 | Bullit Sparks Any: 2015 Discografica: BCore |
Fa només dos anys, en aquesta santa casa ens fèiem ressò de les bonances de So Many Ways, tercer àlbum dels guixolencs Bullitt. En aquell moment teníem clar que fins aleshores no havien enregistrat res millor, tot desitjant que la seva obra magna encara estigués per arribar. Doncs bé, estem en condicions d’afirmar, sense signes de tremolor al pols, que Sparks és encara millor que SMW. I ho és perquè perfila magistralment els assoliments del seu antecessor, redoblant l'aposta amb un acabat impecable. A grosso modo, podríem dir que en conjunt és un disc molt rodó, format per més cançons amb vocació de hit que els anteriors. Cal destacar l’encertada producció de l’habitual Santi Garcia, neta i polida, beneficiant la vessant més pop de la banda -molt aconseguida amb cançons com "Friendship Never Ends"-, però que en moments com la homònima "Sparks", no escatima en intensitat.
Al quart treball dels de la Costa Brava trobem pinzellades que remeten a nombrosos referents, ben païts i desviats cap al segell d’identitat Bullitt, totalment distingible a aquestes alçades de la pel·lícula. Puntejos mel·lòdics, senzills, propis del disc verd de Weezer, descàrregues power-pop en la línia de la dupla compositiva Schlesinger/Collingwood –ànimes de Fountains Of Wayne-, l'empenta melòdica de les bandes de Vagrant Records, etcètera. Un altre nom que no pot faltar en aquesta llista és Foo Fighters. La creixent nòmina de fans dels americans bé podria mirar més cap a Sant Feliu de Guíxols i menys cap a l’altre costat de la bassa, doncs títols com "Game Over" o "Standing in a Circle" exhibeixen un rock d’alta tensió molt en sintonia amb el de la banda de Dave Grohl. Sense anar més lluny, "Oceans in Motion" podria figurar a There is Nothing Left To Lose, tercer disc dels de Seattle, encaixant a la perfecció. I és que Bullitt tenen molt ben assimilats els manaments de la cançó emo-rock dels 90s i les seves derivacions. Tant és així que molt probablement costi trobar uns millors exponents del gènere a l’estat espanyol. No en va, l’apertura amb "The Mighty Ones", és una petita delicatessen per a sibarites de l’assumpte. Un minut i dinou segons de punk-pop de factura impecable, per amants de Sugar o el propi Bob Mould en solitari. "I Don’t Care" sembla un aliatge perfecte entre "Color Me Impressed" dels Replacements i "Sassafras Roots" de Green Day. A "Sister" descarreguen un rampell de punk-rock excitat -i excitant-, on connecten amb qualsevol cosa que hagi fet Dave Smalley –Down By Law/Dag Nasty/All- i amb Bad Religion. En un sospir, ens fa reviure l’època daurada de l’escuderia Epitaph -els 90s novament. Tot i que el mig temps rock és un terreny lliscós d’on fàcilment es pot sortir escaldat, els del Baix Empordà tanquen les dues cares de l’edició en vinil amb sengles mitjos temps ben resolts. L’encarregada de fer-ho a la primera cara, "On the Edge", passaria per una composició de Dave Grohl –l’home del moment un altre vegada, sí- feta a mida per lluïment dels germans Gallagher. Té coses de "Definitely Maybe", com les guitarres del tram final. A la tornada no falten unes espurnes –mai millor dit- de sintetitzadors arpegiats. Sembla ser que el sintetitzador s’erigeix en actor secundari habitual a les gravacions de Bullitt. A l’altra cara, "Slow Fall" forma un triangle equilàter entre "The Ballad" de Millencolin, el sinte inconfusible de The Dismemberment Plan i la melancolia dels The Get-Up Kids més reposats.
Sparks pertany a la lliga dels grans discs editats per B-Core, segell que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari –felicitats-. La lliga on competeixen “Rock For Food” i “Memories Collector”. La de l’split entre Innocents i Penguin Village. La de la maqueta de 24 Ideas i el “][“ de No More Lies. La del primer set polzades d’Aina i el disc homònim de Delorean. A tots aquests treballs que enlluernen la història del segell barcelonès hem d’afegir-hi “Sparks”.
Malauradament, pocs dies abans de la sortida de Sparks, en Ferran Bonet, baixista de Bullitt, ens deixava. Amb la seva pèrdua resta un buit irreparable tant a l’àmbit musical com al terreny humà. Però el que ningú podrà treure als fans de Bullitt és el llegat musical que en “Ferrish” i els seus amics Xavier Calvet, Enric Pla i Carlus Paz han creat plegats. I aquest Sparks n’és la culminació. L’últim servei musical d’un gran de l’escena hardcore-punk gironina dels últims vint anys.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Daniel González
Correcció: Pol Camprubí
Al quart treball dels de la Costa Brava trobem pinzellades que remeten a nombrosos referents, ben païts i desviats cap al segell d’identitat Bullitt, totalment distingible a aquestes alçades de la pel·lícula. Puntejos mel·lòdics, senzills, propis del disc verd de Weezer, descàrregues power-pop en la línia de la dupla compositiva Schlesinger/Collingwood –ànimes de Fountains Of Wayne-, l'empenta melòdica de les bandes de Vagrant Records, etcètera. Un altre nom que no pot faltar en aquesta llista és Foo Fighters. La creixent nòmina de fans dels americans bé podria mirar més cap a Sant Feliu de Guíxols i menys cap a l’altre costat de la bassa, doncs títols com "Game Over" o "Standing in a Circle" exhibeixen un rock d’alta tensió molt en sintonia amb el de la banda de Dave Grohl. Sense anar més lluny, "Oceans in Motion" podria figurar a There is Nothing Left To Lose, tercer disc dels de Seattle, encaixant a la perfecció. I és que Bullitt tenen molt ben assimilats els manaments de la cançó emo-rock dels 90s i les seves derivacions. Tant és així que molt probablement costi trobar uns millors exponents del gènere a l’estat espanyol. No en va, l’apertura amb "The Mighty Ones", és una petita delicatessen per a sibarites de l’assumpte. Un minut i dinou segons de punk-pop de factura impecable, per amants de Sugar o el propi Bob Mould en solitari. "I Don’t Care" sembla un aliatge perfecte entre "Color Me Impressed" dels Replacements i "Sassafras Roots" de Green Day. A "Sister" descarreguen un rampell de punk-rock excitat -i excitant-, on connecten amb qualsevol cosa que hagi fet Dave Smalley –Down By Law/Dag Nasty/All- i amb Bad Religion. En un sospir, ens fa reviure l’època daurada de l’escuderia Epitaph -els 90s novament. Tot i que el mig temps rock és un terreny lliscós d’on fàcilment es pot sortir escaldat, els del Baix Empordà tanquen les dues cares de l’edició en vinil amb sengles mitjos temps ben resolts. L’encarregada de fer-ho a la primera cara, "On the Edge", passaria per una composició de Dave Grohl –l’home del moment un altre vegada, sí- feta a mida per lluïment dels germans Gallagher. Té coses de "Definitely Maybe", com les guitarres del tram final. A la tornada no falten unes espurnes –mai millor dit- de sintetitzadors arpegiats. Sembla ser que el sintetitzador s’erigeix en actor secundari habitual a les gravacions de Bullitt. A l’altra cara, "Slow Fall" forma un triangle equilàter entre "The Ballad" de Millencolin, el sinte inconfusible de The Dismemberment Plan i la melancolia dels The Get-Up Kids més reposats.
Sparks pertany a la lliga dels grans discs editats per B-Core, segell que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari –felicitats-. La lliga on competeixen “Rock For Food” i “Memories Collector”. La de l’split entre Innocents i Penguin Village. La de la maqueta de 24 Ideas i el “][“ de No More Lies. La del primer set polzades d’Aina i el disc homònim de Delorean. A tots aquests treballs que enlluernen la història del segell barcelonès hem d’afegir-hi “Sparks”.
Malauradament, pocs dies abans de la sortida de Sparks, en Ferran Bonet, baixista de Bullitt, ens deixava. Amb la seva pèrdua resta un buit irreparable tant a l’àmbit musical com al terreny humà. Però el que ningú podrà treure als fans de Bullitt és el llegat musical que en “Ferrish” i els seus amics Xavier Calvet, Enric Pla i Carlus Paz han creat plegats. I aquest Sparks n’és la culminació. L’últim servei musical d’un gran de l’escena hardcore-punk gironina dels últims vint anys.
Fotografia de portada: Arxiu
Text: Daniel González
Correcció: Pol Camprubí