Els discos en format físic no són només una qüestió de fetitxisme. Més enllà de l'elecció estètica, l'elecció del format implica un ordre de prioritats dins el si del grup: perdurarà? El presentarem com un tresor ple de detalls i focs d'artifici? Ho farem el més econòmic possible? I si ho fem així: farem que sigui maco igualment o passarem de tot? I la gravació... 7 anys d'estudi com uns Pink Floyd qualssevol o fem un“aquí te pillo aquí te mato”? Gravat en directe tots junts tocant alhora, o per separat, pista a pista? Un single o un LP? Quantes cançons en total? De tot el que hem fet, de què volem deixar constància i com? Cada una d'aquestes preguntes van implícites dins el disc, hagin estat formulades o no, i afecten el que escoltem. El 7” de Son Bou podria ser un exemple perfecte: el seu premsat comprès per fer-hi encabir com més cançons millor és una decisió que n'implica d'altres molt més importants: col·locar la qualitat de les cançons per sobre de la qualitat del so.
Als Son Bou no els preocupa sonar twee, així com tampoc no els preocupa ser mimètics amb cap altra cosa, és per això que són tan bons. Fan cançons que poden recordar (i recorden, és clar!) a un munt de grups anglesos de la segona meitat dels vuitanta, però sempre tenen alguna cosa que els aparta. Un ritme fotut, un canvi estrany, un brunzit de guitarra que ho amaga tot i, alhora, melodies de veu enganxoses, cors convertint cada cançó en un clàssic instantani... Les cançons de Son Bou són com l’enterrament de la sardina, una distorsió que celebra l’arribada de l’estiu.
Aquest primer single sona bastant diferent en digital i en disc. A veure com ho explico sense fer-vos un embolic. Tots dos sonen a llauna, de vegades el feedback se’ls escapa de les mans, són vius. Simplement el single està tan comprès que fa una mica de bola, com una petita explosió que no deixa de sonar fins que l’agulla s’aixeca del disc. I no és dolent del tot, aquesta bola em recorda a Henry’s Dress, tot i que les cançons no s'hi assemblen de més. Però què havien de fer? Jo tampoc trauria cap cançó!
Son Bou són la Rosa (també a Sam & Cooke), el Sergi (també a Le Pianc, Viva Ben-Hur, Diagrama H-R i última època d’Epic Kind) i el Txuso (també a Pelea! i Pedro Páramo), tres persones molt actives al subsòl de la ciutat (munten concerts, tenen segells, fan còmics i fanzines...) i la portada d’aquest singleés una de les més boniques que tinc a casa.
Als Son Bou no els preocupa sonar twee, així com tampoc no els preocupa ser mimètics amb cap altra cosa, és per això que són tan bons. Fan cançons que poden recordar (i recorden, és clar!) a un munt de grups anglesos de la segona meitat dels vuitanta, però sempre tenen alguna cosa que els aparta. Un ritme fotut, un canvi estrany, un brunzit de guitarra que ho amaga tot i, alhora, melodies de veu enganxoses, cors convertint cada cançó en un clàssic instantani... Les cançons de Son Bou són com l’enterrament de la sardina, una distorsió que celebra l’arribada de l’estiu.
Aquest primer single sona bastant diferent en digital i en disc. A veure com ho explico sense fer-vos un embolic. Tots dos sonen a llauna, de vegades el feedback se’ls escapa de les mans, són vius. Simplement el single està tan comprès que fa una mica de bola, com una petita explosió que no deixa de sonar fins que l’agulla s’aixeca del disc. I no és dolent del tot, aquesta bola em recorda a Henry’s Dress, tot i que les cançons no s'hi assemblen de més. Però què havien de fer? Jo tampoc trauria cap cançó!
Son Bou són la Rosa (també a Sam & Cooke), el Sergi (també a Le Pianc, Viva Ben-Hur, Diagrama H-R i última època d’Epic Kind) i el Txuso (també a Pelea! i Pedro Páramo), tres persones molt actives al subsòl de la ciutat (munten concerts, tenen segells, fan còmics i fanzines...) i la portada d’aquest singleés una de les més boniques que tinc a casa.
SON BOU, s/t (Hao! discos)
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font