Desmemoriar-se
Les nits de cap d’any acostumen a ser proclius als retrobaments i, el que és encara pitjor, a les coneixences. Com oblidar el fet que vas conèixer tal persona en aquell envelat glacial fa uns anys. No és cap pregunta retòrica de caire individualista, és una qüestió que ens sacseja a tots, encara que els llocs i les persones físiques no coincideixin. És la universalitat del despropòsit memorístico-sentimental. Potser ja hem oblidat l’embalum i el farcit de pell, carn i ossos que ens sabia alterar però encara estem a la recerca de l’extirpació, parcial o definitiva, d’aquells moments fundacionals.
Destecnologitzar-se
La valentia primigènia corre pels camins, les valls i els marges dels rius sense una puta connexió wi-fi ni servei 4G. Al tanto, que se’n diu “servei”. Toquem-nos els ous a dues mans. Diguem-li, més aviat, necessitat imposada que va imposant necessitats quatre ge. No és cap exaltació ingènua del primitivisme, és l’enèssima i innecessària crítica al darrer gran poder. En sé d’un que ens explica que fins que no arribi el 7G que no li venguin la moto, que ho veu tot massa lent, encara, i prefereix anar tirant del carro. Arri, arri, nomofòbics.
Desblackmirroritzar-se
No deixeu de mirar els nous capítols de la sèrie de’n Brooker, no. Això més aviat seria un apèndix de l’apartat anterior al qual un hi pot arribar després de les trencadisses habituals de tauletes i telèfons intel•ligents (sic). La pantalla negra i escardada com a esperó inevitable. Es veu malament, ara? No saps ni què estàs teclejant? No veus qui et truca? Et fots. No la canvïis. Acostuma’t a viure en la precarietat voluntària. Cristianitzem aquestes tecnologies de consum. És un nou Via Crucis, un neo-rosari al qual li van caient trossets de vidre, fins a la descomposició final. Amén.
Descollonar-se
De debò, n’hi ha per descollonar-se. Amb els uns i amb els altres. Amb això i amb allò. Amb el de més cap aquí i amb el que cau una mica més cap a la banda d’allà. Ara bé, la socialdemocràcia estatal, i les seves sucursals perifèriques, s’emporten la Palma d’Or honorífica. Que sigui un problema que afecta tota la vella Europa no els eximeix de res. Si deixés d’existir probablement veuríem amb més claredat com l’amic de l’enemic ha estat l’enemic real, el de l’abraçada i la posterior patada al cul. I no em citeu la secular divisió de les esquerres perquè faríeu plorar de riure el BCE, l’FMI i tots els acrònims que ens posen el plat a taula.
Descollonar-se més
Podemos a Catalunya.
Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: pendent
Les nits de cap d’any acostumen a ser proclius als retrobaments i, el que és encara pitjor, a les coneixences. Com oblidar el fet que vas conèixer tal persona en aquell envelat glacial fa uns anys. No és cap pregunta retòrica de caire individualista, és una qüestió que ens sacseja a tots, encara que els llocs i les persones físiques no coincideixin. És la universalitat del despropòsit memorístico-sentimental. Potser ja hem oblidat l’embalum i el farcit de pell, carn i ossos que ens sabia alterar però encara estem a la recerca de l’extirpació, parcial o definitiva, d’aquells moments fundacionals.
Destecnologitzar-se
La valentia primigènia corre pels camins, les valls i els marges dels rius sense una puta connexió wi-fi ni servei 4G. Al tanto, que se’n diu “servei”. Toquem-nos els ous a dues mans. Diguem-li, més aviat, necessitat imposada que va imposant necessitats quatre ge. No és cap exaltació ingènua del primitivisme, és l’enèssima i innecessària crítica al darrer gran poder. En sé d’un que ens explica que fins que no arribi el 7G que no li venguin la moto, que ho veu tot massa lent, encara, i prefereix anar tirant del carro. Arri, arri, nomofòbics.
Desblackmirroritzar-se
No deixeu de mirar els nous capítols de la sèrie de’n Brooker, no. Això més aviat seria un apèndix de l’apartat anterior al qual un hi pot arribar després de les trencadisses habituals de tauletes i telèfons intel•ligents (sic). La pantalla negra i escardada com a esperó inevitable. Es veu malament, ara? No saps ni què estàs teclejant? No veus qui et truca? Et fots. No la canvïis. Acostuma’t a viure en la precarietat voluntària. Cristianitzem aquestes tecnologies de consum. És un nou Via Crucis, un neo-rosari al qual li van caient trossets de vidre, fins a la descomposició final. Amén.
Descollonar-se
De debò, n’hi ha per descollonar-se. Amb els uns i amb els altres. Amb això i amb allò. Amb el de més cap aquí i amb el que cau una mica més cap a la banda d’allà. Ara bé, la socialdemocràcia estatal, i les seves sucursals perifèriques, s’emporten la Palma d’Or honorífica. Que sigui un problema que afecta tota la vella Europa no els eximeix de res. Si deixés d’existir probablement veuríem amb més claredat com l’amic de l’enemic ha estat l’enemic real, el de l’abraçada i la posterior patada al cul. I no em citeu la secular divisió de les esquerres perquè faríeu plorar de riure el BCE, l’FMI i tots els acrònims que ens posen el plat a taula.
Descollonar-se més
Podemos a Catalunya.
Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: pendent