No us refieu de la rutina que pot ser molt traïdora, ja ho veureu. Per un euro compareu-me les següents frases: 1) “Sr. Amat, li hem de fer una colonoscòpia rutinària” i 2) “no tenim més remei que fer-li urgentment un TAC cerebral”. Què? Oi que la primera sona millor, inclús positiva, encara que en el primer cas ens insuflin aire, tubs i càmeres pel cul i ens burxin maldestrament el recte i, en canvi, en el segon només ens posin en un llitet amb rodetes i ens facin fotos de molts colors del nostre caparró? Per això mateix us dic que no us enganyeu, doncs, encara que no ho sembli, en la paraula “rutinària” s’hi amaga l’arrel de tots els mals, l’infern portat a la terra: la rutina.
Però, què és la rutina? Deixeu que m’aixequi i ho vagi a mirar a l’Enciclopèdia Catalana. Aquí ho tenim! “Rutina: Etimologia: del fr. routine, íd., der. de route‘camí’, femení. Costum, pres per l’ús sovintejat, de fer una cosa d’una certa manera. Fer una cosa de rutina. Seguir la rutina general”. En resum, acabar fent sempre el mateix, per costum (o per obligació, afegiria jo) fins que els dies s’ajunten, la vida s’escurça i tot deixa de ser nou i excitant per convertir-se en una successió de no-moments que xiuuuu se’n van volant sense deixar ni rastre. Com a Atrapat en el temps, vaja, i recordeu que en Bill Murray s’acaba suïcidant uns quants cops.
El 1877 el filòsof francès Paul Janet, intentant explicar el motiu de per què el temps se’ns fa més curt com més grans ens fem, ja va suggerir que aquesta aparent contracció dels anys es devia a la monotonia del contingut de la memòria. Quan som joves podem tenir una experiència absolutament nova cada hora del dia. La capacitat de comprensió és vívida, la retentiva potent, i el nostre record d'aquest temps és el d'una experiència exuberant, fresca. Però a poc a poc, els anys converteixen moltes d'aquestes experiències en una rutina automàtica, que amb prou feines notem, i els dies i les setmanes es tornen uniformes, com records d'unitats sense contingut, i els anys es tornen buits. Pocs anys més tard el lliurepensador Jean-Marie Guyau també desenvolupava aquesta idea en el seu llibre La genèse de l’idée de temps, de 1890, i fins i tot provava de trobar-hi solució: “Si vols allargar la perspectiva del temps, omple’l, si en tens oportunitat, amb mil coses noves. Fes un viatge emocionant, rejoveneix-te insuflant nova vida al món que t'envolta. Quan miris enrere t'adonaràs que els incidents en el camí i la distància viatjada s'han amuntegat a la teva imaginació, tots aquests fragments del món visible faran una llarga filera, i això, com se sol dir, es presentarà com un llarg període de temps”.
En resum, que la rutina ens escurça la vida, ens assassina dia a dia. “Aquesta setmana m’ha passat volant” ens diem quan arriba el divendres i sortim de la feina ben cofois. Això és ni més ni menys que la rutina fotent-nos una punyalada al cor, emmetzinant-nos el cafè, manipulant els frens del nostre cotxe. La rutina és allò que ens cantaven els Godfathers de “Birth, school, work, death”. Per això deu ser també que mai he estat més de 3 anys a la mateixa feina. Suposo que em passa com a l’Ishmael de Moby Dick i que cada vegada que em sorprenc posant una boca trista i noto un novembre humit i plujós a l’ànima llavors entenc que és més que hora de marxar i trobar una altra feina com a substitutiu de la pistola i la bala.
Com deia en Sherlock Holmes, hauríem de rebel·lar-nos contra l'estancament, abominar de l’avorrida rutina de l'existència i anhelar l'exaltació mental. Encara que, snif, treballant vuit hores al dia per guanyar-se les magres garrofes és difícil trobar el temps per exaltar-se mentalment. Res més lluny que donar-me-les de guru de l’autoajuda però us haig de dir que jo he trobat la solució i no rau només en els viatges emocionants sinó en les petites coses inesperades i emocionants de la vida. No recordo res del dia que va trucar aquell client maleducat, o de quan em va esbroncar el meu cap, ni si m’apures de com va ser el primer dia a qualsevol de les feines que he tingut però, en canvi, sí que recordo el primer cop que vaig escoltar aquella cançó, quan vaig veure una filera d’erugues processionàries creuant el camí, o el dia que em vaig saltar el dinar per trescar muntanya amunt fins al cim de Sant Pere Màrtir i després vaig seguir per la carena fins al Tibidabo, per després baixar cap al centre de Barcelona content com unes pasqües i amb els peus com botifarrons.
Petits moments inesperats com aquell cop que davant meu va caure un senyor gran per les escales mecàniques del metro i va quedar fet un ecce homo, assegut a un banc modernista del Passeig de Gràcia, tot ple de ferides i deixant un bassal de sang bastant esfereïdor (es veu que prenia un anticoagulant contra l’arrítmia i per això sagnava d’aquella manera). Encara recordo, com si fos ara, com el vaig ajudar a aixecar-se i em vaig quedar amb ell esperant que vingués l’ambulància. Mentre esperàvem em va explicar que es deia Llibert i que havia nascut l’any 1936: no em van caler gaire dades més per fer-me la pel·lícula de l’afiliació política dels seus pares i l’entorn en el que es va criar. Després va venir l’ambulància i ja no el vaig veure més.
Encara que treballo des dels 15 anys en feines gens excitants, sempre he buscat aquests moments com si fossin petits Sants Greals. Si fos ric i amb la subsistència assegurada potser faria això que em recomana Monsieur Guyau: anar a Nova Zelanda, a Vietnam, a Madagascar… Però, com que no ho sóc, ho haig d'adaptar a la meva humil realitat. Les meves aventures són petites, corrents, de pa sucat amb oli, però em funcionen. He trobat en la flânerie, o vagareig, la meva solució a la rutina. En comptes de quedar-me a un menjador de personal sentint a la gent parlar del Barça prefereixo anar pels carrers fet un flâneur sense rumb, sense cap objectiu en concret, obert a qualsevol cosa que pugui passar. De vegades només gaudeixo del passeig o potser trobo una biblioteca, un parc o un racó especialment acollidor on asseure’m a llegir una estona i, si m’agrada molt, m’hi estableixo una temporada fins que començo a sentir les cadenes de l'hàbit i les trenco altre cop abans que siguin massa fortes.
Vull acabar amb una història que vaig llegir l’altre dia al llibre de Laurent Binet HHhH, que pot no tenir res a veure amb el que estic parlant o potser molt. Parla del gueto jueu de Terezín (Theresienstadt en alemany), a Txèquia, durant la Segona Guerra Mundial, una espècie de colònia jueva model, un propagandalager, o gueto aparador per als observadors estrangers, on als jueus se’ls donava un tracte aparentment més correcte i, per això, els nazis els deixaven tenir una vida cultural en aparença rica i plena (encara que no deixava de ser un lloc de pas cap a Auschwitz i d’altres camps d’extermini): “Els jueus de Terezín no es feien il·lusions: vivien en l’avantsala de la mort; la propaganda nazi exhibia la seva vida cultural com a coartada. Era un motiu per renunciar a aquesta llibertat precària i enganyada? La seva resposta va ser ben clara. La seva vida, les seves creacions, les seves exposicions, els seus quartets, els seus amors, tot el ventall de la seva vida tenia, incomparablement, una importància molt més gran que la comèdia macabra dels carcellers. Aquesta fou la seva aposta. Així hauria de ser la nostra.” diu Milan Kundera, citat per Laurent Binet a HHhH. I jo afegeixo: potser la rutina, explotació, alienació i precarietat de les nostres vides en aquest capitalisme post fordista només són un petit obrecartes comparat amb l’espasa de Dàmocles que penjava sobre els caps dels jueus de Terezín, però oi que veieu per on vaig? Gràcies per llegir-me.
Uri Amat (Sus labores. Flâneur a mitja jornada i pessimista en remissió) @uriamat
Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Uri Amat
Correcció: Pol Camprubí