 | L'Estat Natural Univers Any: 2014 Discogràfica: Famèlic Records |
Ja no cal presentar Univers com el grup en el qual toquen gent d'altres grups. Els seu L’Estat Natural (Famèlic, 2014) serveix per definir-se a si mateixos amb el que fan. Nou hits incòmodes i melancòlics per cremar sola i moure el cap.
Per fi tenim entre mans el long play d'Univers. Després de debutar amb un La Pedregada (Famèlic, 2012) de garatge sorollós i aparèixer en un bon numero de llistes amb el hitCavall Daurat (Famèlic, 2013) consoliden la seva música amb píndoles curatives de pop enverinat.
La fórmula no es nova ni original, però sí exquisida. La base rítmica, l'Aitor colpeja amb delicat primitivisme i en Pau regala línies de baix corpulent, és el perfecte sostenidor per a diàleg de riffs i puntejats eteris entre en Yago i l'Edu aconseguits amb la justa combinació de reverbs i distorsions. Així, les guitarres sonen amb falsa innocència pop disfressades de soroll i d'urgències modernes tretes d'un soterrani ple d'humitats que serveixen per embolcallar una alta dosi de sensibilitat.
Si a això afegim que el timbre baix de la veu, a estones desganat, però sempre encertat cantant melodies agredolces de nits que es converteixen en dies d'amor emocionants i volubles, narradors hedonistes i vitalistes d'una vida urbana en la qual són protagonistes de primera mà.
Un hit after hit que comença amb les guitarres agrestes de “Heather”, continua amb el que va ser l’avançament punk-pop de “Minerals”. Seguidament dues bombes de rellotgeria amb tornades infeccioses com a oda a allargar la festa fins al migdia: “Travessant la llum” i “Estàtua en moviment”. “Iceberg” i “Paral·lel” mantenen melodies vitalistes en la primera i delicades en la segona. “Camps en flames” provoca air guitars al metro a cop de riff des del primer segon. Abans de tancar el dic, la velvetiana “Muntanya magnètica” dóna pas a la “Lluita infinta de cossos” una dolça cançó enorme que em va fer eriçar les patilles des de la primera escolta.
I així com qui no vol la cosa, amb naturalitat i saber fer, Univers es col·loquen on prevèiem que anirien a petar. A l'avantguarda de la música feta en català, consolidant un discurs coherent amb el que són i amb el que els agrada, entrant a formar part dels grups que ajuden a definir de forma magistral les estranyes etiquetes del shoegaze i el twee pop.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Montse V.
Per fi tenim entre mans el long play d'Univers. Després de debutar amb un La Pedregada (Famèlic, 2012) de garatge sorollós i aparèixer en un bon numero de llistes amb el hitCavall Daurat (Famèlic, 2013) consoliden la seva música amb píndoles curatives de pop enverinat.
La fórmula no es nova ni original, però sí exquisida. La base rítmica, l'Aitor colpeja amb delicat primitivisme i en Pau regala línies de baix corpulent, és el perfecte sostenidor per a diàleg de riffs i puntejats eteris entre en Yago i l'Edu aconseguits amb la justa combinació de reverbs i distorsions. Així, les guitarres sonen amb falsa innocència pop disfressades de soroll i d'urgències modernes tretes d'un soterrani ple d'humitats que serveixen per embolcallar una alta dosi de sensibilitat.
Si a això afegim que el timbre baix de la veu, a estones desganat, però sempre encertat cantant melodies agredolces de nits que es converteixen en dies d'amor emocionants i volubles, narradors hedonistes i vitalistes d'una vida urbana en la qual són protagonistes de primera mà.
Un hit after hit que comença amb les guitarres agrestes de “Heather”, continua amb el que va ser l’avançament punk-pop de “Minerals”. Seguidament dues bombes de rellotgeria amb tornades infeccioses com a oda a allargar la festa fins al migdia: “Travessant la llum” i “Estàtua en moviment”. “Iceberg” i “Paral·lel” mantenen melodies vitalistes en la primera i delicades en la segona. “Camps en flames” provoca air guitars al metro a cop de riff des del primer segon. Abans de tancar el dic, la velvetiana “Muntanya magnètica” dóna pas a la “Lluita infinta de cossos” una dolça cançó enorme que em va fer eriçar les patilles des de la primera escolta.
I així com qui no vol la cosa, amb naturalitat i saber fer, Univers es col·loquen on prevèiem que anirien a petar. A l'avantguarda de la música feta en català, consolidant un discurs coherent amb el que són i amb el que els agrada, entrant a formar part dels grups que ajuden a definir de forma magistral les estranyes etiquetes del shoegaze i el twee pop.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Montse V.