Amb la llista de millors discos de 2012 diem adéu a la nostra manera a l’any. Un cicle que musicalment vindrà marcat per sempre per la pujada de l’IVA i les retallades que ens estan matant poc a poc la cultura i que ha portat un degoteig constant de males notícies, la més recent, la mort ja anunciada del Primavera Club a Barcelona. Però per sobre de tot això ens hi ha les cançons, i això no hi haurà crisi que ho aturi. Ningú ens treurà el somriure al sentir un tema d’en Joan Colomo, els ulls oberts que et deixa un disc de Betunizer o el veure’t reflectit en una lletra de la Maria Rodes. Ni ens prohibirà sentir-nos en un paisatge bucòlic d’en Pau Vallvé ni desfasar-nos amb temes de Mujeres o Aliment, ni molt menys deixar de pensar que The Free Fall Band són la gran esperança de la melodia. Brindem a la seva salut, a la de les bandes que ens fan els dies millors i la vida més fàcil. Perquè això no ens ho treurà ningú. No ho aconseguiran. A la puta merda, que crida Autodestrucció en nom de tots nosaltres.
Seny mai, rauxa sempre.
- llegeix la llista del 20 a l'11-
Quina puta meravella de Kraut psicodèlic i rocker que han fet aquests tres valencians. Encara no ha fet prou rebombori, tot i omplir la sala Sidecar durant el passat Primavera Club i deixar extasiats a tots els presents. De ben segur, però, que en breu estaran allà on es mereixen. La seva música és equiparable ràpidament als americans Cave. Juguen amb aquest equilibri fràgil entre la densitat justa, el ritme ballaruc i l'èpica de pista de ball. La versatilitat de la seva música no s'acaba d'entreveure al disc, més dens i farragós que el directe, però aquí recau el paler de diferenciar el disc del directe. Aquest debut dels valencians arranca amb força, amb molta força, tanta com les poques setmanes que han necessitat després de la seva publicació per colar-se a les llistes, i per poc bé que ho facin no serà la seva posició més alta.
Lluís Huedo
Cada cop que escolto o parlo de Mujeres em recordo de la frase que em va dir un amic a un dels seus primers concerts. “Ells no saben la falta que ens feien”. Als Mujeres ens els vam fer nostres des del primer dia. Ens feien falta. I encara ens en fan. Sóc plenament conscient que no us he de convèncer de res. Els que penseu que els Black Lips van inventar el rock seguireu pensant que són uns copions, que de què van, com si pretenguessin insultar la vostra intel·ligència, el vostre criteri de coneixedors de “la tendència”. Però vosaltres no sou d'aquests, oi? Els Mujeres són un grup que no amaga gens les seves influències. Pots saber el que els agrada escoltant les cançons amb una mica d'atenció. Pots veure d'on vénen, però no pots pretendre saber fins on volen arribar. I això us pot tocar els collons, ja ho sé. Però sabeu què? Oblideu el que sabíeu perquè els Mujeres no són dels que van amb el llibre de text a sobre. Saben el que els agrada i perquè, però a l'hora de fer-ho no els cal falsejar res. Ho fan de veritat, és per això que ens fan tanta falta.
Soft Gems, el segon disc de Mujeres, va més enllà del cop d'aire fresc del seu debut. Sona més antic i brut que el seu debut, les cançons són més rodones, les guitarres són més al seu lloc, les segones veus són més enganxoses i els noms dels seus referents estan una mica més diluïts entre ells. Comença el disc amb una línia de baix absolutament assassina. “Soft Gems part I” és el creuament infernal entre els darrers Thee Oh Sees i els Trashmen. Un pepinaco al qual segueix un clàssic instantani del grup, “Salvaje”, el hit que els Saicos no van tenir temps a fer. El disc no deixa ni un moment de treva. Es barregen clàssics del seu repertori com la molt Velvet Underground“How I am” (brillant!), amb balades estripades com “I'm over with you” (per mi una de les cançons de l'any), guitarres Link Wray amb tornades que són pur mersey beat, una secció rítmica a prova de bombes (no hi ha ni una sola cançó de Mujeres que no puguis seguir picant de mans) i la màgia intangible d'unes cançons molt per sobre de la mitjana.
Perquè amics, i ara no us poseu les mans al cap, els Mujeres es mengen amb patates qualsevol altre grup de garatge no-revival del món, amb molt poques excepcions (Thee Oh Sees). Ja sé que això de la música no és una competició, però després de veure en directe gent com el Mikal Cronin o la Shannon and the Clams (per posar dos exemples excelsos), no puc evitar pensar en tots els que critiquen Mujeres perquè segueixen una corrent que no forma part de la seva tradició. I què? Ells són senzillament millors.
Quique Ramos
Hi ha música que ha estat fabricada amb el clar propòsit de ser difosa a través dels altaveus d’un terminal mòbil en espais com els vagons del metro o a les portes d’un centre comercial en una calorosa tarda d’estiu. No és aquest el cas de la música de Pau Vallvé. Les seves cançons exigeixen ser captades entre els auriculars, a soles si és possible i en la calma d’un paisatge o en la foscor de la penombra si s’escau. De Bosc arriba dos anys després del llançament de 2010 (Amniòtic, 10), un disc que va posar a Pau Vallvé en el lloc que es mereix, fruit en part de l’èxit assolit per “Protagonistes”, a banda d’un repertori de cançons indiscutible. Podríem dir que les expectatives que requeien sobre De Bosc (Amniòtic, 12) eren elevades i la pregunta a hores d’ara seria si aquestes s’han complert. Difícilment algú que congeniés amb 2010 no ho farà amb De Bosc, l’essència es manté intacta i va una passa més enllà en la confecció d’un treball que mereix ser valorat com un tot. “Un Gran Riu de Fang”, “Adéu Siau” o la continuació dels “Amics dels Cirerers”, titulada “Geranis als Balcons”, són la marca de la casa d’un artista únic.
Joel Panadés
Em vibra l’ànima cada cop que arranca el disc de Dulce Pájara de Juventud amb “Feel” i “Gigalove”, són un maleït xiclet enganxat a la closca, un d’aquells amb gust de meló farcit de sidral. Frescor, energia i psicodèlica experimentant dins d’uns marges ben definits on es mantenen fidels al seu estil. La part lírica de les composicions és més aviat justa, però alhora suficient, i donen pes als instruments i utilitzen els acompanyaments vocals com a fil melòdic, tal com demostren a “Dear Bruno” o “Ani”. Amants del ‘Joga Bonito’ musical, a “Nacer 3” instrumentalitzen el discurs religiós d’un predicador extasiat en àudio latino al més pur estil Goodspeed You! Black Emperor. Un altre riff de guitarra dels que et deixen les cervicals amb l’elasticitat d’una regalèssia a “The Fear” per acabar acomiadant-se amb dos talls que ben bé podrien ser una declaració d’intencions de cara a futures composicions del grup.
Joel Panadés
Hi ha tradicions que és millor no trencar mai, malgrat que el tradicionalisme, com a concepte, acostumi a ser un terme pejoratiu. En trobaríem de dos tipus, les que són banals, rutinàries i automàtiques i les que són un moment que esperes tot l'any, perquè encara que passin els anys ho segueixes gaudint com el primer dia. Ho hem explicat moltes vegades: el primer post de música que es va escriure en aquesta santa casa tenia en Joan Colomo de protagonista, i junts, cada un a la nostra manera -ell moltíssim més que nosaltres, òbviament- hem crescut i progressat adequadament. Segurament és l'artista fetitxe del Gentnormal, i escriure sobre en Joan (i en Guille, i en Xavi) ja ha passat d'anti-objectiu per fan a anti-objectiu per col·lega. Però total, a aquestes alçades ja m'és igual posar la meva -poca- credibilitat de crític -de merda- quan parlo dels discos d'en Colomo a disposició del poble expectant de llegir ressenyes objectives en aquest bloc.
En Joan Colomo ha tornat a fer un molt bon disc. No té la brillantor del seu debut, però és que això és pràcticament impossible. Tampoc té un himne intergeneracional, brillant i clarivident com “Màgic”. Però te un grapat de cançons que, com sempre, poc tenen a veure una amb l'altra, malgrat que són magnífiques en conjunt. Colomo segueix a Producto Interior Bruto Vol II el mateixos paràmetres que als seus dos altres LP, sense dissimular. I això, és clar, fa que en siguis fan a la primera escolta.
Tres característiques habituals:
- Eclecticisme d'arrel pop.
- Lletres properes, ultra-humanes, iròniques, divertides, sinceres i introspectives
- Hits indiscutibles.
Perquè n'està ple, com sempre.
I això també és una tradició, com també ho és que cada any em toqui parlar del disc de marras que en Joan ha tret durant els últims dotze mesos. Sigui amb el seu nom, amb La Célula Durmiente o com si els fa amb la Beth Rodergas -el primer nom random que m'ha vingut al cap- sempre serà un plaer seguir escoltant-lo i escriure al bloc que ha fet un LP de puta mare.
Jordi Garrigós
Deu ser que el punk-rock s’alimenta dels rajos del sol i respira sal marina. Formats a la Costa Brava, Aliment van publicar el passat mes de novembre el seu disc debut després d’haver llençat un EP aquest mateix any i amb l’experiència d’un split EP que va veure la llum a finals de l’any passat de la mà amb Furguson. Holy Slap (La Castanya, 2012) és un cançoner festiu de 25 minuts de pistons accelerats i litrones de cervesa, una oda al desgast vocal i als brams sense pretensions, just al punt del camí on es creuen el rock clàssic de Ramones i el garage rock de tota la vida. Una partida de pintball dins del crani amb bola extra. I en aquest espai reduït de temps encara trobem permutacions que experimenten una mica més enllà de la idea general del disc com a “Holy Slap” o “El del Perro”. Coi, no semblen d’aquí.
Joel Panadés.
No ens enganyem, aquest és el putu millor disc de l'any. Si no ho és a GN és perquè això és un cau de poperos. No tinc res més a afegir, però com haig d'omplir un nombre determinat de caràcters, aprofitaré per dir que València està de moda. El que està sortint ara mateix d'allà són putes meravelles. Per aquí sota teniu els Jupiter Lion (on hi ha el cantant de Betunizer) i espero que en breu traiem la ressenya de Polígono Hindú Astral. Aquest trident hauria d'estar entre els 5 millors discos d'aquest 2012, així de clar. Les composicions de Betunizer són excelses, són d'una precisió, magnitud i intel·ligència musical difícils de trobar i, conjuntament amb la seva visceralitat controlada, aporten una de les obres més interessants dels últims temps. Gràcies. Moltes gràcies per fer un disc així.
Lluís Huedo
Les cançons sobre inflar-se a beure, posar-se fins al cul de droga, enviar-ho tot a la merda i matar gats són molt divertides quan les canta algú de 15-20 anys, però quan les fa un senyor de 30 anys, la cosa canvia. Tot és molt més seriós. “Com si féssim un foradet en una presa i la pressió insuportable contra la minúscula sortida la fes petar sencera i l'aigua se'ns endugués per davant i ens fes rebotar contra les roques i se'ns rebentés el crani al cap de pocs segons, el cor a mil de l'energia desfermada i de l'evidència de la nostra inevitable fi.” Diu el Martí Sales sobre “A la puta merda tot”, una de les perles del debut d'Autodestrucció, i podria estar parlant del disc. Perquè Corre corre paralíticés una puta bestiesa: hardcore melòdic a tota pastilla, sense por i directe a l'abisme. Un disc nihilista i divertit, ple de frases colpidores que et glacen la sang. Tot és una puta merda i l'única medicina possible és destruir-te més ràpid del que pot fer-ho el món. Perfecte!
Autodestrucció és el projecte en solitari de Candid Coll (Zeidun, El Petit de Cal Eril,...), una catarsi brutal en forma de píndoles de dos minuts que criden a la nostre memòria i allà es queden, podrint tota la resta. “A la puta merda tot”, “Em vull morir fumant”, “Droga”, “Apunta-ho a l'iman”, “La birra”, tot són himnes absoluts. Tot són alegries. Musicalment, no té cap misteri més enllà de la bufetada que suposa cada una de les 11 cançons del disc. Però és tan excepcional que t'escup a la cara. “És brutal com aquest disc ens diu 'Ei nanos, ho havíeu oblidat, però el hardcore melòdic és la puta hòstia, recollons'. I recollons, hòstia puta, és veritat. Recordo tenir 15 anys i estar absolutament flipat amb tots els grups d’aquest gènere i recordo que em donaven una força que pocs més grups m’han transmès. Després el temps passa i el gènere es menysprea absolutament, deixant-lo al nivell de la merda, com si només pogués ésser apreciat durant una etapa adolescent, quan el cervell encara no pot discernir el que és bo del que és una puta brossa. És per això que trobo absolutament genial reivindicar aquest estil de música, sobretot ara, quan més fora de lloc està. I sobretot perquè el disc té cançons collonudes i li suda absolutament com collons ha de sonar.” (Pol Rodellar, Mujeres). No es pot dir millor.
Quique Ramos
Repassem els darrers dos anys de The Free Fall Band. Ja que avui escric que aquests nanos han fet el que per nosaltres és el segon millor disc que s'ha fet el 2012 en un país de 12 milions d'habitants, millor posem-nos abans en situació. Els va descobrir en Kiko Amat quan eren uns post-adolescents -n'està molt orgullós, com per no estar-ho- i poc després va recollir el testimoni en Miqui Puig, que els va adoptar musicalment i es va implicar amb la banda amb una devoció absoluta. A partir d'aquí van seguir el camí habitual de les bandes que comencen. Amb una diferència: ells eren millors. I per això, per exemple, van guanyar tots els concursos de grups maqueteros als quals es presentaven o anaven fent seguidors furtius i militants per aquests mons de déu. Què els faltava, doncs, per arribar a ser un grup favorit de la massa? Un disc, un fotut disc com aquest, és clar. Òbviament té fissures i moments en què la inexperiència els juga males passades. Però, ei, no és un punt en contra, ni molt menys. Ho fa tot més sincer, més autèntic i més bonic. Perquè així són totes i cada una de les cançons del seu LP de debut: boniques, autèntiques, sinceres. Un compendi de la millor música pop del planeta, però adaptada a l'emergència juvenil i a la realitat de quatre nanos de Mataró. Ni més ni menys. Potser massa acostumats a escoltar bandes joves relativament poc pretensioses, els The Free Fall Band van -per sort- molt més enllà. Perquè busquen la puta cançó perfecte, la melodia que et desarma, la tornada efectivíssima, el one-head-shot. I se'n surten com si fes anys que dominen el gremi.
Escoltar Elephants never forgettés emocionar-se a cada estrofa, això si tens cor, és clar. Tot comença amb un homenatge als The Zombies (“Listen to me, mama! Today, I've heard a little Zombie's song back in the school And I could've sworn that nostalgic tears”) i no és casualitat, perquè valoren -com fan les persones educades- tot allò que han après dels vells i bells discos que els han anat arribant. Aquesta és la seva manera d'agrair una educació alternativa a la convencional. Però això no és un posat de “sí, hem escoltat Teenage Fanclub i Beach Boys”. Ni molt menys. Ells els han escoltat, els han sentit, els han entès i després han provat d'apropar-se al que aquests herois han creat abans. Només així s'explica que els surtin monuments pop com “When the apple tree” o “Miqui two nostalgic song's”, cançons que només es poden entendre com un agraïment a tot aquest background.
Un disc com feia molt temps que no apareixia en aquest país. A més, en directe fan versions de Jonathan Richman, Violent Femmes o New Order. Què cony més voleu?
Jordi Garrigós
Hi ha una diferència molt bàsica entre tu, lector, o jo, qui s’encarrega d’aquesta ressenya, i la Maria Rodés. I és que ella escriu cançons i fa discos. Oh, que observador. No, no he vingut a explicar obvietats, em refereixo al fet que tu, jo i tots podríem signar els pensaments que han acompanyat la Maria durant els mesos de composició de Sueño Triangular, el seu tercer disc. El que ens fa diferents és que els seus queden plasmats a cançons intensíssimes i meravelloses, però els sentiments són els mateixos: un viatge de sensacions amb les quals et trobes durant un cicle concret i convuls de temps. Odi, amor i una paraula indeterminada que queda entremig d’aquests dos estats; alguna cosa així deu ser el somni triangular del qual parla Fernando Pessoa i que tant ha agradat a la Maria com a concepte per a titular l’LP. En aquest disc hi ha culpa, molta culpa seva –de Rodès–, com de l’altra persona, i hi ha rancúnia, i hi ha odi, i hi ha amor i tristor i felicitat. Sentiments que s’entremesclen i es van trobant durant tot el tracklist, que van apareixent sense un ordre determinat.
Una de les frases més recordades del seu disc de debut com a Maria Rodès era “sabes bien que yo tiendo a pensar que todo va a salir muy mal”. I no conec –gaire– a la persona, però com a músic o escriptora, Rodès manté aquesta premissa pessimista sense deixar massa marge al mig got ple: “Si et mires al mirall fixament als ulls, diga'm què hi veus darrere del fum. Jo hi veig por” escriu a “Mirall”, “Ya lo creo tengo lo que me merezco por haber creído que quería cambiar” de “Transiciones” o la puntada de peu a l’estómac de desconfiança que és “Anabeluna”: “Firme en tu indecisión, firme el control de la función. Tu sonrisa de pésimo actor hoy no te salvará”. Hòsties a mansalva, cap a un mateix, cap a l’altra persona, la vida de la Maria, i la meva, i la teva. Però aquest somni a tres, aquest cicle, ja ho hem dit, també té petits moments on la convulsió i la confrontació deixen pas a la tendresa, a la esperança que ho-farem-millor i ens en sortirem, com “Que fácil” o “Te vi” (“antes o después todos vuelven”).
Un disc de viatge, de pujades i baixades i que musicalment combina la cerca de la melodia amb els arranjaments justos per transportar-te als paisatges que descriguin les lletres. Perquè aquestes són les protagonistes i marquen l’atmosfera de la cançó. I és un disc generalment fosc, però també amb moments de llum que et deixen cara de felicitat, com de babau. Plena de veritats interiors irrefutables i de moments d’una intensitat brutal, de knockouts, de no aixecar-te. Feu una mirada al vostre interior, una volta introspectiva a vosaltres mateixos: tindreu les mateixes pors i esperances que la Maria. I això és el que fa que sigui el disc de l’any, la clarividència a l'hora d’expressar, la facilitat per trobar-hi l’atmosfera i finalment la dolçor superficial de la seva veu, a la qual es impossible no caure rendit. Ni folk, ni oníric, un mirall interior de Maria Rodès, sense més. Això és el que hi ha: “Yo lo que quería era verte feliz”, ens diu. Sinceritat absoluta, és clar, però ningú havia dit que això fos fàcil.
Jordi Garrigós
Fotografia de portada: GN
Text: GN
Correcció: Joanaina Font
Seny mai, rauxa sempre.
- llegeix la llista del 20 a l'11-
 | 10. Jupiter Lion Jupiter Lion (BCore Disc) Ressenya |
Quina puta meravella de Kraut psicodèlic i rocker que han fet aquests tres valencians. Encara no ha fet prou rebombori, tot i omplir la sala Sidecar durant el passat Primavera Club i deixar extasiats a tots els presents. De ben segur, però, que en breu estaran allà on es mereixen. La seva música és equiparable ràpidament als americans Cave. Juguen amb aquest equilibri fràgil entre la densitat justa, el ritme ballaruc i l'èpica de pista de ball. La versatilitat de la seva música no s'acaba d'entreveure al disc, més dens i farragós que el directe, però aquí recau el paler de diferenciar el disc del directe. Aquest debut dels valencians arranca amb força, amb molta força, tanta com les poques setmanes que han necessitat després de la seva publicació per colar-se a les llistes, i per poc bé que ho facin no serà la seva posició més alta.
Lluís Huedo
 | 9. Mujeres Soft gems (Sones) Ressenya |
Cada cop que escolto o parlo de Mujeres em recordo de la frase que em va dir un amic a un dels seus primers concerts. “Ells no saben la falta que ens feien”. Als Mujeres ens els vam fer nostres des del primer dia. Ens feien falta. I encara ens en fan. Sóc plenament conscient que no us he de convèncer de res. Els que penseu que els Black Lips van inventar el rock seguireu pensant que són uns copions, que de què van, com si pretenguessin insultar la vostra intel·ligència, el vostre criteri de coneixedors de “la tendència”. Però vosaltres no sou d'aquests, oi? Els Mujeres són un grup que no amaga gens les seves influències. Pots saber el que els agrada escoltant les cançons amb una mica d'atenció. Pots veure d'on vénen, però no pots pretendre saber fins on volen arribar. I això us pot tocar els collons, ja ho sé. Però sabeu què? Oblideu el que sabíeu perquè els Mujeres no són dels que van amb el llibre de text a sobre. Saben el que els agrada i perquè, però a l'hora de fer-ho no els cal falsejar res. Ho fan de veritat, és per això que ens fan tanta falta.
Soft Gems, el segon disc de Mujeres, va més enllà del cop d'aire fresc del seu debut. Sona més antic i brut que el seu debut, les cançons són més rodones, les guitarres són més al seu lloc, les segones veus són més enganxoses i els noms dels seus referents estan una mica més diluïts entre ells. Comença el disc amb una línia de baix absolutament assassina. “Soft Gems part I” és el creuament infernal entre els darrers Thee Oh Sees i els Trashmen. Un pepinaco al qual segueix un clàssic instantani del grup, “Salvaje”, el hit que els Saicos no van tenir temps a fer. El disc no deixa ni un moment de treva. Es barregen clàssics del seu repertori com la molt Velvet Underground“How I am” (brillant!), amb balades estripades com “I'm over with you” (per mi una de les cançons de l'any), guitarres Link Wray amb tornades que són pur mersey beat, una secció rítmica a prova de bombes (no hi ha ni una sola cançó de Mujeres que no puguis seguir picant de mans) i la màgia intangible d'unes cançons molt per sobre de la mitjana.
Perquè amics, i ara no us poseu les mans al cap, els Mujeres es mengen amb patates qualsevol altre grup de garatge no-revival del món, amb molt poques excepcions (Thee Oh Sees). Ja sé que això de la música no és una competició, però després de veure en directe gent com el Mikal Cronin o la Shannon and the Clams (per posar dos exemples excelsos), no puc evitar pensar en tots els que critiquen Mujeres perquè segueixen una corrent que no forma part de la seva tradició. I què? Ells són senzillament millors.
Quique Ramos
 | 8. Pau Vallvé De Bosc (Amniòtic) Ressenya |
Hi ha música que ha estat fabricada amb el clar propòsit de ser difosa a través dels altaveus d’un terminal mòbil en espais com els vagons del metro o a les portes d’un centre comercial en una calorosa tarda d’estiu. No és aquest el cas de la música de Pau Vallvé. Les seves cançons exigeixen ser captades entre els auriculars, a soles si és possible i en la calma d’un paisatge o en la foscor de la penombra si s’escau. De Bosc arriba dos anys després del llançament de 2010 (Amniòtic, 10), un disc que va posar a Pau Vallvé en el lloc que es mereix, fruit en part de l’èxit assolit per “Protagonistes”, a banda d’un repertori de cançons indiscutible. Podríem dir que les expectatives que requeien sobre De Bosc (Amniòtic, 12) eren elevades i la pregunta a hores d’ara seria si aquestes s’han complert. Difícilment algú que congeniés amb 2010 no ho farà amb De Bosc, l’essència es manté intacta i va una passa més enllà en la confecció d’un treball que mereix ser valorat com un tot. “Un Gran Riu de Fang”, “Adéu Siau” o la continuació dels “Amics dels Cirerers”, titulada “Geranis als Balcons”, són la marca de la casa d’un artista únic.
Joel Panadés
 | 7. Dulce Pájara de Juventud Dulce Pájara de Juventud (Bcore Disc) Ressenya |
Em vibra l’ànima cada cop que arranca el disc de Dulce Pájara de Juventud amb “Feel” i “Gigalove”, són un maleït xiclet enganxat a la closca, un d’aquells amb gust de meló farcit de sidral. Frescor, energia i psicodèlica experimentant dins d’uns marges ben definits on es mantenen fidels al seu estil. La part lírica de les composicions és més aviat justa, però alhora suficient, i donen pes als instruments i utilitzen els acompanyaments vocals com a fil melòdic, tal com demostren a “Dear Bruno” o “Ani”. Amants del ‘Joga Bonito’ musical, a “Nacer 3” instrumentalitzen el discurs religiós d’un predicador extasiat en àudio latino al més pur estil Goodspeed You! Black Emperor. Un altre riff de guitarra dels que et deixen les cervicals amb l’elasticitat d’una regalèssia a “The Fear” per acabar acomiadant-se amb dos talls que ben bé podrien ser una declaració d’intencions de cara a futures composicions del grup.
Joel Panadés
 | 6. Joan Colomo Producto Interior Bruto Vol II (Bcore Disc) Ressenya |
Hi ha tradicions que és millor no trencar mai, malgrat que el tradicionalisme, com a concepte, acostumi a ser un terme pejoratiu. En trobaríem de dos tipus, les que són banals, rutinàries i automàtiques i les que són un moment que esperes tot l'any, perquè encara que passin els anys ho segueixes gaudint com el primer dia. Ho hem explicat moltes vegades: el primer post de música que es va escriure en aquesta santa casa tenia en Joan Colomo de protagonista, i junts, cada un a la nostra manera -ell moltíssim més que nosaltres, òbviament- hem crescut i progressat adequadament. Segurament és l'artista fetitxe del Gentnormal, i escriure sobre en Joan (i en Guille, i en Xavi) ja ha passat d'anti-objectiu per fan a anti-objectiu per col·lega. Però total, a aquestes alçades ja m'és igual posar la meva -poca- credibilitat de crític -de merda- quan parlo dels discos d'en Colomo a disposició del poble expectant de llegir ressenyes objectives en aquest bloc.
En Joan Colomo ha tornat a fer un molt bon disc. No té la brillantor del seu debut, però és que això és pràcticament impossible. Tampoc té un himne intergeneracional, brillant i clarivident com “Màgic”. Però te un grapat de cançons que, com sempre, poc tenen a veure una amb l'altra, malgrat que són magnífiques en conjunt. Colomo segueix a Producto Interior Bruto Vol II el mateixos paràmetres que als seus dos altres LP, sense dissimular. I això, és clar, fa que en siguis fan a la primera escolta.
Tres característiques habituals:
- Eclecticisme d'arrel pop.
- Lletres properes, ultra-humanes, iròniques, divertides, sinceres i introspectives
- Hits indiscutibles.
Perquè n'està ple, com sempre.
I això també és una tradició, com també ho és que cada any em toqui parlar del disc de marras que en Joan ha tret durant els últims dotze mesos. Sigui amb el seu nom, amb La Célula Durmiente o com si els fa amb la Beth Rodergas -el primer nom random que m'ha vingut al cap- sempre serà un plaer seguir escoltant-lo i escriure al bloc que ha fet un LP de puta mare.
Jordi Garrigós
 | 5. Aliment Holy Slap (La Castanya) Ressenya |
Deu ser que el punk-rock s’alimenta dels rajos del sol i respira sal marina. Formats a la Costa Brava, Aliment van publicar el passat mes de novembre el seu disc debut després d’haver llençat un EP aquest mateix any i amb l’experiència d’un split EP que va veure la llum a finals de l’any passat de la mà amb Furguson. Holy Slap (La Castanya, 2012) és un cançoner festiu de 25 minuts de pistons accelerats i litrones de cervesa, una oda al desgast vocal i als brams sense pretensions, just al punt del camí on es creuen el rock clàssic de Ramones i el garage rock de tota la vida. Una partida de pintball dins del crani amb bola extra. I en aquest espai reduït de temps encara trobem permutacions que experimenten una mica més enllà de la idea general del disc com a “Holy Slap” o “El del Perro”. Coi, no semblen d’aquí.
Joel Panadés.
 | 4. Betunizer Boogalizer (BCore Disc) Ressenya |
No ens enganyem, aquest és el putu millor disc de l'any. Si no ho és a GN és perquè això és un cau de poperos. No tinc res més a afegir, però com haig d'omplir un nombre determinat de caràcters, aprofitaré per dir que València està de moda. El que està sortint ara mateix d'allà són putes meravelles. Per aquí sota teniu els Jupiter Lion (on hi ha el cantant de Betunizer) i espero que en breu traiem la ressenya de Polígono Hindú Astral. Aquest trident hauria d'estar entre els 5 millors discos d'aquest 2012, així de clar. Les composicions de Betunizer són excelses, són d'una precisió, magnitud i intel·ligència musical difícils de trobar i, conjuntament amb la seva visceralitat controlada, aporten una de les obres més interessants dels últims temps. Gràcies. Moltes gràcies per fer un disc així.
Lluís Huedo
 | 3. Autodestrucció Corre corre paralític Ressenya |
Les cançons sobre inflar-se a beure, posar-se fins al cul de droga, enviar-ho tot a la merda i matar gats són molt divertides quan les canta algú de 15-20 anys, però quan les fa un senyor de 30 anys, la cosa canvia. Tot és molt més seriós. “Com si féssim un foradet en una presa i la pressió insuportable contra la minúscula sortida la fes petar sencera i l'aigua se'ns endugués per davant i ens fes rebotar contra les roques i se'ns rebentés el crani al cap de pocs segons, el cor a mil de l'energia desfermada i de l'evidència de la nostra inevitable fi.” Diu el Martí Sales sobre “A la puta merda tot”, una de les perles del debut d'Autodestrucció, i podria estar parlant del disc. Perquè Corre corre paralíticés una puta bestiesa: hardcore melòdic a tota pastilla, sense por i directe a l'abisme. Un disc nihilista i divertit, ple de frases colpidores que et glacen la sang. Tot és una puta merda i l'única medicina possible és destruir-te més ràpid del que pot fer-ho el món. Perfecte!
Autodestrucció és el projecte en solitari de Candid Coll (Zeidun, El Petit de Cal Eril,...), una catarsi brutal en forma de píndoles de dos minuts que criden a la nostre memòria i allà es queden, podrint tota la resta. “A la puta merda tot”, “Em vull morir fumant”, “Droga”, “Apunta-ho a l'iman”, “La birra”, tot són himnes absoluts. Tot són alegries. Musicalment, no té cap misteri més enllà de la bufetada que suposa cada una de les 11 cançons del disc. Però és tan excepcional que t'escup a la cara. “És brutal com aquest disc ens diu 'Ei nanos, ho havíeu oblidat, però el hardcore melòdic és la puta hòstia, recollons'. I recollons, hòstia puta, és veritat. Recordo tenir 15 anys i estar absolutament flipat amb tots els grups d’aquest gènere i recordo que em donaven una força que pocs més grups m’han transmès. Després el temps passa i el gènere es menysprea absolutament, deixant-lo al nivell de la merda, com si només pogués ésser apreciat durant una etapa adolescent, quan el cervell encara no pot discernir el que és bo del que és una puta brossa. És per això que trobo absolutament genial reivindicar aquest estil de música, sobretot ara, quan més fora de lloc està. I sobretot perquè el disc té cançons collonudes i li suda absolutament com collons ha de sonar.” (Pol Rodellar, Mujeres). No es pot dir millor.
Quique Ramos
 | 2. The Free Fall Band Elephants never forget (LAV) Ressenya |
Repassem els darrers dos anys de The Free Fall Band. Ja que avui escric que aquests nanos han fet el que per nosaltres és el segon millor disc que s'ha fet el 2012 en un país de 12 milions d'habitants, millor posem-nos abans en situació. Els va descobrir en Kiko Amat quan eren uns post-adolescents -n'està molt orgullós, com per no estar-ho- i poc després va recollir el testimoni en Miqui Puig, que els va adoptar musicalment i es va implicar amb la banda amb una devoció absoluta. A partir d'aquí van seguir el camí habitual de les bandes que comencen. Amb una diferència: ells eren millors. I per això, per exemple, van guanyar tots els concursos de grups maqueteros als quals es presentaven o anaven fent seguidors furtius i militants per aquests mons de déu. Què els faltava, doncs, per arribar a ser un grup favorit de la massa? Un disc, un fotut disc com aquest, és clar. Òbviament té fissures i moments en què la inexperiència els juga males passades. Però, ei, no és un punt en contra, ni molt menys. Ho fa tot més sincer, més autèntic i més bonic. Perquè així són totes i cada una de les cançons del seu LP de debut: boniques, autèntiques, sinceres. Un compendi de la millor música pop del planeta, però adaptada a l'emergència juvenil i a la realitat de quatre nanos de Mataró. Ni més ni menys. Potser massa acostumats a escoltar bandes joves relativament poc pretensioses, els The Free Fall Band van -per sort- molt més enllà. Perquè busquen la puta cançó perfecte, la melodia que et desarma, la tornada efectivíssima, el one-head-shot. I se'n surten com si fes anys que dominen el gremi.
Escoltar Elephants never forgettés emocionar-se a cada estrofa, això si tens cor, és clar. Tot comença amb un homenatge als The Zombies (“Listen to me, mama! Today, I've heard a little Zombie's song back in the school And I could've sworn that nostalgic tears”) i no és casualitat, perquè valoren -com fan les persones educades- tot allò que han après dels vells i bells discos que els han anat arribant. Aquesta és la seva manera d'agrair una educació alternativa a la convencional. Però això no és un posat de “sí, hem escoltat Teenage Fanclub i Beach Boys”. Ni molt menys. Ells els han escoltat, els han sentit, els han entès i després han provat d'apropar-se al que aquests herois han creat abans. Només així s'explica que els surtin monuments pop com “When the apple tree” o “Miqui two nostalgic song's”, cançons que només es poden entendre com un agraïment a tot aquest background.
Un disc com feia molt temps que no apareixia en aquest país. A més, en directe fan versions de Jonathan Richman, Violent Femmes o New Order. Què cony més voleu?
Jordi Garrigós
 | 1. Maria Rodes Sueño Triangular (Bcore Disc) Ressenya |
Hi ha una diferència molt bàsica entre tu, lector, o jo, qui s’encarrega d’aquesta ressenya, i la Maria Rodés. I és que ella escriu cançons i fa discos. Oh, que observador. No, no he vingut a explicar obvietats, em refereixo al fet que tu, jo i tots podríem signar els pensaments que han acompanyat la Maria durant els mesos de composició de Sueño Triangular, el seu tercer disc. El que ens fa diferents és que els seus queden plasmats a cançons intensíssimes i meravelloses, però els sentiments són els mateixos: un viatge de sensacions amb les quals et trobes durant un cicle concret i convuls de temps. Odi, amor i una paraula indeterminada que queda entremig d’aquests dos estats; alguna cosa així deu ser el somni triangular del qual parla Fernando Pessoa i que tant ha agradat a la Maria com a concepte per a titular l’LP. En aquest disc hi ha culpa, molta culpa seva –de Rodès–, com de l’altra persona, i hi ha rancúnia, i hi ha odi, i hi ha amor i tristor i felicitat. Sentiments que s’entremesclen i es van trobant durant tot el tracklist, que van apareixent sense un ordre determinat.
Una de les frases més recordades del seu disc de debut com a Maria Rodès era “sabes bien que yo tiendo a pensar que todo va a salir muy mal”. I no conec –gaire– a la persona, però com a músic o escriptora, Rodès manté aquesta premissa pessimista sense deixar massa marge al mig got ple: “Si et mires al mirall fixament als ulls, diga'm què hi veus darrere del fum. Jo hi veig por” escriu a “Mirall”, “Ya lo creo tengo lo que me merezco por haber creído que quería cambiar” de “Transiciones” o la puntada de peu a l’estómac de desconfiança que és “Anabeluna”: “Firme en tu indecisión, firme el control de la función. Tu sonrisa de pésimo actor hoy no te salvará”. Hòsties a mansalva, cap a un mateix, cap a l’altra persona, la vida de la Maria, i la meva, i la teva. Però aquest somni a tres, aquest cicle, ja ho hem dit, també té petits moments on la convulsió i la confrontació deixen pas a la tendresa, a la esperança que ho-farem-millor i ens en sortirem, com “Que fácil” o “Te vi” (“antes o después todos vuelven”).
Un disc de viatge, de pujades i baixades i que musicalment combina la cerca de la melodia amb els arranjaments justos per transportar-te als paisatges que descriguin les lletres. Perquè aquestes són les protagonistes i marquen l’atmosfera de la cançó. I és un disc generalment fosc, però també amb moments de llum que et deixen cara de felicitat, com de babau. Plena de veritats interiors irrefutables i de moments d’una intensitat brutal, de knockouts, de no aixecar-te. Feu una mirada al vostre interior, una volta introspectiva a vosaltres mateixos: tindreu les mateixes pors i esperances que la Maria. I això és el que fa que sigui el disc de l’any, la clarividència a l'hora d’expressar, la facilitat per trobar-hi l’atmosfera i finalment la dolçor superficial de la seva veu, a la qual es impossible no caure rendit. Ni folk, ni oníric, un mirall interior de Maria Rodès, sense més. Això és el que hi ha: “Yo lo que quería era verte feliz”, ens diu. Sinceritat absoluta, és clar, però ningú havia dit que això fos fàcil.
Jordi Garrigós
Fotografia de portada: GN
Text: GN
Correcció: Joanaina Font