EL MILLOR DE 2014 (DEL 25 AL 11)

Amics meus tots, s'acaba l'any i totes les revistes musicals ens sotmeten a llistes del millor de l'any. Nosaltres, com que som els eterns wannabes, no serem menys. Què us esperàveu? Comencem el repàs amb la llista de l'11 al 25 dels millors discos d'aquest 2014. Però, espereu­-vos a treure conclusions, que encara no ho heu vist tot.


25.Tambor, guitarra y voz. Germán Carrascosa y La Alegría del Barrio. Discos Walden, Ayo Silver y Cofradía de la Pirueta

Blues, poesia beatnik de barri, free jazz, punk primitiu, música tradicional... la música de Germán Carrascosa podria ser qualsevol cosa menys un de tants. Les seves cançons són plenes d'una vida que t’interpel·la i sacseja, que no es molesta a embellir el seu discurs per agradar però que és bell i terrible a estones.

Aquí hi ha alguna de les millors cançons del Germán: “El viejo teatro”, “Un cabrón vestido igual que yo”, “Elegía a un par de zapatos” i declaracions que podrien resumir aquest 2014 com aquestes: “Cada vez que pongo la radio y suena indie nacional/ he de ir al baño corriendo porque tengo que vomitar”.  Així és.

24. Atlas, Astralia. Aloud Music

Per alguna raó que se m’escapa, el rock instrumental acostuma a descriure imatges que poc tenen a veure amb la senzillesa de l’espècie humana, tendint a paisatges i a la grandiloqüència de l’espai exterior. Astralia són la millor tripulació d’un viatge sense escala que comença a “You Are Here” i acaba a “ Sans Soleil”, jugant magistralment amb les intensitats de l’atmosfera que creen des del primer minut.

23. La Filia i la Fòbia, Joan Colomo. BCore

En Joan Colomo segueix al seu rotllo: fent els seus discos i les seves històries mentre no para de créixer en popularitat. La Fília i la Fòbiaés, segurament, la seva culminació en aquest sentit. Colomo tira de la fórmula que tan bé li ha resultat fins avui, radiografiant la seva vida quotidiana i afegint, aquest cop menys, tocs de crítica social.

El gran triomf del de Sant Celoni és seguir sonant -i sent- tan autèntic, tan Colomo, com en els primers discos. Fet habitual en ell i que es repeteix a La Fília i la Fòbia, les seves cançons més personals són les més memorables, en aquest cas "Tus Pies" i la deliciosa "Els amigos". Tot i això, no podem defugir que és el disc d'en Joan que més enrere està en una llista de Gentnormal en els seus cinc anys. Potser és culpa nostra, per pur esgotament, no ens ho tingueu en compte.

22. El poder del voler, Senior i el Cor Brutal. Malatesta Records

No donem prou gràcies a la vida per tenir un grup com Senior i el Cor Brutal. Després de l'anterior València, Califòrnia, a El poder del voler tornen a endollar les guitarres per repartir aquella barreja de rock d'arrels americà i indie rock de guitarres distorsionades.

Aquest cop, però, amb una producció magnificent, de so ample i enlluernador, que combinat amb la seva capacitat per cantar a l'amor i a la vida, fins i tot quan disparen contra la crisi econòmica o la corrupció de politiquets municipals corruptes de mig pèl, fa que El poder del voler s'hagi de gaudir, de principi a fi, aixecant els dos punys cap al cel i corejant cadascuna de les tornades.

21. Cop net, Autodestrucció. Jacquard Recs

Diríem que aquest és un disc anacrònic si no fos perquè ja fa un temps que sembla que el hardcore melòdic torna a estar d’actualitat per aquí. Cops de guitarra, bateries més que ràpides i crits són la recepta bàsica de Cop net, no imaginem un millor títol per a aquest conjunt de cançons.

20. Fam, vàlius. Indian Runners

Amb Fam els vàlius ens regalen divuit cançons, quatre més de les que tenen al seu EP i el seu primer disc junts. I això no podem més que celebrar-ho, sobretot si tenim en compte que algunes d'elles, com “Toquem”, “Lenin”, “Gran” o “Bacallà” són algunes de les més bones que han parit fins al moment,

amb versos cantats amb rauxa i un deix d'ironia on el Gerard condensa el desencís com mai: “No pot ser que tot t'estigui bé” o el “Com t'adones que et fas gran?” xisclat en mantra, amb el qual s'obre el disc. Famés, en definitiva, un disc amb grans cançons, encara que l'excés de temes provoqui que el conjunt soni menys rodó i directe que el seu debut.

19. Brighter, Jupiter Lion. Bcore

Que aquest disc surti a aquesta posició és que alguna cosa no fem bé. A GN en devem fer força de coses malament, però aquesta és greu. És molt probable que la crítica es desfaci en elogis envers aquest Brighter. Nosaltres no som crítica. Som més a prop del públic.

Aquí tenim el problema, la crítica el posarà pels núvols, però per algun motiu no acaba de calar entre el públic. Molt malament. Tenim un problema social. Una alarma social. Això és un discàs. Jupiter Lion s'han cascat una meravella que ha de ser a la consciència col·lectiva. Hem d'explicar-los millor. Hem d'escoltar-los més.

18. Santos Inocentes, Glue Kids. Galleta Records

En la foscor d’un funeral i amb els beats a ritme de batec, Glue Kids s’ha tret de la màniga un dels treballs de l’any. A estones angoixant, ballant entre ombres i creant atmosferes urbanes amb boira baixa que fan del seu hip hop, amb regust de drone, un festival de loops i saber fer.

17. In the Shade of Expectation, No More Lies. BCore

No sé si deu ser per la melodia de la veu, la segregació de dopamina, aquesta guitarra endollada a la medul·la o els cops del cervell contra les parets del crani al ritme d’una bateria regida per un caos determinista, però he tingut un calfred de 25 minuts.

No More Lies no són el grup més productiu del món a l’hora de publicar discos, però es mouen tan a gust en el seu estil que qualsevol espera val la pena. Amb In the Shade of Expectation tan aviat desemboliquen un caramel de pop-rock, com s’esquincen la gola amb la seva vena més punk i fosca. El HIT amb majúscules d’aquest treball es titula “Wrong Stage Bad Scenario”.

16. Tony Bravo, Las Ruinas. El Genio Equivocado

5 anys i 5 discos. I així fins que arribin a 10. Las Ruinas són com un vehicle que funciona amb dièsel. Sempre regulars, sense estridències, sense sortir-se gaire del guió, però tirant endavant mentre passa el temps i t'adones que ells sempre hi són.

Aquest Toni Bravo els ha sortit una mica més pop, però ens agrada igual. El talent compositor –i líric- d’Edu Chirinos segueix en plena forma deixant himnes subterranis de la ciutat, una postal que ens descriu i que es repeteix cada desembre. Postals que no amaguen les amargures per a la foto. Tan crus, irònics i divertits com ens tenen acostumats. Afegeixin “El Olivar, “Ramon i Cajal” o “Cansado de mi” a la llista de cançons imprescindibles de Las Ruinas, i ja en van un bon grapat.

15. Molt bro, Lost Fills. Indian Runners

Les dues síl·labes bronques de Molt Bro!, el segon treball de Lost Fills, i la seva portada, un guant de boxa hostiant la cara d'un tio, són tota una declaració d'intencions. Els mallorquins Joan Cabot i Pep Toni Ferrer, ara amb en Jorra al baix, han aterrat al 2014 amb un discàs d'indie rock intens i melangiós on els instruments són colpejats amb la contundència d'un operari d'excavadores.

Els versos críptics i àcids d'en Pep Toni et desfan les vísceres i himnes explosius com “Pollença Fried Chicken” o “Galifianakis aka The Hangover” te les fan treure per les orelles mentre botes entre plors i rialles, alegria i desconcert. I ho dic com una cosa bona. Molt bona. Molt bro.

14. La Lluminosa, Esperit!. Bankrobber

Hi ha exercics que estan a l'abast de pocs. No ens estem referint exclusivament que un sol artista toqui els quinze mil instruments que es poden sentir en aquest disc, que també té mèrit. És la manera de fer-ho, el desafiament constant a qualsevol patró escrit amb anterioritat i alhora marcar-hi una forta empremta personal.

AixÚ Ès L'Esperit. En definitiva, fer-ho bé. Al seu moment ho vam batejar com un petit manual d'eclecticisme, com fusionar en un sol treball sons que van des de les músiques del món al rock més clàssic i tronat sense oblidar el coqueteig amb l'electrònica. Si amb el primer treball, Endavant continu ja ens va demostrar de què era capaç en aquest segon, Dalmau Boada ha anat un pas més enllà, tot el que sigui capaç d'absorbir musicalment, presentar-ho a la seva manera. Així s'entenen els constants girs estilístics i els detalls en el so. Potser es podria resumir amb saber el que s'està fent, creure's que, ja no de professió sinó d'ofici, ets músic i la resta que flueixi. I endavant, sempre endavant.

13. Fruits del teu bosc , Renaldo & Clara. Bankrobber

Magnífic el disc de debut de Renaldo & Clara. Fruits del teu bosc beu del nostre pop favorit: agafin el Donosti Sound, afegeixin els Belle & Sebastian dels tres primers discos i posin tocs indie-pop dels grups de Sarah Records. El resultat és un disc de gust exquisit, guitarres tranquil·les i melodies meloses amb accent de Lleida.

Unes cançons que transmeten dolçor, sol, somriures i, fins a cert punt, una innocència molt adolescent, tot i no ser-ho. Clara Viñalsés el gran descobriment d’aquest 2014, amics. Aquesta noia trenca un cor amb cada vers que surt de la seva boca.