Feia molt temps que no es veien els concerts del Primavera Sound amb aquesta comoditat, això si no ets fan dels Radiohead, ja que el grup d’Abingdon va aconseguir endur-se una part importantíssima de públic cap a la zona de mordor. I si li sumes que després tocaven els The Last Shadow Puppets ja ni t’explico. La meravellosa solapació d’aquests concerts amb la resta de festival ens va deixar grans concerts amb una mica d’espai vital pel respectacle. Al post de divendres hi surt, per primera vegada, la frase de “Millor concert del festival”. Demà sortirà de nou. Parlem de C Tangana, Dinosaur Jr, Robert Forster, Animal Collective, The Avalanches, Aliment i molts d’altres.
Lubomyr Melnik. 16:00 Auditori
Amb 67 anys i només 3 anys de directes, el pianista alemany, rescatat per Erased Tapes, va presentar 3 cançons de la corrent continuïsta que ell lidera. Des de la seva sincera humilitat, que encara el fa més gran, va donar explicacions pedagògiques de com entén la música i del procés creatiu que utilitza. Un com assegut al piano, desplegant tècnica i emoció, Lubomyr Melnick va fer un concert impecable. D’una bellesa sobrenatural. Les seves cançons flueixen com un riu, jugant amb melodies arpegiades carregades d’harmonia. Històries vives que cadascú interpreta com vol, entrant directament en un joc apassionant amb l’oient i convertint en una experiència impagable allò de “deixar-se portar per la música”. Al final, ningú va dubtar en posar-se en peu. Pura màgia. Carles Fajardo
Los Hermanos Cubero. 17:00. Heineken Hidden Stage.
Amb vestits tarantinescos, simpatia infinita i una guitarra i una mandolina desendollades (“¿quién electrificaría su alma?”), apareixen puntuals per a regalar generosos el seu folk ancestral, manxec i de Kentucky alhora: cançó, acudit, cançó, acudit i a dos quarts comença Aliment al pis de dalt (sí, sí, això del Hidden Stage és en un pàrquing sota terra). El punk sembla que es menjarà la jota, però els Cubero somriuen, afirmen que quan acabin pugem tots “a la fiesta” i simplement comencen a rascar més fort. Acabem ballant valsos i cantant els seus himnes als treballadors i l’albada, i al final ens sentim agraïts per tenir-los allà i creiem que ells ho estan per tenir-nos-hi. No és habitual veure algú combinar tanta tècnica amb una joia tan pura. Pol Serrahima
![]()
Aliment. 17:30 Pitchfork.
El trio gironí són habituals del festival per mèrits propis. I a cada any que passa amb més arguments. Amb un repertori compacte, presentat en grups de 3-4 cançons sense aturades, el seu punk rock amfetamínic va sonar fort (gràcies), amb clarividència i envergadura en substitució de la justa brutícia i proximitat dels seus concerts en sala. Un directe perfecte en execució, carregat d’himnes melòdics per corejar cervesa en mà. Fins i tot ens van deleitar amb dos temes nous en que allarguen trams instrumentals donant-se de la mà amb la psicodèlia californiana. Un orgull haver-los triat i un orgull estimar-me’ls tant. Cavall guanyador enfront de tots un White Fences. Carles Fajardo
Dj Koze. 20:00 Beach Club.
L’electrònica guanya quan es gaudeix amb la llum del dia i amb sessions com les de l’alemany l’experiència es fa molt intensa. Abanderat del segell Kompakt va posar sobre els plats tota la seva experiència en multitud de clubs per oferir una sessió sense fissures, jugant a ser un benvolent titellaire amb el públic, a qui donava el que necessitava en tot moment i controlava a la seva voluntat. Molt curós amb els canvis, introduint detalls a poc a poc per fer créixer les cançons fins a explosions de felicitat combinant minimal, techno i melodies vocals d’aire africà (curiós peu d’entrada per al que vindria amb BeGun) per donar espai als que no podíem parar de ballar. No es va enfonsar la carpa de miracle. Carles Fajardo
Robert Forster 20:45 Auditori
El Forster post-Go-Betweens manté un idil•li quasi adolescent amb la ciutat. La relació va començar amb una nit de passió desbocada fa tres anys -al festival Primera Persona-, i des de llavors va cuidant el lligam cada pocs mesos, com qui llança floretes a la persona estimada. Forster es queda a dormir a casa nostra tant elegant com sempre, però aquest cop amb banda, la gran novetat de la nova visita furtiva. Abans de marxar, al matí a primera hora, Forster donà bocins del seu darrer -i magnífic- disc Songs to Play amb clàssics habituals dels The Go-Betweens (“Surfing Magazines”, “Clouds” o una “Spring Rain” molt adient pel festival on es trobava). El de Brisbane ens tornà a deixar amb el cor robat, aquesta vegada abandonant l'escenari amb la desafiant “Learn to Burn”. M'en vaig, però tornaré, semblava dir. Aquí t'esperem. Jordi Garrigós
![]()
BeGun. 21:30 Beach Club
El català va ser un dels damnificats pel concert d’un grup que es diu Radiohead, però la seva professionalitat i els seu saber fer no es van veure afectats. Va desplegar tot el seu potencial de cares al club, disparant cançons del seu flamant “Amma” quasi irreconeixebles en benefici de la immediatesa, tot i que la càrrega melòdica i la seva paleta acolorida de paisatges sensitius van emocionar-nos en molt moments. Als dos minuts de directe va adquirir un ritme altíssim de ball que va saber mantenir fins a l’últim segon, proesa encomiable venint de Dj Koze, exercint d’alquimista amb diferents components estilístics transformant la carpa del Beach Club en una “land-dance electrònica” entregada al barceloní. Senzillament estratosfèric. Carles Fajardo
Dinosaur Jr22:15 Ray-Ban
El senzill fet que una banda com Dinosaur Jr encara toqui ja és motiu d'alçar les copes i t'és una mica igual el que facin mentre qui tinguis al davant siguin en Lou Barlow i el J Macis. Però és que a sobre els paios no decepcionen mai, menys si venen a presentar un single perfecte com “Tiny” i després es dediquen a fer grans èxits. Volieu rock? Doncs aquí teniu rock:”Start Chopin”, “Feel The Pain”, “Out there”, “Freak Scene”, “Just Like Heaven”. Alguns diran que és el mateix de sempre, i tindran raó. Però el mateix de sempre per Dinosaur Jr és fer el millor concert del festival. Poc després d'acabar el concert en J Mascis marxava, tot suat, per l'avinguda principal de paradetes dels segells discogràfics. Un altre dia a l'oficina de les llegendes del rock. La credibilitat es guanya dia a dia, i de tenir credibilitat aquests en saben una estona llarga. Jordi Garrigós
Royal Headache 23:35. Pitchfork
Tenien l'honor de ser el concert que més ganes tenia de veure de tot el festival, i van endur-se cap a Austràlia el títol de ser-ne una de les decepcions. Potser n'hem fet un gra massa amb el seu nou elapé, però les coses bones de High, que en té unes quantes, van semblar evaporar-se en directe. Tota aquella adrenalina i frescor que desprèn la gravació no es va correspondre en un directe que va pecar de monòton i falta de puntx. Quasi totes les bandes del Pitchfork varen sonar dèbils i tendres, i a Royal Headache és dels grups a qui més mal va fer -als Parquet Courts els va passar una mica el mateix- i ni els continuats intents de Tim Wall (Shogun) per revifar la cosa, no va haver-hi manera. De fet, el seu contorneig constant i balls ridículs van acabar provocant certa inquinia. La revalida és a sala petita, entenc. Jordi Garrigós
![]()
Animal Collective. 00:35 Ray-Ban
Els de Baltimore són culs inquiets. Redefineixen la seva propsota constantment a fi de no caure en la comoditat i amb risc de nos sortir-ne ben parats. Doncs crec que han arriscat massa. Acompanyats per un bateria a qui no van treure profit (tot i ser una bestia), van enfocar el concert cap al pop psicodèlic, més Beach Boys que mai, basant-lo en els seus dos darrers discs, amb llargs desenvolupaments a mig temps en ocasions desesperants, i rescatant un parell de cançons antigues, que excepte “Bees” no van triar gaire bé. Sempre agreixo que els grups vagin més enllà del que són però en aquesta vegada no hi vagi connectar gens. Mes aviat els vaig trobar a faltar. Carles Fajardo
C Tangana. 00:40 Adidas
La dita històrica, ja convertida en tòpic, de Veni, Vidi Vici és aplicable al concert que va fer Anton Álvarez aka C Tangana al Parc del Fòrum. Efectiu i de cara a barraca, Puchito no tenia pinta d'amedrentar-se tocant davant d'un públic poc habitual i no va estar ni remotament prop de fer-ho. De fet es va encarregar de demostrar que, per una vegada,el nom de moda no ho és perquè sí. Carisma i vacil•lada a parts iguals, fixi's que ni va importar les -prous- estones en que tiraven de veu pregravada, Tangana té tanta cara i se'l veu tan talentós que t'és igual. Final apoteòsic, triplet màgic: “Nada”, “Los Chikos de Madriz” i “C.H.I.T.O”. Puchito va endur-se la pilota signada a casa per tots, fa por i tot pensar el que pot arribar a fer. Jordi Garrigós
Kiasmos. 01:45 Primavera.
La parella formada per Olafur Arnalds i Janus Rasmunssen beuen del techno i de la neoclàssica per fer música minimalista i emocional. El divendres sabien al que venien, i si bé van mantenir la base de la seva proposta, el so que van desplegar (els millors baixos de tot el festival en un escenari gran) i els jocs visuals van despertar la part més festiva del grup. A l’escenari disparaven cançons sense fre amb alegria i ganes de passar-ho. Les passejades d’Olafur Arnalds i els seus saltironets eren pura motivació. Van aconseguir posar braços en alt i peus en moviment a la majoria dels presents oferint un concert tremendament efectiu, un xic monòton també, però estava fet agradar i per agradar-se, sabent que era hora de ballar i de posar-ho fàcil. Però fent-ho molt bé. Meravellós. Carles Fajardo
The Avalanches. 02:50 Ray-Ban.
Un dels grans retrobaments del festival. D’aquells que vas a veure amb certes reticències i que al final es queda amb un concert correcte que valores en positiu. El seu disc “Since I left you” és un dels referents del sampleig de principis de segle i per sort no el van reproduir sencer caient en la nostàlgia fàcil. Van voler anar més enllà, oferint un sessió en vinil carregada de hip hop, de funk i d’anècdotes en forma de música brasilenya enllaçant-ho tot en alguna ocasió amb certa brusquetat. Divertida sense estridències. Carles Fajardo
Fotografia: Santiago Peirel, Xarlene i Cecília Díaz-Betz
Correcció: Pendent
Lubomyr Melnik. 16:00 Auditori
Amb 67 anys i només 3 anys de directes, el pianista alemany, rescatat per Erased Tapes, va presentar 3 cançons de la corrent continuïsta que ell lidera. Des de la seva sincera humilitat, que encara el fa més gran, va donar explicacions pedagògiques de com entén la música i del procés creatiu que utilitza. Un com assegut al piano, desplegant tècnica i emoció, Lubomyr Melnick va fer un concert impecable. D’una bellesa sobrenatural. Les seves cançons flueixen com un riu, jugant amb melodies arpegiades carregades d’harmonia. Històries vives que cadascú interpreta com vol, entrant directament en un joc apassionant amb l’oient i convertint en una experiència impagable allò de “deixar-se portar per la música”. Al final, ningú va dubtar en posar-se en peu. Pura màgia. Carles Fajardo
Los Hermanos Cubero. 17:00. Heineken Hidden Stage.
Amb vestits tarantinescos, simpatia infinita i una guitarra i una mandolina desendollades (“¿quién electrificaría su alma?”), apareixen puntuals per a regalar generosos el seu folk ancestral, manxec i de Kentucky alhora: cançó, acudit, cançó, acudit i a dos quarts comença Aliment al pis de dalt (sí, sí, això del Hidden Stage és en un pàrquing sota terra). El punk sembla que es menjarà la jota, però els Cubero somriuen, afirmen que quan acabin pugem tots “a la fiesta” i simplement comencen a rascar més fort. Acabem ballant valsos i cantant els seus himnes als treballadors i l’albada, i al final ens sentim agraïts per tenir-los allà i creiem que ells ho estan per tenir-nos-hi. No és habitual veure algú combinar tanta tècnica amb una joia tan pura. Pol Serrahima
Aliment. 17:30 Pitchfork.
El trio gironí són habituals del festival per mèrits propis. I a cada any que passa amb més arguments. Amb un repertori compacte, presentat en grups de 3-4 cançons sense aturades, el seu punk rock amfetamínic va sonar fort (gràcies), amb clarividència i envergadura en substitució de la justa brutícia i proximitat dels seus concerts en sala. Un directe perfecte en execució, carregat d’himnes melòdics per corejar cervesa en mà. Fins i tot ens van deleitar amb dos temes nous en que allarguen trams instrumentals donant-se de la mà amb la psicodèlia californiana. Un orgull haver-los triat i un orgull estimar-me’ls tant. Cavall guanyador enfront de tots un White Fences. Carles Fajardo
Dj Koze. 20:00 Beach Club.
L’electrònica guanya quan es gaudeix amb la llum del dia i amb sessions com les de l’alemany l’experiència es fa molt intensa. Abanderat del segell Kompakt va posar sobre els plats tota la seva experiència en multitud de clubs per oferir una sessió sense fissures, jugant a ser un benvolent titellaire amb el públic, a qui donava el que necessitava en tot moment i controlava a la seva voluntat. Molt curós amb els canvis, introduint detalls a poc a poc per fer créixer les cançons fins a explosions de felicitat combinant minimal, techno i melodies vocals d’aire africà (curiós peu d’entrada per al que vindria amb BeGun) per donar espai als que no podíem parar de ballar. No es va enfonsar la carpa de miracle. Carles Fajardo
Robert Forster 20:45 Auditori
El Forster post-Go-Betweens manté un idil•li quasi adolescent amb la ciutat. La relació va començar amb una nit de passió desbocada fa tres anys -al festival Primera Persona-, i des de llavors va cuidant el lligam cada pocs mesos, com qui llança floretes a la persona estimada. Forster es queda a dormir a casa nostra tant elegant com sempre, però aquest cop amb banda, la gran novetat de la nova visita furtiva. Abans de marxar, al matí a primera hora, Forster donà bocins del seu darrer -i magnífic- disc Songs to Play amb clàssics habituals dels The Go-Betweens (“Surfing Magazines”, “Clouds” o una “Spring Rain” molt adient pel festival on es trobava). El de Brisbane ens tornà a deixar amb el cor robat, aquesta vegada abandonant l'escenari amb la desafiant “Learn to Burn”. M'en vaig, però tornaré, semblava dir. Aquí t'esperem. Jordi Garrigós
BeGun. 21:30 Beach Club
El català va ser un dels damnificats pel concert d’un grup que es diu Radiohead, però la seva professionalitat i els seu saber fer no es van veure afectats. Va desplegar tot el seu potencial de cares al club, disparant cançons del seu flamant “Amma” quasi irreconeixebles en benefici de la immediatesa, tot i que la càrrega melòdica i la seva paleta acolorida de paisatges sensitius van emocionar-nos en molt moments. Als dos minuts de directe va adquirir un ritme altíssim de ball que va saber mantenir fins a l’últim segon, proesa encomiable venint de Dj Koze, exercint d’alquimista amb diferents components estilístics transformant la carpa del Beach Club en una “land-dance electrònica” entregada al barceloní. Senzillament estratosfèric. Carles Fajardo
Dinosaur Jr22:15 Ray-Ban
El senzill fet que una banda com Dinosaur Jr encara toqui ja és motiu d'alçar les copes i t'és una mica igual el que facin mentre qui tinguis al davant siguin en Lou Barlow i el J Macis. Però és que a sobre els paios no decepcionen mai, menys si venen a presentar un single perfecte com “Tiny” i després es dediquen a fer grans èxits. Volieu rock? Doncs aquí teniu rock:”Start Chopin”, “Feel The Pain”, “Out there”, “Freak Scene”, “Just Like Heaven”. Alguns diran que és el mateix de sempre, i tindran raó. Però el mateix de sempre per Dinosaur Jr és fer el millor concert del festival. Poc després d'acabar el concert en J Mascis marxava, tot suat, per l'avinguda principal de paradetes dels segells discogràfics. Un altre dia a l'oficina de les llegendes del rock. La credibilitat es guanya dia a dia, i de tenir credibilitat aquests en saben una estona llarga. Jordi Garrigós
Royal Headache 23:35. Pitchfork
Tenien l'honor de ser el concert que més ganes tenia de veure de tot el festival, i van endur-se cap a Austràlia el títol de ser-ne una de les decepcions. Potser n'hem fet un gra massa amb el seu nou elapé, però les coses bones de High, que en té unes quantes, van semblar evaporar-se en directe. Tota aquella adrenalina i frescor que desprèn la gravació no es va correspondre en un directe que va pecar de monòton i falta de puntx. Quasi totes les bandes del Pitchfork varen sonar dèbils i tendres, i a Royal Headache és dels grups a qui més mal va fer -als Parquet Courts els va passar una mica el mateix- i ni els continuats intents de Tim Wall (Shogun) per revifar la cosa, no va haver-hi manera. De fet, el seu contorneig constant i balls ridículs van acabar provocant certa inquinia. La revalida és a sala petita, entenc. Jordi Garrigós
Animal Collective. 00:35 Ray-Ban
Els de Baltimore són culs inquiets. Redefineixen la seva propsota constantment a fi de no caure en la comoditat i amb risc de nos sortir-ne ben parats. Doncs crec que han arriscat massa. Acompanyats per un bateria a qui no van treure profit (tot i ser una bestia), van enfocar el concert cap al pop psicodèlic, més Beach Boys que mai, basant-lo en els seus dos darrers discs, amb llargs desenvolupaments a mig temps en ocasions desesperants, i rescatant un parell de cançons antigues, que excepte “Bees” no van triar gaire bé. Sempre agreixo que els grups vagin més enllà del que són però en aquesta vegada no hi vagi connectar gens. Mes aviat els vaig trobar a faltar. Carles Fajardo
C Tangana. 00:40 Adidas
La dita històrica, ja convertida en tòpic, de Veni, Vidi Vici és aplicable al concert que va fer Anton Álvarez aka C Tangana al Parc del Fòrum. Efectiu i de cara a barraca, Puchito no tenia pinta d'amedrentar-se tocant davant d'un públic poc habitual i no va estar ni remotament prop de fer-ho. De fet es va encarregar de demostrar que, per una vegada,el nom de moda no ho és perquè sí. Carisma i vacil•lada a parts iguals, fixi's que ni va importar les -prous- estones en que tiraven de veu pregravada, Tangana té tanta cara i se'l veu tan talentós que t'és igual. Final apoteòsic, triplet màgic: “Nada”, “Los Chikos de Madriz” i “C.H.I.T.O”. Puchito va endur-se la pilota signada a casa per tots, fa por i tot pensar el que pot arribar a fer. Jordi Garrigós
Kiasmos. 01:45 Primavera.
La parella formada per Olafur Arnalds i Janus Rasmunssen beuen del techno i de la neoclàssica per fer música minimalista i emocional. El divendres sabien al que venien, i si bé van mantenir la base de la seva proposta, el so que van desplegar (els millors baixos de tot el festival en un escenari gran) i els jocs visuals van despertar la part més festiva del grup. A l’escenari disparaven cançons sense fre amb alegria i ganes de passar-ho. Les passejades d’Olafur Arnalds i els seus saltironets eren pura motivació. Van aconseguir posar braços en alt i peus en moviment a la majoria dels presents oferint un concert tremendament efectiu, un xic monòton també, però estava fet agradar i per agradar-se, sabent que era hora de ballar i de posar-ho fàcil. Però fent-ho molt bé. Meravellós. Carles Fajardo
The Avalanches. 02:50 Ray-Ban.
Un dels grans retrobaments del festival. D’aquells que vas a veure amb certes reticències i que al final es queda amb un concert correcte que valores en positiu. El seu disc “Since I left you” és un dels referents del sampleig de principis de segle i per sort no el van reproduir sencer caient en la nostàlgia fàcil. Van voler anar més enllà, oferint un sessió en vinil carregada de hip hop, de funk i d’anècdotes en forma de música brasilenya enllaçant-ho tot en alguna ocasió amb certa brusquetat. Divertida sense estridències. Carles Fajardo
Fotografia: Santiago Peirel, Xarlene i Cecília Díaz-Betz
Correcció: Pendent