 | Islandia Nunca Quema Applause Any: 2014 Discogràfica: Philatellia Records |
Els grups com Islandia Nunca Quema em fascinen. No tenen ressenyes ni notícies a cap dels blogs i publicacions de moda, no els programen a festivals i, evidentment, els seus fans els comptes amb els dits de les dues mans. Tampoc crec que els importi excessivament. Evidentment tenen sang a les venes i els agradaria viure en permanents orgies de fornici desmesurat regat de Macallan 1926, a 60.000 euros l’ampolla i tocar a les millors sales del món. Però no els passarà. Ni de conya. No els passarà i a més ho saben, que deu ser encara més frustrant. Però què esperaven? Pràcticament tothom que ha fet el mateix que ells ha fracassat estrepitosament. Si vols ser una estrella de la música, clarament no has de fer això. Que tinguin algunes de les millors cançons de pop que s’ha escrit en aquest país en el darrer lustre és absolutament igual, el món de la música és molt puta i més per aquest tipus de grups.
No estan de moda i no ho estaran mai, acceptem-ho. Abans que Islandia Nunca Quema ho van provar –salvant les distàncies, vostès ja m’entenen– alguns dels meus grups favorits: The Go-Betweens, els Orange Juice, els Orchids, els Bats o els Claim. Jo que sé, milers. I mai cap se’n va sortir. Van viure d’això, sí, igual van fer un racó de pasta, però avui en dia el Robert Forster es passeja per les Rambles i no el reconeix ningú. Ningú. I al Robert Scott ni t’explico. Si voleu anar més a prop, recordeu els Valero? Els Valero eren el millor grup de Barcelona. No ens posarem a discutir, d’acord? Ho eren. El seu brillantíssim EP, Bar Bodega Salvat (2009), va passar absolutament desapercebut. L’Uri Amat escrivia d’ells al fanzine LEM: “Parece mentira que nadie hable de Valero en público, ni hayan salido en los medios, ni tengan una legión de fans, con ESAS canciones”. Profèticament, el grup més semblant que hem tingut de Teenage Fanclub a Barcelona va desaparèixer després que aquella obra mestra del pop nacional quedés oblidada i agafant pols a les caixes de 12 polsades de les botigues de discos de la ciutat. I saben per què? Els ho diré, perquè no el va comprar ningú, perquè per sorprenent que sembli, van interessar a quatre nerds. De fet, va ser un petit miracle que un grup amb una vocació tan poc mainstream com Fred i Son, bevent tan poc dissimuladament dels grups de Sarah Records, tingués un parell d’anys on encara semblava que feien música cool i digne de ser ressenyada o programada (sortosament, que m'encanten).
Comptant que Islandia Nunca Quemaés, segur, el grup que millors cançons ha fet mai a Reus, aquests tios haurien de ser una institució a la seva ciutat. D’acord que el llistó fins ara el marcaven els Whisky'ns Cullons, de trajectòria dubtosa, o com a mínim irregular, i amb un dels pitjors noms de banda de la història. Tot i això, van aconseguir composar algun indiscutible hit –amb regust a guilty pleasure– a mitjans dels 2000 a l’estela d'Els Pets (“Balla”, “On” o “Reus”). I a banda d’això, el NO RES més absolut. Ara haurien de repicar les campanes de la Prioral de Sant Pere, perquè els Islandia Nunca Quema han confirmat el que havien apuntat amb lletres majúscules quan van publicar, fa dos anys, el single de “The Wrong Parade”.
Applauseés un disc pràcticament perfecte i meravellós. Comença amb un tema rotund i instantani com ho feia el Tallulah de The Go-Betweens amb “Right Here”. És jugar amb les cartes marcades, membre viril en mà i saludant al personal. Islandia Nunca Quema desgrana, una per una, totes les coses favorites del pop que realment ens importa, la trompeta de “Airports are a poor choice”, les guitarres Orange Juice –aquelles guitarres– que van apareixent repetidament durant tot el disc (“Self-Pity Song”, “Severed Ties”, per exemple) o el deje noise noventero de Yo la Tengo de “Vamos a perdernos”. Applause està majoritàriament cantat en anglès, però també fan concessions amb alguna incursió al castellà, cas de la cristal·lina “La sonrisa de estúpido” o “Spillane”, amb lletra de José TCR (ara Urogallos) i ritme rockabilly. Al contrari del que passa amb la majoria de grups que opten per l’anglès, l’accent del vocalista (Javi González) és més que correcte, com a mínim més proper a Brisbane, Glasgow, Hoboken o Dunedin que no a Reus. En definitiva, aquest disc no inventa res, ni tan sols prova d’innovar una mica, no va per aquí la cosa, a més, tampoc hi ha cap necessitat de fer-ho. La importància d’Applause són les 11 cançons inspiradores i que de debò valen la pena, com ho fan els discos de Flying Nun o Postcard. És recollir el que porten escoltant tota la santa vida i posar-ho aquí. I fer-ho bé, fer-ho realment bé.
Per això no crec que els importi massa si els escolta més o menys gent. Òbviament com més els segueixin millor, però em temo que deuen estar contents pel sol fet d'haver compost aquestes cançons. Perquè són el resultat de molts anys d'escola i aprenentatge amb el millor pop del planeta. Jo en tindria prou vaja.
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí
No estan de moda i no ho estaran mai, acceptem-ho. Abans que Islandia Nunca Quema ho van provar –salvant les distàncies, vostès ja m’entenen– alguns dels meus grups favorits: The Go-Betweens, els Orange Juice, els Orchids, els Bats o els Claim. Jo que sé, milers. I mai cap se’n va sortir. Van viure d’això, sí, igual van fer un racó de pasta, però avui en dia el Robert Forster es passeja per les Rambles i no el reconeix ningú. Ningú. I al Robert Scott ni t’explico. Si voleu anar més a prop, recordeu els Valero? Els Valero eren el millor grup de Barcelona. No ens posarem a discutir, d’acord? Ho eren. El seu brillantíssim EP, Bar Bodega Salvat (2009), va passar absolutament desapercebut. L’Uri Amat escrivia d’ells al fanzine LEM: “Parece mentira que nadie hable de Valero en público, ni hayan salido en los medios, ni tengan una legión de fans, con ESAS canciones”. Profèticament, el grup més semblant que hem tingut de Teenage Fanclub a Barcelona va desaparèixer després que aquella obra mestra del pop nacional quedés oblidada i agafant pols a les caixes de 12 polsades de les botigues de discos de la ciutat. I saben per què? Els ho diré, perquè no el va comprar ningú, perquè per sorprenent que sembli, van interessar a quatre nerds. De fet, va ser un petit miracle que un grup amb una vocació tan poc mainstream com Fred i Son, bevent tan poc dissimuladament dels grups de Sarah Records, tingués un parell d’anys on encara semblava que feien música cool i digne de ser ressenyada o programada (sortosament, que m'encanten).
Comptant que Islandia Nunca Quemaés, segur, el grup que millors cançons ha fet mai a Reus, aquests tios haurien de ser una institució a la seva ciutat. D’acord que el llistó fins ara el marcaven els Whisky'ns Cullons, de trajectòria dubtosa, o com a mínim irregular, i amb un dels pitjors noms de banda de la història. Tot i això, van aconseguir composar algun indiscutible hit –amb regust a guilty pleasure– a mitjans dels 2000 a l’estela d'Els Pets (“Balla”, “On” o “Reus”). I a banda d’això, el NO RES més absolut. Ara haurien de repicar les campanes de la Prioral de Sant Pere, perquè els Islandia Nunca Quema han confirmat el que havien apuntat amb lletres majúscules quan van publicar, fa dos anys, el single de “The Wrong Parade”.
Applauseés un disc pràcticament perfecte i meravellós. Comença amb un tema rotund i instantani com ho feia el Tallulah de The Go-Betweens amb “Right Here”. És jugar amb les cartes marcades, membre viril en mà i saludant al personal. Islandia Nunca Quema desgrana, una per una, totes les coses favorites del pop que realment ens importa, la trompeta de “Airports are a poor choice”, les guitarres Orange Juice –aquelles guitarres– que van apareixent repetidament durant tot el disc (“Self-Pity Song”, “Severed Ties”, per exemple) o el deje noise noventero de Yo la Tengo de “Vamos a perdernos”. Applause està majoritàriament cantat en anglès, però també fan concessions amb alguna incursió al castellà, cas de la cristal·lina “La sonrisa de estúpido” o “Spillane”, amb lletra de José TCR (ara Urogallos) i ritme rockabilly. Al contrari del que passa amb la majoria de grups que opten per l’anglès, l’accent del vocalista (Javi González) és més que correcte, com a mínim més proper a Brisbane, Glasgow, Hoboken o Dunedin que no a Reus. En definitiva, aquest disc no inventa res, ni tan sols prova d’innovar una mica, no va per aquí la cosa, a més, tampoc hi ha cap necessitat de fer-ho. La importància d’Applause són les 11 cançons inspiradores i que de debò valen la pena, com ho fan els discos de Flying Nun o Postcard. És recollir el que porten escoltant tota la santa vida i posar-ho aquí. I fer-ho bé, fer-ho realment bé.
Per això no crec que els importi massa si els escolta més o menys gent. Òbviament com més els segueixin millor, però em temo que deuen estar contents pel sol fet d'haver compost aquestes cançons. Perquè són el resultat de molts anys d'escola i aprenentatge amb el millor pop del planeta. Jo en tindria prou vaja.
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí