Ser presentadora d’informatius no et fa semblar la persona més divertida del planeta. De fet, tendeixen a semblar gent recta i als que t'imagines sempre amb aquell posat tan d'anar per feina. I més si treballes a Tv3, on el vestuari no acostuma a ajudar. Per això, ràpidament ens vam fer fans de l’Agnès Marquès que, amb el seu pentinat outsider, ens "locutava" les notícies del cap de setmana mentre preníem l’Espidifen de rigor per passar el mal de cap provocat per la nit anterior. Després vam veure que ens seguia al Twitter, i vam deduir que tan seriosa no podia ser si llegia les nostres barbaritats. Llavors ens la vam creuar al Primavera Sound i després a l’Helio a un bolo dels The Free Fall Band. Inclús ens va recomanar llibres per Sant Jordi. Bromes a part, Agnès Marquès representa el periodisme d’arrel que tant costa trobar a la professió. Si, a més, et posa “Santos que yo te pinte” a una llista d’Spotify, ja et mires les notícies amb una altra cara. L’Agnès ja és la presentadora indie oficial del telenotícies i ens fa un tomb per la seva vida musical en 30 minuts que inclouen grups imprescindibles com REM, Eels o els Ramones i que culmina amb "Common People" dels Pulp.
Agnès per a Gent Normal
Que aixequi el dit qui no hagi viscut un moment en què s’ha dit a si mateix “ara hauria de sonar aquella cançó... i això seria perfecte”, qui no hagi buscat en la música refugi o impuls per crear una atmosfera determinada, qui no s’hagi evadit al volant quan ha sonat a la ràdio una cançó que l’ha transportat a algun lloc, o a una persona. Jo sóc de totes aquestes. I em faltarien dits per afegir que canto mentre vaig en moto, faig esport o cuino, i fins i tot, a vegades, per adormir-me recito lletres com qui compta ovelles (i funciona).
Tots tenim una banda sonora original. La meva està bastant farcida, i és eclèctica, perquè m’agrada “posar una cançó” a cada persona que m’estimo. Darrere "Yellow", de Coldplay, "Chelsea Morning", de Joni Mitchell, "Santos que yo te pinte", de Planetas, "There is a light that never goes out", de The Smiths, "Qué será será", de Doris Day, "Hey Man", d’Eels, "Candilejas", composada per Charles Chaplin per a la seva pel·lícula homònima, i "Las Oportunidades", de Calamaro, hi ha cares, mans i somriures particulars. A l’espera que ens coneguem, podeu associar-me a la tan normal Brown Eyed Girl, em fareu contenta.
Fotografia de portada: El Periodico.
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font
Agnès per a Gent Normal
Que aixequi el dit qui no hagi viscut un moment en què s’ha dit a si mateix “ara hauria de sonar aquella cançó... i això seria perfecte”, qui no hagi buscat en la música refugi o impuls per crear una atmosfera determinada, qui no s’hagi evadit al volant quan ha sonat a la ràdio una cançó que l’ha transportat a algun lloc, o a una persona. Jo sóc de totes aquestes. I em faltarien dits per afegir que canto mentre vaig en moto, faig esport o cuino, i fins i tot, a vegades, per adormir-me recito lletres com qui compta ovelles (i funciona).
Tots tenim una banda sonora original. La meva està bastant farcida, i és eclèctica, perquè m’agrada “posar una cançó” a cada persona que m’estimo. Darrere "Yellow", de Coldplay, "Chelsea Morning", de Joni Mitchell, "Santos que yo te pinte", de Planetas, "There is a light that never goes out", de The Smiths, "Qué será será", de Doris Day, "Hey Man", d’Eels, "Candilejas", composada per Charles Chaplin per a la seva pel·lícula homònima, i "Las Oportunidades", de Calamaro, hi ha cares, mans i somriures particulars. A l’espera que ens coneguem, podeu associar-me a la tan normal Brown Eyed Girl, em fareu contenta.
Fotografia de portada: El Periodico.
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font