Direu que sóc un bleda, però la simple aparició d'un nom propi dins una cançó sempre m'ha posat la pell de gallina. M'ha passat sempre, no importa si parlen d'amor, esports, política o fan acudits sobre un presentador de TV. No ho puc evitar: els noms propis tenen un estrany poder sobre mi que em connecta immediatament tant si conec les persones de les quals parlen com si no. La meva malaltia arriba fins al punt que no sóc capaç d'escoltar “Son mis amigos” d'Amaral sense que se m'humitegin els ulls. Els noms i cognoms omplen de realitat les cançons fent-les carn, com aquell Pedro Rojas que escrivia “Viban los compañeros!” al poema de Cesar Vallejo. Trenquen la barrera d'una escolta passiva on tot el que s'explica és com un núvol que un pot mirar sense ficar's-hi gaire. Els noms propis són plens de món.
Des que conec els vàlius que sempre m'han dit: “Els Pingüill són els bons”. No els vaig fer gaire cas tot i els mil cops que m'ho han repetit i no entenc per què: els Pingüill eren un grup amb una idea, una de bona. Totes les cançons parlarien d'algú amb noms i cognoms. Feien les cançons exclusivament per a amics, amants i col·legues.
Els vàlius i els Pingüill eren grups germans. Tocaven junts, es dedicaven cançons (“vàlius és una merda”!), i van anar plegats a Camprodon amb l'Aleix Clavera per gravar el que havia de ser el seu primer EP junts. El resultat d'aquells dies va ser el “Rierols EP” de vàlius, i un grapat de cançons de Pingüill que semblaven destinades a quedar-se en un calaix. Hagués estat una pena.
“Espècies extingides”és l'obra pòstuma de Pingüill, 4 cançons d'indie rock sense èpica que parlen d'amics i semblen dirigir-se només a ells. És probablement per això que la casset es fa tan simpàtica. No pensaven en nosaltres, però sense voler també parlaven una mica de nosaltres. Arrenca recordant l'estrany apropament al country dels Pavement del Terror twilight amb “Helena López”, per seguir amb un instrumental d'indie rock canònic amb ritmes esquinçats. Segueix la preciosa “Ota”, una d'aquestes cançons que sembla que podrien durar per sempre, com “You can have it all” dels Yo La Tengo. La lletra és una meravella: els Pingüill intenten convèncer la Ota perquè canti prometent-li gelats i excursions a la platja, omplint de “Pa-pa-pas” cada vers fins a l'infinit. No sé si els Pingüill tenen predilecció per l'And Then Nothing Turned Itself Inside-Out dels de Hoboken, perquè “Marta Cirera” també em recorda una altra cançó d'aquest disc (“Everyday”), però en tot cas, benvinguda sigui perquè també és boníssima. La Marta Cirera els fa passar vergonya perquè sempre va arreglada, fa bona olor i ells són uns maldestres. Els Pingüill podrien haver estat reis, llàstima haver-hi arribat tan tard.
PINGÜILL, Espècies extingides (Famèlic Cassettes)
Fotografia de portada: bandcamp de Famèlic
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.
Des que conec els vàlius que sempre m'han dit: “Els Pingüill són els bons”. No els vaig fer gaire cas tot i els mil cops que m'ho han repetit i no entenc per què: els Pingüill eren un grup amb una idea, una de bona. Totes les cançons parlarien d'algú amb noms i cognoms. Feien les cançons exclusivament per a amics, amants i col·legues.
Els vàlius i els Pingüill eren grups germans. Tocaven junts, es dedicaven cançons (“vàlius és una merda”!), i van anar plegats a Camprodon amb l'Aleix Clavera per gravar el que havia de ser el seu primer EP junts. El resultat d'aquells dies va ser el “Rierols EP” de vàlius, i un grapat de cançons de Pingüill que semblaven destinades a quedar-se en un calaix. Hagués estat una pena.
“Espècies extingides”és l'obra pòstuma de Pingüill, 4 cançons d'indie rock sense èpica que parlen d'amics i semblen dirigir-se només a ells. És probablement per això que la casset es fa tan simpàtica. No pensaven en nosaltres, però sense voler també parlaven una mica de nosaltres. Arrenca recordant l'estrany apropament al country dels Pavement del Terror twilight amb “Helena López”, per seguir amb un instrumental d'indie rock canònic amb ritmes esquinçats. Segueix la preciosa “Ota”, una d'aquestes cançons que sembla que podrien durar per sempre, com “You can have it all” dels Yo La Tengo. La lletra és una meravella: els Pingüill intenten convèncer la Ota perquè canti prometent-li gelats i excursions a la platja, omplint de “Pa-pa-pas” cada vers fins a l'infinit. No sé si els Pingüill tenen predilecció per l'And Then Nothing Turned Itself Inside-Out dels de Hoboken, perquè “Marta Cirera” també em recorda una altra cançó d'aquest disc (“Everyday”), però en tot cas, benvinguda sigui perquè també és boníssima. La Marta Cirera els fa passar vergonya perquè sempre va arreglada, fa bona olor i ells són uns maldestres. Els Pingüill podrien haver estat reis, llàstima haver-hi arribat tan tard.
PINGÜILL, Espècies extingides (Famèlic Cassettes)
Fotografia de portada: bandcamp de Famèlic
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.