Després de tres dies de –considerable- ressaca, ja tenim llestes les primeres ressenyes del Primavera Sound, les de dijous. En el que per molts de nosaltres va ser el primer dia de festival i que ens va deixar concerts de Beak, Destroyer, Air, John Carpenter, Fasenouva, Vince Staples o LCD Soundsystem. Aquí les primeres cròniques, a quatre mans.
Beak> 19:30, Primavera
Amb un peu al rock experimental i l’altre mirant cap a la rítmica teutona de mitjans dels setanta, el projecte paral•lel –però en absolut menor– del Portishead, Geoff Barrow, va copsar un gran interès recolzant-se en una tensa repetició, humitejada per un fosc element ambiental. No va faltar el sentit de l’humor i la imaginació, aspectes necessaris per desdramatitzar l’opacitat d’una música –com no podia ser d’una altra manera quan Barrow hi és pel mig– amb un destacat component dramàtic i cinematogràfic. Danigon
Destroyer.20:30 Ray-Ban
Acompanyat per una banda resolutiva i entregada, Dan Bejar va pujar a l’entarimat disposat a exhibir tota la passió i el romanticisme que emboliquen les seves cançons. Posant l’accent en les dues darreres obres –Kaputt, (Dead Oceans 2011) i Poison Season, (Dead Oceans 2015)–, aquelles on l’element funk d’arrel blanca i urbana més treu el cap, Bejar es va guanyar l’afecte dels presents amb un repertori impecable on no hi va haver espai per farciment de cap tipus. Al gra. Al cor. Danigon
Air. 21:10 H&M
Amb la classe que sempre els ha caracteritzat, els francesos tornaven als escenaris per la porta gran, tant des del punt de vista de l’escenari –l’enorme H&M, situat a l’esplanada destinada als artistes amb més poder de convocatòria– com pel que fa al seu estat de forma i el repertori escollit. El duet, ben secundat pels seus músics de suport, van picotejar de totes les seves etapes com si es tractés d’un grans èxits interpretat en directe. So excel•lent –sense escatimar en decibels– i repertori exquisit.Danigon
Vince Staples. 22:10 Pitchfork.
Amb el flamant debut “Summertime’06” disposat a plantar cara a Kendrick Lamar, Vince Staples es presentava amb un directe auster acompanyat únicament per un músic que disparava les bases. Els baixos i els arranjaments industrials no va lluïr tot i ser els pilars de la seva proposta i el so era més aviat baix. Aquests factors no es van veure acompnayats per la veu d’Staples, que si bé manté una bona actitud en directe sense acabar d’emplenar l’escenari. No va brillar. Carles Fajardo
John Carpenter. 23:50 Primavera
En John Carpenter es el típic vellet dicharachero que quan entre al bar a fer el carajillo saluda a tothom amb la veu extremadament alta: “HEY PRIMAVERA SOUUUND!”. Qui ens havia de dir que aquell home amb ulleres fosques i bigoti de morsa venia amb intensions de posar-nos els pels de punta. De fet, ho porta fent tota la seva vida amb les seves pel•lícules de por, però és la primera vegada que s’embarca en un gira sobre els escenari, convençut pel seu fill Cody, que també l’acompanyava als sintetitzadors, una bandaza i projeccions en pantalla gran. La major part del concert va ser com celebrar el cap d’any a la Mansió dels Adams, una bona festa, amb gent fent la mòmia a ritme funk i mímiques per l’estil, però també hi van haver moments terrorífics: quan va interpretar la BSO de The Thing composada per Sir Ennio Morricone i quan se’n va anar l’electricitat uns segons, o ens envaïen els ovnis o anaven camí a despedir el tècnic de so. Les dues opcions sonaven aterradores. Aïda Camprubí
Lcd Soundsystem. 01:10 Heineken.
Sóc massa fan per no trobar-hi punts febles. L’esperada tornada de Murphy i companyia va ser un bon concert de rock de gran estadi. Van sonar tots els hits amb un so lineal executats de forma impecable, però amb certa falta de passió. L’actitud punk no va aparèixer. Les cançons es van veure encorsetades per un minutatge programat sense possibilitat d’estirar les progressions àcides que són la bandera dels seus directes, clar exemple d’això és “Yeah” pràcticament l’únic moment en que van estripar els sintetitzadors amb la sensació de que es va fer perquè tocava. Al cap i a la fi no va ser cap sorpresa, però mantenia l’esperança de veure Lcd Sounsystem de veritat. Carles Fajardo
Fasenuova. 02:20. Adidas Original
Aquesta edició, l’organització va donar al duet de Mieres una franja horària més d’acord amb el folk miner, industrial i salvatge que practiquen que no pas la de la darrera ocasió, quan els havien fet tocar sota el sol de mitja tarda. En aquestes condicions, els asturians van arrasar amb el tracaleig desbocat de les seves produccions noves (i no tan noves), arribant al zenit amb la crema d’una hòstia consagrada, encara que en aquell punt estàvem talment transportats que encara dubto si és que no m’ho vaig imaginar. Com és habitual amb ells, més que un concert, va ser un autèntic viatge a les profunditats de l’ànima i la terra. Pol Serrahima
Battles. 2:50 Ray-Ban
El trio novaiorquès manté intacte sobre l’escenari el pols experimental que recorre les seves gravacions. Sempre amb un regust africà, però també jazzy i electrònic, les seves suites, traspuen elegància avant-garde i una imaginativa xarxa de recursos creatius. Filant molt prim, podríem convenir que no van aconseguir mantenir la tensió desitjada al llarg de tota l’actuació. O què la gran “Atlas” no acaba de convèncer amb la veu de Tyondai Braxton enllaunada. Amb tot, el colorit de la seva música s’eleva per sobre de menudeses puntuals. Danigon
Fotografies: Dani Cantó, Eric Pàmies i Xarlene
Correcció: Pendent