Teniu totes les vacances per endavant per acostar-vos un dia a la Virreina, centre de la imatge de Barcelona, i veure la inquietant i psicodèlica exposició This is not a love song, que estarà a la vostra disposició de forma gratuïta, fins al 29 de setembre. Abans de res us faig una advertència: gent propensa als maldecaps i migranyes abstingueu-vos d’anar-hi. El mateix dic per als que no se senten atrets pel món de la videocreació, la música pop o l'estridència i l'excentricitat; This is not a love song és una exposició molt especial, tant pel que conté com per “com” ho conté.
Per als valents que heu seguit llegint, This is not a love song és un pas endavant per a la Virreina, una exposició, no direm límit, però sí bastant “atípica”. La temàtica ja ens situa en un terreny poc explorat i que és un gran desconegut per a la majoria de nosaltres: la videocreació lligada amb la música, l’experimentació, el joc amb les convencions musicals, i la destrucció de tot allò que el pop i cadenes com la MTV ens han instaurat. This is not a love song és, doncs, un recorregut per la cara b de la música, de la part underground i desconeguda d’aquesta, i per les obres inquietants que van fer molts artistes experimentals a partir de cançons tan famoses com les dels Beatles. Des dels anys 60 fins a l’actualitat, l’exposició ens mostra una manera diferent de concebre la música.
Només entrar a la primera sala es té la sensació d’entrar en un món oníric i volàtil. S’entra en una sala buida on a les quatre parets blanques del local es projecten uns vídeos entretallats que va fer Andy Warhol en un dels concerts del seu grup The Velvet Underground. La música t’entra per les orelles mentre et sents totalment bombardejat amb imatges penetrants. A les sales següents veus alguns treballs que els més aficionats a l’art experimental dels 60 coneixeran: els vídeos que Warhol va fer a Nico i els seus companys, col·locant una càmera al seu estudi i gravant, sense que passés res, un sol personatge per descobrir la realitat oculta rere la “màscara”, instal·lacions fetes per Nam June Paik en què distorsiona vídeos d’actuacions musicals dels Beatles per extreure’n algun missatge...
Passades aquestes sales, entrem en una dinàmica on, amb el pas dels temps, veiem treballs més o menys interessants sobre “les capacitats de la música”, on hi caben diversos tipus d’aproximació, com la denúncia, amb un artista que fa una instal·lació de tres dones que canten en àrab sobre Saddam Hussein però seguint totes les convencions comercials “americanes”, o d'altres, igual d’interessants i sòrdides, com la curiositat d’un artista per veure “els missatges ocults” que s’amaguen entre les transicions de les cançons en un vinil de Bob Dylan. També hi ha un espai dedicat a la música de ball, més de locals i discoteques, per reivindicar, en aquest cas, el moviment homosexual, o d'altres peces audiovisuals hipnòtiques i desconcertants com la d’un artista que lliga una guitarra a un camió i l’arrossega a través d’uns camps per veure com sona el contacte de les cordes i el trast amb la gespa i les fulles.
This is not a love song és un compendi de vídeos, instal·lacions i gravacions de diversos artistes, des dels situacionistes, a l’aproximació de la vida privada d’una artista tan controvertida com Patty Smith, a experimentar amb el videoclip i el bucle, i on hi cap, fins i tot, una passada a càmera ultralenta d’un concert dels Smiths.
L’exposició acaba amb una sala on hi ha un recull d’alguns dels millors videoclips de la història musical, entre els quals n’hi ha d’artistes tan diversos com els Beatles, Bob Dylan, Nirvana, David Bowie, Madonna i fins i tot el vídeo de "Telephone" de Lady Gaga i Beyoncé.
La Virreina ofereix visites guiades tots els dimarts a les 6, per si voleu saber més sobre cadascuna de les obres que formen part d'aquesta estranya exposició.
Fotografia de portada: Virreina centre de la imatge
Text: Marina Cisa
Correcció: Marta C.
Per als valents que heu seguit llegint, This is not a love song és un pas endavant per a la Virreina, una exposició, no direm límit, però sí bastant “atípica”. La temàtica ja ens situa en un terreny poc explorat i que és un gran desconegut per a la majoria de nosaltres: la videocreació lligada amb la música, l’experimentació, el joc amb les convencions musicals, i la destrucció de tot allò que el pop i cadenes com la MTV ens han instaurat. This is not a love song és, doncs, un recorregut per la cara b de la música, de la part underground i desconeguda d’aquesta, i per les obres inquietants que van fer molts artistes experimentals a partir de cançons tan famoses com les dels Beatles. Des dels anys 60 fins a l’actualitat, l’exposició ens mostra una manera diferent de concebre la música.
Només entrar a la primera sala es té la sensació d’entrar en un món oníric i volàtil. S’entra en una sala buida on a les quatre parets blanques del local es projecten uns vídeos entretallats que va fer Andy Warhol en un dels concerts del seu grup The Velvet Underground. La música t’entra per les orelles mentre et sents totalment bombardejat amb imatges penetrants. A les sales següents veus alguns treballs que els més aficionats a l’art experimental dels 60 coneixeran: els vídeos que Warhol va fer a Nico i els seus companys, col·locant una càmera al seu estudi i gravant, sense que passés res, un sol personatge per descobrir la realitat oculta rere la “màscara”, instal·lacions fetes per Nam June Paik en què distorsiona vídeos d’actuacions musicals dels Beatles per extreure’n algun missatge...
Passades aquestes sales, entrem en una dinàmica on, amb el pas dels temps, veiem treballs més o menys interessants sobre “les capacitats de la música”, on hi caben diversos tipus d’aproximació, com la denúncia, amb un artista que fa una instal·lació de tres dones que canten en àrab sobre Saddam Hussein però seguint totes les convencions comercials “americanes”, o d'altres, igual d’interessants i sòrdides, com la curiositat d’un artista per veure “els missatges ocults” que s’amaguen entre les transicions de les cançons en un vinil de Bob Dylan. També hi ha un espai dedicat a la música de ball, més de locals i discoteques, per reivindicar, en aquest cas, el moviment homosexual, o d'altres peces audiovisuals hipnòtiques i desconcertants com la d’un artista que lliga una guitarra a un camió i l’arrossega a través d’uns camps per veure com sona el contacte de les cordes i el trast amb la gespa i les fulles.
This is not a love song és un compendi de vídeos, instal·lacions i gravacions de diversos artistes, des dels situacionistes, a l’aproximació de la vida privada d’una artista tan controvertida com Patty Smith, a experimentar amb el videoclip i el bucle, i on hi cap, fins i tot, una passada a càmera ultralenta d’un concert dels Smiths.
L’exposició acaba amb una sala on hi ha un recull d’alguns dels millors videoclips de la història musical, entre els quals n’hi ha d’artistes tan diversos com els Beatles, Bob Dylan, Nirvana, David Bowie, Madonna i fins i tot el vídeo de "Telephone" de Lady Gaga i Beyoncé.
La Virreina ofereix visites guiades tots els dimarts a les 6, per si voleu saber més sobre cadascuna de les obres que formen part d'aquesta estranya exposició.
Fotografia de portada: Virreina centre de la imatge
Text: Marina Cisa
Correcció: Marta C.