Què es pot dir de nou d’un dels primers grups anglesos de punk-rock i que l’any que ve farà 40 anys que van treure el seu primer single? Ben poca cosa, la veritat, més enllà d’allò que té relació amb un mateix. I en això estem. Em vaig comprar l’Strawberries dels Damned quan tenia 14 anys (ara en tinc 41, els mateixos números però al revés). Va ser un dels meus discos preferits durant molt de temps i actualment encara ho és més, suposo que pel fet de sumar una certa nostàlgia a l’equació. O potser és per trobar-me en una etapa de molta devoció cap al grup, lque va començar després de veure en Captain Sensible al documental sobre Johnny Moped i que m'agafés per tornar a escoltar els seus vells discos compulsivament. Se’l veia molt bé, el capità, al documental: molt bona persona i amb molta energia. A més deu ser l'única persona al món que ha aconseguit mantenir dues setmanes un número 1 a la llista de singles més venuts del Regne Unit amb “Happy Talk” (A&M Records, 1982) només un any després de publicar-ne un altre, This Is Your Captain Speaking, amb la incorruptible discogràfica anarco-punk per excel·lència: Crass Records.
Sempre m’han caigut bé, els Damned, encara que vaig passar una temporada ignorant-los després que en Claude Bessy, el fundador del precursor fanzine Slash, ens confessés en una entrevista que els havia conegut en la seva primera gira americana i que pensava que eren més curts que una cua de conill. I què –penso jo ara–? Quina imbecil·litat! En aquella època segurament em devia semblar molt important que els grups tinguessin coses molt profundes a dir i fossin molt seriosos (em devia creure aquella collonada de l’intellectual punk). The Damned pot ser que no tinguin la necessitat de comunicar grans discursos polítics en les seves cançons però m’agradaria que algú em digués quants grups de la seva fornada van fer tants discos collonuts en tan poc temps (d’acord, també acceptem The Jam com a animal de companyia). Del Damned Damned Damned, del 1977, a l’Strawberries del 82 ho salvo quasi tot. Estem parlant de 5 discos mítics (bé, potser el Music for Pleasure no tant) en només 6 anys. I què me’n dieu del seu eclecticisme? Del punk-rock de manual, inspirat per les feres de Detroit com Stooges o MC5, i que va ser pedra fundacional del hardcore americà, a la psicodèlia atemporal, el pop en majúscules o el “Goth rock” més decent, de vegades amb alguns lleus tocs de l’únic hard-rock, progressiu o AOR que puc escoltar (qui m’ho negui que escolti aquesta espatarrant “The History of the World (Part 1)” que té de tot això una miqueta i més).
![]()
Doncs bé, aquests senyors seran el divendres, 17 d’abril del 2015, per Barcelona a la sala Razzmatazz 2. Quan me’n vaig assabentar em vaig emocionar, us ho juro, i això que sóc molt poc amic de les reunions de vells grups llegendaris. I ells ho són bastant, de vells i de llegendaris. Comentant-ho a amics i coneguts, alguns d’ells membres de renom de l’escena underground de Barcelona ciutat, les reaccions van ser de dos tipus (i perdoneu que esbombi comentaris personals en un mitjà públic):
“Damned el 2015 és com anar al Primavera Sound una mica, no?” (Traducció simultània: I tu que rajes tant del Primavera pel que té de “retromaniac”, què fas volent anar a veure aquestes mòmies?).
“Yo que no soy mucho de arrimarme, a estos dos les he dado la mano y he intercambiado media frase con ellos” (Traducció simultània: Mai he sigut gaire idòlatra ni de demanar autògrafs però als Damned els admiro tant que fins i tot he anat a parlar amb ells i els he donat la mà).
Per què amb els Damned és diferent? Doncs no ho sé. El meu germà els va veure el ‘95 a Londres i només van tenir temps de tocar dues cançons abans que al bo d’en Dave Vanian li estampessin un got de pinta (ple!, de vidre!) als nassos. Això va ser tot. Què voleu que us digui, jo els tinc afecte. I, encara que vagi una mica tard, tinc moltes ganes de veure'ls fotent remor i de sentir aquelles cançons en directe. Sí, penso anar al concert encara que sigui sol i, si cal, els defensaré perquè ningú els foti res pel cap. No s'ho mereixen.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Uri Amat
Correcció: Marta C.
Sempre m’han caigut bé, els Damned, encara que vaig passar una temporada ignorant-los després que en Claude Bessy, el fundador del precursor fanzine Slash, ens confessés en una entrevista que els havia conegut en la seva primera gira americana i que pensava que eren més curts que una cua de conill. I què –penso jo ara–? Quina imbecil·litat! En aquella època segurament em devia semblar molt important que els grups tinguessin coses molt profundes a dir i fossin molt seriosos (em devia creure aquella collonada de l’intellectual punk). The Damned pot ser que no tinguin la necessitat de comunicar grans discursos polítics en les seves cançons però m’agradaria que algú em digués quants grups de la seva fornada van fer tants discos collonuts en tan poc temps (d’acord, també acceptem The Jam com a animal de companyia). Del Damned Damned Damned, del 1977, a l’Strawberries del 82 ho salvo quasi tot. Estem parlant de 5 discos mítics (bé, potser el Music for Pleasure no tant) en només 6 anys. I què me’n dieu del seu eclecticisme? Del punk-rock de manual, inspirat per les feres de Detroit com Stooges o MC5, i que va ser pedra fundacional del hardcore americà, a la psicodèlia atemporal, el pop en majúscules o el “Goth rock” més decent, de vegades amb alguns lleus tocs de l’únic hard-rock, progressiu o AOR que puc escoltar (qui m’ho negui que escolti aquesta espatarrant “The History of the World (Part 1)” que té de tot això una miqueta i més).
Doncs bé, aquests senyors seran el divendres, 17 d’abril del 2015, per Barcelona a la sala Razzmatazz 2. Quan me’n vaig assabentar em vaig emocionar, us ho juro, i això que sóc molt poc amic de les reunions de vells grups llegendaris. I ells ho són bastant, de vells i de llegendaris. Comentant-ho a amics i coneguts, alguns d’ells membres de renom de l’escena underground de Barcelona ciutat, les reaccions van ser de dos tipus (i perdoneu que esbombi comentaris personals en un mitjà públic):
“Damned el 2015 és com anar al Primavera Sound una mica, no?” (Traducció simultània: I tu que rajes tant del Primavera pel que té de “retromaniac”, què fas volent anar a veure aquestes mòmies?).
“Yo que no soy mucho de arrimarme, a estos dos les he dado la mano y he intercambiado media frase con ellos” (Traducció simultània: Mai he sigut gaire idòlatra ni de demanar autògrafs però als Damned els admiro tant que fins i tot he anat a parlar amb ells i els he donat la mà).
Per què amb els Damned és diferent? Doncs no ho sé. El meu germà els va veure el ‘95 a Londres i només van tenir temps de tocar dues cançons abans que al bo d’en Dave Vanian li estampessin un got de pinta (ple!, de vidre!) als nassos. Això va ser tot. Què voleu que us digui, jo els tinc afecte. I, encara que vagi una mica tard, tinc moltes ganes de veure'ls fotent remor i de sentir aquelles cançons en directe. Sí, penso anar al concert encara que sigui sol i, si cal, els defensaré perquè ningú els foti res pel cap. No s'ho mereixen.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Uri Amat
Correcció: Marta C.