 | Astralia Atlas Any: 2014 Discogràfica: Aloud Music |
El trio de La Floresta Astralia edità ell mateix aquest treball en CD al mes de maig. Ara Atlas (2014, Aloudmusic/Dunk!) veurà la llum en format vinil de la mà de l’aliança entre Aloud Music i Dunk! (Bèlgica), segells germans de referències instrumentals, organitzadors de festivals homònims que han sabut veure el valor d’un treball que contribueix a enaltir aquest estil.
El rock instrumental és un gènere clàssic que està en alça, ple de variants (matemàtiques, electròniques, sorolloses) del que seria el rock sense veu, cimentat en la fidelitat dels seus seguidors que busquen entre infinitats de referències i matisos repetir el viatge musical sensorial i emocional de la primera vegada. Escoltar Atlas és escoltar atmosferes i paisatges, viatges d’intensitat variant. Un disc que és un tot. Un conjunt perfecte. Una forma d’entendre la música.
Des del primer minut Astralia fa una declaració d’intencions. Ambient contingut i eteri entre deelays que marquen la melodia i guien l’aparició de baix i bateria en un redoble in crescendo. El joc de la banda es basa en els canvis de sonoritat de baix i guitarres, fent aparèixer i desaparèixer distorsions i efectes. En alguns passatges s’enfosqueixen, però sempre troben la llum en explosions grandiloqüents, com a punt i final de progressions orquestrades per bateria i melodies.
No puc destacar cap cançó, potser la de títol homònim, “Atlas”, té la melodia més taral·lejable, però el cert és que m’agrada escoltar aquest treball sense el límit de la cançó principi i final. D’aquesta manera, les atmosferes són infinites, el viatge més llarg i la bellesa expansiva.
Es un disc honest, no hi ha cabuda per a les sorpreses. Es un disc que ret homenatge a un gènere i ho fa buscant ésser un clàssic, sense experiments, seguint la recepta, amb una execució i coneixement dels recursos només a la ma dels grans noms de rock instrumental. O t'agrada o no t'agrada. Objectivament es un disc enorme. I a més a més, a mi m'ha posat la pell de gallina.
Fotografia de portada: Aloud Music
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pablo Gerschuni
El rock instrumental és un gènere clàssic que està en alça, ple de variants (matemàtiques, electròniques, sorolloses) del que seria el rock sense veu, cimentat en la fidelitat dels seus seguidors que busquen entre infinitats de referències i matisos repetir el viatge musical sensorial i emocional de la primera vegada. Escoltar Atlas és escoltar atmosferes i paisatges, viatges d’intensitat variant. Un disc que és un tot. Un conjunt perfecte. Una forma d’entendre la música.
Des del primer minut Astralia fa una declaració d’intencions. Ambient contingut i eteri entre deelays que marquen la melodia i guien l’aparició de baix i bateria en un redoble in crescendo. El joc de la banda es basa en els canvis de sonoritat de baix i guitarres, fent aparèixer i desaparèixer distorsions i efectes. En alguns passatges s’enfosqueixen, però sempre troben la llum en explosions grandiloqüents, com a punt i final de progressions orquestrades per bateria i melodies.
No puc destacar cap cançó, potser la de títol homònim, “Atlas”, té la melodia més taral·lejable, però el cert és que m’agrada escoltar aquest treball sense el límit de la cançó principi i final. D’aquesta manera, les atmosferes són infinites, el viatge més llarg i la bellesa expansiva.
Es un disc honest, no hi ha cabuda per a les sorpreses. Es un disc que ret homenatge a un gènere i ho fa buscant ésser un clàssic, sense experiments, seguint la recepta, amb una execució i coneixement dels recursos només a la ma dels grans noms de rock instrumental. O t'agrada o no t'agrada. Objectivament es un disc enorme. I a més a més, a mi m'ha posat la pell de gallina.
Fotografia de portada: Aloud Music
Text: Carles Fajardo
Correcció: Pablo Gerschuni