El fet d'intentar explicar cada llibre o historieta de la Michele Siquotés destrossar una sorpresa: els seus dibuixos són divertidíssims jocs de mans, trucs senzills i lleugers, idees acabades de fer. Veu una postal antiga de Barcelona, i dibuixa un llimona, una maduixa i un plàtan darrere les muntanyes. A sota escriu:“Banana, limón y fresaespiando”. Què miren? Tres fruites gegants amagades rere l'skyline barcelonès no poden estar fent res dolent. Són monstres? Què passarà si algú les troba? De què tenen por? O riuen? Però l'especialitat de la Michele no és explicar històries, sinó encendre el llum. És per això que m'encanta, és com el revers amable del Miguel Noguera. Idees gairebé infantils: el regne dels tomàquets, estàtues ballarines, ous Kinder, pollastres que volen i llistes de coses. Els seus dibuixos transmeten aquesta sensació de meravella de les idees acabades de descobrir. No us vull esgarriar la sorpresa, però és com aquests poemes del Brossa on sembla que diu les coses pel simple plaer de dir-les i en realitat no és només això.
OBSERVACIÓN DE LA NATURALEZA... ¡HUMANA!
OBSERVACIÓN DE LA NATURALEZA... ¡HUMANA!
Fa una mica més de 10 anys vaig començar una editorial de còmics amb el meu amic Jordi. Ell va ser qui em va ensenyar uns números del fanzine ¡Que suerte!, on sortia la Michele Siquot. Per si no el coneixeu, el fanzine ¡Que suerte!és un dels millors fanzines del món. El fa l'Olaf Ladousse des de fa més de 20 anys. Per les seves pàgines han passat la Julie Doucet, el Liniers, Mauro Entrialgo, Calpurnio, Parrondo, Blutch, Alvarez Rabo, fins i tot dibuixants ocasionals com la Laura de Superchunk o el Chris Knox (Tall Dwarfs)! No perdeu el temps a l'Internet i busqueu-lo, per l'amor de déu. Encara existeix i el podeu trobar a La Central del Raval, a l'Arkham o al Fatbottom. Jo us recomano que aneu a aquesta última. Fatbottom és perfecte. Tenen un munt de fanzines d'aquí i d'arreu del món i una selecció de còmics acollonant, bon gust i a més et tracten sempre de puta mare. Si us agrada una mica el còmic, compreu a botigues petites i amigues o després ploreu quan tanquin.
Torno al tema.
El Jordi em va ensenyar uns dibuixos de la Michele Siquot. No eren ben bé còmics, però tampoc no eren il·lustracions i prou. No ens va caldre parlar gaire per decidir-nos a treure-li un llibret. Es va dir Observación de la Naturaleza... ¡humana!, i encara el miro de tant en tant, sobretot quan tinc ganes de dibuixar, però no sé què. Sempre funciona. Estic molt orgullós dels tres còmics que vam fer amb aquella editorial, Borobiltxo Libros. Potser és lleig que jo ho digui, però ja començo a ser massa gran per això de la falsa modèstia. Vam fer tres còmics molt especials, vam escollir un color de tinta per cada un, el paper de l'interior, vam parlar mil hores dels autors, de l'ordre, del color de la portada (ens imaginàvem que si algú els col·leccionava, els anomenaria “el rosa”, “el marró”...). No té cap mena de mèrit. Ho podríeu fer vosaltres demà si us hi poseu, començar a buscar una impremta, donar mil voltes fins trobar el paper imaginat... Però aquell era el nostre criteri, i penso que vam treure uns còmics que, si no els haguéssim fet nosaltres, no els hauria fet ningú.
MÉS BOROBILTXO
Després del tercer còmic, jo ja estava fent massa coses i vaig deixar-ho. Però Borobiltxo va seguir, gràcies a déu! El Jordi, en solitari, ha seguit treien edicions cuidadíssimes en compta gotes de còmics preciosos com Yellow Bird, de la Kati Rapia (és increïble, de debò), i el divertidíssim i estrany Doctor Gómez, del Tamayo (recopilació de la seva sèrie al Makoki de començaments dels noranta).
Ja fa un parell d'anys que el Jordi em va parlar d'un projecte una mica boig. La Michele Siquot li havia ensenyat unes postals antigues de París damunt les quals havia dibuixat una colla de personatges delicats, petits i molt graciosos que ella feia servir per il·lustrar fragments del diari que va escriure la seva mare quan va viatjar a París. Sobre el paper, era una bogeria treure-ho. No és un còmic ni un diari de viatge ni un llibre d'art ni... Però ja havíem quedat que, a la Michele, ens l’estimàvem precisament per això.
Quan llegeixo llibres de viatge antics em fa molta enveja no haver nascut a una altra època. Haver viscut tota la meva vida sense Internet. Ara mateix, tenim unes expectatives força reals del que ens podem trobar a qualsevol lloc. Ho busquem a la web, ens carreguem el misteri. És com si viatgéssim per comprovar què hi ha de cert en el que hem estat aprenent. L'any 1949, per un matrimoni argentí, París encara devia tenir cert misteri. Estic segur que haurien vist pel·lícules sobre la ciutat, llegit llibres i vist postals i fotos. Però encara devia ser una ciutat reconstruïda a partir de trossets de ficció. Els textos de la Marta Bertotto (la mare de la Michele) són molt naturals. No esperaven ser llegits! Parla amb sorpresa dels francesos fent petons a les seves xicotes al carrer, de la mida de les coses, us ho podeu imaginar una mica. És molt graciós. Acompanyen al text un munt de postals antigues de París molt senyorials en les quals la Michele fa passejar un ós, un pollastre, i un munt de personatges en miniatura que gairebé ni veus si t'ho mires ràpid. T'hi pots tirar hores mirant cada pàgina.
El llibre es diu Diario de un oso en París i és el millor llibre del món. Un petit miracle que només existeix perquè algú ho ha sabut veure. Doneu les gràcies al Jordi.
ALGUNES COSES QUE SÉ DE LA MICHELE
ALGUNES COSES QUE SÉ DE LA MICHELE
No he vist mai Rosario, però com si ho hagués fet. L'imagino plena d'animals estranys, ocells que són com el senyor Potato, gossos amb paraigües i un munt de pingüins. La culpa la tenen la Michele, la Silvia Lenardón i el Max Cachimba. Els tres són amics, dibuixants de còmics que no són ben bé còmics i gent amb un imaginari propi compartit. És fàcil veure com uns influeixen els altres i el millor del tema és que, així i tot, els 3 són únics. M'agraden molt.
La Michele porta una exposició a la butxaca. Fa uns anys, va venir a Barcelona per visitar amics i fer una petita exposició a l'Almacén Marabi. Allà la vam conèixer en persona. És molt simpàtica! Després de la inauguració, prenent alguna cosa, es va treure un quadernet de la butxaca i ens va ensenyar la galeria portàtil que duia. És un projecte que circula de butxaca en butxaca i viatja amb alguns autors rosarins. Hi porta dibuixos de tots i passa de mà en mà dels que viatgen d'un lloc a un altre. Ens vam sentir molt privilegiats de veure-ho i molt idiotes de no haver-hi pensat abans.
Els Superhéroes truchos. A una de les seves exposicions a Barcelona, va portar diferents coses per vendre. Entre elles, una sèrie de ninots de superherois famosos. Unes teles en forma de senyor musculós, ple de cotó per dins i amb un cap rodó de fusta pintat per ella. Jo tinc el d'Spiderman. La Michele fa moltes coses amb tela, des de llibres infantils a ninots, o quadres abstractes. També li agraden les figures geomètriques i té tendència a riure's de la cultura popular amb tendresa d’àvia. Superherois, tortugues ninja, clics de Playmobil... Diu la llegenda que col·lecciona les joguines dels ous Kinder i que en té més de mil.
Blog de la Michele Siquot
Web de Borobiltxo Libros
Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font