Si fem cas a les ficcions televisives, els detectius són éssers estranys. Ja sigui perquè amaguen un passat tortuós o per la seva intel·ligència gairebé sobrenatural, en la majoria dels casos ens trobem amb personatges excepcionals que ens posen els pèls de punta sense ser-ne conscients. Aquest principi d’any 2014 n’hem tingut una bona mostra gràcies a dues sèries de prestigi, una vella coneguda (Sherlock, BBC) i una d'acabada d’arribar que reclama convertir-se en un clàssic del gènere (True Detective, HBO).
Dos anys hem hagut d’esperar per saber què passava amb Sherlock Holmes. La tornada ha estat triomfal –èxit d’audiència el dia de la seva estrena al Regne Unit– i, sobretot, curta, ja que només es produeixen tres capítols per temporada. Durant aquest lapse d’espera, Benedict Cumberbatch, que interpreta el detectiu, ha aprofitat el temps per convertir-se en l’actor de moda, protagonitzar una mena de biopic sobre Julian Assange i fer uns balls amb Michael Fassbender a la festa dels Globus d’Or.
Mentre Cumberbatch escalava posicions en l’escala dels actors preferits de la indústria, els fans de l’audaç detectiu britànic anaven comptant els dies que faltaven per a la seva tornada. Per alguns l’expectativa ha donat pas a una petita decepció, ja que són molts els que han trobat que el primer capítol tenia poca força i pecava de dispers, a més de donar unes respostes massa vagues i simples a les grans preguntes amb què havia acabat la segona temporada. En la seva defensa, hem de remarcar que és difícil mantenir la tensió durant 90 minuts perquè ens hem acostumat a capítols d’una hora com a màxim.![]()
El petit desconcert que ha provocat el primer capítol, es veu compensat per la segona entrega de la sèrie. The Sign of Three, títol del segon capítol, tot i una mica dispers és realment divertit i juga amb un dels seus punts forts: la química entre Sherlock i Watson (Martin Freeman). Aquesta parella per obra i gràcia de l’amor ha passat a ser un triplet amb l’adhesió de Mary, la parella de Watson, interpretada per Amanda Abbington, dona de Freeman a la vida real. L'aparició d’aquest personatge només fa incrementar el caràcter còmic de la relació entre el metge i el detectiu.
![]()
On no trobem ni una mica d’humor és a True Detective, gran aposta de l’HBO i l'estrena més potent de la cadena de cable dels darrers quatre anys. Aquí la història també pivota al voltant de detectius però, en aquest cas, molt allunyats de la sofisticació britànica. Matthew McConaughey i Woody Harrelson, els dos actors protagonistes, prefereixen moure’s pels sòrdids ambients del sud d’Estats Units.
La trama se situa a Louisiana i es divideix en dos eixos temporals: per una banda veiem els dos personatges al 1995, investigant un assassinat macabre amb certs aires rituals, i per l’altra, veiem els mateixos personatges sent entrevistats deu anys més tard pel mateix cas. No es tracta d’una sèrie de ritme trepidant, el pilot aposta per un caràcter contemplatiu i diàlegs intensos i torbadors que necessiten espectadors amb temps i ganes de deixar-se portar per un ambient depressiu.
A aquest estat d’ànim desencisador hi contribueix molt la interpretació de McConaughey, que amb aquesta sèrie posa la cirereta del pastís a un any professional brillant en què s’ha reivindicat com a actor. Ell dóna la vida a Rust Cohle, un detectiu de caràcter introvertit, torturat per traumes familiars, en lluita contra l’alcoholisme i aficionat a debats filosòfics, en resum, un paper bombó.
Mentre esperem veure com evoluciona aquesta nova ficció, val la pena destacar-ne altres elements tant o més atractius que el mateix McConaughey. Per una banda la direcció de Cary Joji Fukugana, un director amb una curta trajectòria però que va rebre unes molt bones crítiques per la seva adaptació del clàssic Jane Eyre, interpretada per Michael Fassbender (el mateix que balla amb Cumberbatch a les festes amb glamur). Per l’altra, la fotografia i l’ambientació del sud dels Estats Units, una de les zones del país amb més fotogènia i més ganxo televisiu.
Fotografia de portada: BBC
Text: Alejandra Palés
Correcció: Marta C.
Dos anys hem hagut d’esperar per saber què passava amb Sherlock Holmes. La tornada ha estat triomfal –èxit d’audiència el dia de la seva estrena al Regne Unit– i, sobretot, curta, ja que només es produeixen tres capítols per temporada. Durant aquest lapse d’espera, Benedict Cumberbatch, que interpreta el detectiu, ha aprofitat el temps per convertir-se en l’actor de moda, protagonitzar una mena de biopic sobre Julian Assange i fer uns balls amb Michael Fassbender a la festa dels Globus d’Or.
Mentre Cumberbatch escalava posicions en l’escala dels actors preferits de la indústria, els fans de l’audaç detectiu britànic anaven comptant els dies que faltaven per a la seva tornada. Per alguns l’expectativa ha donat pas a una petita decepció, ja que són molts els que han trobat que el primer capítol tenia poca força i pecava de dispers, a més de donar unes respostes massa vagues i simples a les grans preguntes amb què havia acabat la segona temporada. En la seva defensa, hem de remarcar que és difícil mantenir la tensió durant 90 minuts perquè ens hem acostumat a capítols d’una hora com a màxim.
El petit desconcert que ha provocat el primer capítol, es veu compensat per la segona entrega de la sèrie. The Sign of Three, títol del segon capítol, tot i una mica dispers és realment divertit i juga amb un dels seus punts forts: la química entre Sherlock i Watson (Martin Freeman). Aquesta parella per obra i gràcia de l’amor ha passat a ser un triplet amb l’adhesió de Mary, la parella de Watson, interpretada per Amanda Abbington, dona de Freeman a la vida real. L'aparició d’aquest personatge només fa incrementar el caràcter còmic de la relació entre el metge i el detectiu.
On no trobem ni una mica d’humor és a True Detective, gran aposta de l’HBO i l'estrena més potent de la cadena de cable dels darrers quatre anys. Aquí la història també pivota al voltant de detectius però, en aquest cas, molt allunyats de la sofisticació britànica. Matthew McConaughey i Woody Harrelson, els dos actors protagonistes, prefereixen moure’s pels sòrdids ambients del sud d’Estats Units. La trama se situa a Louisiana i es divideix en dos eixos temporals: per una banda veiem els dos personatges al 1995, investigant un assassinat macabre amb certs aires rituals, i per l’altra, veiem els mateixos personatges sent entrevistats deu anys més tard pel mateix cas. No es tracta d’una sèrie de ritme trepidant, el pilot aposta per un caràcter contemplatiu i diàlegs intensos i torbadors que necessiten espectadors amb temps i ganes de deixar-se portar per un ambient depressiu.
A aquest estat d’ànim desencisador hi contribueix molt la interpretació de McConaughey, que amb aquesta sèrie posa la cirereta del pastís a un any professional brillant en què s’ha reivindicat com a actor. Ell dóna la vida a Rust Cohle, un detectiu de caràcter introvertit, torturat per traumes familiars, en lluita contra l’alcoholisme i aficionat a debats filosòfics, en resum, un paper bombó.
Mentre esperem veure com evoluciona aquesta nova ficció, val la pena destacar-ne altres elements tant o més atractius que el mateix McConaughey. Per una banda la direcció de Cary Joji Fukugana, un director amb una curta trajectòria però que va rebre unes molt bones crítiques per la seva adaptació del clàssic Jane Eyre, interpretada per Michael Fassbender (el mateix que balla amb Cumberbatch a les festes amb glamur). Per l’altra, la fotografia i l’ambientació del sud dels Estats Units, una de les zones del país amb més fotogènia i més ganxo televisiu.
Fotografia de portada: BBC
Text: Alejandra Palés
Correcció: Marta C.