Coses bones de fer el Gentnormal: 1- fer-nos rics, 2- copular repetidament amb homes/dones –segons els gustos– diferents i clarament més agraciats físicament que nosaltres, 3- fer molts amics en el camí. Només una d’aquestes afirmacions és certa i, per desgràcia no és ni la primera ni la segona. Però "quien tiene un amigo(te), tiene un tesoro", que va dir algú tan lúcid com, no sé, Paulo Coelho? És igual. La cosa és que en cinc anys ens hem anat trobant amb persones afins que feien coses que ens agradaven. I com un imant ens hi hem enganxat, aviam si així se’ns encomana alguna cosa de l ‘enorme talent que tenen. Casos? Els 40Putes, amb el locu d’en Joan Cabot, el Festival Primera Persona d’en Kiko Amat i el Miqui Otero o l’editorial Les Males Herbes del nostre idolatrat Ramon Mas. Agermanaments que serveixen per crear sinergies, compartir experiències i, sobretot, aprendre tot el que puguem els uns dels altres. Avui comencem una col·laboració amb la Llibreria Calders (aka Isabel Sucunza i Abel Cutillas), la nostra llibreria favorita des d’abans que obrís i que podeu (heu de) visitar al Passatge Calders de Barcelona. Cada 15 dies ens destacaran algunes de les novetats que els arriben al magnífic local que tenen a Sant Antoni. I això ens posa contentíssims, perquè ens en fiem sense fissures. Benvinguts amics.
Els paradisos artificials. Charles Baudelaire. Introducció, traducció i notes d'Andreu Subirats. Editorial Días contados, 2014.
Baudelaire, padrastre de la modernitat, poeta decadent i geni de la llengua, dedicà algunes pàgines plenes de curiositats, contradiccions i llum a les drogues estovants, el vi, del que es declara admirador, i el haixix, al que denuncia com a empobridor, lladre dels sentits i retardador de la ment. Textos sobre els estats alterats de consciència, la realitat perpendicular a la que el poeta aspira, els estats que obren el camí cap a la felicitat vomitiva, la única felicitat plausible en l'estructura mental i lírica baudeleriana.
La modernitat cauta: 1942-1963. Resistència, resignació, restauració. Arts i estètiques en el primer franquisme. AA.VV. Antoni Marí i Albert Mercadé (editors). Angle Editorial, 2014
Recull de textos de consumats especialistes al voltant d'un seguit de fenòmens culturals del primer franquisme. Des de Dalí a Sagarra, de Cirlot a Dau al Set. Aportacions valuoses per a reconèixer l'època de la dictadura com una de les etapes més brillants en l'àmbit de la creació artística, amb una acumulació d'obres i autors d'un nivell realment espectacular. Modernitat, creativitat, progrés: resignació, restauració o resistència. La dicotomia que se li presentava a tot agent cultural supervivent.
Mansa Chatarra. Francisco Ferrer Lerín. Jekill&Jill, 2014
Jo no sóc d'aquí.Joseba Sarrionandia. Pol·len, 2014
No ho havia pensat abans, però aquests dos escriptors tenen en comú que van començar de poetes, allà pel "tardofranquisme"; tots dos van formar part –o els van fer formar part, que aquestes coses van com van– dels grups de "niños bonitos" de l'escriptura de Barcelona, el primer (els Nueve Novísimos) i d'Euskadi, el segon (la Pott Banda). Tots dos van desaparèixer també una mica del món poc després; voluntàriament el primer (va marxar a Jaca i va desvincular-se de la vida literària) i involuntàriament el segon (va entrar a la presó).
Ferrer Lerín va deixar d'escriure durant dècades fins que va tornar amb Familias como la mía, una novel·la; i ara retorna amb Mansa chatarra, un recull de somnis delirants alguns, molt lúcids d'altres. Sarrionandia no ha deixat mai d'escriure des de l'exili i ara l'editorial Pol·len l'està traduint al català. Aquest Jo no sóc d'aquíés un seguit d'apunts, reflexions i petits assaigs que va escriure durant el temps que va passar a la presó d'Herrera de la Mancha.
Són dos llibres plens de llibertat i reflexions, escrits d'una manera magistral, que, d'alguna manera, en llegir-los, fan repensar el món, repensar-se un mateix i, sobretot, voler recomanar-los a totes hores.
Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text entradeta: Jordi Garrigós
Text interior: Llibreria Calders
Correcció: Pol Camprubí
Els paradisos artificials. Charles Baudelaire. Introducció, traducció i notes d'Andreu Subirats. Editorial Días contados, 2014.
Baudelaire, padrastre de la modernitat, poeta decadent i geni de la llengua, dedicà algunes pàgines plenes de curiositats, contradiccions i llum a les drogues estovants, el vi, del que es declara admirador, i el haixix, al que denuncia com a empobridor, lladre dels sentits i retardador de la ment. Textos sobre els estats alterats de consciència, la realitat perpendicular a la que el poeta aspira, els estats que obren el camí cap a la felicitat vomitiva, la única felicitat plausible en l'estructura mental i lírica baudeleriana.
La modernitat cauta: 1942-1963. Resistència, resignació, restauració. Arts i estètiques en el primer franquisme. AA.VV. Antoni Marí i Albert Mercadé (editors). Angle Editorial, 2014
Recull de textos de consumats especialistes al voltant d'un seguit de fenòmens culturals del primer franquisme. Des de Dalí a Sagarra, de Cirlot a Dau al Set. Aportacions valuoses per a reconèixer l'època de la dictadura com una de les etapes més brillants en l'àmbit de la creació artística, amb una acumulació d'obres i autors d'un nivell realment espectacular. Modernitat, creativitat, progrés: resignació, restauració o resistència. La dicotomia que se li presentava a tot agent cultural supervivent.
Mansa Chatarra. Francisco Ferrer Lerín. Jekill&Jill, 2014
Jo no sóc d'aquí.Joseba Sarrionandia. Pol·len, 2014
No ho havia pensat abans, però aquests dos escriptors tenen en comú que van començar de poetes, allà pel "tardofranquisme"; tots dos van formar part –o els van fer formar part, que aquestes coses van com van– dels grups de "niños bonitos" de l'escriptura de Barcelona, el primer (els Nueve Novísimos) i d'Euskadi, el segon (la Pott Banda). Tots dos van desaparèixer també una mica del món poc després; voluntàriament el primer (va marxar a Jaca i va desvincular-se de la vida literària) i involuntàriament el segon (va entrar a la presó).
Ferrer Lerín va deixar d'escriure durant dècades fins que va tornar amb Familias como la mía, una novel·la; i ara retorna amb Mansa chatarra, un recull de somnis delirants alguns, molt lúcids d'altres. Sarrionandia no ha deixat mai d'escriure des de l'exili i ara l'editorial Pol·len l'està traduint al català. Aquest Jo no sóc d'aquíés un seguit d'apunts, reflexions i petits assaigs que va escriure durant el temps que va passar a la presó d'Herrera de la Mancha.
Són dos llibres plens de llibertat i reflexions, escrits d'una manera magistral, que, d'alguna manera, en llegir-los, fan repensar el món, repensar-se un mateix i, sobretot, voler recomanar-los a totes hores.
Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text entradeta: Jordi Garrigós
Text interior: Llibreria Calders
Correcció: Pol Camprubí