Hi ha molt poques bandes amb les que tingui un component emocional tan gran com amb The Free Fall Band. Es poden comptar amb els dits d’una mà. Als The Free Fall Band els veig com germans petits: podrien venir a preguntar-me coses de noies, d’estudis, de problemes a casa. Jo que sé, el que vulguin. És complicat de l’hòstia que tot aquest apreci no et cegui quan escoltes les seves cançons, de provar de fer un anàlisi subjectiu dels seus discos. Però total, aquí no haig de rendir comptes a ningú. Amb la mateixa alegria que els vaig veure presentar les seves cançons, fa tres anys, afronto el compromís de divendres. Presenten el seu segon LP The Münster Sights a l’Apolo [2], fa un any que no els veig tocant en directe, i estic quasi tan nerviós com ells. Tinc moltes ganes de veure com se’n surten amb els nous temes, com en Jan toca la guitarra, com anirà vestit en Xavi, d'abraçar al Salicrú... totes aquestes coses. I d’escoltar “When the Apple Tree”, un altre cop. Fa massa que no ho faig i és la seva millor cançó. Aquest és Jan Bosch, dels The Free Fall Band i aquesta és l’entrevista que li ha costat una estirada d’orelles i un disc de redempció.
Recordo una nit que ens vam trobar de concert que us vaig enganxar a tu i en Marc (Salicrú) i us vaig comentar que The Münster Sights em semblava un disc menys espontani que Elephants never Forget. Feia molt poc que havia sortit l'LP i la veritat, no em sembla que sigui un comentari especialment dolent, més quan estem parlant del vostre segon disc, però vosaltres vau fer cara com si us hagués matat a algú...
Ens vas enganxar en el punt àlgid, dos dies després que sortís i l'haguéssim semi-presentat a l'Apolo. Estàvem sensibles, o com a mínim, expectants. Havia sigut un disc gestat i mantingut en discreció, molt retirats i en família a Caldes de Montbui, en uns dies memorables de gravació amb dos productors anglesos, i amb una feinada increïble realitzada per en Miqui Puig, en Tomàs Robisco i en Marc Botey, persones que admirem, amics per tota la vida i els nostres guies espirituals.
I a part d'algunes cançons que vàrem estrenar en concerts a Madrid i País Basc, res havia vist la llum fins llavors, fins aquell final de maig. I el teu, Jordi Garrigós, n'era el primer comentari exterior; i ens va sobtar, sí. No m'esperava la valoració, però aleshores tampoc m'havia preparat mentalment per digerir-ne el feedback. Reflexionant-hi aquests mesos després, en cap cas em sembla un comentari amb contingut pejoratiu. T'he de confessar que em cagaven i em caguen els segons discos; concretament, la categoria que han agafat, i m'agradaria explicar-te el perquè: em costa concordar amb el pensament que un segon disc ha de ser 'una confirmació', una 'graduació' o que una banda ha de passar 'la prova'. Admiro molt els individus capaços de planificar i abocar tot el seu geni en un disc en un moment oportú, meticulosament calculat, que farà que una banda s'enlairi per sobre els núvols, i ho trobo terriblement difícil. Stuart Murdoch, un dels teus-i-meus ídols, n'és un, i imagino que la gent quan parla de 'la prova' es referirà a això, a coses com les que ell va fer amb el If You're Feeling Sinister. Però també hi ha molts artistes que m'estimo, i que van treure opcions més 'continuistes' que eren igualment genials però vistes d'un altre cantó, o bé una consecució de discos fins que PAM! van canviar el pop per sempre en el cinquè disc. Són observacions de pacotilla fetes per mi, d'acord, però els hi dono molt valor quan m'escolto un disc en què trobo 5 cançons que són obres d'art i 6 cançons que, per mi, són d'omplir, com els 6 putos fillers en el Salad Days d'en Demarco.
És un gran dilema que porto d'ençà vaig començar a pensar en el segon disc, i encara no l'he resolt, francament. Però rumiar-ho sí que m'ha ajudat a saber què era el que volia. I volia que The Münster Sights fos un disc amb intenció exuberant. Sabia que volia reflectir dos dels pitjors moments de la meva vida en les tardors consecutives de 2012 i 2013, i tractar-me a mi mateix des de la cançó. Sabia que atorgaria a cada peça un sentit musical i líric-conceptual tan potent per a mi que no pogués ser considerada mai un filler en el disc; seria el meu petit i tèrbol Arthur. I finalment, sabia que si alguna cosa havia d'unir el primer disc amb el segon, seria que a The Free Fall Band fóssim sincers amb el que fotem. Que si en Rodri ara formava part del grup, els seus teclats havien de lluir-hi més que mai; que en el disc sortirien guitarres meves (quan feia uns mesos que jo començava a aprendre a tocar-la) i les imprescindibles guitarres i mandolines (la de "Apple Tree" incorporada en una nova cançó) d'en Marc Botey; que en Xavi feia només dies que havia començat a tocar la trompeta i ja faria solos; coses així havien d'entrar-hi. Tant de bo et pogués dir que són decisions que no ens fan respecte, seríem els putos amos. Però ens en fan. I tenim llargues xerrades d'això amb en Salicrú, i sempre acaben igual: donant-nos un copet a l'esquena mútuament animant-nos a ser més valents del que ho estem sent fins llavors. Però els segons discos fan por, Jordi.
![]()
La meva sensació just després d'escoltar el disc -fa mesos- i ara, segueix sent la mateixa: Hi ha més sensació de big-band pop, amb molts més arranjaments i detallets. Això ho portaveu pensat d'aquesta manera o va sorgir com una cosa més espontània al trobar-vos amb en Darren Hyman a l'estudi?
Ho dúiem així. I és molt representatiu de nosaltres; ho considero una de les nostres màximes virtuts, i una cosa en la que hem crescut respecte el primer disc.
Si en alguna cosa peco de fanàtic (i que per sort tenim de denominador comú al grup) és que sóc fanàtic de la melodia. És una religió per mi. Quan escolto cançons, potser les elevo a categoria de genialitat per un gir melòdic de dos compassos que surt una sola vegada. Sóc molt obsessiu amb això. I em compulsa a incloure petites melodies o un detall de 5 segons que puguin elevar encara més el 'tot'. És com quan una passada de l'Iniesta et val l'entrada al camp (tant de bo fos jo l'Iniesta). Sospito que és perquè vinc del clàssic. Però intento que siguin petits missatges per a fanàtics de la melodia com jo. És el que més m'emociona. I, malauradament, n'abuso: és una cosa que he d'aprendre a controlar, i en què en Miqui m'insisteix molt i amb raó. No es pot produir una cançó abans d'escriure-la.
Penso que en el disc tots aquests detalls deuen ser més evidents perquè en Darren va gravar totes les parts melòdiques de cada instrument (sobretot les de baix d'en Miquel i els vents sencers d'en Xavi), i al final les vam acabar incloent totes a la mescla final.
Les cançons em semblen més narratives, en música i lírica. Potser ho dic perquè em falten tornades. No hi ha tantes tornades com al disc anterior. Fa la sensació que no heu volgut seguir un patró de vers/tornada/vers i heu volgut seguir per allà on us portava la història, la cançó....
Quan fem les cançons tot és extremadament intuïtiu. Si la nostra intuïció està influenciada i ens condiciona per com va anar el primer disc, és un debat que em supera. Vaja, estic segur que cap artista s'imposa marcs/normes estructurals a l'hora de crear una cançó. No és sincer ni pot ser sa. En aquest disc totes les parts i les melodies que en sortien ens semblaven naturals, tant dins de la cançó, que ens semblaven totes imprescindibles. En canvi, al primer, veiem més clar on obria i tancava la cançó.
Heu inclòs una cançó de la vostra primera maqueta, “Look at me run, oh dear”. T’haig de confessar que era la meva cançó favorita de la maqueta i m’encantava quan la fèieu en directe. Però ara li heu tret tota l’explosió juvenil que tenia aquell tema per abordar-la a temps lent i sense grans pujades. Et sembla que la cançó segueix l’evolució lògica que heu seguit The Free Fall Band?
Em fa gràcia que ho comentis, perquè és la cançó més Darren del disc. La portàvem molt treballada cap al soul. Al local, l'imaginàvem molt trio-de-vents: en Xavi havia de harmonitzar línies de saxo amb el baríton i alguna trompeta, i gravar-la amb guitarres ben afilades. Amb "guitarres-cuchillo", una expressió que m'encanta d'en Miqui. Tenia clavat en el cervell la Thinline de la Bucbonera.
Va coincidir que en Darren i en Giles havien gravat recentment un disc junts on havien experimentat moltíssim amb capes i loops. I al sentir el petit riff loopejat de "Look At Me Run", immediatament es van fer la cançó seva. I la vam anar mutant. Afegint loops de vent i clarinet d'en Xavi, baixant el tempo, i afegint acústiques. El que més recordo d'aquesta cançó és que és l'única en què en Darren va insistir a canviar la mètrica de la lletra. I mentre em donava idees i la cantava ell, jo pensava: "cullons, la mètrica és TAN Darren. Sonava TAN al Table For One". Va ser una cançó amb la que vam connectar moltíssim, i vam entendre que seria la empremta del productor en el disc.
Des del meu punt de vista, la cançó no ens reflecteix actualment, però m'encanta que estigui al disc una cosa tan 'diferent'. I no el controlem, el món dels loops i capes de so, tot i que també m'agraden molt alguns discos així, com el And Then Nothing Turned Itself Inside Out de Yo la Tengo. I m'agradaria molt saber-ho aconseguir, en directe. Però ara per ara, seguim més explosius que mai.
“Lonesome Cowboy, Solitary Peggy Sue” em sembla de les millors cançons del disc, crec que hauria de ser single sí o sí.
I tant. És la més ballable i la que porta a l'extrem les guitarres. Despunta, això segur. La cançó parla de la relació tòxica d'un home amb la seva parella. La vam començar amb banjo i mandolina, i la temàtica western-"sureña" em va resultar súper còmica i adient per representar-ho. Un cowboy destinat a ser lliure, i una Peggy Sue que l'encadena.
I molts crits i molts plats i molt de saxo i molt Farfisa i molta ràbia.
![]()
També m’encanta “Barbershop”, amb aquells vents tan revival’79. Això em fa pensar en què els referents em semblen lleugeraments diferents del primer disc a aquest. És un disc que ja no beu tant indissimuladament al pop sixtie o a bandes contemporànies els Camera Obscura o els Belle & Sebastian. Em sembla un disc més nova onada, per exemple. Que has escoltat aquests dos anys?
M'alegra moltíssim que t'agradi. "Barbershop"és una de les ninetes dels nostres ulls. I no t'allunyes gaire (encara que sempre acabo tornant a B&S). Els 3 + 1 discos de Dexys han sigut els deu manaments del grup. Jo també he escoltat molt en Cass McCombs, i em vaig enamorar molt molt fort de l'Arthur dels Kinks. I moltes coses que em passen els del grup: en Xavi em passava coses de hardcore jazz, blues i R&B, en Sali de Sun Ra i coses Motown, i en Miquel sempre m'ensenya coses d'en Morrissey i els Smiths. També després del Touring Party i de compartir el nostre amor pels Beatles amb en Sergio de Svper vaig reenganxar-me al White Album mooolt de temps. D'aquí casa m'agraden molt Wild Honey, els Doble Pletina, els Beach Beach. També molt de Wave Pictures, Damien Jurado, en Sam i en Marvin, els Teenage Fanclub, BMX Bandits, Lightships, Booker T, ...
El tema de la producció amb el Hayman. Encara recordo l’emoció amb la que em vas explicar que ell us produiria el disc. Com va anar el procés per a que ell en fos el productor? Que hi ha del Darren en aquest disc? I la relació amb ell, us heu entès bé?
En una de les primeres reunions d'en Miqui i nosaltres amb el Segell del Primavera, vam acordar que per aquest disc ens interessava tenir un discurs molt anglès. Nosaltres estàvem escoltant molt de Wave Pictures aquella època, i veient-ne els paral·lelismes, de grup jove-popero-anglès, van suggerir que en Darren (que els havia produït Beer in the breakers) i en Giles (que els havia produït i gravat City Forgiveness) ens produïssin a nosaltres.
Ens va encantar la idea, perquè en Darren és un artista que admirem moltíssim en Hefner i en solitari, i ell i en Giles estaven súper ficats en l'escena londinenca. A ells també els hi havia agradat molt el primer disc. I a sobre eren amics de grups que ens encantaven, com Standard Fare, Allo Darlin, i els Wave Pictures.
Van aportar moltes coses. En Giles va donar un so molt especial a tots els instruments, sobretot a la bateria, i al disc en global. En Darren ens va obligar a gravar tots junts, i ens va convèncer per estar molt segurs de com portàvem el disc. La seva decisió d'incloure tots i cadascun dels vents d'en Xavi i els teclats d'en Rodri en són prova. Fixa't si és un tret característic del disc, que a les entrevistes sempre ens han fet la pregunta de "hi ha molta presència de vents i de teclats". En Darren ens deia que un disc podia ser o dolent o bo, però havia de ser interessant i que els seus trets captessin l'atenció de l'oient. I el cabró tenia raó. També em va ajudar molt a escriure les lletres del disc (un dels seus grans dons), que jo portava bastant verdes, i em va ajudar a sentir-me escriptor de les meves pròpies cançons, una cosa que no havia sentit mai.
Però no tot van ser flors i violes. Tot el grup s'hi va portar molt bé, amb en Darren i en Giles, però jo vaig tenir bastantes confrontacions a l'estudi. Ell és especial, i en ocasions va ser excessivament càustic amb mi. I jo vaig ser tossut, i m'agrada dir la meva, i no portava les lletres tan preparades com ho hauria d'haver fet. Però als últims dies, quan gravàvem veus, i ja es percebia que tenien ganes de tornar a casa, l'ambient era mordaç, i no ho vaig gaudir gaire. Era tens, i realment em va saber greu, perquè temps després vaig entendre que ells no venien com a amics, que era com jo els tractava, sinó com a uns senyors que venien a fer la seva feina i marxar. Vaig ser ingenu, i hauria d'haver-ho sabut. Vaig aprendre a pals.
I tot i això, quan ens vàrem veure a l'Apolo durant el Primavera, tot estava oblidat, i ens vam abraçar com al primer dia.
Un altre salt important per vosaltres és haver canviat de segell...
Després del concert al Primavera 2013, ens van contactar proposant-nos la incorporació. Va ser una decisió difícil per a nosaltres, perquè veníem d'un any màgic havent tocat a molts dels festivals que havíem somiat tota la vida, i ens havia anat molt bé, però no sabíem ben bé què vindria, què tocava després.
Havíem decidit seguir cantant en anglès, malgrat moltes insistències, i vam pensar que una proposta com la de El Segell del Primavera era una oportunitat que ens penediríem de desaprofitar. Tenia un potencial enorme, i ens podia ajudar a ampliar horitzons, i fer arribar la nostra música a més gent. I ni que fos acariciar amb la punta dels dits l'estranger, per què no? A més, qui estaria a càrrec de El Segell era en Carles Baena, amb qui ja treballàvem i formava part de Buenritmo.
I repeteixo que va ser una decisió molt difícil. Era un salt al buit, perquè El Segell començava de zero i sabíem que hauríem de picar molta pedra de nou. No som burros; sabíem que la nostra decisió generaria animadversió a alguns, i que el que més por i tristor ens causaria és que, incomprensiblement, amics ens poguessin donar l'esquena. Havíem d'apostar. I va ser dur, perquè no vam poder estar als dos segells a la vegada, i vam haver de deixar Buenritmo, la 'nostra' discogràfica. Va ser trist deixar de treballar amb dues persones tant enormes i autèntiques i que tant estimem com en Perico i en Quique.
Però vam decidir ser valents i assumir els errors en les nostres decisions, així com en celebraríem els encerts. I seguir dempeus, impertèrrits, però no fer-nos els durs, perquè no ho som ni ho serem. I assajar i tocar molt. I seguir fent el que sabem fer: escriure cançons que emocionin a les nostres tietes.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Gerschuni
Recordo una nit que ens vam trobar de concert que us vaig enganxar a tu i en Marc (Salicrú) i us vaig comentar que The Münster Sights em semblava un disc menys espontani que Elephants never Forget. Feia molt poc que havia sortit l'LP i la veritat, no em sembla que sigui un comentari especialment dolent, més quan estem parlant del vostre segon disc, però vosaltres vau fer cara com si us hagués matat a algú...
Ens vas enganxar en el punt àlgid, dos dies després que sortís i l'haguéssim semi-presentat a l'Apolo. Estàvem sensibles, o com a mínim, expectants. Havia sigut un disc gestat i mantingut en discreció, molt retirats i en família a Caldes de Montbui, en uns dies memorables de gravació amb dos productors anglesos, i amb una feinada increïble realitzada per en Miqui Puig, en Tomàs Robisco i en Marc Botey, persones que admirem, amics per tota la vida i els nostres guies espirituals.
I a part d'algunes cançons que vàrem estrenar en concerts a Madrid i País Basc, res havia vist la llum fins llavors, fins aquell final de maig. I el teu, Jordi Garrigós, n'era el primer comentari exterior; i ens va sobtar, sí. No m'esperava la valoració, però aleshores tampoc m'havia preparat mentalment per digerir-ne el feedback. Reflexionant-hi aquests mesos després, en cap cas em sembla un comentari amb contingut pejoratiu. T'he de confessar que em cagaven i em caguen els segons discos; concretament, la categoria que han agafat, i m'agradaria explicar-te el perquè: em costa concordar amb el pensament que un segon disc ha de ser 'una confirmació', una 'graduació' o que una banda ha de passar 'la prova'. Admiro molt els individus capaços de planificar i abocar tot el seu geni en un disc en un moment oportú, meticulosament calculat, que farà que una banda s'enlairi per sobre els núvols, i ho trobo terriblement difícil. Stuart Murdoch, un dels teus-i-meus ídols, n'és un, i imagino que la gent quan parla de 'la prova' es referirà a això, a coses com les que ell va fer amb el If You're Feeling Sinister. Però també hi ha molts artistes que m'estimo, i que van treure opcions més 'continuistes' que eren igualment genials però vistes d'un altre cantó, o bé una consecució de discos fins que PAM! van canviar el pop per sempre en el cinquè disc. Són observacions de pacotilla fetes per mi, d'acord, però els hi dono molt valor quan m'escolto un disc en què trobo 5 cançons que són obres d'art i 6 cançons que, per mi, són d'omplir, com els 6 putos fillers en el Salad Days d'en Demarco.
És un gran dilema que porto d'ençà vaig començar a pensar en el segon disc, i encara no l'he resolt, francament. Però rumiar-ho sí que m'ha ajudat a saber què era el que volia. I volia que The Münster Sights fos un disc amb intenció exuberant. Sabia que volia reflectir dos dels pitjors moments de la meva vida en les tardors consecutives de 2012 i 2013, i tractar-me a mi mateix des de la cançó. Sabia que atorgaria a cada peça un sentit musical i líric-conceptual tan potent per a mi que no pogués ser considerada mai un filler en el disc; seria el meu petit i tèrbol Arthur. I finalment, sabia que si alguna cosa havia d'unir el primer disc amb el segon, seria que a The Free Fall Band fóssim sincers amb el que fotem. Que si en Rodri ara formava part del grup, els seus teclats havien de lluir-hi més que mai; que en el disc sortirien guitarres meves (quan feia uns mesos que jo començava a aprendre a tocar-la) i les imprescindibles guitarres i mandolines (la de "Apple Tree" incorporada en una nova cançó) d'en Marc Botey; que en Xavi feia només dies que havia començat a tocar la trompeta i ja faria solos; coses així havien d'entrar-hi. Tant de bo et pogués dir que són decisions que no ens fan respecte, seríem els putos amos. Però ens en fan. I tenim llargues xerrades d'això amb en Salicrú, i sempre acaben igual: donant-nos un copet a l'esquena mútuament animant-nos a ser més valents del que ho estem sent fins llavors. Però els segons discos fan por, Jordi.
La meva sensació just després d'escoltar el disc -fa mesos- i ara, segueix sent la mateixa: Hi ha més sensació de big-band pop, amb molts més arranjaments i detallets. Això ho portaveu pensat d'aquesta manera o va sorgir com una cosa més espontània al trobar-vos amb en Darren Hyman a l'estudi?
Ho dúiem així. I és molt representatiu de nosaltres; ho considero una de les nostres màximes virtuts, i una cosa en la que hem crescut respecte el primer disc.
Si en alguna cosa peco de fanàtic (i que per sort tenim de denominador comú al grup) és que sóc fanàtic de la melodia. És una religió per mi. Quan escolto cançons, potser les elevo a categoria de genialitat per un gir melòdic de dos compassos que surt una sola vegada. Sóc molt obsessiu amb això. I em compulsa a incloure petites melodies o un detall de 5 segons que puguin elevar encara més el 'tot'. És com quan una passada de l'Iniesta et val l'entrada al camp (tant de bo fos jo l'Iniesta). Sospito que és perquè vinc del clàssic. Però intento que siguin petits missatges per a fanàtics de la melodia com jo. És el que més m'emociona. I, malauradament, n'abuso: és una cosa que he d'aprendre a controlar, i en què en Miqui m'insisteix molt i amb raó. No es pot produir una cançó abans d'escriure-la.
Penso que en el disc tots aquests detalls deuen ser més evidents perquè en Darren va gravar totes les parts melòdiques de cada instrument (sobretot les de baix d'en Miquel i els vents sencers d'en Xavi), i al final les vam acabar incloent totes a la mescla final.
Les cançons em semblen més narratives, en música i lírica. Potser ho dic perquè em falten tornades. No hi ha tantes tornades com al disc anterior. Fa la sensació que no heu volgut seguir un patró de vers/tornada/vers i heu volgut seguir per allà on us portava la història, la cançó....
Quan fem les cançons tot és extremadament intuïtiu. Si la nostra intuïció està influenciada i ens condiciona per com va anar el primer disc, és un debat que em supera. Vaja, estic segur que cap artista s'imposa marcs/normes estructurals a l'hora de crear una cançó. No és sincer ni pot ser sa. En aquest disc totes les parts i les melodies que en sortien ens semblaven naturals, tant dins de la cançó, que ens semblaven totes imprescindibles. En canvi, al primer, veiem més clar on obria i tancava la cançó.
Heu inclòs una cançó de la vostra primera maqueta, “Look at me run, oh dear”. T’haig de confessar que era la meva cançó favorita de la maqueta i m’encantava quan la fèieu en directe. Però ara li heu tret tota l’explosió juvenil que tenia aquell tema per abordar-la a temps lent i sense grans pujades. Et sembla que la cançó segueix l’evolució lògica que heu seguit The Free Fall Band?
Em fa gràcia que ho comentis, perquè és la cançó més Darren del disc. La portàvem molt treballada cap al soul. Al local, l'imaginàvem molt trio-de-vents: en Xavi havia de harmonitzar línies de saxo amb el baríton i alguna trompeta, i gravar-la amb guitarres ben afilades. Amb "guitarres-cuchillo", una expressió que m'encanta d'en Miqui. Tenia clavat en el cervell la Thinline de la Bucbonera.
Va coincidir que en Darren i en Giles havien gravat recentment un disc junts on havien experimentat moltíssim amb capes i loops. I al sentir el petit riff loopejat de "Look At Me Run", immediatament es van fer la cançó seva. I la vam anar mutant. Afegint loops de vent i clarinet d'en Xavi, baixant el tempo, i afegint acústiques. El que més recordo d'aquesta cançó és que és l'única en què en Darren va insistir a canviar la mètrica de la lletra. I mentre em donava idees i la cantava ell, jo pensava: "cullons, la mètrica és TAN Darren. Sonava TAN al Table For One". Va ser una cançó amb la que vam connectar moltíssim, i vam entendre que seria la empremta del productor en el disc.
Des del meu punt de vista, la cançó no ens reflecteix actualment, però m'encanta que estigui al disc una cosa tan 'diferent'. I no el controlem, el món dels loops i capes de so, tot i que també m'agraden molt alguns discos així, com el And Then Nothing Turned Itself Inside Out de Yo la Tengo. I m'agradaria molt saber-ho aconseguir, en directe. Però ara per ara, seguim més explosius que mai.
“Lonesome Cowboy, Solitary Peggy Sue” em sembla de les millors cançons del disc, crec que hauria de ser single sí o sí.
I tant. És la més ballable i la que porta a l'extrem les guitarres. Despunta, això segur. La cançó parla de la relació tòxica d'un home amb la seva parella. La vam començar amb banjo i mandolina, i la temàtica western-"sureña" em va resultar súper còmica i adient per representar-ho. Un cowboy destinat a ser lliure, i una Peggy Sue que l'encadena.
I molts crits i molts plats i molt de saxo i molt Farfisa i molta ràbia.
També m’encanta “Barbershop”, amb aquells vents tan revival’79. Això em fa pensar en què els referents em semblen lleugeraments diferents del primer disc a aquest. És un disc que ja no beu tant indissimuladament al pop sixtie o a bandes contemporànies els Camera Obscura o els Belle & Sebastian. Em sembla un disc més nova onada, per exemple. Que has escoltat aquests dos anys?
M'alegra moltíssim que t'agradi. "Barbershop"és una de les ninetes dels nostres ulls. I no t'allunyes gaire (encara que sempre acabo tornant a B&S). Els 3 + 1 discos de Dexys han sigut els deu manaments del grup. Jo també he escoltat molt en Cass McCombs, i em vaig enamorar molt molt fort de l'Arthur dels Kinks. I moltes coses que em passen els del grup: en Xavi em passava coses de hardcore jazz, blues i R&B, en Sali de Sun Ra i coses Motown, i en Miquel sempre m'ensenya coses d'en Morrissey i els Smiths. També després del Touring Party i de compartir el nostre amor pels Beatles amb en Sergio de Svper vaig reenganxar-me al White Album mooolt de temps. D'aquí casa m'agraden molt Wild Honey, els Doble Pletina, els Beach Beach. També molt de Wave Pictures, Damien Jurado, en Sam i en Marvin, els Teenage Fanclub, BMX Bandits, Lightships, Booker T, ...
El tema de la producció amb el Hayman. Encara recordo l’emoció amb la que em vas explicar que ell us produiria el disc. Com va anar el procés per a que ell en fos el productor? Que hi ha del Darren en aquest disc? I la relació amb ell, us heu entès bé?
En una de les primeres reunions d'en Miqui i nosaltres amb el Segell del Primavera, vam acordar que per aquest disc ens interessava tenir un discurs molt anglès. Nosaltres estàvem escoltant molt de Wave Pictures aquella època, i veient-ne els paral·lelismes, de grup jove-popero-anglès, van suggerir que en Darren (que els havia produït Beer in the breakers) i en Giles (que els havia produït i gravat City Forgiveness) ens produïssin a nosaltres.
Ens va encantar la idea, perquè en Darren és un artista que admirem moltíssim en Hefner i en solitari, i ell i en Giles estaven súper ficats en l'escena londinenca. A ells també els hi havia agradat molt el primer disc. I a sobre eren amics de grups que ens encantaven, com Standard Fare, Allo Darlin, i els Wave Pictures.
Van aportar moltes coses. En Giles va donar un so molt especial a tots els instruments, sobretot a la bateria, i al disc en global. En Darren ens va obligar a gravar tots junts, i ens va convèncer per estar molt segurs de com portàvem el disc. La seva decisió d'incloure tots i cadascun dels vents d'en Xavi i els teclats d'en Rodri en són prova. Fixa't si és un tret característic del disc, que a les entrevistes sempre ens han fet la pregunta de "hi ha molta presència de vents i de teclats". En Darren ens deia que un disc podia ser o dolent o bo, però havia de ser interessant i que els seus trets captessin l'atenció de l'oient. I el cabró tenia raó. També em va ajudar molt a escriure les lletres del disc (un dels seus grans dons), que jo portava bastant verdes, i em va ajudar a sentir-me escriptor de les meves pròpies cançons, una cosa que no havia sentit mai.
Però no tot van ser flors i violes. Tot el grup s'hi va portar molt bé, amb en Darren i en Giles, però jo vaig tenir bastantes confrontacions a l'estudi. Ell és especial, i en ocasions va ser excessivament càustic amb mi. I jo vaig ser tossut, i m'agrada dir la meva, i no portava les lletres tan preparades com ho hauria d'haver fet. Però als últims dies, quan gravàvem veus, i ja es percebia que tenien ganes de tornar a casa, l'ambient era mordaç, i no ho vaig gaudir gaire. Era tens, i realment em va saber greu, perquè temps després vaig entendre que ells no venien com a amics, que era com jo els tractava, sinó com a uns senyors que venien a fer la seva feina i marxar. Vaig ser ingenu, i hauria d'haver-ho sabut. Vaig aprendre a pals.
I tot i això, quan ens vàrem veure a l'Apolo durant el Primavera, tot estava oblidat, i ens vam abraçar com al primer dia.
Un altre salt important per vosaltres és haver canviat de segell...
Després del concert al Primavera 2013, ens van contactar proposant-nos la incorporació. Va ser una decisió difícil per a nosaltres, perquè veníem d'un any màgic havent tocat a molts dels festivals que havíem somiat tota la vida, i ens havia anat molt bé, però no sabíem ben bé què vindria, què tocava després.
Havíem decidit seguir cantant en anglès, malgrat moltes insistències, i vam pensar que una proposta com la de El Segell del Primavera era una oportunitat que ens penediríem de desaprofitar. Tenia un potencial enorme, i ens podia ajudar a ampliar horitzons, i fer arribar la nostra música a més gent. I ni que fos acariciar amb la punta dels dits l'estranger, per què no? A més, qui estaria a càrrec de El Segell era en Carles Baena, amb qui ja treballàvem i formava part de Buenritmo.
I repeteixo que va ser una decisió molt difícil. Era un salt al buit, perquè El Segell començava de zero i sabíem que hauríem de picar molta pedra de nou. No som burros; sabíem que la nostra decisió generaria animadversió a alguns, i que el que més por i tristor ens causaria és que, incomprensiblement, amics ens poguessin donar l'esquena. Havíem d'apostar. I va ser dur, perquè no vam poder estar als dos segells a la vegada, i vam haver de deixar Buenritmo, la 'nostra' discogràfica. Va ser trist deixar de treballar amb dues persones tant enormes i autèntiques i que tant estimem com en Perico i en Quique.
Però vam decidir ser valents i assumir els errors en les nostres decisions, així com en celebraríem els encerts. I seguir dempeus, impertèrrits, però no fer-nos els durs, perquè no ho som ni ho serem. I assajar i tocar molt. I seguir fent el que sabem fer: escriure cançons que emocionin a les nostres tietes.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Gerschuni