Els regals de Sant Jordi circulen en paral·lel a les relacions: es comença regalant la novel·la favorita (o l'única que s’ha llegit; El Petit Príncep o El club de la lucha; La conjura de los Necios; Sidharta o Juan Salvador Gaviota) i s’acaben regalant “vales por” com quan els pares es cansen de ser els Reis Mags. Primer es fan dedicatòries (“Junts per sempre”, les meves favorites quan compro de segona mà al mercadet de Sant Antoni; per sempre no, ara això ho tinc jo) i després es pensa que millor que un llibre per què no regalar una sèrie o uns calçotets, molt més útils. Per això, a partir d’aquí anirem publicant algunes recomanacions personals i tan intrasferibles com una ressaca per regalar amb una mica d’intenció.
Fora cinismes. A Sant Jordi es beu, es petoneja i es compren llibres al sol (quan no plou, que és gairebé sempre). I només per veure les mil postures inverosímils com els paios intenten dissimular que porten una flor a la mà (en un dia on se suposa que l’has de portar i quan tothom la duu) ja val la pena sortir al carrer. La resta de l’any som a casa escrivint amb mitons a la llum d’un quinquè i alimentant-nos de Crispies de marca blanca. Feu-ho per la vostra parella, per la vostra familia (¡por vuestra madre!), pels vostres amics, por vuestros muertos i també una mica per nosaltres.
1.- Las Ganas– Santiago Lorenzo (Blackie Books)
Ideal com a primer regal, primer any de relació. La història de Benito, que molt bonic no és, i el seu erial sexual de tres anys. Les ganes que té de tot i la incapacitat per saciar-les. La relació epistolar més bonica de la literatura recent. Benito descobreix que realment està enamorat fins a les pestanyes quan es posa colònia i la camisa de diumenge per seure a davant de l’ordinador per contestar els mails de la Maria. Tendre, pur i brutalment divertit i trist. Com hauria de ser tot.
2.- Las cinco máquinas simples– Todd McEwen (Automática)
Som tan simples com les màquines simples, en el fons. Per això aquestes memòries sexuals a través d’una palanca, una falca, roda i eix, politja, cargol i pla inclinat són infal·libles. El pobre prota, que s’enfronta amb el món dotat d’una “medrosa y retráctil poglia” i que de petit estava tan enamorat de la Francine que calibrava l’opció de donar-li petons gràcies a un mocador sucat de cloroform, és una inoblidable creació de l'autor d’una de les novel·les més divertides que he llegit mai: Boston. Recomanable pel cinquè any de relació, quan res no espanta massa (ni els pèls a la dutxa ni regalar un tractat gairebé parafílic). No apte com a obsequi per a una relació debutant.
3.- Mi lucha, Karl Ove Knausgard(Anagrama / L’altra)
¿Tens por que la teva parella et deixi i fugi amb algú altre? No ho dubtis, Karl Ove és el teu home. Per començar, algú que titula hitlerianament la seva "sexalogia" (de sis llibres de 600 pàgines, no de sexe) mereix certa atenció. A més, amb una mica de sort la parella s’enganxarà i aguantaràs així la relació, precàriament, a l’espera que li regalis la següent entrega any rera any. A més, ningú no ha escrit sobre ell mateix amb tal brutalitat i luxe de detalls. Hi haurà qui digui que és difícil entrar en aquestes novel·les, però jo crec que és impossible sortir-ne. Després de saber que el prota encenia la llum de la tauleta abans d’apagar la del sostre, després de veure’l anant cap a una festa de cap d’any durant 45 pàgines, després d’assistir a com s’enfronta a una reunió de pares d’un cole suec durant 60, només vols més. Diuen que llegim per viure moltes vides en el temps que tenim per viure’n una. En aquest cas és absolutament cert. Voldries només viure la seva. Des de fora, viure-la de debò seria una mica massa dolorós.
4.- La gran novela americana, Philip Roth (Contra)
Tothom vol escriure La gran novel·la americana, però quan algú finalment ho fa no troba editor i la remata amb una carta dirigida a Mao Zedong per intentar que Pequín la publiqui. És normal: la novel·la en qüestió és un absolut deliri elèctric on un equip de beisbol de "losers semitullits" serveix per explicar la conspiració paranoica d’una Guerra freda on tothom podria ser un espia soviètic. A El Lamento de Portnoy el Roth deia que l’únic consol que tenia el prota era tancar-se al lavabo i agafar-se “a la aporreada porra de mi libertad”. Aquest onanisme recorre aquesta altra novel·la, "tronxant" com poques i increïblement lúcida, però, en el cas del Roth, l’excés sempre és bon senyal.
5.- Una infancia. Biografia de Harry Crews (Acuarela & Machado)
La gent viatja massa (no només el Casal; recordeu-lo de capítols anteriors; exacte: em va demanar el meu boli verge mentre signàvem) i si ens despitem perdrem la memòria (Google també ajuda). Per això són tan importants llibres com aquest. L’escriptor de culte més brutal busca en les històries orals dels altres per què ell és com és, per què s’odia. “¿Quién contaría esas historias? Unos cuantos moteros, camareros, editores, karatekas medio chalados, borrachos y escritores”. Escriptors d’un talent sense amaneraments i únic. Matances de porc i primeres decepcions i epifanies.
6.- Principi d’incertesa, Martí Sales (Les Males Herbes)
El Martí Sales fa temps que va trobar el seu motto, la frase que resum qui és quan buida quintos, fot crits a l’escenari, agafa el metro i colpeja l’ordinador. I aquesta frase és Romaní, semen i sang (alguna cosa així com el seu Elevació, elegància i entusiasme). La dedicatòria a algú que els dos vam estimar molt, el Francisco Casavella, obre foc amb unes memòries estranyes i estranyades on queda demostrat que les coses (i la vida) només es viuen un cop, però s’han d’explicar de moltes maneres per entendre-les.
7.- Los reyes del jaco, Vern E. Smith (Sajalín)
Afros, abrics de visó, patilles de destral i botins de tacó cubà. Black is beautiful (no sé si això ho diría el Todd McEwen en el seu tractat sexual acomplexat). Un ex combatent de Vietnam vol fer-se amb el tràfic d’heroïna de Detroit i troba una galeria de personatges que semblen sortits de les històries d’un altre escriptor negre de gènere, el Chester Himes. The Wire abans de The Wire, diuen. Als setanta. Amb trompetes i trets. Si us sembla massa agressiva, sempre podeu regalar la vida d’uns altres monarques (no les biografies borbòniques de la Pilar Eyre): Los reyes del mambo tocan canciones de amor, de Oscar Hijuelos. No és recent, però és una novel·la rítmica sobre l’arribada dels músics cubans al Nova York de la salsa i el sabor.
8.- En pos del milenio. Revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media, de Norman Cohn (Pepitas de Calabaza)
Alguns coneixereu el mil·lenarisme només per la imatge indeleble del Fernando Arrabal fent l’ocellot sinistre (“El milenarismo va a llegaaarrrrt”) al programa d’un Sánchez Dragó preocupat tàntricament per primer cop a la seva vida (“Fernando, compórtate, que se vence la mesa”). No se m’acudeix una imatge millor de mil·lenarisme per recomanar aquesta bíblia herètica absolutament crucial. Monjos bojos que celebraven eucaristies on donaven a beure l’aigua on s’havien banyat o que es casaven amb verges de fusta davant de milers de persones. Assaig sobre un munt de sectes medievals desviades que preveien en la fi del món, l’Edat d’or i el regnat just l'única manera de passar a l’acció (en molts casos armada) i pelar capellans i rics i desposseir-los de tot el que tenien. Abolir la propietat privada, flagelar-se amb fuets puats i posar en escac a Roma. Preqüela de les revolucions proletàries i també de les subcultures activistes i pop que, per cert, tan bé retrataria el seu fill, un altre clàssic: el Nik Cohn.
9.- Pequeño circo, de Nando Cruz (Contra)
No és Por favor, mátame. Una historia oral del punk i tampoc és El corto verano de la anarquia. Però el Nando Cruz fa servir la tècnica del collage de cites per deixar que els protagonistes relatin en mil pàgines la història antiheroica i antièpica de l’indie espanyol. En un any de lectures simplistes d’una hegemonia cultural més que qüestionable, el Cruz dóna la veu als protagonistes, que en molts casos no necessiten ajuda per quedar retratats I en altres expliquen anècdotes meravelloses. Aquest Harto de todo a nivell estatal és una obra titànica i indispensable per entendre la música espanyola i catalana: subvencions del PSOE, concerts a instis pijos, festivals a quadres d’animals, Malasaña com a epicentre rock "pilotut". Indispensable.
10.- Expo 58, de Jonathan Coe (Anagrama)
Llegir a Jonathan Coe és tornar a casa (i tapar-se al sofà mentre a fora plou). És un mestre de l’humor tragicòmic i cada una de les seves novel·les és perfecta en les seves dimensions. A Barcelona sabem molt de com les ciutats i les vides es transformen amb grans esdeveniments (Olimpiades, Fòrum, festivals patrocinats) que no hem triat. Una expo retro, al 58, en plena Guerra Freda converteix una vida anodina en una vida de novel·la. Un home gris i anglès coneixent hostesses i rebent encàrrecs d’estat a Brussel·les. L’acció, si necessiteu més incentius, passa a un pub (de la Expo).
Extra: El llibre que li vau regular l’any passat. O les reedicions de Eduardo Mendoza, el Tortilla Flat d’Steinbeck, el Sin blanca en París y Londres de l’Orwell, les meravelloses reedicions de Fante de 1984, les de Brautigan de Blackie Books, les de Vonnegut de Les Males herbes. Cómo me convertí en alcalde, un humorista punki que governà Reikiavic, de Capitán Swing. Les novel.les de Miguel Angel Ortiz i també de Carlos Pardo. La cuarta pared, editada pel nou segell Entreambos. Tiempo de soñar, de Alpha Decay. El Españopoli, de l’Eva Belmonte, Qui mana aquí o Un catàleg d'Ikea. Atureu-me, puc seguir hores mirant la meva tauleta de nit i dient títols recomanables.
Fotografia de portada: XX
Text: Miqui Otero
Correcció: Raquel Molina
Fora cinismes. A Sant Jordi es beu, es petoneja i es compren llibres al sol (quan no plou, que és gairebé sempre). I només per veure les mil postures inverosímils com els paios intenten dissimular que porten una flor a la mà (en un dia on se suposa que l’has de portar i quan tothom la duu) ja val la pena sortir al carrer. La resta de l’any som a casa escrivint amb mitons a la llum d’un quinquè i alimentant-nos de Crispies de marca blanca. Feu-ho per la vostra parella, per la vostra familia (¡por vuestra madre!), pels vostres amics, por vuestros muertos i també una mica per nosaltres.
1.- Las Ganas– Santiago Lorenzo (Blackie Books)
Ideal com a primer regal, primer any de relació. La història de Benito, que molt bonic no és, i el seu erial sexual de tres anys. Les ganes que té de tot i la incapacitat per saciar-les. La relació epistolar més bonica de la literatura recent. Benito descobreix que realment està enamorat fins a les pestanyes quan es posa colònia i la camisa de diumenge per seure a davant de l’ordinador per contestar els mails de la Maria. Tendre, pur i brutalment divertit i trist. Com hauria de ser tot.
2.- Las cinco máquinas simples– Todd McEwen (Automática)
Som tan simples com les màquines simples, en el fons. Per això aquestes memòries sexuals a través d’una palanca, una falca, roda i eix, politja, cargol i pla inclinat són infal·libles. El pobre prota, que s’enfronta amb el món dotat d’una “medrosa y retráctil poglia” i que de petit estava tan enamorat de la Francine que calibrava l’opció de donar-li petons gràcies a un mocador sucat de cloroform, és una inoblidable creació de l'autor d’una de les novel·les més divertides que he llegit mai: Boston. Recomanable pel cinquè any de relació, quan res no espanta massa (ni els pèls a la dutxa ni regalar un tractat gairebé parafílic). No apte com a obsequi per a una relació debutant.
3.- Mi lucha, Karl Ove Knausgard(Anagrama / L’altra)
¿Tens por que la teva parella et deixi i fugi amb algú altre? No ho dubtis, Karl Ove és el teu home. Per començar, algú que titula hitlerianament la seva "sexalogia" (de sis llibres de 600 pàgines, no de sexe) mereix certa atenció. A més, amb una mica de sort la parella s’enganxarà i aguantaràs així la relació, precàriament, a l’espera que li regalis la següent entrega any rera any. A més, ningú no ha escrit sobre ell mateix amb tal brutalitat i luxe de detalls. Hi haurà qui digui que és difícil entrar en aquestes novel·les, però jo crec que és impossible sortir-ne. Després de saber que el prota encenia la llum de la tauleta abans d’apagar la del sostre, després de veure’l anant cap a una festa de cap d’any durant 45 pàgines, després d’assistir a com s’enfronta a una reunió de pares d’un cole suec durant 60, només vols més. Diuen que llegim per viure moltes vides en el temps que tenim per viure’n una. En aquest cas és absolutament cert. Voldries només viure la seva. Des de fora, viure-la de debò seria una mica massa dolorós.
4.- La gran novela americana, Philip Roth (Contra)
Tothom vol escriure La gran novel·la americana, però quan algú finalment ho fa no troba editor i la remata amb una carta dirigida a Mao Zedong per intentar que Pequín la publiqui. És normal: la novel·la en qüestió és un absolut deliri elèctric on un equip de beisbol de "losers semitullits" serveix per explicar la conspiració paranoica d’una Guerra freda on tothom podria ser un espia soviètic. A El Lamento de Portnoy el Roth deia que l’únic consol que tenia el prota era tancar-se al lavabo i agafar-se “a la aporreada porra de mi libertad”. Aquest onanisme recorre aquesta altra novel·la, "tronxant" com poques i increïblement lúcida, però, en el cas del Roth, l’excés sempre és bon senyal.
5.- Una infancia. Biografia de Harry Crews (Acuarela & Machado)
La gent viatja massa (no només el Casal; recordeu-lo de capítols anteriors; exacte: em va demanar el meu boli verge mentre signàvem) i si ens despitem perdrem la memòria (Google també ajuda). Per això són tan importants llibres com aquest. L’escriptor de culte més brutal busca en les històries orals dels altres per què ell és com és, per què s’odia. “¿Quién contaría esas historias? Unos cuantos moteros, camareros, editores, karatekas medio chalados, borrachos y escritores”. Escriptors d’un talent sense amaneraments i únic. Matances de porc i primeres decepcions i epifanies.
6.- Principi d’incertesa, Martí Sales (Les Males Herbes)
El Martí Sales fa temps que va trobar el seu motto, la frase que resum qui és quan buida quintos, fot crits a l’escenari, agafa el metro i colpeja l’ordinador. I aquesta frase és Romaní, semen i sang (alguna cosa així com el seu Elevació, elegància i entusiasme). La dedicatòria a algú que els dos vam estimar molt, el Francisco Casavella, obre foc amb unes memòries estranyes i estranyades on queda demostrat que les coses (i la vida) només es viuen un cop, però s’han d’explicar de moltes maneres per entendre-les.
7.- Los reyes del jaco, Vern E. Smith (Sajalín)
Afros, abrics de visó, patilles de destral i botins de tacó cubà. Black is beautiful (no sé si això ho diría el Todd McEwen en el seu tractat sexual acomplexat). Un ex combatent de Vietnam vol fer-se amb el tràfic d’heroïna de Detroit i troba una galeria de personatges que semblen sortits de les històries d’un altre escriptor negre de gènere, el Chester Himes. The Wire abans de The Wire, diuen. Als setanta. Amb trompetes i trets. Si us sembla massa agressiva, sempre podeu regalar la vida d’uns altres monarques (no les biografies borbòniques de la Pilar Eyre): Los reyes del mambo tocan canciones de amor, de Oscar Hijuelos. No és recent, però és una novel·la rítmica sobre l’arribada dels músics cubans al Nova York de la salsa i el sabor.
8.- En pos del milenio. Revolucionarios milenaristas y anarquistas místicos de la Edad Media, de Norman Cohn (Pepitas de Calabaza)
Alguns coneixereu el mil·lenarisme només per la imatge indeleble del Fernando Arrabal fent l’ocellot sinistre (“El milenarismo va a llegaaarrrrt”) al programa d’un Sánchez Dragó preocupat tàntricament per primer cop a la seva vida (“Fernando, compórtate, que se vence la mesa”). No se m’acudeix una imatge millor de mil·lenarisme per recomanar aquesta bíblia herètica absolutament crucial. Monjos bojos que celebraven eucaristies on donaven a beure l’aigua on s’havien banyat o que es casaven amb verges de fusta davant de milers de persones. Assaig sobre un munt de sectes medievals desviades que preveien en la fi del món, l’Edat d’or i el regnat just l'única manera de passar a l’acció (en molts casos armada) i pelar capellans i rics i desposseir-los de tot el que tenien. Abolir la propietat privada, flagelar-se amb fuets puats i posar en escac a Roma. Preqüela de les revolucions proletàries i també de les subcultures activistes i pop que, per cert, tan bé retrataria el seu fill, un altre clàssic: el Nik Cohn.
9.- Pequeño circo, de Nando Cruz (Contra)
No és Por favor, mátame. Una historia oral del punk i tampoc és El corto verano de la anarquia. Però el Nando Cruz fa servir la tècnica del collage de cites per deixar que els protagonistes relatin en mil pàgines la història antiheroica i antièpica de l’indie espanyol. En un any de lectures simplistes d’una hegemonia cultural més que qüestionable, el Cruz dóna la veu als protagonistes, que en molts casos no necessiten ajuda per quedar retratats I en altres expliquen anècdotes meravelloses. Aquest Harto de todo a nivell estatal és una obra titànica i indispensable per entendre la música espanyola i catalana: subvencions del PSOE, concerts a instis pijos, festivals a quadres d’animals, Malasaña com a epicentre rock "pilotut". Indispensable.
10.- Expo 58, de Jonathan Coe (Anagrama)
Llegir a Jonathan Coe és tornar a casa (i tapar-se al sofà mentre a fora plou). És un mestre de l’humor tragicòmic i cada una de les seves novel·les és perfecta en les seves dimensions. A Barcelona sabem molt de com les ciutats i les vides es transformen amb grans esdeveniments (Olimpiades, Fòrum, festivals patrocinats) que no hem triat. Una expo retro, al 58, en plena Guerra Freda converteix una vida anodina en una vida de novel·la. Un home gris i anglès coneixent hostesses i rebent encàrrecs d’estat a Brussel·les. L’acció, si necessiteu més incentius, passa a un pub (de la Expo).
Extra: El llibre que li vau regular l’any passat. O les reedicions de Eduardo Mendoza, el Tortilla Flat d’Steinbeck, el Sin blanca en París y Londres de l’Orwell, les meravelloses reedicions de Fante de 1984, les de Brautigan de Blackie Books, les de Vonnegut de Les Males herbes. Cómo me convertí en alcalde, un humorista punki que governà Reikiavic, de Capitán Swing. Les novel.les de Miguel Angel Ortiz i també de Carlos Pardo. La cuarta pared, editada pel nou segell Entreambos. Tiempo de soñar, de Alpha Decay. El Españopoli, de l’Eva Belmonte, Qui mana aquí o Un catàleg d'Ikea. Atureu-me, puc seguir hores mirant la meva tauleta de nit i dient títols recomanables.
Fotografia de portada: XX
Text: Miqui Otero
Correcció: Raquel Molina