Quantcast
Channel: Gent Normal
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live
↧

EL NOSTRA RECORREGUT PEL PRIMAVERA CLUB 2016

October 20, 2016, 8:31 am
$
0
0


Aquest cap de setmana ens el passarem tancats a l’Apolo. No, no hi treballem, és només que s’hi celebra el Primavera Club i per primer cop no haurem de travessar mitja Barcelona, trampejant obstacles, horaris en mà, per complir els nostres plannings de concerts. Tots es celebraran al llarg de tres dies, del 21 al 23 d’Octubre, entre la [2] i la sala gran. No ho podem amagar, estem molt contents d’evitar-nos aquestes curses. A més, és l’ocasió perfecte per tenir a tocar de la mà alguns dels artistes que després veurem en directe a l’edició de maig del Primavera. Ja només queda el problema dels horaris, qui i què veure? Per si encara hi algun despistat entre tantes propostes més o menys conegudes, aquí van els nostres highlights!


Boys Forever 
Divendres 21/10 - La [2], 20:45h.

És el debut en solitari del multi-instrumentista i bateria de Veronica Falls, Patrick Doyle. Surf-rock de somni, i power pop clàssic de combustibles i alegres cadències malgrat el seu contingut líric més fosc. Et treurà el somriure, això segur, resulta familiar i tendre, amb cert regust nostàlgic i un riff propi dels registres de principis dels 90 que recorda a grups com Teenage Fanclub o The Vaselines. TR


Public Acces T.V.
Divendres 21/10 - La [2], 22:00h.

Never Enough és el primer llarga durada dels novaiorquesos. Un disc de cançons enèrgiques i amb ganxo. Indie pop sense complicacions i garatge solejat, i algunes pinzellades de glam, un disc que beu dels clàssics del Rock & Roll de finals de la dècada dels 70, com els Ramones, Blondie o Television, i on també es poden entreveure d'altres influències, ja no tan actuals i perfectament assentades dins de l'Indie cosmos, com són els Strokes. TR



Aucell Cantaire
Dissabte 22/10 - La [2], 19:30h.

Tampoc hi ha tanta tanta gent de qui em fiï musicalment, un d'ells és en Joan Cabot. President no oficial de l'illa de Mallorca, amic fidel, periodista, músic a diversos tinglados i company de batalles amb cap possibilitat de guanyar. Fa uns mesos va explicar-me que tornaria a posar en funcionament Bubota Discos, un antic segell de referències en set polsades. Per si no tenia prou feina. La seva primera sortida de la nova etapa de la discogràfica és Aucell Cantaire i quan va passar-me el disc em va obsessionar. Una revisió al folk mallorquí i a la cançó amb una producció absolutament màgica que et deixa enganxat a la cadira. Toca aviat, però no hauria de ser excusa. JG


PAUW 
Dissabte 22/10 - La [2], 23:00h.

Melodies caledoscòpiques plenes de llum, i ritmes brillants provinents del folklore hindú que et transporten directament al San Francisco més hippie i florejat. Una festa d’LSD, on no hi han mals viatges. Molts propers als Temples, o als Tame Impala, et faran ballar hipnòticament com en un ritual xamànic, del que sortiràs totalment renovat. Sens dubte, estem davant la nova promesa holandesa de rock psicodèlic. TR


Ash Koosha 
Dissabte 22/10 - Sala Apolo, 01:25h.

Ashkan Kooshanejad va haver-se d’exiliar a Londres des del seu país, l'Iran, després de coprotagonitzar el documental No one knows about persian cats (2009). Ara, després de múltiples investigacions dins el món de la física quàntica i la nano tecnologia, firma el seu segon disc I AKA I (2016) completament rendit a la era digital, creant sons i establin freqüències que serien impossibles de reproduir només amb els clàssics sintetitzadors. Si voleu una proposta que us alteri les oïdes, aquest productor és el vostre home. AC


Mild High Club 
Diumenge 23/10 - La [2], 20:35h.

La banda amb seu a Los Angeles crea paisatges triposos i càlids de delicada i assossegada psicodèlia. Harmonies de nostalgia alucinatoria i sensual decadència que et faran perdre el sentit i somiar despert. Skiptracing és seu últim treball, un exòtic i evocador periple a la deriva entre el “smoth” jazz” i l’assolellat pop californià. T’encantarà si t’agraden l’Ariel Pink i el Mac DeMarco, amb qui molt sovint sel’s compara. TR


Whitney
Diumenge 23/10 - Sala Apolo,  21:00h.

La primera vegada que vaig veure un vídeo dels Withney ("No woman") va ser amb un amic que els havia descobert vés a saber com. Els dos vam estar d'acord: "Grup de nerdazos que fan temes al·lucinants". Després grates una mica i t'adones que aquells tipus amb pinta freak són Max Kakacek i Julien Ehrlich, dos membres dels dissolts Smith Westerns. Llavors ho entens tot, perquè aquesta gent va parir un elapé -Dye it blonde- que està entre el pop més grandiós de la dècada. Una delícia, com el que fan a aquest nou projecte, afegint vents gloriosos i folk oníricament estiuenc. Passen de Kings of Convenients a Real Estate sense oblidar als Beach Boys i sonen més californians del que ho feien amb Smith Westerns, tot i ser de Chicago, costa est profunda. Si t'agrada el pop que importa, és el plat fort del festival. JG



Fotografia de portada: Primavera Club 2016
Text: Tatjana Rius, Jordi Garrigós i Aïda Camprubí
Correcció: Pendent
↧
Search

CLIPS IMPERDIBLES 2.26

October 21, 2016, 4:23 am
$
0
0


Entre els 7 #clipsimperdibles4life d'aquesta setmana, els quals hem escollit amb la consciència de visualitzar quines han estat les últimes publicacions d'aquí, i les últimes entregues internacionals, es troben dos vídeos que mereixen especial atenció! Un d'ells és el de l'inconfusible i admirdíssim Daniel Lopatin, que encara no sabem com s'ho fa-deu ser cosa de la genètica, segur- que treu una peça d'art darrere una altra. En aquest cas, un petit film bell i epilèptic- no esperàvem menys- amb un Val Kilmer un pèl decrèpit, com a sorpresa totalment encertada. L'altre, és el segon, el de la OKZharp and Manthe Ribane, que amb una estètica de reminiscència africana on es destaca la negritud i una música més que notable, s'ha convertit en una artista a tenir en compte i a seguir de ben a prop!

1. Oneohtrix Point Never - “Animals” (By Rick Aversion)


2. OKZharp and Manthe Ribane - Teleported


3. Agorazein - “Golfi” (By MANSON)


4. Rosalía - "Catalina" (By Txema Yeste)


5. Hannah Diamond - “Fade Away” (By SCOTTY2HOTTY69)


6. Obongjayar - “Creeping”


7.SDH (By Alejandra Núñez & Sergi Alce)


Fotografia de portada: Oneohtrix Point Never - “Animals” (By Rick Aversion)  
Text: Ikram Bouloum 
Correcció: Pendent
↧
↧

EL FINAL DE LA CASTANYADA I DISFRESSAR-SE PER A L’APOCALIPSI (per SHAINA JOY MACHLUS)

October 21, 2016, 5:26 am
$
0
0



La Castanyada torna a ser aquí i ja sabeu què vol dir...

És temps perquè una tradició local sigui aixafada per l’ensucrada apropiació nord-americana d’un ritual pagà. Halloween! Nosaltres, els nord-americans realment sabem com mantenir l’interès de la canalla de totes les edats… Barreja llaminadures industrials amb disfresses de polièster i tindràs un fenomen mundial contra el que ningú no pot competir. Ni tan sols les humils paradetes de castanyes i moniatos tenen opció quan l’alternativa és vestir-se com un pirata i atipar-se de xocolatines empaquetades individualment.

Les generacions més joves estan combinant cada vegada més aquestes dues festes o fins i tot abraçant-se a la primera carbassa decorada que troben tot acomiadant-se de la Castanyada. És Castaween el millor dels dos móns o una senyal que arriba l’apocalipsi?

Tinc tota una vida d’experiència als Estats Units amb Halloween. I sóc aquí per informar-vos que hi ha una tradició tan antiga com la de disfressar-se per Halloween i és la de fer-ho amb les disfresses més racistes, sexistes i classistes. Ara que sóc al meu tercer any de vida a Catalunya celebrant la Halloweenyada, puc dir que estic entrenada internacionalment per portar les meves habilitats a un nou nivell.

Sóc aquí per compartir amb vosaltres les més horribles disfresses, aquelles que només la gent blanca podria atrevir-se a mostrar en espais públics i sentir-se’n còmode. Amb inspiració nord-americana i, per desgràcia, molt aviat a algun Castaween prop teu (i si no, només cal esperar a Carnaval)...

L’INDI O L’ÍNDIA

Una ploma ben posada i uns mocassins. Simple, sexy i racista. Què més es pot demanar? Que aquestes paraules de nadius americans no et confonguin, perquè aquesta disfressa et mostra en comunió amb la Mare Terra i les seves millors creacions:

“Com podem esperar suport generalitzat per a la sobirania, l’auto-determinació, la construcció d’una nació, l’educació controlada per tribus, sanitat i llocs de treball, quan el 90% dels americans ens veu com un estereotip unidimensional? Ja sigui situat al passat històric o, encara pitjor, situat a la seva imaginació? Jo crec que no podem i per això és preocupant Halloween.”

O potser:


“Ja que els blancs tenen una llarga història d’extermini sistemàtic i de fer fora de la seva terra els nadius americans, és força merdós disfressar-se com un estereotip sexy i poc acurat i emborratxar-se.”




EL/LA “RAPPER”

Mai has hagut de lluitar personalment contra el racisme? No tens ni un amic o conegut negre? No tens ni idea sobre la història i orígens del hip hop com a forma de combatre la opressió blanca? Fas servir la paraula que comença amb “n” lliurement en el teu cercle d’amistats exclusivament blanques? Insisteixes constantment en que òbviament no ets racista? Doncs aquesta és la teva disfressa.

Perquè no és suficient que haguem saquejat la música negra des del rock and roll fins al hip hop. Riguem-nos també de l’estereotip de la cultura a la qual robem constantment la inspiració. Cadenes d’or, gorres cap enrere, grans arracades d’anella, pantalons amples, fins i tot alguna visible decoració dental. No importa que la població negra estigui sent assassinada als carrers pel seu perfil racial, perquè quan ho fan els blancs és hilarant. Thug life!

Avís: et poden prendre per membre de P.A.W.N. Gang.



EL QUE SIGUI AMB CARA FOSCA

Puc suggerir vestir-se com les mascotes de Conguitos o Ron Negrita? Espanya és un país de tradició i orgull, i aquestes dues campanyes en són símbols. Per què canviar un símbol que ha estat utilitzat des de sempre? Només perquè sigui increïblement ofensiu i faci servir estereotips que fins i tot el Ku Klux Klan s’avergonyiria de fer servir com a publicitat? Aquesta Halloweenyada, demostrem com la història demostra que mai s’equivoca.



L’ENCANTADOR DE SERPS, TAMBÉ CONEGUT COM EL TALIBAN, TAMBÉ CONEGUT COM EL MEMBRE D'ISIS, TAMBÉ CONEGUT COM LA PERSONA QUE ET VEN FRUITA I VERDURA

Embolica’t el cap amb una mica de tela i ja tens una disfressa trending topic. Per aquesta disfressa no recomanem pintar-te la cara fosca, perquè podries ser arrestat, algú et podria intentar comprar cervesa o podries ser assaltat verbal o físicament per algú que es pensi que ets de la regió de Marrokistan. Mantén la pell blanca i mantindràs els teus drets.



LA GEISHA

No està clar si és una cosa xinesa, japonesa o coreana… però són bàsicament el mateix, no? Només cal que vegis l’èxit que va tenir la Katy Perry quan va lluir el seu look de geisha a la catifa vermella:


“El tema és que mentre una galleda de loció desmaquillant podrà netejar la cara de la Perry, res pot eliminar la degradant i perjudicial iconografia de la percepció que té occident de les dones asiàtiques. Un estereotip que les presenta com servils, passives, adoradores incondicionals dels seus homes, disposades a pagar qualsevol preu i a patir qualsevol tipus d’abús per tenir-los contents.”
-Jeff Yang per The Wall Street Journal



EL/LA RASTAFARI

Tothom sap que escoltar reggae (Bob Marley) i fumar herba et converteix en Rastafari. Celebra la seva visió de justícia política per la gent negra posant-te una perruca de rastes de llana (o potser ets suficientment avançat/da com per ser un/a blanc/a amb rastes reals). Facis el que facis, ignora les paraules d’aquestes persones negres:

“No sé per què la gent blanca decideix portar rastes, però sembla que hi ha unes quantes raons. Si portes rastes com una apreciació de la cultura negra, al perpetuar el privilegi blanc, no estàs fent mal a la diàspora negra? Si realment t’importéssim els negres i no només la nostra cultura, no voldries portar rastes.

Segon, si portes rastes perquè “és guai”, llavors estàs perpetuant el privilegi blanc i has decidit ignorar bona part de la història contemporània. Crec en la igualtat i per això lluito. M’encantaria poder dir que “ho podem compartir tot” com si fóssim iguals, però no ho som. Apropiar-se de la cultura negra i perpetuar el privilegi blanc no ens portarà a la igualtat.”




HOMES DISFRESSATS DE DONES

Un vestit i uns pits falsos, això és tot el que necessites per ser una dona! Qui hauria dit que fos tan simple i graciós! Assegura’t de fer que la gent et magregi els pits falsos per perpetuar la cultura de la violació i la propietat dels homes sobre els cossos de les dones. En un moment en el que “dona” es considera un tipus de disfressa, està clar que vivim en un món de total igualtat! Afegeix-hi una miqueta d’odi a les dones grasses, i seràs la reina de Castaween!

El millor és que et pots treure la disfressa quan vulguis i no caldrà que et preocupis per coses com que et paguin menys, et violin, ser assetjada verbalment al carrer o a la feina, tenir pressions sobre el cos, violència domèstica, o altres sexismes quotidians d’aquests dels que les feministes boges sempre s’estan queixant.




Cada dia és el dia del privilegi blanc, però en aquest dia especial aconseguim mostrar al món que nosaltres els blancs podem agafar el que vulguem de qualsevol cultura, sempre que vulguem. I qui digui el contrari és òbviament antipàtic, massa sensible i es pren la vida de manera massa seriosa. Perquè a veure, quan és que riure’s d’una altra cultura no ha portat coses meravelloses?

Et costa triar entre totes aquestes sorprenents idees? No pateixis, Carnaval està aquí mateix.

Alguna preferència que m’hagi deixat? Afegiu-la aquí baix!

No estàs segur/a si la teva disfressa és suficientment racista? Aquí tens un diagrama molt útil.


---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ---------

THE END OF LA CASTANYADA AND DRESSING-UP FOR THE APOCALYPSE

It’s La Castanyada time again, and you know what that means…

Time for a local tradition to be trumped by a sugary North American appropriation of a pagan ritual. Halloween! We North Americans really know how to get kids of all ages hooked… add some commercially produced candy with some polyester costumes and you’ve got yourself a worldwide phenomenon with which no one can compete. Not even the humble chestnut and sweet potato stands a chance when you can dress as a sexy pirate and gorge yourself on individually wrapped chocolates.

Younger generations are increasingly combining these two holidays or even sometimes grabbing the nearest jack-o-lantern and forfeiting La Castanyada altogether. Is Castaween the best of both worlds or a sign the apocalypse may be upon us?

I’ve got a lifetime of experience in the USA with the great Halloween. I’m here to inform you that almost as ancient as dressing-up for Halloween is the tradition of sporting totally offensive racist, sexist, classist costumes. Now that I’m in my third year living in Catalunya celebrating Halloweenyada, I’ve got international training to bring to the ‘taula’, taking these costume skills to a whole new level.

I’m here to share with you the most horribly amazing costuming that only white people would have the audacity to feel comfortable flaunting in public spaces. Inspired by the USA and unfortunately most likely coming soon to a Castaween near you (and if not, all you have to do is wait for Carnaval)...

THE INDIAN

One well-placed feather and some moccasins. Simple, sexy and racist, what more could anyone ask for? Don’t be fooled by words like these of Native people, this costume says that you’re one with mother earth and all her hottest creations:


“How can we expect mainstream support for sovereignty, self-determination, Nation Building, tribally-controlled education, healthcare, and jobs when the 90% of Americans only view Native people as one-dimensional stereotypes, situated in the historic past, or even worse, situated in their imaginations? I argue that we can’t–and that, to me, is why Halloween matters.”  

Or


“Since white people have a long history of systematically exterminating and driving Native Americans off their own land, it’s pretty shitty to dress up as an inaccurate, ‘sexy’ stereotype of a Native American and get wasted.”  



THE RAPPER

Never had to personally struggle against racism? Don’t have a single black friend or acquaintance? Have no idea about the history and origins of hip hop being to combat white oppression? Use the n-word freely in your all-white circle of friends? Constantly insisting that you’re obviously not a racist? Then this is the disguise is for you!

Because it’s not enough we’ve stolen black music all the way from rock and roll to hip hop. Let’s mock the most stereotypical fashion we all continually steal inspiration from too. Gold chains, backwards hats, big hoop earrings, baggy pants, maybe even the notorious tooth ‘grill’. It doesn’t matter that black people are being shot in the streets for racial profiling, because when white people wear it, it’s hilarious. Thug life!

Warning: likely to be confused for member of P.A.W.N. GANG.



ANYTHING WITH BLACK OR BROWN FACE

May I suggest dressing as the Conguitos or Negrita Rum mascot? Spain is a country of tradition and pride, and these two marketing campaigns are both. Why change a symbol that’s been used for ages only because it’s incredibly offensive and utilizes cartoon stereotypes that even the KKK are embarrassed to use publicly? This Halloweenyada, let’s prove that history proves that history is never wrong.



THE SNAKE CHARMER, ALSO KNOWN AS THE TALIBAN FIGHTER, ALSO KNOWN AS THE ISIS MEMBER, ALSO KNOWN AS THE PERSON WHO SELLS FRUIT AND VEGETABLES

Wrap some fabric around your head and you have the trending topic costume. For this disguise we don’t recommend painting your face brown because you could wind up being arrested, having someone try to buy beer from you, and verbally or physically assaulted if someone really thinks you’re from anywhere around the Morrocistan region. Keep your white skin and keep your rights.



THE GEISHA

It’s unclear if this is a chinese, japanese, or korean thing… but they’re basically all the same, right? Just look how successful Katy Perry was when she sported her own Geisha look on the red carpet:

"The thing is, while a bucket of toner can strip the geisha makeup off of Perry’s face, nothing can remove the demeaning and harmful iconography of the lotus blossom from the West’s perception of Asian women— a stereotype that presents them as servile, passive… unconditional' worshippers of their men, willing to pay any price and weather any kind of abuse in order to keep him happy." 
-Jeff Yang for The Wall Street Journal



THE RASTA MAN

Everyone knows listening to reggae (Bob Marley) and smoking weed makes you a Rastafarian. Celebrate Bob Marley’s vision of political justice for black people by throwing on a wig of yarn dreads (or maybe you’re advanced enough to have real-life actual white people dreadlocks). And whatever you do, ignore the cries like these of black folks with locked hair:

“Now, I don’t know why white people choose to wear dreadlocks, but there seem to be a few reasons. If you wear dreadlocks as an appreciation of black culture, than by wearing dreadlocks and perpetuating white privilege as a result then aren’t you actually harming the black diaspora...? If you truly cared for black people and not just our culture you wouldn’t want to wear dreadlocks. 
Secondly, if you wear dreadlocks because it “looks cool” then you’re still perpetuating white privilege and you’ve chosen to be ignorant of the significant contemporary history. I believe in equality and I am an advocate for it. I would love to be able to say “we can all share everything” as if we are equals, but we are not. Appropriating black culture and perpetuating privilege will not get us there.”


MEN DRESSING AS WOMEN

A dress and some fake breasts, that’s all it takes to be a woman! Who knew it was so simple and hilarious! Make sure to prompt other people to squeeze your fake boobs to really perpetuate rape culture and male ownership over women’s bodies. In a time when ‘woman’ is considered a costume category, it’s clear we’re living in world of total equality! Add in a dash of fat hate, and you’ll be the queen of Castaween!

The best part is you get to take the disguise off whenever you want and never have to worry about things like being paid less, rape, being verbally harassed on the street or at work, body issues and pressures, domestic violence, or other everyday sexisms that those crazy feminists are always complaining about.



Every day is white privilege day, but on this special day we get to really show the world that we white people can take whatever we want, from whatever culture, whenever we want. And anyone who says anything differently is obviously just not nice, too sensitive, and takes life too seriously. I mean, when has mocking another culture lead to something not awesome!?

Having a hard time choosing between all these amazing ideas? Have no fear, Carnaval is right around the corner!

Any favorites I’ve missed? Add them below!

Not sure if your costume is racist enough? Here’s a handy flow chart.



Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus 
Traductor: Cristian Pallejà
Correcció: Pol Camprubí
↧

LLEGIR I ESCRIURE: LLAMPECS (de JEAN ECHENOZ)

October 24, 2016, 12:25 am
$
0
0
Llampecs
Jean Echenoz
Any: 2016
Editorial: Raig Verd
Traductora: Anna Casassas

Jean Echenoz ho ha tornat a fer: després de novel·lar a la seva manera la vida d’un músic (“Ravel”) i un atleta (Emil Zátopek, a “Córrer”; aquesta, també en català a Raig Verd, com “14”) cèlebres a la seva època, tanca la sèrie amb un paio que ho va inventar gairebé tot però es va oblidar de patentar-ho. Es deia Nikola Tesla, pero aquí es diu Gregor, perquè això no és una novel·la històrica ni una biografia, i el que importa no són els noms, ni les dates, sinó els fets, tant els que de debò van passar com les moltes anècdotes que s’expliquen de l’home en qüestió. Fins i tot m’atreviria a dir que aquí no és tan rellevant la persona com el personatge: per a Echenoz, Gregor és l’heroi d’un conte, un nen que no sap quin dia va néixer perquè ho va fer pels volts d’una mitjanit de tempesta i l’habitació va quedar a les fosques i no es veia el rellotge, fins que un llampec va il·luminar el moment precís en què venia al món. De debò va anar així? Qui ho sap, però és un principi extraordinari.

El fet de no tenir una data per calcular la pròpia edat marca l’existència i la personalitat del personatge, que de seguida desmuntarà i tornarà a muntar rellotges en temps rècord per mirar d’esbrinar els mecanismes del temps. I també els llamps, és clar: nascut d’un llampec que va esquinçar la foscor en una època sense electricitat, Gregor viatjarà de l’Europa del sud-est on va néixer fins als Estats Units amb el títol d’enginyer sota el braç i una carta de recomanació adreçada a Thomas Edison a la butxaca. Treballa a les seves ordres a la General Electric, on soluciona els problemes del corrent continu inventant el corrent altern. Com que Edison li nega la recompensa promesa, se’n va per muntar la seva pròpia empresa amb uns socis capitalistes que el fan fora quan comença a donar diners. Acaba fent de manobre, fins que el capatàs li parla d’algú que treballa a la Western Union de George Westinghouse, competidor directe de l’Edison, i se n’hi va.

A partir d’aquí, farà grans coses de les quals algú altre s’endurà el mèrit, tindrà grans idees impossibles de dur a terme amb la tecnologia del seu temps i es veurà abocat a grans fracassos, però sobretot es convertirà en una celebritat, el científic més famós del seu temps, i viurà en hotels de luxe on podrà cultivar el seu trastorn obsessiu-compulsiu avant la lettre demanant 21 tovallons per poder netejar cada plat i cobert i eliminar-ne qualsevol microbi. També cultivarà el seu amor pels coloms, a qui és capaç d’estimar molt més que a les persones, i arribarà a convertir la seva habitació d’hotel en una clínica clandestina per a coloms esguerrats. Això, afegit al fet que l’aixeta dels diners s’acabarà tancant, farà que el facin fora de tot arreu, i la categoria dels hotels anirà baixant dramàticament, fins que acabarà morint sol i pobre a conseqüència d’un atropellament amb unes lesions que no ha volgut que li guarissin. Que mor com un colom, vaja.

Com en tot bon conte, tant important és la història com la manera d’explicar-la: l’estil. I Echenoz és un mestre de l’ofici, no perquè faci filigranes aparents, sinó per tot el contrari: t’ho explica com si et parlés directament; de manera aparentment senzilla, com si no li costés cap esforç, però aquest procés de destil·lació de la paraula justa, i sobretot que no es noti i que sembli tan fàcil com respirar, és el que costa més de tot. I l’esplèndida traducció de l’Anna Casassas (flamant Premi Trajectòria, que ja va traduir “Córrer”) fa que sigui possible gaudir en català d’una lectura tan plaent i natural que et pots arribar a empassar les 150 pàgines del llibre en un sol dia; els capítols de 4 o 5 pàgines són com glopets que fan venir més set... Una delícia, de debò.

Fotografia de portada: Arxiu  
Text: Esteve Farrés  
Correcció: Rosa Molinero Trias
↧

DEIXEU LA TERÀPIA I ANEU A L’ARXIU

October 25, 2016, 3:34 am
$
0
0

Passa molt sovint que locals que ofereixen una proposta cultural insòlita passin desaprecebuts en una ciutat tan agitada com Barcelona. Vinc a descobrir-vos un espai que s’esta convertint en un dels meus preferits de la ciutat: l’arxiu de l’Xcèntric. Hi vaig anar a parar per gràcia divina un dia de molta pluja, de poques ganes d’entrar a la biblioteca de la UB, i d’una migranya terrible. Aquell dimecres em va salvar la tarda, i des llavors, me n’ha salvat moltes més. Per aquells que esteu familiaritzats amb l’Xcèntric, la cara audiovisual del CCCB, sabreu que el perfil de propostes que ofereixen els seus programes anuals tendeix al cinema experimental, definició que delimita molt poc i que engloba bàsicament tot aquell tipus de cinema habitualment marginal i que se situa fora del circuit comercial del que es pot anomenar la indústria del cinema.

Ara bé, si sou d’aquells que associeu inconscientment el terme experimental a quelcom inecessariament extravagant, soporífer, pretensiós, o sencillament, us produeix mal d’estómac; una de dos: o deixeu de llegir, o bé supereu el prejudici. Sobretot per a aquests últims indecisos, em permeto la llicència de fer unes recomanacions per al dia que us hi trobeu i no sapigueu per on començar, perquè el nombre de títols supera els mil. Una manera d’estrenar-se amb bon peu és amb el pare del cinema independent americà i els seus delicats diaris filmats. Us presento, si no el coneixeu, a Jonas Mekas aka la sensibilitat en persona; proveu amb Lost Lost Lost. Si tres hores de pel·lícula se us fan excessives, una bona dosi d’essència dada txeca us ajudarà a no adormir-vos a la butaca; Vera Chytilová juga a destruir i ho fa molt bé a Las Margaritas (Sedmikrásky). Per a visitants més efímers o persones amb una vida social molt exigent: la combinació de juventut i tedi, tot plegat banyat de llum sempre càlida en els videos curts de Laida Lertxundi no té cap desperdici. Per als dies de mal de cap, res com la terapia visual màgica de les animacions curtes de Norman McLaren o de Jodie Mack. Medicina pura, millor que els ibuprofenos. Puc acabar la meva llista amb Lois Patiño i els seus paisatges eterns, o també puc dir-vos que el millor que pot acabar passant és que us hi perdeu a gust. Us ho havia dit ja? L’accés és lliure i gratuït.


Jonas Mekas : Lost Lost Lostpor Telerama_BA

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent
↧
↧

CØNJUNTØ VACÍØ #4: LA NOCHE MÁS LARGA DEL AÑO

October 26, 2016, 5:32 am
$
0
0


Cønjuntø Vacíø es un festival que se celebra desde 2013 cada noviembre y que se define precisamente no por un estilo concreto sino a través de los elementos excluidos, de las cosas que no están. Cada edición pretende ser distinta y esto hace de la propuesta algo mutante y difícilmente clasificable.

Es imposible para mí ser imparcial hablando del Cønjuntø Vacíø #4 así que no voy a tratar de serlo. He editado en el sello, he tocado en el festival y conozco a la gente detrás de Dead Moon desde hace ya unos años así que éste no pretende ser un artículo promocional más, ni un simple recordatorio de que tenéis que comprar la entrada, ni una alabanza a los grupos que podéis ver en esta edición sino una visión absolutamente personal sobre lo que he vivido y aprendido dentro y fuera del festival durante estos años.


Recuerdo tres o cuatro ocasiones en las que me he pasado por Dead Moon, la tienda de discos de Carrer de la Lluna, por si alguno no la conoce aún, y Sergi me ha contado algún plan que tenía en mente y que en principio sonaba interesante pero algo complicado de hacer. Por ejemplo, organizar un showcase tour con gente que haya editado referencias en el sello asociado a festival. ¿Suena increíble verdad? Bueno, no sé si algunos de los que leéis esto habéis montado alguna vez una gira diy. Aunque sea pequeña, nunca es fácil. Un rompecabezas a nivel logístico y mails eternos para tener unas buenas condiciones a la hora de presentar tu música fuera de Barcelona. El caso es que a los pocos meses, seis proyectos del sello estábamos en una furgoneta tocando en cuatro ciudades españolas.



La voluntad es una fuerza poderosísima si la conduces hacia lo que amas.

Me viene a la mente también la sensación de riesgo que rodea muchas veces a los conciertos, al festival. Es algo que da miedo, ¿no? Montar un festival sin sponsors, en el extrarradio desde su segunda edición, trayendo a bandas internacionales que nadie más se atreve a traer; apostar por algo que no sabes si la gente va a entender o a apreciar, pero que a ti te apasiona. Esta es, sin embargo, una de mis sensaciones preferidas en el mundo. Aspirar a un cierto extrañamiento, tenderle una mano a la gente para que salga de su zona de confort, de su patio de juegos habitual, provocar un salto en los corazones sensibles. Constantemente.



Para mí la belleza está en los márgenes.

Hago un pequeño paréntesis para hablar de algunos momentos que recuerdo con especial cariño: El live de Croatian Amor con dos personas/estatua inmóviles en el escenario y visuales ultra tecnológicos. Algunos estábamos al borde de la lágrima; Tres Cruces (+++), Culto de Sombras demostrando el poder de sus canciones como himnos de la anarquía espiritual; Y siempre estará en mi mente uno de los mejores conciertos que dimos Ciudad Lineal en nuestros tres años de vida. Fue hace aproximadamente un año en La Capsa, en el Cønjuntø Vacíø #3 con un sonido perfecto, sintiendo una gran energía, uniformados de blanco.

Como decía arriba, otra de las cosas que me viene a la cabeza cuando pienso en el festival es la voluntad de ser inclasificable. Los que estamos al tanto de los movimientos del sello, sabemos que la etiqueta ‘oscuro’ está a la orden del día cuando se piensa en definir su catálogo, sobre todo desde la prensa musical más trasnochada. Sin embargo, referencias como las de Grøn, Pod Blotz, Titan Arch o Julio Tornero distan mucho de ser oscuras ni siquiera de refilón. Ambient luminoso, manipulación sonora, ruidismo preciosista, techno ácido. No vais a presenciar ningún renacer de lo oscuro. No hay formas sólidas, sólo una constante mutación, un contagio eterno. Nada vuelve nunca a ser lo que era.

Estas son algunas de las cosas que definen para mí el espíritu de Cønjuntø Vacíø, pero seguramente ellos os dirán que el festival es indefinible y huirán de cualquier tipo de asociación. O quizás, si les conocéis bien, os dirán que es un ritual, un camino, un momento singular y eterno. La noche más larga del año.

El Cønjuntø Vacíø #4 se celebra el día 5 de Noviembre en La Capsa (El Prat) Ese día podréis ver a:




Fotografia de portada: Coàgul & Cadena. Totes les fotografías són de la Marina de Luis 
Text: Victor M. Hidalgo
Correcció: Pendent
↧

EL GRA DE LA PALLA: GIVE ME FIVE

October 26, 2016, 10:33 am
$
0
0


Barcelona, quina gran ciutat, quina vida que desprèn, quantes coses que hi passen, quanta gent que hi ha. Barcelona és un goig, això sí, sempre que no hi visquis. Si hi vius val més que et busquis distraccions per fer-ho tot més portable i no pensar en la quantitat de gasos contaminants que estàs expirant cada cop que surts de l'oficina o de la facultat. Si alguna cosa t'ha de penetrar els pulmons, són els bons concerts i el fum amb olor de crispetes dolces que els acompanya a moltes sales. Aquí en van cinc per la setmana que se'ns presenta apretada entre In-Edits i Salons del Manga.

27/10 
Belda & Sanjosex
CAT Tradicionàrius

Dins el festival Connexions la gent de Bankrobber ens presenten el projecte Càntut que vol recuperar el cançoner gironí perdut pel pas del temps amb el disc del mateix nom. El del Tradicionàrius serà el primer concert dels dos Carles (Belda i Sanjosé).


27/10 
Cate Le Bon 
Sidecar 

Relacionem Gal·les amb frescor i fem ben fet perquè els artistes que surten del país, com Cate Le Bon, no perden aquesta propietat bàsica per agradar. Personalíssima reina del pop circular i obsessivament detallista ve a Barcelona a passejar el seu últim disc Crab Day.



28/10 
Univers 
Be Good 

Encara no se’ls hi ha vist gaire el pèl des que han tret la seva última referència Límit Constant. La curiositat ens pica a tots i més si venen preparats per començar una petita gira per les espanyes i comparteixen escenari amb Acción Diplomática. A més tothom diu que els últims concerts a la Be Good guanyen moltíssim, apunteu-vos aquí per una mica de tu-tu-pa-tu sintètic.



29/10 
Festa 15è aniversari de Foehn Records
Fabra i Coats 

Vuit hores de música amb quinze grups pel mig, poques jornades laborals us donaran tanta felicitat. Poques feines comptaran amb companys tan enrollats com Balago, Baywaves, Bedroom, Boreals, Ocellot, Miquel Serra o Emílio José e os Indígenas. Sempre és divertit celebrar l’aniversari d’algú que saps que fa la feina com toca i sabrà auto-muntar-se una bona festa.



2/11 
The Wedding Present 
Sidecar 

Acostumats a veure grups com The Wedding Present en escenaris de gran talla, si tenim l’oportunitat de veure’ls en sales petites com la Sidecar no ho podem desaprofitar. Més enllà que vinguin a presentar el seu últim disc Going, going els de Leeds porten 30 anys d’indie-rock a l’esquena i es nota per la quantitat de hits que han anat acumulant amb les dècades.


Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Marcel Pujols 
Correcció: Pendent
↧

MILHOMES (per JOAN CABOT)

October 28, 2016, 1:46 am
$
0
0


Com és que no ho veis? Com és que no reconeixeu la seva genialitat?
Podeu estar tan cecs? Ser tan estúpids com per no veure que vos heu creuat amb la grandesa i que no heu sabut reconèixer-la?
Tant vos costa posar-vos de genolls i pagar el deute del món amb ells?

Perquè està clar, per com parlen, que el món els deu alguna cosa. Anys i anys d’humiliacions, segurament. Perquè és humiliant, essent tan grans com són, que els obliguem a fer coses, a embrutar-se les mans i demostrar amb fets les seves paraules. Ells? Ells estan per sobre de tota aquesta comèdia, d’aquestes coses mundanes, de la vil suor i l’omplir excels, perquè ells varen néixer amb un dret i un destí, varen néixer per jutjar els vostres pobres actes amb la gratuïtat de qui no ha mogut el cul de la cadira ni el morro del bar, però que tot ho veu clar i tot ho faria millor que vosaltres.

Ells?
Ells són grans. Grandiosos.

No hi ha possibilitat d’error si no fots l’ou. Com pots cagar-la des de la grada? Per fallar el penal hauries d’estar al camp, córrer, encalçar la pilota... I ells no fan aquestes coses: ells mengen pipes i branden el polze en senyal d’aprovació o el contrari sense més criteri que el grau de massatge que hagi rebut el seu ego.

Són els milhomes i tots en coneixem algun. Gent que va repartint carnets i permisos. Perquè on s’és vist mai que parlis de punk? Ells hi eren abans que ningú. El punk és seu. És més, el punk són ells i només ells poden parlar-ne. Llàstima que no siguin capaços ni d’ajuntar quatre línies. I qui diu punk diu qualsevol cosa. Vivim envoltats d’experts als quals feim de menys amb el nostre obrar inconscient.

Perquè els milhomes ho farien sempre tot millor. El que passa és que estan massa ocupats acumulant ressentiment i escrivint per Facebook les seves bel·ligerants corrandes com per haver de fer res productiu. Però si és així és per culpa vostra, clarament. Sou vosaltres, en la vostra inutilitat i el vostre atreviment (perquè és un atreviment que faceu qualsevol cosa sense demanar-los permís), els que heu fet de la seva vida aquest nyap miserable, els que heu provocat aquesta insatisfacció constant, aquest greuge de dimensions còsmiques. Si el món no ha reconegut les seves virtuts, la seva Virtut, en majúscules, és per culpa vostra.

Així que callau: no teniu dret a pintar, ni a escriure, ni a tocar, ni a cantar, ni a publicar. El vostre únic dret, l’únic dret universal, inalienable, cert i precís és el dret a riure-li les gràcies al milhomes i aguantar les seves excrecions ferals cada cop que es pren dues birres i s’amolla. Perquè això sí, fer birres al bar sí que en fan. De fet, no fan altra cosa. Però mai ho oblidis:

La novel·la que no han escrit és millor que la teva.
El teu curtmetratge és una merda, no com el que ells mai no han dirigit ni dirigiran mai.
Sempre han tocat millor que tu a tots els concerts que no han fet.
El seu grup imaginari li dona mil voltes al teu.
Com a comissari de zero exposicions no deixa de superar-te.

Però és que el milhomes és així i ho és per culpa teva. Ets tu que el provoques, perquè amb cada article, cançó, concert, quadre, exposició o petit acte no fas més que recordar-li al milhomes el que el milhomes intenta oblidar a base de birra i rancor: que és només UN POBRE MERDA.

Joan Cabot (Periodista, ex-madam de 40Putes, bateria –que no músic– a Lost Fills i F/E/A) @joancabot 

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Joan Cabot 
Correcció: Pendent
↧
Search

LLEGIR I ESCRIURE: CASA AJENA (de SILVIO D'ARZO)

October 31, 2016, 4:21 am
$
0
0
Casa ajena
Silvio D’Arzo
Any: 2016
Editorial: minúscula
Traductor: J. Á. González Sainz 

Silvio D'Arzo es diu, en realitat, Ezio Comparoni. Una vida breu, la seva; nascut a Itàlia al 1920 i mort al 52, forma part d'aquells escriptors que amb el temps la pols se'ls hi ha anat acumulant al damunt, arraconats i oblidats però que, al mateix temps, els que han tingut la sort de llegir-lo el consideren com una de les grans figures de la narrativa italiana del s.XX. Per això l'editorial minúscula s'ha encarregat de recuperar la que s'entèn com la seva obra mestra; Casa ajena, un relat breu d'unes cent paginetes publicat pocs mesos després de la seva prematura mort. S'hi retrata la vida d'un poblet d'aquells llunyans llunyans, perdut entre les muntanyes dels Apenins, de "siete casas pegadas unas a otras y para de contar"; un poblet d'aquells que ningú coneix, que es considerarien inexistents si no fos pel fet que existeixen. Bé, doncs, en mig d'aquest panorama hi trobem els dos personatges principals: el capellà del poble i la Zelinda, una vella de seixanta-dos anys que, sens dubte, s'emporta el premi a l'existència més oblidada en tot aquest assumpte.

La història es remunta poc després de la segona guerra mundial, a un poble que, com ja he dit, està al cul de món. I què hi passa allà? Poca cosa: algú que estén la roba, una vella que cus, una cabra passejant pel carreró... poca cosa. I, així mateix, l'espai serà gran part del llibre, on no hi trobarem emocions fortes tret d'alguna pluja inesperada, la visita d'algú del poble veí, o la mort d'alguna senyora ja molt cansada. Lluny de representar un espai idíl·lic entre boscos i muntanyes, estarem mirant fixament a la cara cruel de la naturalesa, gens amable. Allà la vida és dura i avorrida, no hi ha res més. I, clar, la pobra Zelinda es pregunta: fins quan ha de durar aquesta broma de mal gust? Exacte, el lector no sabrà fins al final que l'autèntica qüestió que s'amaga dins el conte no és cap altrea que la legitimitat del suïcidi. I per això era necessari que passés primer per noranta pàgines totalment insubstancials; havíem d'arribat a la mateixa conclusió de la Zelinda, que la seva vida és una merda, i que cada dia va a pitjor.

“Levantarse todas las mañanas a la cinco y bajar hasta el fondo del valle a coger los trapos y al mediodía parar un momento para comer un poco de pan con aceite sobre la hierba de un barranco: y luego subir al monte a coger la carretilla y llegarme al canal a lavar. Hasta las seis, hasta las siete, y los lunes hasta las nueve de la noche. Y luego cargar la carretilla y volver a casa con el tiempo justo para comer otra vez pan con aceite y si acaso algunos berros, y luego irme a dormir […] Y al día siguiente lo mismo, y también el siguiente, y todos los días del mundo. Porque yo eso lo sé: eso lo sé, lo sé muy bien: todos los días del mundo. Y sobre esto ni siquiera usted puede llevarme la contraria […] Yo tengo una cabra que llevo siempre conmigo: y la vida que yo llevo es la misma que la suya, tal cual. Va al fondo del valle, vuelve a subir al mediodía, se para conmigo delante del barranco, y luego la llevo al canal, y cuando me voy a dormir se va a dormir también ella […] Igual que yo, igual que yo. Esa es la vida que yo llevo: una vida de cabra. Una vida de cabra y nada más.”

I ni tan sols el capellà del poble serà capaç de donar-li consol i molt menys esperança. Perquè les paraules que pronuncia la vella ben avergonyida, perfectament les podria haver dit ell. O almenys les podria haver pensat. La relació que uneix a aquestes dues ànimes en pena no és d'amistat, ni tan sols arriba a la companyia. És més aviat de familiaritat. I una cosa semblant passa amb la relació que el lector pot establir amb el llibre, encara que l'ambient rural i profundament religiós ens quedi molt lluny. Però aquest regust a absurditat existencial, aquesta roda mecànica que gira dia rere dia, aquest no trobar un sentit, aquesta sensació que la vida no li pertany a un mateix... Sí, són qüestions que, tot i sortides de la boca d'una vella pobletana de finals dels anys 40, m'han resultat familiars.

Casa ajena fa referència a una vida que no acaba de ser teva, a un espai on no hi acabes de ser del tot benvingut. Casa ajena suggereix que la vida que un té no és la vida que un vol tenir, sinó la que esta condicionat a portar. Per això probablement l'única decisió que ha pres la Zelinda en tota la seva vida és aquesta, el moment de la seva pròpia mort. Però i nosaltres, què? Al final un està obligat a preguntar-se fins a quin punt aquesta vida li és pròpia o aliena.


Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Lluc Gallifa
Correcció: Rosa Molinero Trias
↧
↧

FESTIVAL DE SITGES 2016 - CRÒNICA (part II)

October 31, 2016, 1:44 pm
$
0
0


Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les llistes de favorites de molta gent, així com una de les grans decepcions del festival.

Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)



El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.

La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou.

Hardcore Henry (Ilya Naishuller, 2015)



En plena fase d’impuls de la realitat virtual com a següent dimensió tecnològica en el món de l’entreteniment, l’aparició d’una pel·lícula com Hardcore Henry té tot el sentit del món. Gràcies a l’adopció de la perspectiva dels videojocs FPS (“shooter” en primera persona), el film iguala el punt de vista de protagonista i espectador en tot moment i converteix la seva acció desmesurada en una experiència immersiva i, en ocasions, una mica atordidora. El resultat és realment insòlit com a experiència visual, però força discutible en el seu interès com a pel·lícula. Vaja, una flipada en tots els seus sentits.

Com no podia ser d’altra manera, Hardcore Henry evoluciona amb la única preocupació de treure tot el suc al seu format, cosa que situa la qualitat de l’argument com a última de les seves prioritats. Un cop assumit això, no es pot negar que el film té una execució impactant i assoleix del tot el seu objectiu a nivell formal, explotant tot el potencial del punt de vista en situacions de tota mena, i amb un meritori treball de planificació i muntatge darrere. El film podria cansar fàcilment després de vint minuts, però aguanta prou bé, a pesar que el seu fil narratiu és una estupidesa considerable. Així doncs, Hardcore Henry acaba resultant una experiència tan intensa com oblidable.

Train to Busan (Yeon Sang-ho, 2016)



Si en el cas de Melanie. The Girl with All the Gifts parlàvem d’una mirada diferent sobre l’evolució i humanització de la “raça zombi”, a Train to Busan trobem un plantejament del tot diferent dins del gènere. Després d’una breu introducció per a presentar el conflicte familiar entre un pare massa ocupat i la seva filla desatesa, la pel·lícula puja ràpidament al tren i es converteix en allò que vol ser: un pur thriller de supervivència. El coreà Yeon Sang-ho combina a la perfecció bones escenes de tensió prèvia amb diversos trams d’acció desenfrenada, i ofereix un ‘blockubuster’ de zombis exemplar.

L’argument no destaca per la seva originalitat –tampoc és que ho pretengui–, però és capaç de construir escenes suficientment atractives per fer evolucionar l’acció. De la mateixa manera, els seus personatges relativament estereotipats sovint resulten previsibles, però sempre efectius en els seus respectius reflexos del comportament humà davant el perill. En aquest sentit, Sang-ho fins i tot es permet incorporar referències a La Niebla de Stephen King. Tot i els girs extra del seu tram final i també alguns subratllats emotius que sobren com una mala cosa, Train to Busan convenç amb el seu ritme elèctric i -important- amb uns zombis que donen una veritable sensació de perill. En resum, tot el que Guerra Mundial Z pretenia ser i va tirar per la borda.

Remainder (Omer Fast, 2016)



El pitjor que li pot passar a una pel·lícula com Remainderés que l’espectador no comparteixi en cap moment l’objectiu del seu protagonista. Doncs bé, no només es dóna el cas, sinó que tampoc l’arribem a comprendre ni ens cau mínimament bé. I mira que la premissa del film té potencial interès en diverses vessants: des del funcionament de la nostra memòria fins la representació de la vida rutinària i monòtona actual; però l’impacte d’aquesta mena de “loop” narratiu que proposa el britànic Omer Fast es va debilitant a mida que avança, quan se suposa que hauria de ser a l’inrevés.

La història es centra en un jove que, després d’un accident que li fa perdre la memòria, contracta tot un equip de persones perquè recreïn escenes quotidianes de la seva vida que l’ajudin a recuperar-la. Però la gran pregunta a fer-se és: realment té tant d’interès aquesta vida que vol recuperar? Si més no, per a nosaltres no en té tant com seria desitjable. Els entrebancs i les particularitats del procés resulten prou curiosos, però tot es viu de forma més aviat anecdòtica, sense que ens hi arribem a implicar del tot; ni tan sols quan desvetlla el seu gir final. Per tot plegat, la sensació que queda és que Remainder es creu més enginyosa del que realment és.

Swiss Army Man (Dan Kwan i Daniel Scheinert, 2016)



La flamant guanyadora del festival és una d’aquelles pel·lícules amb un encant especial; una mica amagat, això sí, però especial. Més d’un espectador en tindrà prou al cap de mitja hora, després de desenes de flatulències de sonoritat variada i una esperpèntica escena aquàtica, però el cert és que val la pena congeniar amb el particular llenguatge del film, ja que a banda del seu humor gamberro i quasi infantil, Swiss Army Man conté una vessant humana i sensible que funciona de forma sorprenent. La forma amb què sorgeix l’amistat i la complicitat entre Hank i el cadàver Manny parteix d’una base del tot improbable i absurda, però Dan Kwan i Daniel Scheinert se les empesquen per a conferir tendresa i humanitat a l’acció, de mode que un s’acaba preguntant com és que s’emociona davant unes escenes tan aparentment ridícules.

Swiss Army Man demostra una gran astúcia a l’hora d’explotar les seves diferents vessants a mida que evoluciona. La seva premissa impossible i surrealista ofereix l’excusa perfecta per a treure’s de la màniga recursos de tota mena per a superar les dificultats que facin falta, amb la consciència que l’humor absurd farà la resta. Al mateix temps, l’amplitud creativa de què disposa serveix per a anar aprofundint en la mentalitat de Hank i per a transmetre’ns les seves interioritats, inseguretats i també el seu caràcter imaginatiu. I quan el dramatisme sembla apoderar-se del conjunt, n’hi ha prou amb un nou toc d’humor estúpid per a recordar quin tipus de pel·lícula estem veient. És una llàstima que el seu últim acte trenqui aquest equilibri i busqui, sense massa encert, la grandiloqüència emotiva, ja que fins llavors la proposta insòlita de Swiss Army Man havia sabut parlar-nos de nosaltres, de les nostres pors i dels nostres somnis d’una forma absolutament grotesca, però encantadora.

Dog Eat Dog (Paul Schrader, 2016)



“Durant la meva vida he fet pel·lícules de gran èxit i molt populars; Dog Eat Dog no és una d’elles”. Paul Schrader ens va avisar abans de la projecció del seu últim film, i realment ho va encertar de ple, ja que el que vam presenciar va ser més aviat el capritx d’un cineasta que sap que a aquestes alçades no ha de demostrar res a ningú. La pel·lícula no arrenca malament, sobretot per la llibertat estilística de Schrader en l’apartat visual i la seva falta de miraments en la violència de l’acció, però l’argument va revelant poc a poc la seva condició de despropòsit. La història segueix tres excriminals que són empesos a dur a terme un últim encàrrec amb una gran recompensa econòmica, però que pateixen una sèrie d’imprevistos que ho compliquen tot i els situen en una situació límit. I sí, la trama resulta tan trillada com mal executada.

Schrader, que fins i tot es permet el luxe de reservar-se un petit paper secundari a la pel·lícula, porta els tres protagonistes d’una banda a l’altra sense solta ni volta, i enrareix la relació entre ells de forma bastant arbitrària. Arriba un moment en què no només no entenem massa bé perquè passen les coses, sinó que directament ja no ens interessa. Dog Eat Dog pretén buscar tocs de cinema negre contemporani, amb personatges torturats i abocats a la perdició, però tot està mancat de contingut i de significat. No percebem els dimonis interiors que se suposa que tenen els protagonistes, ni tampoc ens importa el seu destí; al final, el que volem és que la broma acabi el més aviat possible i ens en puguem oblidar ràpidament.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX
↧

DEL BOSC A LA CAPELLA I DE LA CAPELLA AL BOSC

November 2, 2016, 2:43 am
$
0
0


Al bell mig del c/ Hospital, entre el batibull provocat per la multitud de turistes perduts i de grupets d'estudiants fent campana, descobreixo un espai-oasi. Restaurada i modificada al llarg dels segles, La Capellaés una galeria que arriba als nostres dies com un discret refugi dedicat a l'art emergent de la ciutat. Ambientat de forma sòbria i llum tènue, només en entrar trobo una instal·lació petita i senzilla, que d'alguna forma em predisposa a la intimitat idònia per visionar les Cartes des del bosc de la Bárbara Sánchez Barroso, que -vull pensar- m'estaven esperant. Dues butaques, una pantalla amb el seu corresponent reproductor, una col·lecció de cartes escrites i una sèrie de dvds -que m'adono, tard, després d'haver vist en loop el mateix vídeo tres vegades, que puc posar a reproduir al meu gust de forma manual- són tot el que m'envolta en aquesta exposició de petit format. El projecte consisteix en la correspondència postal que la Bárbara estableix amb l'espectador/a anònim. Cada video correspon a una carta filmada que l'artista envia setmanalment des del bosc de Dean, al sud d'Anglaterra. També ens anima a respondre les seves cartes utilitzant la bústia vermella de l'entrada, la mateixa bústia anglesa que la Bárbara té a l'entrada de la seva casa del bosc.



El projecte comença com ho fan totes les coses sinceres, per una motivació personal. Després d'uns mesos de viure al bosc de Dean, l'artista es planteja una sèrie de qüestions sobre l'estil de vida a la natura i l'imaginari construït al seu voltant i aviat topa amb diverses contradiccions. El retorn al bosc resulta d'un sentiment genuí o és fruit de la idea romantitzada que en tenim? Potser respon a aquesta moda recent respecte tot allò biològic, natural o saludable? O bé suposa una conseqüència de la crisi econòmica actual, que ha fet adonar-nos –forçadament, potser- que podem viure d'una forma més simple? La Bárbara prova de trobar-hi resposta durant els seus passejos i no dubta en mantenir un diàleg proper amb els seus referents artístics; ens parla de la vivència de Thoureau a Walden, del final de Fahrenheit 451, o recorda a Tarkovsky i el bosc salvatge de Stalker. D'aquesta manera, la ficció o experiència d'altres artistes es colen en el relat tot creant un univers híbrid. Trobo interessant preguntar: encara ens resta l'experiència directa o ens calen intermediaris -llibres, imatges, paraules- per relacionar-nos amb un espai que ja fa temps que no és nostre?

Una idea que apareix en una de les seves cartes i que m'agrada especialment és com la natura fa de reflex de la nostra condició humana, perquè no sap amagar la mort i els seus processos. De la mateixa forma, l'autora introdueix idees que li han arribat en cartes d'espectadors a les noves cartes filmades i així l'obra es construeix a partir de la relació que comença a La Capella i acaba a Dean i que també comença a Dean i, amb sort, no acaba enlloc. Perquè com la natura, la Bárbara mostra la ferida oberta, mostra els seus processos de la mateixa manera que ho fa el bosc.



Teniu l'oportunitat de veure, escoltar i llegir les Cartes des del bosc fins al 13 de Novembre i també de formar part de la correspondència. En definitiva el seu projecte fa de mirall de la nostra pròpia relació amb l'espai natural. No us perdeu l'experiència que suposa entrar en una capella, i trobar-hi un bosc.




Fotografia de portada: Primera carta de la Bárbara des del bosc.  
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent
↧

EL GRA DE LA PALLA: LA FONOTECA SÒNICO-FUTURISTA

November 3, 2016, 3:28 am
$
0
0


Aquí van dues propostes barcelonines per aquests dies que ja han arribat o que estan a punt d’arribar. Segurament no en tindreu prou, però més val posar coses sobre la taula encara que es quedin allà. Tenim la fusta parada amb bones estovalles i la coberteria de les ocasions especials. Fotem-li a la teca, no?

3/11
Barna Sónica 0.2 Sin Bragas / Anatomía Humana Desmontable
Garage 442

L’obsolescència de tots els dispositius electrònics que heu tocat a la vostra vida es programa a les festes de Barna Sónica. La tercera edició d’aquestes trobades electròniques organitzades pel Frente Sónico Futurista es presenta tan metàl·lica i cablejada com les anteriors, amb altes dosis de techno i de pop enllaunat. L’entrada és gratuïta i ja se sap què passa quan no et gastes diners així, que te’ls gastes bevent i potser mola més.



4/11 – 5/11
5è aniversari de La Fonoteca Barcelona
Almo2bar

La tasca que fa La Fonoteca es digne de celebrar, tenir un arxiu de la música que es fa aquí tant ben cuidat i amb tant bones referències no té preu i és que a més publiquen llibres. Gent valenta que també es veu en cor de programar concerts d’aniversari perquè saben que ompliran, per la feina feta i pels grups que porten. Doble Pletina, Gúdar, Sierra Hazte Lapón, Mujeres i Las Ruinas, un luju per 15 euros els dos dies.



Fotografia de portada: Frente Sónico Futurista
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pendent
↧

LA GALLINETA ERA FRANCESA (per PERE AGRAMUNT)

November 4, 2016, 2:55 am
$
0
0


Com dir-vos-ho. Em sabria molt greu destorbar la pau dels mites incorruptes i jubilats de la nostra cultura. De la nostra cultura cantada. De la que s'escriu i després es canta, més concretament. Els més perspicaços ja tindreu la mosca darrera l'orella. La gallineta d'en Lluís Llach ja no vol pondre cap més ou fins que no se sàpiga que el seu pare gallinaci va ser un senyor de més enllà dels Pirineus. Visca la reclamació.

“Il est cinq heures, Paris s'éveille” (“Són les cinc, París es desperta”) és una cançó editada el març de 1968. Composta i interpretada per Jacques Dutronc, un conegut músic francès que es trobava a cavall del pop i la chanson, parella de la musa Françoise Hardy i un dels galans incontestables de la seva època. La idea de la cançó, llançada per Jacques Wolfsohn––director artístic de Vogue, la discogràfica de l'artista–– en una sobretaula compartida amb el propi Dutronc i també amb Jacques Lanzmann––el seu lletrista––, era fer una mena d'adaptació contemporània del “Tableau de Paris à cinq heures du matin”, una peça històrica de 1802 signada per Marc-Antoine Madeleine Désaugiers. Allò els va engrescar tant que Dutronc i Lanzmann van estar treballant-hi tota la nit, per tenir-la enllestida a trenc d'alba del dia següent, just en el moment que la cançó descriu, quan la ciutat es lleva, i uns altres se'n van a dormir. Als crèdits finals hi constarà com a coautora de la lletra l'esposa de Lanzmann, Anne Ségalen. Visca la conciliació.


La cançó va ser molt popular d'immediat, arribant al número 1 de vendes a França en la primera setmana de la seva publicació. Tot i que“Paris s'éveille” no tenia cap significació política directa, el fet que sortís a la venda tot just unes setmanes abans del maig de 1968 li va atorgar un paper d'himne no oficiós en el context de la revolta. París s'aixecava i les emissores de ràdio la van censurar, no fos cas. Els estudiants, però, ja la cantaven a les barricades, moltes vegades amb la lletra canviada a conveniència. I el cantautor Jacques Le Glou en va fer una versió on hi va abocar més sang i fetge. Després, molts altres artistes l'han versionat, al llarg del temps. L'any 1991, en una enquesta feta per a la televisió pública, els crítics musicals del país la van escollir la millor cançó en llengua francesa de tots els temps, per davant del “Ne me quitte pas” de Jacques Brel. Poca broma. Visca la reputació.

Ara, escolteu la primera estrofa de la cançó d'en Dutronc. El ritme i la melodia. Us sona? Dues frases octosil·làbiques (versos d'art menor amb els accents tònics en les posicions parell, sobretot en la quarta síl·laba) es van repetint fins desembocar en la tornada, el “...Paris s'éveille”. Ara, escolteu l'estrofa de “Cançoneta” d'en Lluís Llach ––popularment coneguda com “La gallineta”. A les dues frases octosil·làbiques d'en Dutronc s'hi sumen dues més, una de vuit síl·labes i una de nou, abans d'arribar al crit de guerra definitiu, gairebé de grangers bolxevics, que tots tenim gravat a foc a la pell: “La gallina ha dit que no / Visca la revolució!”.


Prou que sabem que la Nova Cançó va ser filla i hereva de la chanson, i en Llach un dels seus màxims exponents, el setzè jutge. L'afrancesament d'aquella branca de la cultura catalana era explícit i l'Olympia de París era un Heliogàbal amb una mica més de lluentons.“La gallineta” es va publicar per primer cop al seu LP Com un arbre nu (1972), quatre anys després que el seu suposat referent gal. Només ell ens podria aclarir si el Dutronc parisenc va exercir una influència conscient o inconscient en l'arribada al món de la seva gallineta. Que algú li ho pregunti, si se'l troba pel Parlament. En tot cas, visca la revelació.



Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí
↧
↧

EL PUNK SÓN ELS PARES (per PERE AGRAMUNT)

October 7, 2016, 3:31 am
$
0
0

Acostem-nos, doncs, confiem en l'esperit etern que destrueix i aniquila només perquè és la font incommensurable i eterna de tota la vida. La passió per la destrucció és una passió creativa, també!


Mikhaïl Bakunin, 'La reacció a Alemanya' (1842)




- Creus que ajudes a la cultura catalana, tu?
- Sí...

- Fent què?

- Destruint-la. Hehehe.


Àngel Casas i Pau Riba a 'La Nova Cançó' (1976), de Francesc Bellmunt.

La cultura popular de tall anglòfon ha estat una baula més de la cadena mercantil, del capitalisme de consum que al llarg de la segona part del segle XX es va anar implantant, gradualment i de manera indissociable, gairebé a tot arreu del planeta. Música, cinema, televisió, còmics, etc. No cal anar a petar a Žižek, qualsevol de nosaltres que sàpiga discernir escenaris socials diversos ho hauria de corroborar sense fer gaires escarafalls.

Allà, als Estats Units, primer hi van ser el blues, el jazz i el rhythm and blues, però com que eren un pèl massa afroamericans no van apamar bé ni la seva comercialització massiva ni la seva internacionalització. També hi havia el country dels pèl-rojos i el folklore nadiu, l'importat i el barrejat, però allò era tot producte de quilòmetre zero. Després, cap a la dècada dels 50, amb l'apropiació del rock and roll per part dels blancs, l'aparició del pop i del públic adolescent com a voraç consumidor –l'auge de la classe mitjana de la postguerra, en definitiva–, la maquinària engegarà, a tot drap, ja sense intenció d'aturar-se.

Als Països Catalans, la cultura popular musical importada de la Nova Cançó (Els Setze Jutges) va ser eminentment francesa, des de finals dels anys cinquanta i fins l'arribada del Grup de Folk, l'any 1967, quan els nostres hippies de l'espardenya adoptaren el cànon anglosaxó i s'aliaren amb els rocanroleros locals, partint de Dylan, Beatles i Stones, i acabant, molts d'ells, en l'underground psicodèlic, el progressiu d'efluvis jazzístics, o bé en el hard rock: Pau Riba, Els 3 Tambors, Els Dracs, Eurogrup, Dos + Un, Sisa, Música Dispersa, Màquina!, Om, Toti Soler, Pan y Regaliz, Ia i Batiste, Oriol Tramvia, Canet Rock i tota la pesca.

També des de mitjans dels seixanta, per tot Catalunya, hi havia grups de rock and roll que cantaven en anglès de discoteca de poble o bé, amb més èxit, en castellà. Barcelona n'era l'epicentre i l'aparador: Los Sírex, Los Salvajes, Los Cheyenes, Los Mustang, etc. Grups que pertanyien a l'àmbit comercial espanyol però que eren tan catalans com el cingle més alt de Montserrat.

L'auge de la Cançó catalana dels anys seixanta –en bona mesura patrocinat per certa burgesia cultivada, amb explícita voluntat cultural, de preservació i reconeixement popular de la llengua– es va anar esllanguint per deixar pas al terreny més mestís dels anys setanta: el de l'Ona Laietana i Zeleste, la Mirasol, la Plateria i el Gato Pérez. Al background anterior, se li sumaven, ara, sense complexes, la rumba, la salsa, i altres ritmes llatins i licors.

Tota aquesta introducció didàctica de suplement d'aniversari de revista musical per ara connectar-vos uns quants punts, a la babalà: a Dos + Un hi eren el Clua i el Manel Joseph, el nostre Rubén Blades, el de la Plateria; Los Cheyenes eren els germans del Poble Sec que després van fer La Salseta i també la discogràfica de mateix nom que va editar els discos de Sopa de Cabra; Edigsa era la discogràfica d'un dels fundadors de Convergència, i allà hi van treure discos Raimon, Serrat i l'Ovidi; el Gato, abans de la rumba, li donava al fuzz amb Secta Sónica... I podríem continuar així fins a l'extenuació. El fet musical popular cronogràfic contemporani és mutant, reversible, estrany i bonic.

En un determinat moment, però, va haver-hi un petit crac. Els finals dels setanta i els vuitanta portaven a l'aire l'auge del liberalisme, la imminent crisi de la socialdemocràcia, la farsa de l'estat del benestar sense límits ni topalls, i l'aniquilació dels solos instrumentals sense fronteres. Allà i aquí. Stooges i Ramones, els tiet avis ianquis. Els pares i les mares angleses, Sex Pistols, The Clash i Slits, posaven el crit al cel. Els fills bastards catalans, La Banda Trapera del Río, Último Resorte, Desechables, L'Odi Social i Desperdicis Clínics ho escopien en la seva llengua vernacla. Societat podrida. Majories absolutes tutelades pel liberalisme salvatge que ens durien on malauradament som ara.

A mode d'epíleg:

El punk com a manifestació cultural popular crítica manté intacta la seva capacitat de subversió; la insubordinació hi és implícita. Negar-ho és altiu i estèril. El punk és mort i alhora ben viu. No oblidem pas que el punkés rock and roll, que són els fills insubmisos revoltant-se. El punk és cultura que es voldria carregar la pròpia cultura. I s'hi esmerça, de vegades errant el tret però matant alguns pardals pel camí.

Deia que el punkés mort perquè aquest va entrar a l'Acadèmia, per la porta gran, fa la tira, dècades. En Greil Marcus i en Jon Savage se'n van encarregar, de fer-l'hi un bon lloc. I un cop hi entres, ets mort. Etern fins que et recordin, però ben mort.

El punk, el rock, el folk i el capdedéu, en definitiva, són els pares.




Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pol Camprubí
↧

LLEGIR I ESCRIURE: LOS HOMBRES ME EXPLICAN COSAS (de REBECCA SOLNIT)

November 7, 2016, 3:28 am
$
0
0
Los hombres me explican cosas
Rebecca Solnit
Any: 2016
Editorial: Capitán Swing
Traductora: Paula Martín Ponz   

76 mil és el nombre de dones assassinades per homes al cap de l’any en tot el món.

87 mil són les violacions anuals només als Estats Units.

Les dones entre 15 i 44 anys tenen més possibilitats de morir, ser lesionades o desfigurades a causa de la violència de gènere que al càncer, la malària i els accidents de trànsit, tot junt.

Aquestes són algunes de les xifres colpidores que Rebecca Solnit presenta a Los hombres me explican cosas, un valuós recull d’assajos que atravessa la històries, les classes i les cares de la violència de gènere: des de la silenciada Cassandra fins a Nafissatou Diallo, abusada per Strauss-Khan, ex director del FMI.

I tot i així, alguns homes m’expliquen coses. A mi i a totes vosaltres. I els és igual si saben de què parlen.

Ens expliquen coses com la que va dir el candidat al senat Richard Mourdock, que considerava els embarassos a causa de violacions com un “regal de Déu”. O coses com la del congressista Paul Ryan, que defensà que els violadors tinguin drets parentals en 31 estats i puguin portar a judici a les seves víctimes.

Aviam si ens entenem, que les dones no som de fiar. No sabem què ens convé, no sabem exactament com han passat les coses. Per això creuen que ens ho han d’explicar tot, és igual si ens interrompen, si ens silencien o si ens neguen el patiment de la nostra història. Diu Solnit: “los hombres que explican cosas aún asumen que soy, en una obscena metáfora fecundadora, un recipiente vacío que debe ser llenado con su sabiduría y conocimiento”. Pots comptar.

Per què hauríem de creure’ns que una única dona denunciï la violència de gènere? Aquesta va ser la pregunta que va fer un investigador sènior d’un campus de negocis davant la presentació d’uns estudis sobre l’assetjament sexual a la universitat.

I malgrat tot això, els homes encara m’expliquen coses.

Tal com si fossin escarabats piloters (i amb el perdó dels coleòpters), aquells que defensen els drets de l’home (i només de l’home) fan la muntanya de merda més grossa quan se senten agredits pel feminisme i diuen que les xifres anteriors es deuen a una epidèmia de falses acusacions de violació. “Estàs boja”, “Ets una histèrica”, “T’ho inventes” només són sinònims en aquests casos, assenyala Solnit, d’un “Estic disgustat”, “M’estàs fent sentir malament”, “Jo no vull quedar per dolent”.

És un imperdible de Capitán Swing per llegir, deixar i regalar a homes i dones i en qualsevol ocasió. Cal saber i recordar qui tiba la corda i per què ho fa. Cal llegir l'apartat "¿Quién tiene derecho a matarte?". En paraules de l'activista Marina Sitrin,: “Las jóvenes (...) necesitaban saber que ser minusvaloraas no era algo que fuese resultado de sus propios defectos secretos; sino que era algo que venía de las viejas guerras de género”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text i correcció: Rosa Molinero Trias

↧
Search

LES CREUET - POMES AGRES

November 8, 2016, 3:09 am
$
0
0


Les Creuet
Pomes Agras
Any: 2016
Discografica: Bankrobber

Hi ha alguna cosa en el primer disc de Les Cruet que m’enrampa els ulls, que em fa tancar els punys i serrar les dents. Hi ha alguna cosa que em regira les entranyes. El poso al reproductor,  prémo el play i sento com dins meu es van obrint esquerdes per on s’escapen emocions que mantenía tancades sota pany. Omplo els pulmons, trec l’aire a poc a poc per no cremar-me i m’adono que tinc pell de gallina a tot el cos.  

Pomes agres desprèn una mena de màgia ancestral, tan antiga com la pròpia música, que fon les harmonies fosques de guitarra, la batería sòlida i el baix sempre a lloc, per convertir-los en un sol instrument i executar una única nota. És una nota secreta, una nota que convoca un estat d’ànim, una nota que posa el dit a la llaga i fa mal, però sobretot és una nota trista, un lament de fons que acompanya l’emocionant i visceral veu de la Laura Crehuet.

Per fí una veu estripada que desobeeix la guitarra i s’inventa les seves pròpies melodies, la seva propia manera de dir, de cridar i de plorar. Una veu que s’expressa amb una llibertat que el punk massa sovint sembla que ha oblidat. Potser per això feia temps que un grup punk clàssic, senzill però impecable, no em transmetia emocions tan complexes, i, sobretot, tan intenses. No sé si és cosa de la secció rítmica austera i contundent, d’unes lletres personals que s’obren en canal i arrenquen llàgrimes d’on no hi ha sang, o d’unes guitarres que utilitzen totes les cordes per a eixamplar les harmonies, però hi ha una mena de malenconia rabiosa que impregna tot el disc i el converteix en alguna cosa viva, alguna cosa que se m’enfila per l’espinada fins a instal·lar-se’m a sota el pit i robar-me l’oxigen.

Per mi això i cap altra cosa és el que hauria de ser el punk: emoció en estat put, passió, llibertat, abrandament i ràbia, molta ràbia. 
Si m’ho pregunten ho tinc clar: el millor disc de punk de l’any.

D’aquí i d’arreu. 

Fotografia de portada: Laura Crehuet
Text: Ramon Mas
Correcció: Pendent
↧

LA RESURRECCIÓ DEL CEL·LULOIDE

November 9, 2016, 12:27 am
$
0
0


Ja som uns quants romàntics els que ens resistim a l'era digital tot desenterrant les velles càmeres dels nostres avis i posant-les de nou en marxa. Hem après a apreciar la foto pensada, a familiaritzar-nos amb la llum i a conviure amb l'enigma del resultat final. El retorn a la càmera analògica ja és tot un fenomen estès, però són pocs els que es llencen a treballar amb cel·luloide. I és comprensible, el pressupost puja exponencialment, amb prou feines hi ha accés al material i les opcions de revelar són escasses i costoses. Estimats valents que aposteu pel film i benvolguts curiosos amb ganes d'explorar altres formats: s'ha acabat el drama d'enviar carrets a laboratoris holandesos. Hi ha espai per al cine analògic a Barcelona. És hora que conegueu les associacions Crater Lab i Laboratori Reversible.

Crater Lab, iniciativa que sorgeix d'un grup d'artistes i cineastes, vol ser una plataforma de suport per al cinema artesanal i un espai per a l'experimentació, donant a conèixer els seus processos i possibilitats. Per exemple, l'últim taller ha estat dedicat al revelat manual de Super 8. No patiu que ens han promès que n'hi haurà més.

Amb local a Poble Sec i ben arrelat al barri, al Laboratori Reversible no us exigiran cap grau en comunicació audiovisual. Tothom és benvingut en aquest espai pensat per compartir l'experiència de fer i veure cinema. La projecció de filmacions familiars antigues o la iniciativa veCINES retrata un local que es resisteix al pas del temps.

Si teníeu el cinema analògic esperant a la llista de coses pendents, per fi s’han acabat les excuses.


Fotografia de portada: Crater Lab 
Text: Clàudia de Palol
Correcció: Pendent
↧
↧

EL GRA DE LA PALLA: QUATRE I FORA

November 9, 2016, 3:43 pm
$
0
0


Això no s’atura, la gent és acollonant, encara ningú s’ha cansat de muntar tinglados musicals. A la roda que gira cada dia de la setmana ininterrompudament, s’hi uneixen tots aquells mortals que els hi agrada girar al ritme dels saraus que, més tard o més d’hora, acabaran muntant ells. Es pot ser optimista cada cap de setmana, només cal veure l’agenda de concerts del país i, acte seguit, tancar el puto ordinador per no obrir-lo en dos dies mínim. Proveu-ho va, compte enrere:

Quatre

(El divendres 11 hi ha un homenatge al que experts en la matèria anomenen “el millor disc de Teenage Fanclub”. La festa es farà a la Begood amb bandes juvenils i admiradores del grup escocès que aquest mes celebra els 25 anys de la publicació de Bandwagonesque. Tot té pinta d’estar molt ben arreglat, l’il·luminat que va tenir la nostàlgica idea és un dels fundadors d’aquest fantàstic blog on cada setmana em deixen escriure, brindem per tot plegat.)

Tres

(Gent de Barcelona, dissabte 12 hi ha la segona ronda del caos controlat The Exploding Plastic Fest. Música i dansa a l’uníson i en la mateixa direcció desconeguda, conduïda pels cotxes esportius d’Esperit!, Marta Hervás, Mark Cunningham, Lluís Rueda, Ubaldo, Adriano Galante (de Seward) i molts més. Es fa a l’espai fosc i obert de l’Hangar on, per sumar al·licients, sembla que tot passi en una dimensió semblant a la d’aquest capítol dels Simpsons.)

Dos

(Gent de fora de Barcelona, que sabem que no teniu tantes manies en moure-us d’un poble a l’altre amb un cop de cotxe, això va per vosaltres. El dissabte podeu anar a l’Incívic de Sant Feliu de Codines a veure Cala Vento i Böira, llampecs autòctons que ho fan molt bé en directe i que mereixen un Koya content veient la sala plena. De vibrar, vibraran fins a Centelles.)

Un

(A Vidreres també hi ha terratrèmol el dissabte, al igual que a Codines, dues bandes massacraran el Bar La Piscina. Els alacantins Galgo i els gironins Mendra són grups que encara no s’han vist prous cops, ja sigui per distancies o perquè han fet pocs bolos, mateu dos ocells d’un tret abans que ho facin ells.)

POTS PLEGAR LA PANTALLA SUAUMENT O D’UN COP SEC, ESPERO QUE ELS ENLLAÇOS NO T’HAGIN ENTRETINGUT GAIRE ESTONA.
¡AL FÍN LIBRE!


Fotografia de portada: The Simpsons 
Text: Marcel Pujols
Correcció: Pedent
↧

CLIPS IMPERDIBLES 2.27

November 10, 2016, 6:00 am
$
0
0


Imatges de síntesis, estètica de virtualitat, plans en 3D, videojocs... D'això van els últims #clipsimperdbiles4life escollits aquesta setmana. Cinc exemples que ens serveixen per visualitzar, de forma gradual, com incorporen en el seu model narratiu noves representacions generades computacionalment! Cada una de les videocreacions ajuda a conformar aquest microventall que il·lustra i conjuga diferents plans de realitat i virtualitat a través de la ficció. Uns #imperdibles2x1 que visibilitzen diferents modes operatius de com se segueix traçant la relació entre les estètiques de simulacre i la producció musical electrònica!
1. Hudson Mohwke - 'Ded Sec - Whatch Dogs 2 (OST)'


2. Dark0 - 'Forever' (By Sybil Montet De Doria)


3. Rob Jabbaz and WWWINGS - 'ERA'


4. FaltyDL - 'Whisper Diving'(By Michael Tan)


5. Plom - 'Demo 3'


Fotografia de portada: Rob Jabbaz and WWWINGS - 'ERA'
Text: Ikram Bouloum  
Correcció: Pendent
↧

FESTIVAL DE SITGES 2016 - CRÒNICA (part III)

November 11, 2016, 1:22 am
$
0
0
Última ració del menú que vam poder degustar al Festival de Sitges durant nou dies de “non-stop”. I no per ser l’últim és el pitjor, sinó tot el contrari, ja que hi trobem dues de les pel·lícules més destacades del festival (probablement la millor que s’hi ha pogut veure), i també una de les més controvertides. Ens veiem a Sitges 2017!

Arrival (Denis Villeneuve, 2016)



Serà Arrival la gran pel·lícula de ciència-ficció dels últims anys? Sens dubte té potencial de sobra perquè així sigui, però també és veritat que la seva naturalesa corre el perill de xocar amb les expectatives del gran públic. La nova pel·lícula de Denis Villeneuve, probablement el director més complet de l’actualitat, impressiona per la seva gran elegància visual i la textura amb què construeix l’atmosfera de cada escenari de l’acció, però a la vegada busca una sorprenent introspecció cap dos elements tan propis de la nostra espècie com són el llenguatge i la memòria.

Arrival parteix d’un plantejament de ciència-ficció tan recurrent com la invasió al·lienígena, però el director canadenc demostra que la història no serà usual quan posa de protagonista una experta lingüista que haurà de desxifrar les raons per les quals aquests éssers han arribat a la Terra. Tot i que el film va en contra de molts convencionalismes, Villeneuve sap com tenir-nos expectants i arrapats a la butaca en tot moment, revelant poc a poc el veritable propòsit de la història. A pesar que el tram final té algun detall discutible, i que globalment requereix certa digestió posterior, Arrival està destinada a quedar-se al cap de l’espectador durant una bona temporada.

Detour (Christopher Smith, 2016)



Detourés una d’aquestes pel·lícules que aconsegueix compensar les seves mancances gràcies al bon criteri amb què explota les seves dosis d’entreteniment. Per argument i personatges, pràcticament es podria considerar una “teen movie” d’aquelles que creuen ser molt més importants del que en realitat són, però el britànic Christopher Smith sap allunyar-la un pèl d’aquesta trajectòria i permet que el producte acabi conservant força dignitat. Els tres joves protagonistes, que degut a la seva inexperiència es veuen immersos en una trama que combina un assassinat, incidents amb la policia i una operació de tràfic de drogues a la frontera mexicana, demostren que la trama els va molt gran, però en el fons aquesta no deixa de ser una de les gràcies de la pel·lícula.

Aquesta tendència de Detour a “caure bé” fa que les tramposes estratagemes narratives de Christopher Smith no ens facin donar l’esquena al film; tot i que en algun cas l’espectador tindria tot el dret a sentir-se enganyat de forma descarada. I és que la història té prou ingredients per a despertar el nostre interès en tot moment, encara que no ens la prenguem amb la mateixa gravetat que els personatges. Més enllà del seu joc per a despistar, el director sap portar el ritme de forma constant i ambiciosa, i encara que la història no ens aporti gran cosa, no ens deixa la sensació d’haver perdut el temps. Que ja és molt.

The Neon Demon (Nicholas Winding Refn, 2016)



Only God Forgives va ser una gerra d’aigua freda pels qui esperàvem una successora de la magistral Drive, però si algú pensava que aquesta decepció majoritària faria que Nicolas Winding Refn es replantegés la seva evolució estètica, no podia estar més equivocat. The Neon Demon suposa una volta de rosca més en la filmografia d’un director que sembla empatxat de si mateix, que s’entesta en dotar de profunditat totes i cadascuna de les seves imatges però acaba aconseguint l’efecte contrari. La seva suggestió es converteix en pretensió, i el fons del missatge queda eclipsat per la permanent prioritat que es dóna a la forma.

The Neon Demon busca la màxima ferocitat en el seu retrat del món de la moda i ens situa als ulls d’una nouvinguda destinada a apartar totes les seves rivals per a arribar al cim, però Winding Refn acaba caient en tot allò que ell mateix ataca mitjançant la pel·lícula: estètica, estètica i més estètica. Una decisió irònica? Doncs no li surt massa bé, ja que el seu missatge (res de nou, d’altra banda) queda empetitit darrere de tantes capes de maquillatge i de tanta coreografia impostada. No negaré que The Neon Demon conté idees potents i que Winding Refn té un talent enorme, però el caire narcisista que agafa tot plegat acaba cansant i fa que no ens prenguem seriosament el que ens explica.

Raw (Crudo) (Julia Ducournau, 2016)



Semblava que exposar-se a Raw era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Raw decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent vegetariana que comença la seva etapa a la universitat. Per a relatar el seu particular “despertar carnal”, Julia Ducournau recorre a una elegància estranya: salvatge i gairebé sense concessions quan la noiaentra en acció, però suggeridora i rica en matisos quan els impulsos van per dins.

Raw es focalitza en les sensacions oposades i complexes que provoca l’alliberament experimentat en aquesta etapa de la vida, i la directora ho va evidenciant a través de les diferents posades en escena que utilitza. Això sí, aquí abordem el conflicte interior de la jove protagonista d’una òptica que resulta més propera a la d’un cadell de depredador que un dia descobreix què és allò que necessita per poder sobreviure. No ens enganyem, és una pel·lícula visualment dura, amb imatges puntuals realment incòmodes i angoixants, però que està al servei d’allò que vol transmetre. En realitat, quant a ritme i narrativa, esdevé força més accessible del que es podria pensar, i segurament no és tan, tan profunda com alguns la volen veure. En tot cas, conforma una òpera prima insòlita i molt valenta.

Anguish (Sonny Mallhi, 2016)



Si és veritat que Anguish està basada en un fet real, es podria dir que aquesta realitat és tan avorrida com la tarda d’un diumenge, ja que aquesta és la franja horària més adient per a aquest drama amb tocs fantàstics que pretén ser molt més del que en realitat és. El film agafa recursos propis de pel·lícules de terror i d’altres propis de gran melodrama, però aquests acaben sent simples excuses per a allargar una història que al final no acaba sent ni terrorífica ni dramàtica. L’arrencada és prometedora, però la sensació és precisament que la pel·lícula crema el seu únic cartutx a l’inici, ja que a partir de la mitja hora perd tota la seva força i es dedica a reiterar-se.

L’altre gran problema d’Anguishés la previsibilitat de les seves escenes teòricament impactants, que perden tota efectivitat per culpa de la citada dilatació a què les sotmet el director Sonny Mallhi. El director tampoc està massa encertat amb la direcció, a la qual li falta mala llet per posar l’espectador en veritable tensió, i no és que rebi massa ajuda de la seva protagonista, incapaç de transmetre la suposada “angoixa” que pateix durant la pel·lícula i superada per les dues secundàries que interpreten les dues mares. La seva comparació amb It Follows, mencionada com a part de la seva carta de presentació, resulta gairebé ofensiva, ja que el text que li pertocaria és completament oposat a aquest.

The Limehouse Golem (Juan Carlos Medina, 2016)



El segell propi de les històries detectivesques britàniques és adoptat de dalt a baix pel director hispanofrancès Juan Carlos Medina a The Limehouse Golem. El film, ambientat al Londres de finals del segle XIX, es presenta com una típica intriga al voltant d’un assassí en sèrie que té terroritzada una part de la ciutat i que amaga la seva identitat sota la figura d’un golem. A pesar de les bones intencions de Medina per a filar una trama que ens mantingui expectants, la pel·lícula no aporta res de nou i es perd en una història sense ànima i del tot irrellevant.

The Limehouse Golem fa gala d’una cuidada producció a l’hora de generar una atmosfera entre gòtica i “burlesque”, que posa en contrast la lluminositat dels espectacles de varietats amb la grisor dels hostils carrers de la capital londinenca. El problema és que tot queda en un estat de correcció i prou, sense personatges que destaquin especialment, ni escenes que sobresurtin, ni cap enginy especial en la trama detectivesca. Es podria dir que Medina ha volgut fer un capítol de Sherlock sense que s’assemblés massa a Sherlock, i al final li ha acabat sortint un producte mediocre i, en gran mesura, fallit.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX
↧
Viewing all 1519 articles
Browse latest View live
Search