 | Dry Finger The Saurs Any: 2014 Discogràfica: Mama Vynila Records |
Qui, a aquestes alçades de l’any, encara no hagi vist The Saurs en directe ja fa molt tard. El trio del Barcelonès no para de fer concerts, ha guanyat el concurs Bala Perduda per tocar al Primavera Sound d’enguany i acaba de presentar el seu segon EP a través de Mama Vynila Records. Amb el primer (Bring Me Fog, autoeditat / Discos Farrucos, 2013) ja van fer-se un nom en l’escena punk garatgera de la ciutat i fins i tot de l’estat, sembla que no els ha costat gens anar a tocar a Madrid, Múrcia o altres ciutats espanyoles.
Ara, amb un membre menys (el baixista), The Saurs són dues guitarres i una bateria, canten en anglès i fan un rock ràpid amb tocs de surf que els agermana amb grups com Mujeres, Dead Ghosts (de qui van ser teloners recentment al Sidecar) i molts altres fidels del so garatger.
Dry Finger mostra algunes diferències respecte de l’anterior publicació del grup, en part degut als canvis en la formació i segurament perquè ja comença a fer temps que toquen junts i el rodatge és quelcom que es nota. Enregistrat també en directe, amb Denis Duarte i Víctor Saldaña, desprèn la mateixa immediatesa que es veu en els seus concerts. Una energia i una urgència que es tradueixen en riffs de guitarra, una bateria amb patrons poc senzills i uns cors de uuuuh aaaah que fan aixecar-se de la cadira també a casa. Les lletres són en realitat ben simples, de tres o quatre versos, tot i que amb alguns jocs de paraules propis de jovenets pajilleros, i el protagonisme el tenen sempre les tornades a cop de crits i onomatopeies diverses.
Ens trobem davant de quatre cançons curtes, de 2:34 minuts de durada la més llarga, amb fusta de convertir-se en banda sonora de pogos i balls de puny aixecat. “Came To You” sembla ser el hit, tot i que si m’he de quedar amb un dels temes de l’EP, trio “Vapours”. Si han de ser un clàssic o no, ho dirà el temps, però de moment The Saurs són un dels grups a tenir en el radar i sobretot a no perdre’s en directe, que és on descarreguen tota la seva energia i on es veu el seu potencial. Dry Finger s’ha publicat en vinil 7” amb disseny de Néstor Sevillano.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Glòria Guso
Correcció: Marta C.
Ara, amb un membre menys (el baixista), The Saurs són dues guitarres i una bateria, canten en anglès i fan un rock ràpid amb tocs de surf que els agermana amb grups com Mujeres, Dead Ghosts (de qui van ser teloners recentment al Sidecar) i molts altres fidels del so garatger.
Dry Finger mostra algunes diferències respecte de l’anterior publicació del grup, en part degut als canvis en la formació i segurament perquè ja comença a fer temps que toquen junts i el rodatge és quelcom que es nota. Enregistrat també en directe, amb Denis Duarte i Víctor Saldaña, desprèn la mateixa immediatesa que es veu en els seus concerts. Una energia i una urgència que es tradueixen en riffs de guitarra, una bateria amb patrons poc senzills i uns cors de uuuuh aaaah que fan aixecar-se de la cadira també a casa. Les lletres són en realitat ben simples, de tres o quatre versos, tot i que amb alguns jocs de paraules propis de jovenets pajilleros, i el protagonisme el tenen sempre les tornades a cop de crits i onomatopeies diverses.
Ens trobem davant de quatre cançons curtes, de 2:34 minuts de durada la més llarga, amb fusta de convertir-se en banda sonora de pogos i balls de puny aixecat. “Came To You” sembla ser el hit, tot i que si m’he de quedar amb un dels temes de l’EP, trio “Vapours”. Si han de ser un clàssic o no, ho dirà el temps, però de moment The Saurs són un dels grups a tenir en el radar i sobretot a no perdre’s en directe, que és on descarreguen tota la seva energia i on es veu el seu potencial. Dry Finger s’ha publicat en vinil 7” amb disseny de Néstor Sevillano.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Glòria Guso
Correcció: Marta C.