En primer lloc, em cal donar les gràcies als amics de Famèlic per fer reviure una petita part del misteri (no tan) antic de comprar música sense saber què sonarà quan comenci a rodar. Abans, un comprava els discos una mica per seducció. Havies llegit el nom de l'artista a alguna revista o fanzine, havies sentit una cançó a la ràdio o vist un vídeo a la tele. No tenies manera de comprovar com seria aquell disc abans de posar-te'l per primer cop. Te l'imaginaves camí a casa, el construïes amb emoció i l'escoltaves amb un pessigolleig. Cada disc portava dins una sorpresa més enllà del tràmit fetitxista: un comprava un disc per la necessitat d'escoltar-lo.
Els cassetes de Famèlic no es poden escoltar de cap altra manera que no sigui posant-te'ls a casa. No fa gaire que els van posar tots a la venta al seu Bandcamp sense la possibilitat d'escoltar-los en streaming. Si saps qui són aquests grups o persones, els has vist tocant algun cop o simplement et fies del segell, compres el que més et crida l'atenció i l'escoltes a casa. És impossible no alegrar-se del fet que existeixin. Pagues 3 euros per formar part d'un misteri, per pertànyer a la xarxa, per escoltar alguna cosa NOVA que només podràs compartir de persona a persona.
Fa un temps vaig llegir al Facebook de l'Aitor Bigas alguna cosa com que “Maria” del Dofí Malalt era la millor cançó d'amor del món. Dofí Malalt és un gran nom de grup, i em fio molt del criteri de l'Aitor, així que vaig buscar a internet la manera d'escoltar “Maria”. Impossible. Des de llavors el nom de Dofí Malalt em tornava com el ressò d'una promesa. No tinc gaire clar què esperava, però des que vaig posar el casset que no he pogut treure-me'l del cap, sobretot “Titelles”, ferma candidata a millor cançó de l'any. Té la convicció del primer John Darnielle, aquesta manera de cantar cada paraula com si no hi hagués un demà, però sense el tufillo a cantautor llegit que desprèn el nord-americà. Només el silenci nerviós, veu i guitarra acústica. També m'agrada molt “Maria”, on encara hi ha aquest alè de Mountain Goats primera època barrejat amb la falta de seny de l'Adrià Puntí. El final de la cançó és ple de vida. Si us plau Famèlics, traieu-li més cassets, però que siguin més llargs.
Em vaig comprar dos cassets més, el de Germà Aire (amb dos cançons campiones: “Imprigionato” i “Girotondo”, pur Franco Battiato barrejat amb el nervi líquid dels Chills, les altres dos no tant) i el del Roger Guàrdia (un exercici d'electrònica amb guitarres shoegaze que sembla gairebé gravat al vol, tal com venien. Cada cara té una cançó i una peça curta. Pel meu gust, només la cançó de la cara A -la melodia i la percussió gairebé nadalenca són molt maques- i la peça curta de la B -estranya i pertorbadora- passarien el tall, però fa venir ganes de seguir escoltant el que gravi en un futur espero que proper). Ja els he demanat alguna cinta més, me'n fio a tope.
DOFÍ MALALT, “Engrunes” (Famèlic Cassetes, 2013)
GERMÀ AIRE, “s/t” (Famèlic Cassetes, 2013)
ROGER GUÀRDIA, “s/t” (Famèlic Cassetes, 2013)
Fotografia de portada: Aitor Bigas per Vice.es (http://aitorbigas.tumblr.com/)
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font
Els cassetes de Famèlic no es poden escoltar de cap altra manera que no sigui posant-te'ls a casa. No fa gaire que els van posar tots a la venta al seu Bandcamp sense la possibilitat d'escoltar-los en streaming. Si saps qui són aquests grups o persones, els has vist tocant algun cop o simplement et fies del segell, compres el que més et crida l'atenció i l'escoltes a casa. És impossible no alegrar-se del fet que existeixin. Pagues 3 euros per formar part d'un misteri, per pertànyer a la xarxa, per escoltar alguna cosa NOVA que només podràs compartir de persona a persona.
Fa un temps vaig llegir al Facebook de l'Aitor Bigas alguna cosa com que “Maria” del Dofí Malalt era la millor cançó d'amor del món. Dofí Malalt és un gran nom de grup, i em fio molt del criteri de l'Aitor, així que vaig buscar a internet la manera d'escoltar “Maria”. Impossible. Des de llavors el nom de Dofí Malalt em tornava com el ressò d'una promesa. No tinc gaire clar què esperava, però des que vaig posar el casset que no he pogut treure-me'l del cap, sobretot “Titelles”, ferma candidata a millor cançó de l'any. Té la convicció del primer John Darnielle, aquesta manera de cantar cada paraula com si no hi hagués un demà, però sense el tufillo a cantautor llegit que desprèn el nord-americà. Només el silenci nerviós, veu i guitarra acústica. També m'agrada molt “Maria”, on encara hi ha aquest alè de Mountain Goats primera època barrejat amb la falta de seny de l'Adrià Puntí. El final de la cançó és ple de vida. Si us plau Famèlics, traieu-li més cassets, però que siguin més llargs.
Em vaig comprar dos cassets més, el de Germà Aire (amb dos cançons campiones: “Imprigionato” i “Girotondo”, pur Franco Battiato barrejat amb el nervi líquid dels Chills, les altres dos no tant) i el del Roger Guàrdia (un exercici d'electrònica amb guitarres shoegaze que sembla gairebé gravat al vol, tal com venien. Cada cara té una cançó i una peça curta. Pel meu gust, només la cançó de la cara A -la melodia i la percussió gairebé nadalenca són molt maques- i la peça curta de la B -estranya i pertorbadora- passarien el tall, però fa venir ganes de seguir escoltant el que gravi en un futur espero que proper). Ja els he demanat alguna cinta més, me'n fio a tope.
DOFÍ MALALT, “Engrunes” (Famèlic Cassetes, 2013)
GERMÀ AIRE, “s/t” (Famèlic Cassetes, 2013)
ROGER GUÀRDIA, “s/t” (Famèlic Cassetes, 2013)
Fotografia de portada: Aitor Bigas per Vice.es (http://aitorbigas.tumblr.com/)
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font