En Nando Cruzés d’aquelles persones que et sembla que has llegit tota la vida. Sempre hi ha estat. Omnipresent. Com a mínim per a la nostra generació. Però a més de ser-hi, té una altra virtut, i és que és unànimement respectat, i això no és gens fàcil per a algú que parla sobre música i que sol posicionar-se desacomplexadament amb les coses. Per això la sortida del seu "Pequeño circo: Historia oral del indie en España" (Contra, 15) és una alegria per a tots els que l’hem anat seguint tots aquests anys. Perquè és un projecte grandiós, en el temps i en l’ambició, i perquè recull una època –anterior a la nostra– que a molts ens quedava lluny i de la qual en desconeixíem els detalls, malgrat que ens quedés la música. Aquest Sant Jordi l’entrevista que volíem fer la teníem clara de bon principi, per reconeixement a allò que fa i a l’obra en si. Aquí teniu una entrevista amb Nando Cruz.
Entenc que un llibre d’aquestes dimensions, i que implica cert grau de pretensiositat (no mal entesa, en aquest cas) devia fer molts anys que et voltava pel cap. Com és que decideixes fer una crònica oral? És per trobar-te sense referències bibliogràfiques prèvies on documentar-te o des del principi vas tenir clar que ho volies fer així?
Mai hagués pensat que faria un llibre sobre aquella època i escena i menys ara, que me'n sento tan allunyat. Això va ser una proposta de l'editorial Contra, i en la proposta ja hi anava inclòs que el format havia de ser un relat oral. Però el fet que no hi hagi cap bibliografia és una de les raons per les quals vaig voler fer el llibre. El que sí que hi ha és molta hemeroteca i vaig fer servir totes les revistes que encara conservava per preparar les entrevistes a cada protagonista, però no volia incloure cap declaració d'època perquè tot el relat tingués una mirada actual. Volia escriure la història de l'indie dels 90 des del 2014, amb la perspectiva que ens ha donat a tots el pas del temps. En realitat, aquest distanciament meu respecte a tot allò és el que em va fer decidir a fer el llibre: volia reconstruir els orígens de l'indie per després poder qüestionar aquella escena i visibilitzar-ne les escletxes..
Respecte a la pretenciositat que implica fer un llibre de gairebé mil planes, el volum d'un llibre no és sempre el reflex de la intenció inicial. Jo volia fer un llibre que expliqués de la millor manera possible el que va ser i el que no va arribar a ser aquella escena, però no pretenia fer-lo tan llarg. Si ha sortit així és perquè no l'he pogut fer més curt. I quan vaig assumir que no el podia fer en 600 pàgines vaig intentar que, almenys, fos una lectura entretinguda.
Fins a quin punt has volgut allunyar el llibre del safareig. Evidentment que n’hi ha, centrant-nos en referents propers, em semblen molt divertides les anècdotes del Felipe/Subterfuge/Dover o les d’en Juanjo Sáez amb Gabi Ruiz, però estic segur que n’has deixat moltíssimes a fora...
No volia fer un llibre de safareig. Això ho tenia tan clar que fins i tot m'ho vaig apuntar en un post-it enganxat a la pantalla de l'ordinador que deia "NO ANÉCDOTAS VACÍAS". Volia construir el relat amb anècdotes que aportessin informació sobre com funcionaven les coses aleshores i com era cadascun dels protagonistes. Un periodista de l'agència EFE em deia que trobava que es parla poc de drogues al llibre. (Sí, increïble però cert). A mí m'interessava parlar de drogues quan parlo de Los Planetas o de Surfin' Bichos perquè són un element clau de la seva música, però les drogues que prenguessin o deixessin de prendre altres grups no m'importava gaire si després això no servia per entendre la seva música o el seu comportament.
Ja que menciones l'anècdota de Juanjo Sáez i Gabi Ruiz, és un bon exemple d'anècdota amb contingut: explica que l'estil Toni Soprano del Gabi Ruiz, aquest todos los que no están conmigo están contra mí, no neix arran de l'èxit del Primavera Sound sinó que ell ja era així fa més de vint anys.
![]()
Els donostiarres Aventuras de Kirlian
Una de les coses amb què et trobes al llibre és que pràcticament ningú de tota la gent que hi havia en aquell moment segueix fent cançons. La majoria, o han desaparegut o s’han fet empresaris (alguns en multinacionals o promotores molt reconegudes). La música independent té un caràcter generacional (20-30 anys) que és difícil de superar? Sembla que casos com el de David Rodríguez són paradigmàtics (algú que segueix fent la música que li dóna la gana) per inusuals.
Ui, ui. Aquí discrepo totalment. Gairebé tots els de Manta Ray fan coses. Los Planetas segueixen, Chinarro també, Fran Nixon (d'Australian Blonde) també, les Nosoträsh tenen grupets, el bateria d'El Inquilino toca a We Are Standard, els Automatics tenen altres grups, part d'El Niño Gusano va seguir a Tachenko, fins i tot l'Edu de Parkinson DC ha tret discos els darrers anys, l'Ibon i la Teresa de Le Mans segueixen amb Single, de La Buena Vida n'hi ha que toquen a Ama i d'altres que estan gravant cançons noves per a un altre grup, Nacho Umbert de Paperhouse segueix en actiu i fins i tot el Tito de Penelope Trip vol fer un altre disc. Als 90 es deia molt això de “estos grupos grabarán dos discos y luego se buscarán un trabajo de verdad”. Molts ho van deixar, però al final han seguit fent música més dels que pensàvem llavors. Tot i que alguns hagin quedat en un pla molt discret.
La música, la independent i la no independent, té un caràcter generacional perquè molt sovint està dirigida a gent d'una edat molt concreta, de 20 a 30, i quan passes dels 40 et deu fer cosa pujar a l'escenari (sobretot, si el teu públic també ha passat dels 40 i ara ja es queda a casa), però penso que d'aquella generació va decidir seguir fent música molta més gent de la que en un primer moment tots podíem haver pensat.
Què creus que n’ha quedat de tot allò? Vull dir, veig els nous grups del meu voltant i no em sembla que beguin gens de tot allò musicalment. Tinc la sensació que grups com Ohios, Furguson o Rombo, per dir-ne tres de ben joves, no et podrien cantar cap cançó de Parkinson DC, El Inquilino Comunista o El Niño Gusano. Sí que s’han heretat maneres de fer, però relatives, ja que en aquella època no hi havia Internet. Des del punt de vista musical, tret dels grups més destacats pel que fa a popularitat (Los Planetas, La Buena Vida, Astrud...), no van deixar res que arribi a les noves generacions?
La majoria d'aquells grups no els va arribar a escoltar gaire gent. Cinc mil persones, potser? És impossible que els grups joves que menciones els sentin com una influència. Però, com dius, sí que reprodueixen les maneres de fer i l'origen anglosaxó de moltes de les seves influències musicals. I és ben probable que d'aquí a vint anys ningú no reconegui la influència del repertori d'Ohios o Furguson, sinó, com a molt, la de la seva manera de fer. Això es veu molt clar als concerts del Joan Colomo i la radiofórmula. Joves de 20 anys se saben de memòria hits de Duncan Dhu o Alaska, publicats abans del seu naixement. En canvi, si el Colomo es posés a cantar una d'El Niño Gusano o de Parkinson DC, la gent no sabria què coi fa. Això és l'indie dels 90, una música que no va tenir cap impacte social. No va arribar ni a un 5% del jovent d'aquella època. I el mateix es pot dir de l'escena de Vic actual.
A diferència de l’escena DIY punk californiana o de hardcore de Washington, l’indie entès com a tal als Estats Units sempre s’ha associat a classe mitjana, blanca i universitària. Aquesta és la mateixa classe social que ho comença a l’estat? Per què no va quallar l’indie a la classe obrera espanyola? És una simple qüestió idiomàtica?
Als Estats Units, a final dels anys 80, hi havia una etiqueta força explícita per descriure el nou rock independent que començava a créixer: se'n deia college rock o rock universitari. Els white trash o pringats blancs que feien punk i hardcore van veure com joves de classe mitjana i amb estudis ocupaven el seu lloc a través de l'indie-rock. Sonic Youth, Superchunk, REM, Beat Happening... Tota aquesta gent eren universitaris i, de fet, molts d'aquells grups van néixer al voltant dels campus. Aquest canvi de perfil, i el que implica en la progressiva despolitització del rock alternatiu, s'explica molt bé al llibre "Nuestro grupo podría ser tu vida" del Michael Azerrad.
A Espanya, començar a fer indie a final dels 80 exigia tenir accés a uns discos que moltes vegades s'havien de comprar d'importació (i més cars) o a l'estranger. I, abans de comprar-los, havies de saber que existien comprant premsa musical, perquè no sonaven a la ràdio comercial. No tothom té diners per gastar en aquestes coses. D'altra banda, l'indie-rock mai s'ha distingit per ser una música empàtica i segurament això va provocar un rebuig a les classes obreres, que se sentien més identificades amb grups que els parlaven clar i en castellà. L'indie espanyol dels 90 tenia uns aires exclusius i molt poc interès per connectar amb les classes obreres, en particular, i amb el gran públic en general. De totes maneres, a l'indie espanyol també hi va haver grups de famílies obreres, i al llibre se'n parla.
![]()
La formació original de Los Fresones Rebeldes.
Tot i això, com es justifica que el poder (o classe dominant) hagi assimilat la música independent si el 95% de grups de música independent de Barcelona segueixen sense sortir a pràcticament a cap ràdio o mitjà de comunicació de masses? Love Of Lesbian, Dorian o Mishima (dels pocs que viuen d’això) són un tant per cert molt petit del que representa el gruix de grups de la ciutat. De quines maneres arriba aquesta assimilació?
Una cosa és que la música indie estigui totalment assimilada pel poder polític i econòmic i una altra, que els grups que la practiquen en puguin viure. Que l'indie estigui assimilat significa que el cantant d'un grup indie pot acabar sent la imatge d'un banc, significa que a un grup indie li poden acabar encarregant compondre una cançó per a un programa de TV3 de prime time o per un campionat d'atletisme, significa que institucions públiques no dubtaran a oferir ajuts a festivals d'aquest tipus de música tot i que mai aixecaran ni un dit per garantir la subsistència d'espais on s'afavoreix la circulació de músiques més crítiques, significa que qualsevol grup indie pot acabar tocant al BAM, a la festa major de qualsevol poble o a l'Antiga Fàbrica Damm, significa que la Bibiana Ballbè els cridarà per tocar al terrat de l'Arts Santa Mònica, significa que la seva música pot ser l'ham de desenes i desenes de campanyes publicitàries, passis de models, accions de marques...
A Zombi Pujol o a Una Bèstia Incontrolable no els cridaran mai per fer qualsevol d'aquestes coses perquè la seva música és conflictiva en la forma i en el fons. L'indie no genera cap conflicte i per això entra allà on vol. Tenim tan assimilat socialment que aquesta música té unes facilitats que no tenen altres músiques que ni ens adonem que s'ha convertit en l'estètica preferida de la societat de consum cool. La paradoxa és que els grups indies no entren en tots aquests llocs amb la paella pel mànec sinó pidolant una mica de visibilitat i, per tant, no en treuen res a canvi. L'indie s'ha convertit en una música decorativa abocada al precariat (amb totes les excepcions indie-mainstream que vulguis, és clar).
Una de les grans polèmiques d’aquest any ha estat l’edició del llibre de Víctor Lenore (Indies, Hipsters y Gafapastas: Crónica de una dominación cultural). A les xarxes socials o en entrevistes t’has mostrat bastant favorable a les tesis que exposa Lenore al pamflet. Tot i estar d’acord amb la tesi principal, discrepo pràcticament pel que fa a tota la resta. Per exemple, en la generalització que fa de l’indie. Creus que un grup com els que treu Famèlic o La Castanya (de nou, per dir-ne dos de propers) genera algun tipus de dominació cultural?
Gran polèmica només a la nostra bombolleta indie, eh! Jo també estic d'acord amb la tesi principal i celebro que algú l'hagi posat per escrit, per molt que discrepi d'alguns exemples i cregui que un to tan agressiu no ajuda a convèncer el lector sinó més aviat a foragitar-lo. Dit això, torno a la resposta d'abans: jo no penso tant en dominació cultural com en accés a uns espais que estan tancats i barrats per a molts altres estils musicals. Si féssim una estadística de la música que surt a la tele pública (i no parlo de programes musicals, sinó de la que sona de fons en cròniques d'esports, a reports culturals, als anuncis, etc.) i després féssim una enquesta de gustos musicals de la població, la desproporció entre la visibilitat de l'indie i el consum real d'aquesta música seria brutal. I, de pas, veuríem com músiques amb un impacte social molt més elevat no hi tenen gairebé cap presència. A això es refereix el Lenore quan parla de dominació cultural. Potser n'hauríem de dir dominació simbòlica o estratègica.
![]()
El Niño Gusano, ara a Tachenko.
En David Moran i en Kiko Amat han parlat de la reacció de Lenore com la de “la furia del converso”. Tu també et consideres convers? És fàcil veure’t a concerts de pop independent a Barcelona sense que hi vagis per feina...
Entenc que el to del Lenore faci que se'l vegi com un exfumador, però quan llegeixo qualificatius com 'converso', 'renegado' i coses així penso molt en el lloc des d'on es llencen. I penso que són qualificatius que parteixen d'una idea inquietant: el Lenore abans estava en un lloc i n'ha sortit. Tot plegat fa una mica pinta de secta: 'Tú, que estabas en un bando, ahora lo criticas'. D'entrada, aquests tipus de crítica ad hominem que carreguen contra l'autor per desmuntar un llibre em semblen com allò de mirar el dit que assenyala en comptes de mirar cap allà on assenyala el dit. (I aquí no em puc estar de destacar la crítica de Blisstopic, possiblement la pitjor de tota la saga anti-Lenore).
En tot això penso que hi té molt a veure que l'indie espanyol (els grups i també la premsa) ha tingut sempre un esperit autocrític sota zero. Aquella idea de 'hem de construir una escena' va ser molt contraproduent i sempre ho serà. Sembla que l'indie fos bo en si mateix només per ser minoritari i no mainstream. I en un entorn on els crítics vam ser especialment tous i condescendents, el llibre del Lenore és un xoc perquè ho qüestiona tot de dalt a baix: no ataca el seu valor estètic sinó els seus valors socials.
La meva 'conversió', si en vols dir així, no té gaire a veure amb els meus gustos musicals. De fet, trobo que renegar dels teus gustos és una cosa molt mesquina. No hi ha expressió que em faci vomitar més que això dels guilty pleasures. No tinc cap mena d'agenda sobre què m'ha d'agradar o deixar d'agradar. Amplio els meus gustos en funció dels discos que descobreixo i em canso d'uns grups quan els escolto massa. Com tothom, vaja. L'altre dia vaig haver de triar entre Camela i Wild Honey (el Quique Ramos t'ho pot confirmar) i vaig optar pels primers, però si no haguessin coincidit, potser hauria anat a Wild Honey. Segueixo anant a concerts de pop independent perquè em segueix agradant, però això no m'hauria d'impedir qüestionar els seus valors ni defensar altres gèneres que em semblen més interessants.
La meva 'conversió'és més aviat professional i passa per haver assumit que és un gran error analitzar la música des d'un punt de vista únicament estètic. La música no és un objecte sinó una activitat, per molt que la indústria musical ens vulgui fer creure el contrari, i no podem valorar-la només per la seva forma, pel seu aspecte. Ara tinc molt clar que, per exemple, el més important d'un concert no és el que passa damunt d'un escenari sinó tot el seu context i les dinàmiques que se'n desprenen: el lloc triat per tocar, la relació que el grup estableix amb el públic, la gent que decideix no anar-hi o que no hi pot anar, el preu de la birra, l'ambient de cordialitat o exclusivitat que s'hi genera... Tot això ho genera el grup i ens explica molt més de la seva intenció que les mateixes cançons. Vaig intentar començar a escriure en aquesta línia a les columnes que feia per al Rockdelux (sobre concerts de La Casa Azul, No Age, Gino Paoli, Wilco...), però em van dir que algunes els feien sentir incòmodes i ho vam haver de deixar estar.
Com hem arribat a l'avui en l’escena catalana i els seus nuclis (Barcelona, Vilanova, Vic, La Bisbal...) s’explica amb el teu llibre o penses que cal una anàlisi més a fons sobre les singularitats del que s’ha fet a Catalunya? Tenim un llibre com a escena musical independent?
El meu llibre només cobreix la dècada dels 90, per tant, totes aquestes escenes que menciones no hi tenien cabuda. Si algú en vol escriure una segona part sobre els anys 2000, que s'hi posi! Jo li cedeixo el lloc amb molt de gust! Estaria molt bé un segon llibre que analitzés com el canvi de context (l'arribada d'Internet, l'èxit dels festivals, la plaga d'espònsors, etc) ha transformat el paisatge indie i com ha alterat també les maneres de fer dels grups. Cada comunitat autònoma és un món i precisament per això vaig voler fer aquest llibre amb una estructura geogràfica, però de tot el que explico a "Pequeño circo" ja en fa vint anys i han canviat moltes coses. El que sí que penso és que moltes de les maneres de fer de l'escena indie actual són hereves d'aquella dècada, que la indústria independent actual està dominada per gent que va començar a fer coses als anys 90 i que els qui ara comencen en poden aprendre molt, dels errors que es van cometre en aquella època.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C
Entenc que un llibre d’aquestes dimensions, i que implica cert grau de pretensiositat (no mal entesa, en aquest cas) devia fer molts anys que et voltava pel cap. Com és que decideixes fer una crònica oral? És per trobar-te sense referències bibliogràfiques prèvies on documentar-te o des del principi vas tenir clar que ho volies fer així?
Mai hagués pensat que faria un llibre sobre aquella època i escena i menys ara, que me'n sento tan allunyat. Això va ser una proposta de l'editorial Contra, i en la proposta ja hi anava inclòs que el format havia de ser un relat oral. Però el fet que no hi hagi cap bibliografia és una de les raons per les quals vaig voler fer el llibre. El que sí que hi ha és molta hemeroteca i vaig fer servir totes les revistes que encara conservava per preparar les entrevistes a cada protagonista, però no volia incloure cap declaració d'època perquè tot el relat tingués una mirada actual. Volia escriure la història de l'indie dels 90 des del 2014, amb la perspectiva que ens ha donat a tots el pas del temps. En realitat, aquest distanciament meu respecte a tot allò és el que em va fer decidir a fer el llibre: volia reconstruir els orígens de l'indie per després poder qüestionar aquella escena i visibilitzar-ne les escletxes..
Respecte a la pretenciositat que implica fer un llibre de gairebé mil planes, el volum d'un llibre no és sempre el reflex de la intenció inicial. Jo volia fer un llibre que expliqués de la millor manera possible el que va ser i el que no va arribar a ser aquella escena, però no pretenia fer-lo tan llarg. Si ha sortit així és perquè no l'he pogut fer més curt. I quan vaig assumir que no el podia fer en 600 pàgines vaig intentar que, almenys, fos una lectura entretinguda.
Fins a quin punt has volgut allunyar el llibre del safareig. Evidentment que n’hi ha, centrant-nos en referents propers, em semblen molt divertides les anècdotes del Felipe/Subterfuge/Dover o les d’en Juanjo Sáez amb Gabi Ruiz, però estic segur que n’has deixat moltíssimes a fora...
No volia fer un llibre de safareig. Això ho tenia tan clar que fins i tot m'ho vaig apuntar en un post-it enganxat a la pantalla de l'ordinador que deia "NO ANÉCDOTAS VACÍAS". Volia construir el relat amb anècdotes que aportessin informació sobre com funcionaven les coses aleshores i com era cadascun dels protagonistes. Un periodista de l'agència EFE em deia que trobava que es parla poc de drogues al llibre. (Sí, increïble però cert). A mí m'interessava parlar de drogues quan parlo de Los Planetas o de Surfin' Bichos perquè són un element clau de la seva música, però les drogues que prenguessin o deixessin de prendre altres grups no m'importava gaire si després això no servia per entendre la seva música o el seu comportament.
Ja que menciones l'anècdota de Juanjo Sáez i Gabi Ruiz, és un bon exemple d'anècdota amb contingut: explica que l'estil Toni Soprano del Gabi Ruiz, aquest todos los que no están conmigo están contra mí, no neix arran de l'èxit del Primavera Sound sinó que ell ja era així fa més de vint anys.
Els donostiarres Aventuras de Kirlian
Una de les coses amb què et trobes al llibre és que pràcticament ningú de tota la gent que hi havia en aquell moment segueix fent cançons. La majoria, o han desaparegut o s’han fet empresaris (alguns en multinacionals o promotores molt reconegudes). La música independent té un caràcter generacional (20-30 anys) que és difícil de superar? Sembla que casos com el de David Rodríguez són paradigmàtics (algú que segueix fent la música que li dóna la gana) per inusuals.
Ui, ui. Aquí discrepo totalment. Gairebé tots els de Manta Ray fan coses. Los Planetas segueixen, Chinarro també, Fran Nixon (d'Australian Blonde) també, les Nosoträsh tenen grupets, el bateria d'El Inquilino toca a We Are Standard, els Automatics tenen altres grups, part d'El Niño Gusano va seguir a Tachenko, fins i tot l'Edu de Parkinson DC ha tret discos els darrers anys, l'Ibon i la Teresa de Le Mans segueixen amb Single, de La Buena Vida n'hi ha que toquen a Ama i d'altres que estan gravant cançons noves per a un altre grup, Nacho Umbert de Paperhouse segueix en actiu i fins i tot el Tito de Penelope Trip vol fer un altre disc. Als 90 es deia molt això de “estos grupos grabarán dos discos y luego se buscarán un trabajo de verdad”. Molts ho van deixar, però al final han seguit fent música més dels que pensàvem llavors. Tot i que alguns hagin quedat en un pla molt discret.
La música, la independent i la no independent, té un caràcter generacional perquè molt sovint està dirigida a gent d'una edat molt concreta, de 20 a 30, i quan passes dels 40 et deu fer cosa pujar a l'escenari (sobretot, si el teu públic també ha passat dels 40 i ara ja es queda a casa), però penso que d'aquella generació va decidir seguir fent música molta més gent de la que en un primer moment tots podíem haver pensat.
Què creus que n’ha quedat de tot allò? Vull dir, veig els nous grups del meu voltant i no em sembla que beguin gens de tot allò musicalment. Tinc la sensació que grups com Ohios, Furguson o Rombo, per dir-ne tres de ben joves, no et podrien cantar cap cançó de Parkinson DC, El Inquilino Comunista o El Niño Gusano. Sí que s’han heretat maneres de fer, però relatives, ja que en aquella època no hi havia Internet. Des del punt de vista musical, tret dels grups més destacats pel que fa a popularitat (Los Planetas, La Buena Vida, Astrud...), no van deixar res que arribi a les noves generacions?
La majoria d'aquells grups no els va arribar a escoltar gaire gent. Cinc mil persones, potser? És impossible que els grups joves que menciones els sentin com una influència. Però, com dius, sí que reprodueixen les maneres de fer i l'origen anglosaxó de moltes de les seves influències musicals. I és ben probable que d'aquí a vint anys ningú no reconegui la influència del repertori d'Ohios o Furguson, sinó, com a molt, la de la seva manera de fer. Això es veu molt clar als concerts del Joan Colomo i la radiofórmula. Joves de 20 anys se saben de memòria hits de Duncan Dhu o Alaska, publicats abans del seu naixement. En canvi, si el Colomo es posés a cantar una d'El Niño Gusano o de Parkinson DC, la gent no sabria què coi fa. Això és l'indie dels 90, una música que no va tenir cap impacte social. No va arribar ni a un 5% del jovent d'aquella època. I el mateix es pot dir de l'escena de Vic actual.
A diferència de l’escena DIY punk californiana o de hardcore de Washington, l’indie entès com a tal als Estats Units sempre s’ha associat a classe mitjana, blanca i universitària. Aquesta és la mateixa classe social que ho comença a l’estat? Per què no va quallar l’indie a la classe obrera espanyola? És una simple qüestió idiomàtica?
Als Estats Units, a final dels anys 80, hi havia una etiqueta força explícita per descriure el nou rock independent que començava a créixer: se'n deia college rock o rock universitari. Els white trash o pringats blancs que feien punk i hardcore van veure com joves de classe mitjana i amb estudis ocupaven el seu lloc a través de l'indie-rock. Sonic Youth, Superchunk, REM, Beat Happening... Tota aquesta gent eren universitaris i, de fet, molts d'aquells grups van néixer al voltant dels campus. Aquest canvi de perfil, i el que implica en la progressiva despolitització del rock alternatiu, s'explica molt bé al llibre "Nuestro grupo podría ser tu vida" del Michael Azerrad.
A Espanya, començar a fer indie a final dels 80 exigia tenir accés a uns discos que moltes vegades s'havien de comprar d'importació (i més cars) o a l'estranger. I, abans de comprar-los, havies de saber que existien comprant premsa musical, perquè no sonaven a la ràdio comercial. No tothom té diners per gastar en aquestes coses. D'altra banda, l'indie-rock mai s'ha distingit per ser una música empàtica i segurament això va provocar un rebuig a les classes obreres, que se sentien més identificades amb grups que els parlaven clar i en castellà. L'indie espanyol dels 90 tenia uns aires exclusius i molt poc interès per connectar amb les classes obreres, en particular, i amb el gran públic en general. De totes maneres, a l'indie espanyol també hi va haver grups de famílies obreres, i al llibre se'n parla.
La formació original de Los Fresones Rebeldes.
Tot i això, com es justifica que el poder (o classe dominant) hagi assimilat la música independent si el 95% de grups de música independent de Barcelona segueixen sense sortir a pràcticament a cap ràdio o mitjà de comunicació de masses? Love Of Lesbian, Dorian o Mishima (dels pocs que viuen d’això) són un tant per cert molt petit del que representa el gruix de grups de la ciutat. De quines maneres arriba aquesta assimilació?
Una cosa és que la música indie estigui totalment assimilada pel poder polític i econòmic i una altra, que els grups que la practiquen en puguin viure. Que l'indie estigui assimilat significa que el cantant d'un grup indie pot acabar sent la imatge d'un banc, significa que a un grup indie li poden acabar encarregant compondre una cançó per a un programa de TV3 de prime time o per un campionat d'atletisme, significa que institucions públiques no dubtaran a oferir ajuts a festivals d'aquest tipus de música tot i que mai aixecaran ni un dit per garantir la subsistència d'espais on s'afavoreix la circulació de músiques més crítiques, significa que qualsevol grup indie pot acabar tocant al BAM, a la festa major de qualsevol poble o a l'Antiga Fàbrica Damm, significa que la Bibiana Ballbè els cridarà per tocar al terrat de l'Arts Santa Mònica, significa que la seva música pot ser l'ham de desenes i desenes de campanyes publicitàries, passis de models, accions de marques...
A Zombi Pujol o a Una Bèstia Incontrolable no els cridaran mai per fer qualsevol d'aquestes coses perquè la seva música és conflictiva en la forma i en el fons. L'indie no genera cap conflicte i per això entra allà on vol. Tenim tan assimilat socialment que aquesta música té unes facilitats que no tenen altres músiques que ni ens adonem que s'ha convertit en l'estètica preferida de la societat de consum cool. La paradoxa és que els grups indies no entren en tots aquests llocs amb la paella pel mànec sinó pidolant una mica de visibilitat i, per tant, no en treuen res a canvi. L'indie s'ha convertit en una música decorativa abocada al precariat (amb totes les excepcions indie-mainstream que vulguis, és clar).
Una de les grans polèmiques d’aquest any ha estat l’edició del llibre de Víctor Lenore (Indies, Hipsters y Gafapastas: Crónica de una dominación cultural). A les xarxes socials o en entrevistes t’has mostrat bastant favorable a les tesis que exposa Lenore al pamflet. Tot i estar d’acord amb la tesi principal, discrepo pràcticament pel que fa a tota la resta. Per exemple, en la generalització que fa de l’indie. Creus que un grup com els que treu Famèlic o La Castanya (de nou, per dir-ne dos de propers) genera algun tipus de dominació cultural?
Gran polèmica només a la nostra bombolleta indie, eh! Jo també estic d'acord amb la tesi principal i celebro que algú l'hagi posat per escrit, per molt que discrepi d'alguns exemples i cregui que un to tan agressiu no ajuda a convèncer el lector sinó més aviat a foragitar-lo. Dit això, torno a la resposta d'abans: jo no penso tant en dominació cultural com en accés a uns espais que estan tancats i barrats per a molts altres estils musicals. Si féssim una estadística de la música que surt a la tele pública (i no parlo de programes musicals, sinó de la que sona de fons en cròniques d'esports, a reports culturals, als anuncis, etc.) i després féssim una enquesta de gustos musicals de la població, la desproporció entre la visibilitat de l'indie i el consum real d'aquesta música seria brutal. I, de pas, veuríem com músiques amb un impacte social molt més elevat no hi tenen gairebé cap presència. A això es refereix el Lenore quan parla de dominació cultural. Potser n'hauríem de dir dominació simbòlica o estratègica.
El Niño Gusano, ara a Tachenko.
En David Moran i en Kiko Amat han parlat de la reacció de Lenore com la de “la furia del converso”. Tu també et consideres convers? És fàcil veure’t a concerts de pop independent a Barcelona sense que hi vagis per feina...
Entenc que el to del Lenore faci que se'l vegi com un exfumador, però quan llegeixo qualificatius com 'converso', 'renegado' i coses així penso molt en el lloc des d'on es llencen. I penso que són qualificatius que parteixen d'una idea inquietant: el Lenore abans estava en un lloc i n'ha sortit. Tot plegat fa una mica pinta de secta: 'Tú, que estabas en un bando, ahora lo criticas'. D'entrada, aquests tipus de crítica ad hominem que carreguen contra l'autor per desmuntar un llibre em semblen com allò de mirar el dit que assenyala en comptes de mirar cap allà on assenyala el dit. (I aquí no em puc estar de destacar la crítica de Blisstopic, possiblement la pitjor de tota la saga anti-Lenore).
En tot això penso que hi té molt a veure que l'indie espanyol (els grups i també la premsa) ha tingut sempre un esperit autocrític sota zero. Aquella idea de 'hem de construir una escena' va ser molt contraproduent i sempre ho serà. Sembla que l'indie fos bo en si mateix només per ser minoritari i no mainstream. I en un entorn on els crítics vam ser especialment tous i condescendents, el llibre del Lenore és un xoc perquè ho qüestiona tot de dalt a baix: no ataca el seu valor estètic sinó els seus valors socials.
La meva 'conversió', si en vols dir així, no té gaire a veure amb els meus gustos musicals. De fet, trobo que renegar dels teus gustos és una cosa molt mesquina. No hi ha expressió que em faci vomitar més que això dels guilty pleasures. No tinc cap mena d'agenda sobre què m'ha d'agradar o deixar d'agradar. Amplio els meus gustos en funció dels discos que descobreixo i em canso d'uns grups quan els escolto massa. Com tothom, vaja. L'altre dia vaig haver de triar entre Camela i Wild Honey (el Quique Ramos t'ho pot confirmar) i vaig optar pels primers, però si no haguessin coincidit, potser hauria anat a Wild Honey. Segueixo anant a concerts de pop independent perquè em segueix agradant, però això no m'hauria d'impedir qüestionar els seus valors ni defensar altres gèneres que em semblen més interessants.
La meva 'conversió'és més aviat professional i passa per haver assumit que és un gran error analitzar la música des d'un punt de vista únicament estètic. La música no és un objecte sinó una activitat, per molt que la indústria musical ens vulgui fer creure el contrari, i no podem valorar-la només per la seva forma, pel seu aspecte. Ara tinc molt clar que, per exemple, el més important d'un concert no és el que passa damunt d'un escenari sinó tot el seu context i les dinàmiques que se'n desprenen: el lloc triat per tocar, la relació que el grup estableix amb el públic, la gent que decideix no anar-hi o que no hi pot anar, el preu de la birra, l'ambient de cordialitat o exclusivitat que s'hi genera... Tot això ho genera el grup i ens explica molt més de la seva intenció que les mateixes cançons. Vaig intentar començar a escriure en aquesta línia a les columnes que feia per al Rockdelux (sobre concerts de La Casa Azul, No Age, Gino Paoli, Wilco...), però em van dir que algunes els feien sentir incòmodes i ho vam haver de deixar estar.
Com hem arribat a l'avui en l’escena catalana i els seus nuclis (Barcelona, Vilanova, Vic, La Bisbal...) s’explica amb el teu llibre o penses que cal una anàlisi més a fons sobre les singularitats del que s’ha fet a Catalunya? Tenim un llibre com a escena musical independent?
El meu llibre només cobreix la dècada dels 90, per tant, totes aquestes escenes que menciones no hi tenien cabuda. Si algú en vol escriure una segona part sobre els anys 2000, que s'hi posi! Jo li cedeixo el lloc amb molt de gust! Estaria molt bé un segon llibre que analitzés com el canvi de context (l'arribada d'Internet, l'èxit dels festivals, la plaga d'espònsors, etc) ha transformat el paisatge indie i com ha alterat també les maneres de fer dels grups. Cada comunitat autònoma és un món i precisament per això vaig voler fer aquest llibre amb una estructura geogràfica, però de tot el que explico a "Pequeño circo" ja en fa vint anys i han canviat moltes coses. El que sí que penso és que moltes de les maneres de fer de l'escena indie actual són hereves d'aquella dècada, que la indústria independent actual està dominada per gent que va començar a fer coses als anys 90 i que els qui ara comencen en poden aprendre molt, dels errors que es van cometre en aquella època.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C