De tots els formats americans de comèdia, probablement el meu preferit sempre ha estat el que allà anomenen un Roast. Un homenatjat s’envolta d’una sèrie de còmics i/o celebrities, altrament coneguts com a roasters . Un per un van passant per un faristol i es dediquen a insultar-se entre ells (sempre des d’un punt de vista humorístic) de la manera més salvatge.
El nom mateix dóna moltes pistes de com és aquest esdeveniment: es tracta d’un joc de paraules entre el mateix verb to roast (rostir) i toast (fer un brindis). I és exactament això: els roasters acostumen a ser amics propers a l’homenatjat, que se l’estimen i l’admiren, i malgrat això (o precisament per això) juguen a humiliar-lo davant d’una audiència entregadíssima. Òbviament, com a bon producte audiovisual nord-americà, el protagonista és l’últim a parlar i acaba repartint hòsties a tort i a dret als seus amics, i acaba vencedor d’aquest combat.
No us penseu que és un format barroer. Al contrari: l’originalitat dels acudits fa que fins i tot les pulles més sagnants destil•lin una elegància només a l’abast dels autèntics mestres de la comèdia. De fet, la qualitat és tan aclaparadora i tot està tan treballat que tan sols hi ha un Roast televisat a l’any (a Comedy Central, a principi de setembre). Per allà han passat mestres de l’humor com Jon Stewart, Sarah Silverman, Jimmy Kimmel, Seth McFarlane, Joan Rivers... Periodistes reputats, com Larry King, magnats com Donald Trump, i psèudofreaks com Courtney Love, Pamela Anderson, Mike Tyson, Hulk Hogan, o Mike The Situation, de Jersey Shore.
Pocs dies després dels atacs de l’11 de setembre a Nova York hi havia un Roast programat al Friar’s Club de Nova York, una mena de local social per a còmics, on hi acostuma anar la crème de la crème de la comèdia. Hi va haver molta controvèrsia sobre el fet de fer un Roast pocs dies després dels atemptats al World Trade Center. Però aquest sentit de l’espectacle que tenen els ianquis els va portar a la conclusió que el que necessitava el poble nord-americà en aquell moment era riure. En aquella ocasió, l’homenatjat era l’amo de Playboy, Hugh Hefner.
L’alcalde de Nova York d’aleshores, Rudolph Giuliani, havia demanat als ciutadans i, sobretot, a les celebrities, que fessin vida normal per superar el trauma de l’esfondrament de les torres bessones, que sortissin, que es deixessin veure pels carrers, restaurants i teatres. Així no és d’estranyar que aquell dia, el del Roast a Hugh Hefner, el públic estigués a vessar de còmics més que reputats.
Entre els roasters hi havia Gilbert Gottfried, un home petitó, un còmic mig oblidat l’últim èxit del qual havia estat posar la veu a Iago, el lloro d’Aladdín. Quan va arribar el seu torn de paraula, va sortir amb el seu guió a la mà, es va situar davant del faristol, i va començar la seva intervenció dient: “He de tornar avui a L.A., però no trobo un vol directe; tots fan escala a l’Empire State”. El silenci va ser tan gran que si paraves l’orella, es devia sentir el soroll d’una conilleta Playboy glopejant-li els ous a Hefner. Instants després, alguna persona entre el públic cridava dues paraules tan encertades com doloroses: “Too soon”. Massa aviat.
![]()
En aquell moment, en aquell precís instant, la carrera de Gilbert Gottfried estava acabada. Havia ofès els mestres de l’ofensa. Una fita no gens menyspreable si no fos perquè encara li quedaven 9 minuts per omplir. Gottfried va optar per estripar el guió (imagineu quines altres burrades hi devia haver) i explicar l’acudit dels Aristòcrates, un altre estàndard de comèdia americana basat en la improvisació i en què, bàsicament, es diuen les “guarrades” més bèsties que et passin pel cap (acudits de coprofàgia, necrofília, menstruació... tot barrejadet i protagonitzat pels familiars de qui ho explica). D’una manera quasi màgica, el públic que l’havia esbroncat minuts abans, va començar a riure, i Gottfried va acabar la seva intervenció entre aplaudiments sincers, gestos de reconeixement, i companys de professió plorant literalment de riure. La comèdia havia guanyat l’horror.
Ningú sap quant de temps ha de passar per poder fer broma d’un tema delicat. Jo només sé que set anys després, el 2008, a Family Guy feien això amb tota tranquil•litat:
Traslladeu això aquí. Imagineu-vos José Mota fent un sketch sobre l’11-M. Probablement el protagonitzaria “la abuela del Titadyne”, i tindria una frase recurrent lamentable, del tipus: “A ver, que si una se tié que inmolar, se inmola; pero inmolarse pa ná es tontería”. Impossible, oi? Doncs imagineu-vos-ho ara amb algú amb talent.
Hi ha un capítol mític de "Curb Your Enthusiasm" en què Larry David va a una festa a casa d’un conegut. El fill petit de l’amic s’està banyant despullat a la piscina i Larry s’obsessiona amb la mida descomunal del penis del nen. Tant, que li acaba comentant al pare i aquest, evidentment, s’ho pren malament. Larry li explica a la seva dona i ella l’increpa: “per què havies de treure el tema del penis del nen?”. I Larry diu: “I took a risk”. Gran part de la comèdia és risc. Larry David es va arriscar i va perdre (el pare es va enfadar). Gilbert Gottfried es va arriscar i també va perdre (el públic es va ofendre). Però va tornar a arriscar explicant l’acudit dels Aristòcrates i va guanyar. Gràcies a aquell acudit vell i trillat no només va salvar la nit sinó que també va salvar la seva carrera.
En breu, la productora El Terrat portarà a Espanya el format del Roast. Espero i desitjo que funcioni, perquè és un risc adaptar aquest format aquí, on ens costa tant riure de nosaltres mateixos. Als que ens agrada la comèdia tenim més a guanyar que a perdre. Si funciona, potser obren la porta a altres formats amb un humor més salvatge. Si no, tot seguirà com ara i encarregaran una nova temporada de Tu Cara Me Suena.
![]()
Potser sí que tenim molt a perdre...
Tomàs Fuentes(guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Marta C.
El nom mateix dóna moltes pistes de com és aquest esdeveniment: es tracta d’un joc de paraules entre el mateix verb to roast (rostir) i toast (fer un brindis). I és exactament això: els roasters acostumen a ser amics propers a l’homenatjat, que se l’estimen i l’admiren, i malgrat això (o precisament per això) juguen a humiliar-lo davant d’una audiència entregadíssima. Òbviament, com a bon producte audiovisual nord-americà, el protagonista és l’últim a parlar i acaba repartint hòsties a tort i a dret als seus amics, i acaba vencedor d’aquest combat.
No us penseu que és un format barroer. Al contrari: l’originalitat dels acudits fa que fins i tot les pulles més sagnants destil•lin una elegància només a l’abast dels autèntics mestres de la comèdia. De fet, la qualitat és tan aclaparadora i tot està tan treballat que tan sols hi ha un Roast televisat a l’any (a Comedy Central, a principi de setembre). Per allà han passat mestres de l’humor com Jon Stewart, Sarah Silverman, Jimmy Kimmel, Seth McFarlane, Joan Rivers... Periodistes reputats, com Larry King, magnats com Donald Trump, i psèudofreaks com Courtney Love, Pamela Anderson, Mike Tyson, Hulk Hogan, o Mike The Situation, de Jersey Shore.
Pocs dies després dels atacs de l’11 de setembre a Nova York hi havia un Roast programat al Friar’s Club de Nova York, una mena de local social per a còmics, on hi acostuma anar la crème de la crème de la comèdia. Hi va haver molta controvèrsia sobre el fet de fer un Roast pocs dies després dels atemptats al World Trade Center. Però aquest sentit de l’espectacle que tenen els ianquis els va portar a la conclusió que el que necessitava el poble nord-americà en aquell moment era riure. En aquella ocasió, l’homenatjat era l’amo de Playboy, Hugh Hefner.
L’alcalde de Nova York d’aleshores, Rudolph Giuliani, havia demanat als ciutadans i, sobretot, a les celebrities, que fessin vida normal per superar el trauma de l’esfondrament de les torres bessones, que sortissin, que es deixessin veure pels carrers, restaurants i teatres. Així no és d’estranyar que aquell dia, el del Roast a Hugh Hefner, el públic estigués a vessar de còmics més que reputats.
Entre els roasters hi havia Gilbert Gottfried, un home petitó, un còmic mig oblidat l’últim èxit del qual havia estat posar la veu a Iago, el lloro d’Aladdín. Quan va arribar el seu torn de paraula, va sortir amb el seu guió a la mà, es va situar davant del faristol, i va començar la seva intervenció dient: “He de tornar avui a L.A., però no trobo un vol directe; tots fan escala a l’Empire State”. El silenci va ser tan gran que si paraves l’orella, es devia sentir el soroll d’una conilleta Playboy glopejant-li els ous a Hefner. Instants després, alguna persona entre el públic cridava dues paraules tan encertades com doloroses: “Too soon”. Massa aviat.
En aquell moment, en aquell precís instant, la carrera de Gilbert Gottfried estava acabada. Havia ofès els mestres de l’ofensa. Una fita no gens menyspreable si no fos perquè encara li quedaven 9 minuts per omplir. Gottfried va optar per estripar el guió (imagineu quines altres burrades hi devia haver) i explicar l’acudit dels Aristòcrates, un altre estàndard de comèdia americana basat en la improvisació i en què, bàsicament, es diuen les “guarrades” més bèsties que et passin pel cap (acudits de coprofàgia, necrofília, menstruació... tot barrejadet i protagonitzat pels familiars de qui ho explica). D’una manera quasi màgica, el públic que l’havia esbroncat minuts abans, va començar a riure, i Gottfried va acabar la seva intervenció entre aplaudiments sincers, gestos de reconeixement, i companys de professió plorant literalment de riure. La comèdia havia guanyat l’horror.
Ningú sap quant de temps ha de passar per poder fer broma d’un tema delicat. Jo només sé que set anys després, el 2008, a Family Guy feien això amb tota tranquil•litat:
Traslladeu això aquí. Imagineu-vos José Mota fent un sketch sobre l’11-M. Probablement el protagonitzaria “la abuela del Titadyne”, i tindria una frase recurrent lamentable, del tipus: “A ver, que si una se tié que inmolar, se inmola; pero inmolarse pa ná es tontería”. Impossible, oi? Doncs imagineu-vos-ho ara amb algú amb talent.
Hi ha un capítol mític de "Curb Your Enthusiasm" en què Larry David va a una festa a casa d’un conegut. El fill petit de l’amic s’està banyant despullat a la piscina i Larry s’obsessiona amb la mida descomunal del penis del nen. Tant, que li acaba comentant al pare i aquest, evidentment, s’ho pren malament. Larry li explica a la seva dona i ella l’increpa: “per què havies de treure el tema del penis del nen?”. I Larry diu: “I took a risk”. Gran part de la comèdia és risc. Larry David es va arriscar i va perdre (el pare es va enfadar). Gilbert Gottfried es va arriscar i també va perdre (el públic es va ofendre). Però va tornar a arriscar explicant l’acudit dels Aristòcrates i va guanyar. Gràcies a aquell acudit vell i trillat no només va salvar la nit sinó que també va salvar la seva carrera.
En breu, la productora El Terrat portarà a Espanya el format del Roast. Espero i desitjo que funcioni, perquè és un risc adaptar aquest format aquí, on ens costa tant riure de nosaltres mateixos. Als que ens agrada la comèdia tenim més a guanyar que a perdre. Si funciona, potser obren la porta a altres formats amb un humor més salvatge. Si no, tot seguirà com ara i encarregaran una nova temporada de Tu Cara Me Suena.
Potser sí que tenim molt a perdre...
Tomàs Fuentes(guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Marta C.