleu que us digui, Kurt Cobain estava per sobre, molt per sobre del seu propi mite, i del maleït club on també hi posen al bo d’en Brian Jones i a l’amic Jim Morrison i a d’altres artistes una mica més sobrevalorats, com la Janis Joplin i el Jimi Hendrix. I el que sempre vam respectar (fins i tot inconscientment), a banda de la seva obra o del seu talent, va ser el seu criteri, el seu maleït bon gust per versionar Bowie, The Vaselines, Meat Puppets o Devo, per citar Leonard Cohen i per fer aquella llista amb els seus 50 discos preferits del rock-and-roll, recull esbojarrat de passions on garatge, punk, rock primitiu, experimental i pop colossal anaven de bracet.
Tinguin el seu merescut lloc a la història: les samarretes del puto Kurt Cobain. Amén.
1 Gruntxis: nom donat a principis dels noranta als grunges oriünds de Vilanova i la Geltrú. En ocasions, emprat despectivament pels seus haters (Exemple:“Putos gruntxis”).
2 Òbviament, aquelles mateixes revistes ja portaven anys parlant d’aquells grups, però el fet que el Kurt Cobain els “publicités” era el ganxo perfecte per a les nostres tendres ments.
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Joanaina Font
El temps que transcorre entre la publicació dels quatre senzills del Nevermind (setembre 1991–novembre 1992) reblava el clau del pas de l’indie al mainstream a l’Amèrica del Nord. Mentrestant, a casa nostra, es donava el tret de sortida oficiós a allò independent… Perdó, alternatiu, aleshores. Perquè, abans que Nirvana esclatessin com els darrers Beatles de la història del rock-and-roll, per aquestes terres eren quatre i l’apuntador els que havien pogut escoltar Hüsker Dü o el mateix Bleach (1989). L’Out of Time (març 1991) de R.E.M. també va entrar a jugar en aquesta lliga, és clar. Però, qui va conèixer els Pixies o The Replacements a través de l’èxit als 40 Principales de la banda d’Athens? Espereu, que us ho contesto: ningú.
En un temps en què l’accés a gairebé tota-la-música-enregistrada-al-món-en-totes-les-èpoques estava una mica menys a l’abast que el d’un clic, en uns anys en què la selecció de la informació dels mitjans culturals generalistes era patrimoni exclusiu de mitja dotzena de ments -fans a mort de Dire Straits-, en aquell moment històric les samarretes de Kurt Cobain eren les tanques publicitàries ambulants d’allò que molava, d’allò que, per força, havia de molar. Kurt amb samarreta de Daniel Johnston. Kurt amb samarreta de Teenage Fanclub. Kurt amb samarreta de Mudhoney. Kurt amb samarreta de Dinosaur Jr.Krist Novoselic amb samarreta de Sonic Youth. Kurt amb samarreta de Sonic Youth. Com havien de molar Sonic Youth. Efectivament, com molaven.
Vam descobrir la majoria d’aquests grups2 a través de les imatges de Cobain que apareixien a revistes especialitzades estatals (Ruta 66, Rockdelux, Popular #1) i internacionals (NME, Melody Maker, Select). Les escapades a Sitges per comprar la premsa musical britànica eren freqüents -alguna cosa bona havia de tenir el turisme estranger a les viles costaneres veïnes. La portada de l’NME amb el titular “Kurt Cobain in Drug Coma” ens va deixar estupefactes. Merda. Puta merda. Vam córrer tots cap a casa d’algun amic (segurament la de l’Oriol) per posar-nos l’In Utero (1993) a tot drap mentre repassàvem els detalls truculents del relat de la sobredosi per Rohipnol i xampany a un hotel italià que així i tot encara no va poder acabar amb la vida del messies generacional, del Jesucrist del rock alternatiu: ell també posava l’altra galta esperant l’hòstia amb masoquisme i sense despenjar-se la seva Fender Mustang blava.
Què voleu que us digui, Kurt Cobain estava per sobre, molt per sobre del seu propi mite, i del maleït club on també hi posen al bo d’en Brian Jones i a l’amic Jim Morrison i a d’altres artistes una mica més sobrevalorats, com la Janis Joplin i el Jimi Hendrix. I el que sempre vam respectar (fins i tot inconscientment), a banda de la seva obra o del seu talent, va ser el seu criteri, el seu maleït bon gust per versionar Bowie, The Vaselines, Meat Puppets o Devo, per citar Leonard Cohen i per fer aquella llista amb els seus 50 discos preferits del rock-and-roll, recull esbojarrat de passions on garatge, punk, rock primitiu, experimental i pop colossal anaven de bracet.
Tinguin el seu merescut lloc a la història: les samarretes del puto Kurt Cobain. Amén.
1 Gruntxis: nom donat a principis dels noranta als grunges oriünds de Vilanova i la Geltrú. En ocasions, emprat despectivament pels seus haters (Exemple:“Putos gruntxis”).
2 Òbviament, aquelles mateixes revistes ja portaven anys parlant d’aquells grups, però el fet que el Kurt Cobain els “publicités” era el ganxo perfecte per a les nostres tendres ments.
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Joanaina Font