 | Da Souza Flors i Violènica Any: 2013 Discogràfica: Famèlic |
Diuen que "es passat passat està” però inclouen les quatre cançons del seu primer EP Pau Mundial (2013, autoeditat) en el seu disc de debut amb Famèlic Records, publicat ben al final de 2013, just a temps per no entrar en les nostres votacions del millor de l’any, on podrien haver estat perfectament. Da Souza eren dos al principi, tres més tard i quatre després, comparteixen alguns membres amb Beach Beach, són mig de Mallorca i mig de Barcelona i estan fitxats pel segell estrella de la Plana. Tot queda en família i això es nota, però això no és pas un comentari negatiu.
Flors i Violència comença molt bé –potser penso que "Sense dir res" i "Aixopluc" són els hits absoluts d’aquest disc, després el meu entusiasme es calma, tot i que m’agrada molt com aguanten la tensió a "Passatemps", i finalment, amb les quatre darreres cançons que ja coneixíem de l’EP, reprenen la pujada. Tot alternant moments d’aixecar punys i d'esgolar-se, amb d’altres de cantar fluixet, sempre amb accent de ses illes i contenir el moviment, aquesta és una col·lecció de cançons guitarreres amb melodies oscil·lants, veus lleugerament enllaunades, ritmes de bateria ràpids i unes lletres tirant a poètiques i emotives.
“En calent se fon i en calent se forma” sembla ser l’estrofa que descriu un procés de creació en el qual es barregen influències, donant lloc a un resultat més aviat poc homogeni en aquest cas. Amb això vull dir que a Flors i Violència detectem puntejats à la Beach Beach i una devoció força evident cap a L’Hereu Escampa, si ens quedem per aquí, però també cap a grups com Japandroids i No Age. Si em poso atrevida, també puc pensar una mica en –perdoneu– The Spinto Band, en alguns detalls molt subtils d’"Aixopluc", per exemple, i en Cuello, per alguns dels crits, i segurament en molts altres però és igual, això de les influències ja funciona així, de vegades es veuen més clarament i de vegades menys.
Da Souza són jovenets i simpàtics, fa relativament poc que toquen junts i tot i així ja tenen un EP i un disc llarg i han tocat a l’Hoteler i a l’Apolo, encara que això últim sigui de la mà de Converse i les seves aventures de patrocini musical. Flors i Violènciaés una bona posada de llarg que s’ha de dir que guanya en directe, sobretot si s’obsequia al públic amb Quelites i sobrassada de Mallorca, però no sé si m’encaixa amb la broma del cubaneo–per mi aquest disc té un tint molt més nord-americà de samarreta desgastada i pantaló caigut que de cap altra cosa que involucri fruites tropicals. Segueixin així, nois, i ens donaran coses molt bones.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Glòria Guso
Correcció: Montse V.
Flors i Violència comença molt bé –potser penso que "Sense dir res" i "Aixopluc" són els hits absoluts d’aquest disc, després el meu entusiasme es calma, tot i que m’agrada molt com aguanten la tensió a "Passatemps", i finalment, amb les quatre darreres cançons que ja coneixíem de l’EP, reprenen la pujada. Tot alternant moments d’aixecar punys i d'esgolar-se, amb d’altres de cantar fluixet, sempre amb accent de ses illes i contenir el moviment, aquesta és una col·lecció de cançons guitarreres amb melodies oscil·lants, veus lleugerament enllaunades, ritmes de bateria ràpids i unes lletres tirant a poètiques i emotives.
“En calent se fon i en calent se forma” sembla ser l’estrofa que descriu un procés de creació en el qual es barregen influències, donant lloc a un resultat més aviat poc homogeni en aquest cas. Amb això vull dir que a Flors i Violència detectem puntejats à la Beach Beach i una devoció força evident cap a L’Hereu Escampa, si ens quedem per aquí, però també cap a grups com Japandroids i No Age. Si em poso atrevida, també puc pensar una mica en –perdoneu– The Spinto Band, en alguns detalls molt subtils d’"Aixopluc", per exemple, i en Cuello, per alguns dels crits, i segurament en molts altres però és igual, això de les influències ja funciona així, de vegades es veuen més clarament i de vegades menys.
Da Souza són jovenets i simpàtics, fa relativament poc que toquen junts i tot i així ja tenen un EP i un disc llarg i han tocat a l’Hoteler i a l’Apolo, encara que això últim sigui de la mà de Converse i les seves aventures de patrocini musical. Flors i Violènciaés una bona posada de llarg que s’ha de dir que guanya en directe, sobretot si s’obsequia al públic amb Quelites i sobrassada de Mallorca, però no sé si m’encaixa amb la broma del cubaneo–per mi aquest disc té un tint molt més nord-americà de samarreta desgastada i pantaló caigut que de cap altra cosa que involucri fruites tropicals. Segueixin així, nois, i ens donaran coses molt bones.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Glòria Guso
Correcció: Montse V.