ENTREVISTA A L'ÈRIC FUENTES

M’havien dit que havia d’entrevistar l’Eric Fuentes, de Mad Squad, The Unfinished Sympathy, el Mal i el Mal Menor per parlar del seu últim disc Eric Fuentes / Barcelona, però resulta que en comptes del músic, em vaig trobar amb el biòleg, l’estadista, el filòsof, el melòman i el professor. Tres hores i incomptables cerveses van sevir per parlar del triple àlbum que presenta, però també per divagar sobre Ramones, Black Sabbath, Joy Division, Pink Floyd, Neil Young, els grups d’en Blake Schwarzenbach, el gran poeta Greg Graffin, les algues cianofícies, el tauró guineu i l'entitat artística de discogràfiques i promotores. Menys Ian Svenonius i més estratègies sobrenaturals per ser un Eric Fuentes. Ell diu que per viure de la música no s’ha de ser valent, has d’estar posseït per un alien que et mossega per dins. Per als despistats, hem posat uns quants gràfics i per als que encara no ho entengueu, serà millor que el convideu a cerveses i us ho expliqui ell mateix, perquè és una bellíssima persona.

Suposo que tothom et preguntarà el mateix, però, per què un àlbum triple? Sembla una òpera o cantada rock, estil Tommy de The Who.

La idea inicial era fer un disc doble i gravar deu cançons de reserva per rescatar-les en algun moment que hagués quedat fluix. I em vaig trobar que les cançons que estava preparant com a comodí m’agradaven tant o més que algunes que tenia en primera instància. Aleshores vaig decidir treballar-les totes a l’estudi en paral·lel, sense donar més prioritat a unes que a les altres. A mesura que va anar passant el temps vaig veure que totes rebien igual d’atenció i vaig pensar que seria ideal treure les trenta. Així tindria un valor afegit, perquè una trentena de cançons és més del que habitualment es posa en un disc doble. Finalment vaig decidir treure-les en tres blocs, perquè en dos em semblava una mica xapa.

I per què volies fer un disc doble?

Perquè tenia ganes de fer un disc més gran del normal, físicament i metafòricament, ja que venia d’un disc més petit de l’habitual.

He llegit que tenies molt material guardat...

Això em passa sempre. El material que actualment reviso per veure quina serà la nova cançó el tinc a la mateixa carpeta i el treballo de la mateixa manera des dels temps d’Unfinished Sympathy. Escolto el que he anat fent i vaig decidint agrupar-ho com em sembla. L'última agrupació de 10 cançons que havia fet era un disc de crooner, i vaig decidir tractar-lo d’una manera molt especial amb una producció de piano, guitarra i veu.

Era Eric Fuentes i el Mal Menor?

Sí, així és com ens dèiem en directe, en resposta a El Mal, que era la meva banda elèctrica. Aleshores vaig decidir fer un disc amb la premissa que tot fos minimalista, petit i reduït.

Va ser una barrera creativa que et vas posar per poder explotar altres característiques com a artista?

Exacte. Qualsevol persona que es dediqui a una feina creativa necessita estimular-se permanentment amb novetats. La putadaés que la gent que normalment et segueix només li agraden els teus inicis. Aleshores quan deixes de fer això i fas una altra cosa, creuen que estàs pervertint la teva essència, t’estàs venent, estàs desorientat,... Hi ha una sèrie de clixés del funcionament artístic davant dels seguidors. Per exemple, els que diuen que els millors discos de Black Sabbath són els primers, els de desprès ja no interessen a ningú.

Crec que si t’agrada un artista, t’acaba agradant tot el seu procés, no?

Ha de ser així, i en el meu cas té tot el sentit del món. Dono per suposat que hi ha una diferència clau entre una banda i un músic que actua amb el seu nom i cognoms. Per exemple, en Joe Strummer és un representant del punk, com el Joey Ramone, però perquè tenien uns grups concrets. L'excepció que confirma la regla és en Bob Marley, que actua amb nom propi i és un representant del reggae. Però en general, tinc la sensació que els gèneres estilístics musicals només funcionen en bandes. Per tant, si tu ets un grup de hardcore, la gent espera que facis hardcore, i si ets un grup de heavy espera que facis heavy. No és el cas d’un nom propi, com Neil Young, Bruce Springsteen, David Bowie,...

...però aquests cantautors tenen una línia bastant clara!

No, pensa que en Neil Young feia discos d’electrònica als 80, com el Trans (Geffen, 1982). I en qualsevol cas, el Neil Young ja té un registre folk, un registre pop, el registre electrònic que t’acabo de descobrir i segur que encara en té algun altre que algun expert et sabria dir. Ja és molt més del que s’espera d’un grup de música. El que vull dir amb tot aquest rotllo és que un nom propi no està tan vinculat a un estil musical com un personatge, una manera de fer que té a veure amb una textura vocal, en el cas d’un cantant, un estil a l’hora de tocar un instrument i una manera de compondre. Per exemple, jo no tinc ni idea de quines escales utilitzo però sé que sempre faig servir les mateixes. Aquestes són les senyes d’identitat d’un compositor que treballi amb el seu nom. Per tant, quan vaig fer aquest disc de piano, guitarra i veu no m’esperava que la gent digues ‘Tio! Fes canya! Que tu fas canya!’. Aquí va ser on no ens vam entendre amb alguns seguidors. No sé fins a quin punt això m’ha pogut condicionar a l'hora de fer l’actual treball, però estic segur que ho ha fet, perquè he passat de fer un disc minimalista a fer-ne un de monstruós!

La teva idea era fer una cantata rock?

No, més aviat un mixtape. Mira, quan tu fas un mixtape a una persona que estimes, típica cosa que jo he fet enamorat i m’han fet, tries les cançons. Són les que et dono a tu perquè escoltis aquest estiu.

Avui en dia és una llista de Spotify.

A les meves èpoques era una recopilació en casset, i més endavant regalaves un CD amb la teva mixtape. Tu en aquestes llistes fas una selecció de cançons que et semblen sublims. Doncs ara imagina’t que jo intentés configurar un disc de trenta d’aquestes cançons. Cadascuna d’elles hauria d’aconseguir que fos prou directa, concisa, emotiva, impressionant, energètica, commovedora, encisadora... Aconseguir-ho amb cada peça i trenta vegades. Aquest és el meu objectiu! Ni discos conceptuals ni rock progressiu, ni paisatges, ni òperes rock. Simplement fer la cançó que posaria en un mixtape perquè us el regaleu entre vosaltres.


(Tot i això, l'Èric ens fa una llista d'spotify perfecte per escoltar-la mentre llegiu aquestes línies)


Aquí començo a entendre una mica perquè has incorporat versions i també has col·laborat amb tants amics.

“We are the world, we are the children!”. Igual que vaig ser minimalista, ara volia ser maximalista. Tot gros i que vingui molta gent.

I no ha estat una mica boig? Continua sent molt teu?

Sempre ho he estat molt, de boig. No ha canviat especialment en els últims temps.

Tornant al que deies, que els seguidors sempre es queden amb els primers discos. Tu ets així o saps anar més enllà?

Respecte a això tinc una teoria. A mi m’agrada molt llegir històries de grups de rock. Totes m’interessen. Tu saps com és una forma de peix dibuixada per un nen petit? El cos és gros i ovalat. Primer puja suaument i després baixa i et fa la cua. La "pujadeta" de la cua pot estar a l'altura del cos, però sempre és fugaç. Hi ha moltes carreres de grups que són així: els primers discos comencen, el segon, el tercer, el quart són l'hòstia, el cinquè, sisè, setè o vuitè decauen. I després en algun moment de la seva història de fracassos, de cop i volta s’il·luminen i tenen una pujada abans de desaparèixer per sempre.



Tu on ets ara mateix?

Jo estic en una pujada lenta però infinita. Artísticament i en la carrera, des que vaig començar amb els Mad Squad fins avui, la meva carrera musical cada dia és millor! Tinc més discos a l’esquena, més experiència, seguidors, reconeixement,...



Una altra variable seria estudiar els alts i baixos econòmics. Això sí que és una animalada! Quan has de conjugar les dues variables, és a dir, el teu interès en la teva carrera artística i vital amb la variable econòmica, aquí et pots tornar molt boig. La corba econòmica és més peix que l’artística. En el meu cas, seria un peix sense cua! (Riures). Vaig començar a 0 i ara estic a 0.



Ara ha de venir la cua!

Necessito una cua de tauró guineu, que té una cua llarguíssima! És gairebé tan llarga com el seu cos.



Tinc una consulta, que em sap greu fer-te-la perquè vol dir que m’he perdut un tros de la teva carrera. Per què Eric Fuentes i el Mal? Per què EL MAL?

Aquesta pregunta, l’any 2011 quan vaig treure aquest disc, me la devien fer alguna vegada o altra i tenia una resposta molt clara que ara ja no recordo. (Riures) Pot ser molt divertit el que et contesti ara, perquè hi ha una desconnexió molt forta amb aquell moment... Crec que estava molt emprenyat. Va ser un disc de reacció a la ruptura d’Unfinished Sympathy i estava una mica enfadat, no sé si amb la vida o amb els meus companys o amb la trajectòria del grup. I tenia ganes de fer mal! L’àlbum em va servir per canalitzar la mala hòstia, també per jugar amb els conceptes del bé i el mal. Mira “Growl”, el videoclip dels etarres! El Mal em va anar molt bé per batejar el nou grup. M’agrada posar-me en els títols dels discos, com un acte d’egocentrisme. És evident que qualsevol persona que s’exposa al públic i va cantant por ahí, ja se sap que en aquest aspecte està una mica tocat. D’alguna manera em reivindico més com a personatge que com a persona. En el món de la cultura, de l’espectacle i del rock, crec que una mica de frivolitat és necessària.



Què entens per frivolitat?

Un punt de no prendre’s massa seriosament. Opino que el factor de riure's d’un mateix en l’àmbit de la música moderna hauria de ser sagrat. Un cas en el qual no tenen aquesta frivolitat, però m’agraden molt, són Joy Division, que representen la tortura vital que acaba en tragèdia. M’agrada per la música i el grafisme però no tenen aquesta frivolitat. Compara com es riuen de si mateixos els Joy Division i com es riuen els Ramones o Black Sabbath!

M’has dit Ramones i Black Sabbath diverses vegades! Has de buscar nous exemples!

És que tinc una altra teoria. Hi ha un triangle format per Black Sabbath, Ramones i Joy Division, i tot el que m’interessa hi passa dins. És una teoria de conjunts que s’entrecreuen, és vertebral.

I Jawbreaker on està?

Al mig, perquè té de tot. De Joy Division té la sofisticació i la modernitat.




I Joy Division t’agraden tot i no tenir la frivolitat de què em parles.

Tot i no tenir-la, m’agraden per la bona música. No m’agrada especialment el punt de no-frivolitat, que significa estar davant de tios molt foscos, seriosos, neuròtics... A l'estil del Nacho Vegas o els cantants com en Nick Drake, la penya a qui li agrada difondre la seva depressió. Prefereixo la gent com jo, que sóc un desgraciat però moriré rockejant i passant-m’ho bomba amb la gent que estimo. És la meva manera d’entendre la música. Els músics de pop-rock no han de voler ser ni Sartre ni Dostoievsky.

Tornem al nou disc. El títol, amb la barra que separa Eric Fuentes / Barcelona, és perquè hi ha dues interpretacions del disc, dues maneres d’escoltar-lo?

No havia pensat en aquesta interpretació, però m’encanta! La barra segons com tu ho has dit implica dos camins. El disc explica una mica la relació entre una parella...

Una noia que va del poble a la ciutat i s’enamora d’un noi, però realment no està enamorada d’ell sinó de la vida que s’ha muntat a la ciutat. Però per què la “ / ” ?

Perquè ella s'adona que no estava enamorada d’Eric Fuentes, sinó de Barcelona. La barra simbolitza quan la noia descobreix que són dues coses separades i quan ha d’escollir una de les dues, tria Barcelona.

Els homes envelleixen i Barcelona no!!!

Que cabrona!

És una història real?

Parcialment. És una història que fa molts anys que tinc pensada. Es barregen elements autobiogràfics amb altres que no. No parlo d’una persona, sinó d’un fet. Hi ha una noia que va a la ciutat seduïda per dos factors, per la reacció que li causa la ciutat i pel noi del qual està enamorada, que és d’aquesta ciutat. Hi va a viure, pensant-se que està enamorada d’ell, però al cap d’un temps s'adona que no, que està enamorada de la ciutat i ell li ha servit per tirar endavant els seus somnis, però no era el destí final del seu viatge a Barcelona. El noi ha estat una eina.

L’ha utilitzat?

No conscientment, però vitalment. Això és el que ha passat.

I la noia com es diu? Pensa que és com un fill, li has de posar un nom encara que sigui fictici. Com li dius sempre? Noia?

(Riures) No... Jo què sé! No té nom!

Ets de fer gràfics, però no de posar nom. No ets dels que posen nom a les guitarres?

Gens! De fet no sé posar noms de banda. A cap dels meus grups li he triat jo el nom.

A Unfinished Sympathy qui li va posar?

El bateria. Li agradava molt la cançó de Massive Attack i va pensar que seria un bon nom per al grup i vam dir "val"! Ningú el sabia pronunciar, encara ara quan em pregunta la gent, és flipant com tothom el pronuncia diferent! És divertit! De fet tinc una carpeta guardada amb tots els errors en les notícies, els flyers i els cartells.

Tornant a Eric Fuentes / Barcelona. Què va venir primer, les cançons o la història?

Es van ajuntar les dues idees. M’acostuma a passar, que les combinacions d’elements coincideixen. Penses en un minut amb una i després amb una altra, i ja està! Neix paral·lelament.

Pel fet d’haver introduït una història a la trilogia del disc, és perquè t’agrada que l’oient interpreti les cançons d’una manera concreta?

La veritat és que tu estàs parlant fonamentalment del vessant literari, però com a autor l’únic que m’interessa d’aquestes trenta cançons és la música. El plaer que em dóna compondre, no té res a veure amb les lletres. La veu com a instrument sí que m’interessa. El que em fa posar la pell de gallina són les combinacions musicals, havent-hi un instrument pel mig com és la veu. Les paraules són totalment secundàries.

I aquesta és la part que et costa més de compondre, oi?

Em costa més i m’interessa menys, no és tant la meva vocació. Saps quan escoltes música, si tanques els ulls com una escletxa i ho veus borrós? Perceps igual, hi ha una font de llum però no hi ha formes. Jo quan escolto la música, ho vaig d’una manera borrosa, perquè aleshores és el conjunt, sense fixar-me en cap de les parts en concret, el que em toca la fibra. Poso play, deixo la ment en blanc i al cap d’uns certs segons allò m’emociona o no. És com un amor a primera vista. És una reacció fisiològica que tinc davant de certs estímuls musicals en conjunt. Per tant, la meva obra d’artesania consisteix a crear un resultat final que em toqui la fibra i espero que a l'oient li passi el mateix.

Aleshores l’argument és tan sols el llaç del paquet.

Totalment d’acord. Pensa que si porto tants anys cantant en anglès és perquè no estic intentant comunicar-me amb tu o perquè t’estigui dient una frase lapidaria. Això és poesia i jo no sóc poeta.

Però no t’agraden les lletres d’en Blake Schwarzenbach?

M’agrada, igual que em passa amb el Greg Graffin, perquè són lletres que em demostren el brillant que és el cervell que hi ha darrere fent-les. Un bullici d’idees i conceptes que a més van lligats amb la capacitat de saber transmetre’ls.

Home, “Spin in the rye” té una lletra bastant complexa!

Sí, parla de la depravació sexual.

Amb quin idioma et sents més còmode cantant?

Més còmode i més fàcil amb anglès. Més repte cultural en català i una fita més misteriosa és el castellà.

Què vols dir amb més misteriosa?

És una llengua que només havia fet servir un cop a la meva vida, amb l'última cançó del meu primer disc Descarrilant (1997), que es diu “El Baile de la Muerte”. Està cantada en un genèric-latin. És la que més èxit va tenir en la meva joventut musical. Era un disc seriós i aquesta era de broma. Quina li va agradar la gent? La de cachondeo! (Riures).



D’aquí ve el teu concepte de frivolitat!

Exacte! Allà me’n vaig adonar.

Vull saber més coses! Com t’ho vas fer per triar les tres versions del disc / mixtape? (“Ataque Preventivo de la URSS” de Polansky y el Ardor, “Hanging on the telephone” de The Nerves i “A Sota l’Alzina” d’en Sisa).

Vull fer versions perquè ho fan molts grups que m’agraden. I tornant al que dèiem abans de la frescor i de no prendre’s massa seriosament, sempre he interpretat que quan un músic versiona està dient que les seves històries són interessants, però que en realitat el màster és al que està versionant.

És un homenatge?

Sí, i una manera de treure’m importància a mi. És dir-li al músic original: “Yo soy carne de tu carne”.

I quin ha estat el criteri per fer aquestes tres versions?

Són cançons que intuïtivament, quan les vaig sentir en el seu moment, em van calar. És una combinació entre la gent a qui m’agradaria homenatjar i una cançó concreta que pel que sigui m’ha tocat la fibra. També és important que la versió original sigui una mica deficitària pel que fa al so i que per tant jo pugui aportar més hi-fi. Normalment són peces de finals dels 70 o de principis dels 80, on hi havia un so, que és el protosò del que m’ha agradat després. Diguem que es va inventar un so, però que encara sonava una mica descatxarrat i jo vull donar-li el matís d’ara.

I la de “Hanging on the telephone” és la de The Nerves o la de Blondie?

La de The Nerves. Tot i que no em vaig escoltar ni una ni l’altra abans de fe la versió. No escolto la cançó i em trec els acords, em recordo de com és i la trec a la meva manera i m’invento la meitat dels acords. Les faig molt lliures.

Te les fas teves! Saps, la cançó que m’agrada més del disc és “Extint Planet” que podria ser la banda sonora de l’Editorial Males Herbes, perquè parla de la fi del món, oi?

Diu bàsicament que si s’acaba la humanitat, s’acaba Déu, perquè és un invent de la humanitat.

És una mica Nietzche!

Bé, s’ha intentat, però... Sóc llicenciat en Filosofia i no em recordo ni de com s’escriu Kant. (Riures)

Vas fer Biologia i després Filosofia? Com va anar això?

Perquè estava fins a la polla de memoritzar el sistema reproductor de les algues cianofícies. Però sóc un naturalista vocacional, tinc moltes col·leccions de petxines, d’animals, de cranis,...

A casa?

A casa dels meus pares, per desgràcia d’ells. Tinc un minimuseu de zoologia. De petit, abans que em piques el verí del rock, era la meva passió. El meu pare és bioquímic i ma mare és biòloga. Al final vaig veure que no era meu i me’n vaig anar a fer el contrari, una cosa on no has de memoritzar res. A filosofia no has d’aprendre res, has d’entendre-ho i saber-ho argumentar. Se’m va donar molt bé, vaig aprendre molt i vaig trobar-hi el flow. Després vaig treure’m el títol de professor, i quan ja el tenia un dia em vaig creuar amb el de BCore i em va dir que necessitava algú per treballar a la discogràfica i que volia fitxar Unfinished Sympathy.



Deu n'hi do! Ara m’agradaria fer-te unes preguntes en les quals t’has de mullar. En pla fan! Quines són les teves cançons preferides del disc?

Per ordre, la que més és “Journey”, després “Outness” i “ Despeñaperros”.

Quines han estat les més difícils de gravar, a part de la de The New Raemon, que es va inventar la part vocal...

Que cabron! (Riures) Doncs cap, perquè el temps que estic a l’estudi, estic segregant endorfines constantment, sóc feliç. Hi va haver un dia que l’enginyer em va dir “Eric, ja fa dos dies que véns i que ja no hi ha res més a fer. Vés-te’n ja! Fes una altra cosa!”

Ets un animal d’estudi!

I de fer concerts també. Potser hi ha vegades que estàs cansat i tens ressaca i que no et ve tant de gust fer un concert. En canvi, a l’estudi... M’agraden fifty-fifty, però si hi hagués un 51%, seria per a l’estudi.

Més anècdotes del disc. Com vas fer el càsting per triar qui volies que hi participés?

Vaig fer moltes llistes de cantants, guitarristes, bateries, teclistes, baixistes,... Amb tothom que m’interessava! Els meus criteris de càsting han sigut, sobretot, la meva admiració artística i que anés lligat amb certa amistat.

I amb qui et va agradar més treballar?

La col·laboració més especial va ser amb en Guille dels Surfing Sirles, perquè es va saber sobreposar a un mal moment de la seva vida per donar el millor de si mateix i ens va regalar 4 o 5 pistes de teclats per a la cançó “Outness” que em van fer vibrar. I per com és ell, un amor de persona.

Explicaves que amb el tema de veus, vas deixar que fessin les lletres, però en el tema instrumental hi havia la mateixa llibertat creativa o tenies una idea concreta de com havia d’anar? Per exemple, en el cas dels baixistes.

El meu germà el Pol, que és el que ha gravat la majoria de línies de baix, ja té assumit que fa una mica el que jo vull. Quan sé el que vull, sigui a qui sigui, l'hi dic i l’intento convèncer perquè ho faci d’aquella manera. Si no sé tant el que vull, aquella persona tindrà més marge. En el cas d’en Pol, fa el que li dic però sempre ho enriqueix i en altres té molta més llibertat. En el cas de l’Elias i el Wences el que els vaig passar van ser demos sense baix, els vaig donar carta blanca.



I amb el New Raemon? Explica'm l’anècdota.

Li vaig enviar una demo amb tota la música i uns "na-na-nas" fent una melodia molt concreta, simplement perquè hi afegís una lletra seguint la meva melodia. Quan em va tornar la demo amb la veu a sobre, era una altra cançó completament diferent. En un principi no vaig entendre res del que havia passat. Estava convençut que s’havien mogut les pistes de la demo, t’ho juro! (Riures) Jo li vaig passar una melodia determinada i ell em va tornar una diferent i moguda. Després vaig recol·locar unes parts, li vaig passar i li va agradar. Ara, el resultat final em flipa! És curiós, perquè quan treballes amb altres músics que consideres molt bons en el seu camp, descobreixes que cadascú té la seva manera de fer les coses. La importància que li donava el Raemon al que per mi era crucial, que era que la melodia de veu s’ajustés a la nota que estava tocant, era relativa. En canvi, ell estava molt capficat amb les capes de veu, com s’acoblaven la greu i l’aguda en l’espai. Com el Ying i el Yang, jo vaig per aquí mentre tu vas per allà i així anem donant voltes. Això és el que mola, la compatibilitat. I amb en Raemon tinc una compenetració molt diferent de la que puc tenir amb en Colomo, amb el Mas o amb el Càndid, que també són l'hòstia. Però hi ha moltes cançons que les faig totalment jo: bateria, baix, teclats, guitarres i veus. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Ja t’han preguntat què faràs amb el directe i vas contestar que abans de posar-t’hi, primer volies deixar que la gent madures el disc, però tens un concert programat al Sant Feliu Fest! Com ho faràs?

Ara em toca tanta feinada de logística que se me'n va la castanya. Vull fer concerts amb el màxim de formats possibles. M’agrada tocar jo sol amb la guitarra, també amb un pianista que és el Bernat Sánchez, com a power trio de rock o quan també hi ha el Bernat de segon guitarrista. I una cosa extraordinària que farem per aquesta gira, i és que en alguns concerts especials hi haurà altres músics. Per mi la presentació de veritat, la primera, és a Sant Feliu de Guíxols i hi haurà moguda. Hi haurà diferències entre els concerts de presentació i els que són més de ruta, de carretera.

Ets de les poques persones que conec que viuen exclusivament del món de la música. Molts ho veiem molt complicat, però potser és tan sols arriscar-se, no?

Jo hi he treballat des de l’any 2000, que va ser quan vaig començar a BCore. En el mateix moment que et deia que van fitxar a Unfinished Sympathy. Tinc dos vessants, un és el meu projecte artístic personal que té a veure amb Unfinished, amb el projecte en solitari, amb Hang The Dj Records... Són les feines que faig com a emprenedor. L’altra part és la contribució a BCore, que és la visió artística d'en Jordi, com per a una altra persona seria tenir un grup de música o escriure un llibre. Ell ha creat una estètica, un moviment, una família, segons com es vulgui mirar que és BCore. No és una cosa exclusiva que hagi passat aquí només, ha passat durant tota la vida a tots els països.

S’ha de reconèixer el projecte artístic dels segells, tant com el dels grups.

Totalment. Jo he conegut profundament el Jordi de BCore, el Carlos de Subterfuge, el Joan i l’Albert Guàrdia de La Castanya, els Famèlics, el Ramon de Cydonia o el Mas de Males Herbes, que també és un editor,... i en tots ells, el seu segell és una expressió artística. Estan escollint entre una paleta de possibilitats. Aquesta combinació és una identitat pròpia. Organitzadors de concerts, com és el cas de l’Atzavara, també són una aposta artística.

I quins consells ens donaries als que volem fer el mateix que tu?

No en tinc ni idea! La música és com un alien que s’obre camí a dins teu. Si tu t’enamores de la música, ella et tindrà, com es diu en castellà, a su merced. No sé què he fet o he deixat de fer perquè em vagi bé, l’únic que tinc clar és que la música és de llarg la cosa més important de la meva vida. La que m’ocupa 25 hores al dia. Estic permanentment pensant-la i plasmant-la. És una qüestió vocacional i aquesta vocació és proporcional a l'èxit que tindràs fent-la.

Les teves cançons són com insights, per molt diferents que siguin sempre tenen algun riff o alguna melodia de veu que t’acaba enganxant. Són concises i addictives, com t’ho fas?

És la meva intenció cada cop que componc. No és que hagi escoltat un sol tipus de música. Per exemple, no és que sempre hagi escoltat els Beach Boys i només sàpiga fer pop amb bones melodies. M’agraden els Ramones, igual que m’agrada Pink Floyd. No és que faci cançons curtes i concises perquè hagi mamat molt del gènere, sinó perquè he arribat a aquesta conclusió. Intento captar la immediatesa i valoro l'economia del temps. Una cançó dels Ramones mai es fa pesada, et pot semblar una estupidesa o una aberració, però no et donarà la xapa. Segurament però, mai podràs viatjar pel cosmos amb una cançó dels Ramones. Pink Floyd sí que t’ho permeten, però tenen tots els números per resultar una xapa perquè no sempre donen al clau. I l’altre factor és la força, els Ramones eren una mica disfuncionals. Els Pink Floyd eren molt eteris. Però Black Sabbath la tenien o els Led Zeppelin, que posaven els amplis a 2000 fins que petaven. Jo condenso tot això i intento fer cançons que siguin curtes, atmosfèriques i suggerents, que et transportin, que et facin viatjar, que et creïn un paisatge i que alhora tinguin força per sacsejar-te una mica físicament.

M’has respost tres preguntes de cop! Et volia demanar quins diries que són els teus trets definitoris, havent tocat pop, emo, punk i metal, entre altres gèneres, perquè sempre hi ha una part reconeixible teva.

Jo crec que és el timbre de veu. En aquest últim disc, que n'hi ha moltes que no canto jo, li hauré de preguntar a la gent.



Com funciona el teu procés creatiu? Per què vaig llegir que vas pel carrer i se t'acudeixen idees i les apuntes, però això no em serveix.

Per què no? Si és la resposta.

Per què vull que em facis una resposta més elaborada! Perquè tothom passeja pel carrer, però a tots no se’ns acudeixen idees.

No hi ha només un moment especial. Normalment és quan estic a casa, on tinc teclats, baixos, caixes de ritme i diverses guitarres. Una és més acústica, l’altra és més elèctrica, una té un so més així o un tacte més aixà, i una que et dóna un rotllo més no sé com. Això vol dir que cada cop que esculls una guitarra ja estàs triant en agafar-la i començar a tocar. El primer que faig és inventar-me alguna cosa. Mai he estat un músic d’aprendre’m cançons. “La Bamba” és l'única cançó que sé tocar. Per mi la guitarra és una eina per crear, no per versionar. Cada cop que agafo una guitarra la toco una estona i de seguida em surt alguna cosa. Ràpidament agafo la gravadora, plasmo la idea, que pot ser un riff, una part... i allà es queda. I aquest procés ha durat tres minuts. Potser algun dia li dedico uns minuts més i aleshores tinc una segona part. Ho passo a l'ordinador i li poso un títol de l'estil “pseudo-baladón heavy” o “riff d’anar pel carrer” o “riff polar”. El procés creatiu no és que vinguin les muses i tal, sinó que jo veig els instruments i els toquetejo, i de seguida em surt alguna cosa que ja capturo ràpidament, ho guardo, ho etiqueto i al cap d’un cert temps, que poden ser dues hores o dos anys, torno a escoltar-ho, hi afegeixo més parts i les vaig empalmant. I aquesta feina la faig en paral·lel amb desenes, que acaben sent centenars, d’idees. Aquesta és la meva vida creativa.

I després ve la lletra que és el problemón!

Sí, això és el que, en el cas d’aquest disc, m’ha fet trucar als meus amics perquè em salvin el cul, bàsicament.

I descartes gaires idees que tens o generalment les aprofites totes?

Les aprofito, perquè són idees primàries que vaig combinant. Tot són conjunts d’idees, mai idees fetes directament. Jo crec que em moriré sense haver-les aprofitat totes.

Si et dic, Forgetters, Jawbreaker i Jets To Brasil, ordena-me’ls per importància i digue'm un disc.

Orange Rhyming Dictionary de Jets To Brasil, 24 Hour Revenge Therapy de Jawbreaker i l'LP dels Forgetters. Però el top 3 de bandes del Blake seria Jawbreaker, Jets To Brazil, Forgetters.

Bona! Ara passem a les preguntes de metal. He sentit que estàs de bateria en un grup DE METAAAAL!

No és de metal, és d’emo de fa 20 anys però amb l’afegit que fem servir el recurs del blast beat que és el ritme per excel·lència del grindcore. Intentem fer un encreuament entre en Jeremy Enigk de Sunny Day Real State i Deafheaven. De grups més moderns de black metal que no tenen res a veure ni amb el dimoni ni amb el black ni amb el metal. És metal perquè m’agrada tocar extrem. Quan la gent parla de metal crec que pensa més en l’imaginari, l’estètica. Grenyuts, cuir, guitarres guarres, serps i la mort i la por i els monstres! A mi el que m’agrada és només tocar-lo. Tocar amb la distorsió del trash metal és molt gustós, perquè tenen molts greus i creen una reacció física. És molt gratificant i gaudeixo fent les músiques extremes. Utilitzo la música per treure la mala llet que tinc.

Eric Fuentes i el Mal!

No vaig al futbol a insultar, ni em barallo, ni agredeixo la penya. Ho canalitzo amb la música i en aquest sentit el metal és ideal. M’agrada el volum, l’agressivitat i la pressió física de les músiques violentes. No té a veure amb l’estètica del que escoltes sinó amb el plaer del que toques. Ho passo fatal escoltant death o black metal o grindcore, però tocant-lo o anant a un concert a les primeres files, quan et deixes portar per l’energia, sí que m’agrada.

Què me’n dius de Mad Squad?

Va ser el meu primer grup. Va sortir a l’institut, a segon de BUP. Vaig començar a la guitarra i buscàvem cantants però no hi havia ningú que cantés així que vaig començar jo i cantava en català. Ens agradava molt Metallica i el thrash metal en general, però era un pop passat pel filtre de Sex Pistols, Ramones, Bad Religion i el punk bàsic.

I anem a l'última pregunta...

No em puc creure que ja hi hàgim arribat!

Saps que hi ha un Eric Font a Torelló?

Sí! És el baixista dels Turnstile, però encara no ens hem saludat mai.



L'Èric ens ha fet una llista d'spotify perfecte per escoltar-la mentre llegiu aquestes línies.



Fotografia de portada: La Mandanga
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.